A casa meva sempre s'explicava que el dia dels Sants Innocents un pare enviava al seu fill a una altra casa del poble a "buscar els neulers". El noi arribava amb un sac molt pesant, ben lligat, a fi de què no es veiés el contingut. El pare mirava l'interior i li deia que aquells neulers eren massa petits, que ell volia els grossos. Llavors el fill, obedient i de bona fe, es carregava el sac, tornava a casa del veí i aquest hi posava una pedra més pesada a dins per tal que portés al seu pare els neulers més grans. D'aquí ve que l'expressió "carregar o fer portar els neulers a un altre" significa «encarregar-li per burla una feina absurda, o enganyar-lo abusant de la seva candidesa», o bé "fer-li assumir la càrrega més enutjosa en un afer, el pes d’una responsabilitat, d’una obligació, d’un fracàs, etc." Un neuler, per cert, és un motlle o aparell per fer neules.
divendres, 31 de desembre del 2010
Últims dies de l'any
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
12:20
1
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Actualitat , Tradicions
dijous, 30 de desembre del 2010
La Sagrada Família
La llum que entra per la infinitat d'obertures constitueix una part molt important del conjunt, sobretot quan estiguin acabats els vitralls que les complementaran, com ja es pot veure en algun dels espais.
Que tot està inspirat en les formes de la natura ho vam poder comprovar en l'exposició que es troba al costat de la porta del Naixement. També es digne de visitar el museu que explica l'obra d'Antoni Gaudí que jo recordava una mica rònec, però que ara se'ns ofereix com un museu modern i ben condicionat.
Sorprèn la gran cripta, en la que no hi veus la relació arquitectònica amb el Temple de sobre fins que no saps que la va dissenyar un altre arquitecte i que Gaudí va continuar quan es feu càrrec de les obres.
Com sempre una munió de gent entrava, sortia i es passejava per tots els indrets de l'ara Basílica amb els caps aixecats enlaire per no perdre's cap detall de la construcció. Era divertit parar atenció a la diversitat de comentaris de les persones sobre el que estaven veient, que com sempre n'hi ha per tots els gustos i que com passa sovint no tenen ni idea del que estan veient.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
9:46
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Actualitat
dimarts, 28 de desembre del 2010
Fricandó amb moixernons
El primer plat sol ser un pica-pica amb gran varietat de "delicatessen" i el segon, un plat contundent. Aquest any vam decidir fer fricandó. Aquesta és la nostra recepta, per si la voleu provar:
Ingredients
- Moixernons secs, 4 capses.
- Cebes, 4 de mitjanes
- Pastanagues, 5 de mitjanes
- Tomates madures,
- Farina, 200 grs.
- Ametlles torrades, 40 grs.
- Carquinyolis
- Alls, 4 o 5 grans
- Vi blanc, un got i mig
- Brou de carn
- Sal i pebre
Elaboració
- Poseu els moixernons en remull durant unes hores.
- Talleu o feu tallar la vedella a bistecs petits.
- Amaniu-los amb sal i pebre, enfarineu-los i passeu-los per oli ben calent, que quedin una mica rossos. Reserveu-los.
- Amb l'oli restant hi sofregiu les cebes i les pastanagues tallades a bocins petits. Quan són ben sofregides afegiu-hi les tomates. Hi ha gent que hi posa un manat d'herbes, a nosaltres no ens agraden massa.
- Deixeu que es continuï sofregint i espereu que es concentri. A continuació hi afegiu el vi blanc i el deixeu reduir.
- Afegiu-hi dues cullerades de farina i barregeu-ho tot bé.
- Hi passeu el turmix perquè no hi quedin trossos ni grumolls.
- Afegiu-hi la carn i ho cobriu amb el brou (compte que no quedi massa líquid). Ho deixeu al foc fins que estigui quasi cuit.
- Escorreu i passeu els moixernons per la paella amb una mica d'oli i els tireu a la cassola, per tal que es vagin coent amb la vedella.
- Feu la picada amb els alls, les ametlles i els carquinyolis.
- Deixateu-la amb una mica de salsa i tireu-la a la cassola.
- Si convé deixeu-ho coure tot una estona més a foc ben baix. La carn ha de quedar ben tova.
- I com sempre, Bon profit!!
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
10:16
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Cuina
dilluns, 27 de desembre del 2010
Varekai
El lligam de tots els números que componen la representació de "Varekai" és el mite grec d'Icar, al que se li desfan les ales per volar massa prop del sol. En aquest cas no cau al mar si no prop d'un bosc en el que les criatures que hi viuen li ensenyen a volar de nou.
La paraula "Varekai" vol dir "en qualsevol lloc", en llengua romaní, homenatge a l'esperit nòmada, a l'art, la tradició i l'ànima del circ.Tots els números van ser espectaculars. Molts d'ells els hem vist en altres espectacles, en viu o a la televisió, però tot el conjunt fa que doni la impressió que et trobes en un món que no te res a veure amb el circ.
El vestuari espectacular ha estat creat per la dissenyadora de teatre i cinema, guanyadora d'un Oscar. La música és una combinació de sons que van des de rituals hawaians, cançons trobadoresques del segle XI, melodies armènies i música gospel que moltes vegades et fan posar pell de gallina.
Els personatges que es estan contínuament a la pista, movent-se o completament quiets, admirant l'actuació dels acròbates, ajuden a fer l'espectacle molt més complert.
Diria que "Cirque du Soleil" ha sabut trobar l'espectacle perfecte. Recomanable des de tots els punts de vista.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
19:22
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Circ
diumenge, 12 de desembre del 2010
El nostre taronger
El taronger, originari de la Xina i dut a occident pels àrabs el podem menjar com a fruita fresca, les taronges dolces, o bé utilitzar-lo per a l'elaboració de licors, melmelades i confitures, les taronges amargues. Ara estem esperant que les del nostre siguin prou madures; en vam tastar una però encara no estava al seu punt.
A quantes receptes de cuina no hi trobem la taronja com un dels principals ingredients?
La seva flor, la tarongina (no confondre amb la Melissa Oficinalis), fa una olor penetrant i embriagadora. Ja ho diu en Serrat en una de les seves cançons:
"Quan l'abril ja no té espera
El taronger treu la flor.
I és un ganivet traidor
el seu perfum al capvespre.
S'escampa com un pesta.
I cap batec animal
És estalvi d'aquest mal
que res ni ningú respecta.
..................................
Ens roba la voluntat
I ens emmetzina.
La flor del taronger,
la tarongina".
La taronja és present en moltes dites, referides a les dones, tan en positiu com en negatiu:
-La mitja taronja, sort del qui 'ha, que molts la cerquen i no la poden trobar.
-Taronja i dona, la que no tractes és la més bona.
També es relaciona la seva qualitat i la de la magrana:
-La magrana i la taronja primer que altra fruita.
-Val més taronja i magrana que passar gana.
La taronja es present en contes i rondalles com "L'amor de les tres taronges", cantada també per la Mª del Mar Bonet i motiu de l'òpera del mateix nom de Serguei Prokófiev estrenada l'any 1921. Pau Riba té una cançó anomenada "La flor del taronger" i la trobem en una nadala en què la pastora Caterina porta com a present "tres taronges de la Xina" al nen Jesús, confirmant el que hem dit abans.
Joan Amades cita en el Costumari:
hi ha un taronger
en fa la flor blanca
color de paper"
I per acabar citaré una de les moltes endevinalles que tenen com a solució la taronja:
No sóc escarabat ni grill,
quasi sempre tinc deu fills;
cosa estranya, tots són grills.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
16:24
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Plantes
Havaneres per a La Marató
Va ser una vetllada promoguda per l'Associació Suport a la Dona i organitzada per la Neus Martínez, cantant i mestra de música que va interpretar una cançó amb cadascun dels grups.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
11:35
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Música
dilluns, 6 de desembre del 2010
Finals de tardor
De bon matí he sentit bufar el vent des de dins del llit, m'he girat de costat i he continuat escoltant la música de les fulles del cirerer que tenim a tocar la finestra de l'habitació. M'he imaginat l'escampeix que hi hauria per tot el jardí i els contrastos amb el verd de la gespa o de les plantes aromàtiques que estan a tocar. He pensat que quan m'aixequés sortiria a fer alguna fotografia.
No em puc resistir de transcriure una part de les dues cançons:
Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla lluny sonant.
I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren semblen boges,
altres se'n van dolçament.
I quan el sol se'n va a la posta,
l'arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.
"Les fulles mortes"
M'agradaria tant que recordessis,
ja fa uns quants anys, quant tu i jo érem amics...
En aquell temps la vida era més bella
i el sol brillava més que no avui
Les fulles mortes se'ns arrapen a la pell
- ja ho veus... no he oblidat res...
Les fulles mortes s'amunteguen pels carrers,
com les penes i els records...
... i el vent del nord les escombra
a la nit freda de l'oblit.
Ja ho veus: no he pogut oblidar la cançó
que em vas ensenyar
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
14:41
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Actualitat
diumenge, 5 de desembre del 2010
L'Arnau
Em fa pensar molt amb el que vaig sentir quan van arribar els meus dos fills, però, ara, sense les responsabilitats que comporta ser pare i amb l'oportunitat de "malcriar-los" dins els límits que la bona convivència familiar permet.
No me'n cansaria de mirar-lo, perquè tot i dormint, que és el que han de fer la majoria d'infants d'aquesta edat, sempre notes canvis en la seva cara, encara que només sigui un petit moviment de pestanyes. I no en parlem quan sembla que et mira o fins i tot que et somriu; tot i que ja saps que és impossible, tenen raó els que et fan bromes fent veure que busquen un drap per eixugar-te les bavalles.
Ara entenc el que em deien els amics i parents de la meva edat i que ja feia temps havien tingut la sort de pujar de categoria dins l'escala familiar: "Ja ho veuràs quan siguis avi!"
No he pogut resistir-me a la temptació i com que soc un lletraferit he escrit quatre versos dedicats al meu primer net, que m'ha fet l'home més feliç sobre la capa de la terra.
Sabíem que venies
i no et podíem imaginar,
ara et veiem tot el dia
sense estar al teu costat.
Els teus ullets ens miren,
ens busquen,
encara no ens poden trobar
però el seu moviment diu
que ens volen endevinar.
No ens cansem mai de mirar-te,
abocats tots al bressol,
buscant i trobant semblances,
que potser són o no són.
Ens fixem en les manetes,
en la cara, ben rodona,
en les galtes, el nasset,
els cabells, d'un castany clar,
i orelles petitones.
Ens neguitegen els plors
amb els que ens dius que tens gana
o que la panxa et fa mal.
També potser que has fet caca
o que t'ha arribat la son.
Però nosaltres ja sabem,
n'estem segurs, i molt,
que ploris o riguis ets
el nen més maco del món.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
19:56
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Vivències
dissabte, 20 de novembre del 2010
Me'n recordo
Podríem dir que és un llibre de memòries, però que s'allunya totalment del gènere tal com nosaltres el coneixem. Podem llegir-hi un seguit de records de la infantesa de l'autor (nascut el 1942), escrits tal com sorgeixen del pensament, sense un ordre preconcebut i on es barregen els més banals i els més transcendents. Aquest llibre a inspirat a molts altres autors a través dels anys i tal com es diu a l'epíleg: "Hi ha molt poca gent que pugui llegir aquest llibre i sostreure's a la temptació d'agafar un llapis per començar a escriure les seves versions paral•leles"
La seva senzillesa va permetre fer-lo servir per tal d'ensenyar poesia als nens a moltes aules, esquivant les entrades de contingut sexual, quan era necessari. És una fórmula que pot usar fins i tot la gent no literària. També podem llegir a l'epíleg de l'obra : I Paul Auster també diu: "Me'n recordo és una obra mestra. Un per un seran oblidats els llibres del nostre temps considerats més importants, però la modesta joia de Joe Brainard perdurarà. Cartografia el mapa de l'ànima humana i altera de manera permanent la nostra manera de mirar el món a través de frases enunciatives simples i directes. Me'n recordo és, alhora, divertidíssim i profundament emocionant. És també un dels `pocs llibre totalment originals que he llegit mai".
Llegiu-lo i a veure si també us anima a escriure.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
16:01
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Lectures
dimecres, 3 de novembre del 2010
Millor en català!
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
22:27
1
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Vivències
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Destí: Les Illes gregues - 10 imatges
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
14:37
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Viatges
Destí: Les Illes Gregues (VI)
Va ser una estada més curta que la primera vegada i ens vam limitar a fer una volta pel centre de la ciutat i una passejada en góndola, ja que els nostres amics, que ja havien estat també a Venècia, no ho havien fet. Vaig trobar els edificis de la plaça de Sant Marc una mica deixats i els canals per on vam passejar amb la gòndola no oferien tampoc la seva millor imatge; sortien vehicles aquàtics de tots els cantons, el que obligava als gondolers a fer maniobres continues, que trencaven tot l'encant. A la visita anterior anàvem en un petit grup, acompanyats per un cantant que, en barca a part, interpretava cançons típiques italianes acompanyat d'un acordió. Ja sé que sembla una mica folklòric, però ens en va quedar un gran record.
Però Venècia sempre serà Venècia i s'han de saber trobar els racons més amagats i els moments més oportuns per saber-los trobar i gaudir-ne plenament. No em faria res torna-hi una altre vegada.
Quan vam marxar ho vam fer pel canal de "La Giudecca". Al davant dels nostres ulls anava desfilant un panorama de Venècia impossible de veure d'una altra manera. Solament per això valia la pena haver fet escala a aquella ciutat. Des del balcó del nostre camarot vam dir adéu a torres, esglésies, ponts i palaus, amb el desig de poder-hi tornar algun dia.
Amb l'arribada a Bari, tal com ja he dit, es va acabar el viatge. A partir d'ara hem de començar a pensar quins seran els nostres pròxims destins. Hi ha tants llocs als que hem desitjat anar alguna vegada a la vida, que només fa falta establir un ordre de prioritats.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
14:31
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Viatges
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Destí: Les Illes Gregues (V)
De bon matí vam arribar a Dubrovnik, disposats a endinsar-nos pels carrers de l'antiga Ragusa, que ha estat anomenada "perla de l'Adriàtic" Ningú diria que només fa uns quinze anys va ser quasi destruïda pels enfrontaments de la guerra dels Balcans. Només les muralles que l'envolten se'n varen salvar. Varem visitar varis edificis significatius de la població, com el convent dels franciscans on hi podem veure la farmàcia més antiga d'Europa, com també ho diuen de la de Llívia, al Pirineu gironí o de la de Tallin (Estonia).
És molt curiosa l'escala que des del carrer porta a l'església del convent dels dominics. La barana està formada per una sèrie d'arcs tapats en la seva meitat inferior. Segons sembla, les dones quan anaven a missa s'aixecaven una mica la faldilla per tal de no entrebancar-se i deixaven els turmells al descobert. Els homes, que s'ho miraven des de baix, arribaven tard i excitats a la celebració, llavors els frares van decidir fer aquesta reforma als petits arcs gòtics per tal d'evitar-ho.
Aquest convent, fundat al 1225, és un dels més famosos monuments històrics i culturals de la ciutat, del que podrien explicar-se moltes altres coses, que es poden trobar a qualsevol lloc. Però l'anècdota me'n va recordar una altra de semblant que es va repetir en temps i situació molt diferents quan fa quaranta anys el director d'un col•legi on jo treballava va fer posar una fusta davant la taula dels professors perquè una mestra eixamplava massa les cames i als alumnes havien de recollir el bolígraf que els queia massa sovint a terra.
Anècdotes a part, passejar per Dubrovnik és endinsar-te en la història. Tot és per admirar, el que falta és temps i ulls per descobrir qualsevol racó; sort que l'antiga ciutat no és massa gran, però tot i així sempre queden coses que mereixerien una altra visita.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
9:55
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Viatges
divendres, 1 d’octubre del 2010
Destí: Les Illes Gregues (IV)
Això és el que vam fer aquell matí de setembre. Primer vam visitar les restes de l'antiga Acròpolis, amb l'estadi i altres edificacions situades a la part més alta de la ciutat. Vam travessar part de la ciutat moderna per entrar a la ciutat medieval, amb més de quatre km. de muralles imponents. Com en totes les ciutats més o menys importants d'aquestes illes hi trobem la representació de les diferents religions que hi conviuen: les catedrals catòlica i ortodoxa i la mesquita musulmana.
D'això és dedueix quins van ser els poders que van dominar l'illa al llarg dels temps i dels que es troben vestigis a cada cantonada. Només a partir del 1300: els Cavallers de Malta, els turcs, els italians i els grecs. Vam poder visitar el Palau del Gran Mestre on es conserva un guirigall d'objectes de totes les èpoques, entre elles una gran col•lecció de mosaics romans i hel•lenístics.
Trobem una gran quantitat de carrers i carrerons per descobrir quan comencem a baixar per Carrer dels Cavallers. Ens fotografiem a les fonts i en bevem aigua, perquè, tal com passa a pertot arreu porta bona sort, i tal com es preceptiu vol dir que tornarem al lloc. Hi ha una barreja de coloraines a les botigues, de restaurants situats a peu de carrer o bé enfilats a un segon o tercer pis d'on en surt una gran fumarola, que no sabem si es de la cuina o del vapor que deixa anar l'aire condicionat. Tot amb un fons de torres medievals, de palmeres i de gent que va i ve sota un sol que escalfa de veritat.
Al costat d'una església a mig caure o a mig reconstruir, segons com es miri, podem divisar a través d'una gran arcada el mar i el port on es espera el vaixell. Ens dirigim cap allà, pugem a l'onzè pont i aprofitem l'alçada on ens trobem per delectar-nos amb una visió panoràmica de tota la ciutat de Rodes: muralles, torres, campanars, minarets ... , barrejats amb la verdor de la vegetació dels jardins i el blau del mar a primer terme. Tot a punt per dirigir-nos, quan arribi el capvespre, cap a Dubrovnik durant un dia enter de navegació.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
19:06
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Viatges
dijous, 30 de setembre del 2010
Destí: Les Illes Gregues (III)
Molts dels racons i places estan ocupats pels restaurants que esperen l'arribada dels creuers per tal d'omplir les seves acolorides taules on poder degustar el peix a la brasa típic de l'illa. Vam voler visitar l'interior d'alguna de les petites esglésies però o bé estaven tancades o ocupades per restaurants i botigues d'antiguitats.
Al fer-se fosc vam començar a buscar el camí de tornada. Al arribar a la platja el establiments d'hostaleria començaven a estar en ple funcionament, amb totes les llums enceses reflectides a l'aigua del mar. Al fons de la badia les llums dels creuers destacaven sobre la primera foscor. Ens va cridar l'atenció un grup de gent que envoltaven el que semblava un gran ocell enfilat sobre el pilar d'una font. Ens hi vam acostar i vam descobrir un gros pelicà que es deixava fotografiar per tots costats. Es veu que és en Petros, una de les atraccions de l'illa.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
10:59
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
dimecres, 29 de setembre del 2010
Destí: Les Illes Gregues (II)
Vam pujar a la part més alta de la illa, la muntanya de Sant Elies, per tal de fer-nos una idea de la forma corbada de la mateixa i de la seva extensió. Llàstima de la calitja que, a la llunyania, no deixava veure tot el paisatge amb perfecció i de les deixalles escampades pel terra del lloc on ens trobàvem. Tot baixant ens vam aturar per fer una degustació de vins de la terra i observar una nova perspectiva de la badia on ens esperava el vaixell.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
12:16
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Viatges
dimarts, 28 de setembre del 2010
Destí: Les Illes gregues (I)
Amb uns amics, en Pepe i l'Helena, excel•lents companys de viatge, ens vam embarcar a Bari per començar el recorregut. El programa incloïa la visita a unes quantes illes i tres escales en destins prou reconeguts. La nostra primera parada va tenir lloc al port de Katakolon per tal de dirigir-nos a Olimpia. En la nostra primera visita a Grècia ja hi havíem estat però ens va agradar tornar a recordar i veure el que quedava de l'antiga seu de les primeres Olimpíades, sobretot poder posar els peus a la línia de sortida dels atletes a l'estadi. Una guia excel•lent ens va explicar no solament el que veiem sinó també el que significaven i el que es podia deduir de cada una de les "pedres" amb què ens trobàvem.
A mitja tarda varem arribar al vaixell amb una gana que ens esparverava. Havíem esmorzat tard i menjat alguna cosa al sortir del museu, però no havíem dinat tal com Déu mana. Sort que en qualsevol hora trobaves fruita, pastissets o sobretot pizzes per poder-la satisfer.
Aquell dia ens tocava tenir la benvinguda del capità i tal com es preceptiu en aquests casos ens va tocar posar-nos de vint-i-un botó si hi volíem assistir. I ja que t'has decidit per fer un creuer has d'estar disposat a viure i gaudir de tot el que t'ofereix aquest sistema de viatjar.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
14:09
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Viatges
dimecres, 1 de setembre del 2010
"Inaudit - Vicenç Bou"
L’espectacle va durar una hora; dividit en vuit parts, hi participaven uns 40 ballarins. Els arranjaments de la música de Bou que havia fet Jordi Molina, tal com diu el títol de l’espectacle, són Inaudits i tal com diuen els organitzadors “Podem gaudir de la música de Vicenç Bou com no s’ha tocat ni ballat mai fins ara”.
La plaça estava de gom a gom, nosaltres estàvem asseguts davant d’un lateral de l’escenari. Tot el que perdíem de la visió frontal de l’espectacle ho guanyàvem amb el “decorat” que quedava al fons: després dels ballarins, veiem les siluetes dels músics; a un costat el campanar d’una església, que ara s’utilitza per finalitats culturals, amb l’esfera blanca d’un rellotge que destacava en la foscor; a l’altre costat les cases del poble amb els llums encesos i els balcons i finestres plenes de gent; més al fons un altre grup de cases antigues tot envoltant una plaça o eixamplament del carrer, i entre unes i altres tires de banderes de Catalunya il·luminades per la claror groguenca d’uns fanals antics. Dominant-ho tot, al mig d’un cel encara una mica blau, la lluna plena. I a primer terme les evolucions de l’esbart.
Al final de les danses i de les presentacions oportunes, amb el públic posat dempeus i agafats de les mans es va ballar i cantar, juntament amb els dansaires a dalt de l’escenari, una de les sardanes més populars d’en “Vicentet”, que és com anomenaven al compositor els seus convilatants, : “Torroella vila vella”. Una conclusió magnífica per una vetllada emocionant.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
9:54
2
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
dimarts, 31 d’agost del 2010
Dèria per caminar (II)
Estar a dalt d’una muntanya, per poc alta que sigui, poder observar tot l’entorn, després de l’esforç que ha suposat arribar allà dalt, recuperar la respiració i renovar les forces per enfrontar la baixada, produeix un goig indescriptible. I poder cridar: “He fet el cim!”. Només dues vegades aquestes paraules van ser dites amb poca convicció pensant en el camí que quedava per arribar a baix després del gran esforç de la pujada. Van ser a la Punta Alta (3.014 m.) i sobretot al Pedraforca (2.497 m.) on la baixada per l’Enforcadura, per mi va ser terrible: Un dia ja explicaré alguna d’aquestes experiències. No és estrany que després de la caminada de 12 hores de l’any següent, el 1999, decidís a no tornar a fer aventures com aquestes.
Però en Josep Pujol i la Mª Dolors Fuster, de Torroella de Montgrí, ens van animar a participar en una de les caminades més emblemàtiques que es poden fer, tal com ho era l’any en que ens trobàvem el 2.000. El 4 de juliol vam començar a dirigir les nostres passes en direcció a Santiago de Compostela; des de León vam fer 325 km. del “CAMINO”, els mateixos que havia fet el fill d’en Pepe i la Mª Dolors l’hivern de l’any anterior. Caminant durant 13 dies, amb un promig de 25 quilòmetres al dia, amb alts i baixos tant a la ruta com als nostres ànims, vam arribar a la plaça de l’Obradoiro sans i estalvis i amb tota la moral del món.
Amb la jubilació va començar l’etapa dels senders i petits recorreguts, fins que amb els Matiners varem anar ampliant les distàncies i des de Palafrugell ens vam atrevir a arribar als Àngels, a Cassà de la Selva o a Girona, creuant les Gavarres per tots cantons. Va ser, per mi, una etapa magnífica, sortint cada dia, de dilluns a divendres, al despuntar el dia, estiu i hivern, només la pluja aturava les nostres passes. Vam arribar a caminar uns 14.000 km. Però, com tot, es va acabar l’any passat. Un daltabaix a la salut en va ser la causa. Ara m’he de conformar en caminades de 7 km., sense massa pujades, durant tres dies a la setmana i que duri!
Em falta aclarir el càstig que vaig rebre per tornar a l’alta muntanya trencant la promesa que havia fet. Els que hem coneixen ja deuen suposar que va ser l’evacuació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca, al Ripollès i que ja vaig explicar en el seu moment en aquest blog.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
10:32
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Caminar
dilluns, 30 d’agost del 2010
Dèria per caminar (I)
Sempre havia caminat fent trajectes curts pels pobles del voltant. De petit, per anar a Festa Major o a matar el porc a casa dels meus avís, a Llampaies, o simplement per a fer-los una visita. Per trobar-me amb la meva mare a Ollers, quan anava a cuinar a un dels masos del poble; ella marxava un dia abans i em deixava senyals per indicar els camins que havia de seguir, a fi de no perdrem, pel mig dels boscos que travessàvem. Ja de jove, cada dilluns al matí, fos hivern o primavera, fos de dia o encara fos fosc, fes bon temps o plogués, fins i tot ho havia fet amb neu, caminava cinc o sis km. per agafar l’autobús de Girona i arribar a l’hora a la Normal per seguir els estudis de mestre. I els dissabtes el mateix de tornada. De gran, sempre he fet els trajectes a peu de casa a la feina. I moltes altres caminades esporàdiques que ajudaven a mantenir-me en forma.
Per això i moltes ganes i esforços vaig poder seguir pujant muntanyes durant els cinc anys següents. El mateix 1994 vam pujar al Certascan (2853 m.) al Pallars Sobirà. El 1995 va tocar al Montardo, a la Vall d’Aran (2830 m.). El mateix any també vam anar a pujar dues muntanyes més a l’abast, a la Garrotxa,: el Bassegoda (1376 m.) i el Puigsacalm (1513 m.). El 1996 vam fer un primer intent per pujar el Tallón, a França, a l’altra costat del Mont Perdut; el mal temps ens va fer desistir. Hi vam tornar el 1997 i vam aconseguir fer el primer 3.000, en concret 3.144 m. Aquet mateix any també vam pujar al Matagalls (1694 m.) al massís del Montseny. El 1998 vam pujar al Pedraforca ( 2497 m.), al Berguedà, així com a la Punta Alta (3.014m.), el segon 3.000, a la Vall d’Aran. L’any 1999 havíem de fer dos cims, també en terres araneses. En Josep Mª Soler, que havia dissenyat el recorregut, no va poder venir i fent cas dels consells d’un altre dels integrants del grup, després de pujar al Montardo (jo per segona vegada) vam seguir un camí diferent per tornar al refugi, vam arribar-hi dotze hores després de la sortia, quasi fosc, morts i rebentats. Es va suspendre la pujada a l’altre cim prevista per l’endemà. Vaig prometre no tornar més a l’alta muntanya, promesa que vaig complir durant una colla d’anys, fins el dia en que la vaig trencar i vaig rebre el càstig corresponent.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
11:52
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Caminar
divendres, 27 d’agost del 2010
Exposicions a dojo
La primera va ser la de l’Enric Iglesias, fill del meu companys de caminades als Matiners del mateix nom, que en un estil molt particular interpreta la vida al mar, amb composicions en relleu, on incorpora objectes de la vida quotidiana i una gran variació de colors que fan la seva obra molt atractiva als sentits i tan original com el nom de l’exposició: “Mar Dita Sea” (l’última paraula llegida amb anglès).
Al Museu del Suro vam poder veure els originals de Paulina Vergés que han servir per il·lustrar el calendari que l’Ajuntament edita cada any. Els 13 originals, de gran plasticitat, estan realitzats amb la técnica que l’autora anomena “tèxtil-art”, a base de collages, brodats, aplicació de pedreria, pintat de teles, tapís. Cistelleria... Cada il·lustració va acompanyada d’un breu text de Josep Pla.
També al museu del suro es presenten les obres d’Ezequiel Torroella que són propietat de l’Ajuntament de Palamós, al que varen ser donades per la vídua després de la mort de l’artista, ja que va viure a aquesta població de 1921 al 1998. Són un conjunt d’ olis i aquarel·les de gran realisme on interpreta, principalment la bellesa del paisatge de la Costa Brava, bellesa de la que en moltes ocasions ja s’ha perdut. Els primers anys de la meva estada a Palafrugell (anys setanta) seguia les exposicions que quasi cada temporada aquest artista feia a la nostra vila i així els he pogut recordar amb nostàlgia.
L’altre exposició va ser l’anomenada “Cartes a Modest” on l’artista italià Tano Pisano, establert a la nostra vila, homenatge al pintor Modest Cuixart. L’obra s’exposa al Taller Personal de Cuixart a la seva casa de Palafrugell. Ens va explicar l’exposició en Joan Cuixart, fill de l’artista i ex-alumne meu al Garbí. És una exposició amb poca obra a l’estil habitual del pintor italià on destaquen dos quadres en els que es reflexa millor l’amistat entre els dos artistes.
L’obra de Javier Garcés “Escultures policromades” era encara més curta que l’anterior, però així com aquella estava envoltada per l’escenografia del taller Cuixart i per la música que ens va posar en Joan, aquí quedava tot desemparat donant una sensació d’abandó que no afavoria gens a les poques escultures que hi havia, que per altre part estaven força ben aconseguides, segons el meu parer.
A l’espai d’escultura contemporània Can Mario, de la Fundació Vila Casas, Joan Carles Roca Sans (Barcelona, 1946) presenta un extens muntatge anomenat Janus Bifront a la cova de l’Apocalipsi, que exhibeix una selecció d’escultures populars, talles policromades dels segles XVI-XVII, que l’artista ha anat adquirint en els darrers anys en diversos antiquaris i que s’integren en una gran instal·lació formada per una cinquantena d’obres creades expressament per aquesta mostra. L’obra nova es fonamenta en diverses disciplines com l’escultura artesanal, la pintura o les aplicacions digitals, realitzada amb tècniques experimentals sobre metacrilats o marbre travertí. Vam ser guiats pel propi artista que ens va explicar detalladament el procés de creació de la seva obra.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
10:55
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
dimecres, 25 d’agost del 2010
Tres anys de blog
No he anat a cap dels espectacles musicals que es prodiguen al voltant nostre durant tot l’estiu per poder-los comentar. No he fet cap viatge, ni cap sortida des de l’anada a Núria per fer-hi alguna referència. He llegit força, però no cap llibre prou excepcional mereixedor de fer-ne una recomanació explícita. El que si he fet són alguns àpats amb familiars i amics al costat de la piscina de casa i estic acabant de veure la sèrie “Perdidos” que va tenir tan d’èxit a la televisió. Hem estat pendents de les obres que hem fet a la meva casa natal de Galliners (Pla de l'Estany) i l'hem netejat un cop acabades. Amb les feines de manteniment del jardí, alguna caminada, poques, i les migdiades preceptives ja s’acaba d’emplenar el dia.
L’any passat, en el comentari dels dos anys de bloc confiava a tornar caminar amb els meus companys dels Matiners, però pels voltants de Nadal va aparèixer una inoportuna arítmia que m’impedeix seguir el seu ritme. Hi he anat alguna vegada, molt de tant en tant, però no m’agrada fer-los esperar, tot i que ells m’animen a seguir-los. De moment hem limito a fer els meus 7 quilòmetres cada vegada que surto, sol o amb la meva dona, i així anar mantenint la forma.
En aquests moments, encara que ha tornat la canícula, jo no li faig cas i començo a arrencar les meves activitats de cares a l’any proper. Per nosaltres, la meva dona i jo, l’any segueix el ritme del curs escolar, sigui per deformació professional o per la resta dels de casa que estan en la mateixa feina: fer de mestre. Hem anat a visitar exposicions, a Palafrugell mateix, que m’havien passat per alt, preparem un viatge pel pròxim setembre, estic immers en un treball sobre els carrers de Calella i sobretot esperem, amb molta il·lusió, el naixement del nostre primer net pel proper mes de novembre.
TRES ANYS i sembla que era ahir. Espero anar-vos retrobant durant els pròxims dotze mesos.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
11:04
1
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Trajectòria
dissabte, 17 de juliol del 2010
Tornada a Núria
Aquesta vegada hi hem acompanyat a uns amics que vam fer en un creuer als fiords noruecs juntament amb els nostres veïns. El seu comentari va ser el mateix que van fer quan els vam portar a dalt el far de Sant Sebastià: “Sembla mentida que ens en anem a gaudir de paisatges llunyans i deixem els del costat de casa, que no tenen res a envejar-los, que ens poden crear el mateix efecte davant de la seva bellesa i que per proximitat sempre deixem per l’ultima hora, que moltes vegades no arriba mai”.
Em vaig dedicar a recordar les vegades que hi havíem pujat des de la primera vegada que ho vam fer amb els nostres fills, encara molt petits, des de Camprodon on anàvem a passar-hi els primers dies del mes de setembre, abans de començar les classes. Hi va nevar i fer molt de fred, però ens va agradar tant que vam començar a convidar-hi grups d’amics i a tornar-hi alguna vegada nosaltres quatre sols.
També hi vam portar grups de les nostres respectives escoles i cada vegada que hi pujàvem ens quedava el cuquet de quedar-nos a dormir a l’hotel i passar-hi dos o tres dies. Abans, però, vam pujar-hi a peu, des de Queralbs, amb els meus amics de caminades Els Matiners. Les dones ja hi havien pujat amb el cremallera i abans del temps previst ja se’ns va aparèixer tota la bellesa de la vall el treure el cap després de l’ultima pujada. Després de dinar, recuperats de forces, vam baixar fins a Queralbs, contents d’haver pogut emular als que tantes vegades havíem vist fent em mateix trajecte mentre anàvem amb el cremallera.
A la fi ens hi vam quedar a dormir, un cap de setmana d’un any per la diada de La Mercè. Vam aprofitar per baixar fins a Queralbs pel camí de Fontalba. Per un error de càlcul tot seguint unes indicacions mal donades vam caminar més del compte i ens va escapar el cremallera per arribar a temps a l’hora de dinar. Per sort al poble hi ha molts restaurants i va ser de fàcil solucionar. Van ser uns dies tranquils i magnífics que teníem ganes de repetir.
L’intenció era bona i quan hi vam pujar amb Els Matiners, una altra vegada, es va produir la nostra salvació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca i tota la peripècia que ja vaig explicar en el seu dia. ("Una aventura inesperada" - Maig 2008)
Ara el pujar-hi aquesta última vegada vaig veure que ens havien estafat moltes de les vistes de les que es podien gaudir quan el cremallera passava arran del precipici. A fi d’oferir una millor seguretat han obert un túnel que tanca les millors perspectives del recorregut. Un cop a dalt, però, pots gaudir de tot l’entorn, com abans, i amb un millorament de les instal·lacions que fan l’estada més agradable.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
18:47
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Excursions
dissabte, 26 de juny del 2010
Mig any de lectures
Dels meus admirats autors de novel·la negra. Andrea Camilleri i Dona Leon he llegit “Foguerada d’agost” i “La pensió Eva”del primer i “Qüestió de fe” i “L’altra cara de la veritat” de la segona. Tots quatre títols segueixen la línea habitual dels seus autors però cap arriba al nivell excepcional d’alguna altra obra seva de la ja he parlat en altres ocasions.
Alguns autors dels que me n’havien parlat molt i que no coneixia, verdaderament m’han decebut. Tal és el cas de dues escriptores com Anna Gavalda i “El consol” i Asa Larson i “Aurora Boreal”, que no té res a veure amb el super-popular del mateix cognom.
D’autors de casa nostra i amb temàtiques molt més properes podria citar, entre d’altres: “Olor de colònia” de Sílvia Alcàntara, en la que evoca la vida d’una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. “Petons de diumenge” de Sílvia Soler, que ella mateixa defineix com un homenatge a les dones que van fer petites revolucions durant el franquisme i “Cuatro dias de enero” de Jordi Sierra i Fabra, un retrat de la Barcelona famolenca, trista i terroritzada davant la imminent entrada dels nacionals.
Per acabar voldria citar els cinc llibres, de temàtiques molt diferents, que més m’han cridat l’atenció. “La caza salvaje” de Jon Juaristi, “La casa de la mesquita” de Kader Abdolah, “Els jugadors de whist” de Vicenç Pagès Jordà, “Els plats trencats” d’en Francesc Sanuy i “Saber perder” de David Trueba. Des del nacionalisme vasc, la rica cultura persa enmig de la vida quotidiana dels iranis, la ciutat de Figueres i el seu castell com a rerefons, les verdaderes causes de la crisi i una noia de setze anys , el seu pare, l’avi i un jugador de futbol sud-americà, és el que us podeu trobar si llegiu alguna d’aquestes obres que us recomano.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
18:39
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Lectures
divendres, 25 de juny del 2010
Ara fa un any
Trobo a faltar molt les llargues rutes per les nostres contrades. Amb l’explicació del nostres recorreguts podia omplir moltes planes del blog i les fotografies, fetes dia a dia, donaven testimoni del que havíem trobat i observat. Ara com que quasi sempre faig la mateixa caminada, pels voltants d’Esclanyà, ja no val la pena emportar-me’n la màquina de fotografiar. Torno als meus orígens caminadors, de quan em vaig jubilar, al fer el mateix recorregut fins a tocar l’aigua de Tamariu més de cent vegades.
Després em vaig ajuntar amb els que més tard varem ser, i encara són, els Matiners. Veurem si després de fer cent vegades el recorregut actual puc tornar a sortir quasi cada dia amb ells. Ara hi vaig algun dels dimecres en els que en Josep Miquel adapta les caminades per tal de no trobar gaire pujades que m’obliguin a aturar-me per poder respirar a fons i no cansar-me massa. En sap greu fer-los alentir la marxa a la que estan acostumats i a reduir les distàncies. Tot i així l’últim dia varem caminar més d’onze quilòmetres, que en les actuals circumstàncies ja em deixen satisfet.
Trobo a faltar el Caminar, amb tot el que comporta a més de posar un peu davant de l’altre i anar fent km. Les converses de bon matí, que es van ampliant a mida que el sol surt per l’horitzó. Els esmorzars, que de tant en tant posen un punt d’il·lusió al final o a mitja caminada. Les sortides especials per veure un paisatge, una construcció, unes plantes o qualsevol detall que pot semblar insignificant per molta gent però que a nosaltres segur que ens interessa. Els àpats amb les nostres dones, que de tant en tant ens venen a esperar al final del trajecte o per celebrar qualsevol esdeveniment.
Espero anar augmentant el nombre de quilòmetres, quasi 14.000, que porto des de que vaig començar les caminades, poder variar els recorreguts i els paisatges i gaudir de la companyia dels Matiners.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
11:05
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Caminar
dijous, 17 de juny del 2010
Històries d'abans
Amb l’aparició de les grans màquines recol·lectores va començar a desaparèixer un món i en va néixer un altre que per sort dels pagesos els va fer la vida molt més còmoda.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
14:30
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Vivències
dijous, 27 de maig del 2010
Reserva Mig de Dos Rius
El dia era assolellat i encara es deixaven sentir els últims espetecs de la tramuntanada que bufava per tot l’Empordà. Vam començar a caminar pel costat del riu des de la zona de “picnic” i aparcament fins quasi a la seva desembocadura. Anem avançant per un bosc de ribera amb pollancres, plàtans, freixes, verns... Trobem un cartell on s’indica la quantitat d’arbres de cada espècie que s’han replantat últimament. De tant en tant uns miradors, amb bancs i entorn ben cuidats, permetien contemplar el discórrer del riu i el que ens envoltava.
Més cap a l’interior hi ha un prat de dall amb gramínies, lleguminoses i orquídies, de les que encara en vam poder veure algun exemplar. A l’ultima part del recorregut tot l’espai està ocupat pel canyís i la balca que es travessa per una passarel·la de fusta per tal de no mullar-se els peus amb els aiguamolls.
No varem veure gaires animals. Només algun peix que es movia quasi per la superfície de l’aigua i algunes aus: uns ànecs collverds, un aligot i poca cosa més, si no comptem les omnipresents gavines. Vam poder observar, però, gran quantitat de nius penjant de les branques o clavats a la soca dels arbres que esperaven els inquilins que volguessin aixoplugar-s’hi.
Ens vam aturar abans d’arribar a la gola del Fluvià, on un grup de jovent feia pràctiques de navegació amb dues o tres barques i amb unes planxes de surf. Els colors llampants de les veles combinats amb els reflexos del sol a l’aigua ens van tenir una estona embadocats.
No vam poder anar a l’illa de Caramany situada en mig dels dos braços del Fluvià perquè no s’hi pot accedir i és passant pel seu costat com es pot entendre el nom de la reserva, propietat de Caixa de Catalunya: Mig de Dos Rius
Va ser una caminada molt tranquil·la, d’observació pausada de l’entorn i de curt recorregut. Quatre km. sota un cel clar, enmig d’aigua i vegetació i sense ningú més que alterés els silencis i brogits de la naturalesa.
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
19:45
0
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
dimarts, 4 de maig del 2010
L'Escola Vedruna de Palafrugell
El llibre està molt ben editat i per a mi seria com molts altres llibres d’aquest tipus si no fos per la relació de la nostra família amb l’escola. Al llarg dels anys tots els de casa, d’una manera o altre, hem passat per les seves aules. Va començar la meva dona, que en va ser alumna des de molt petita; venia a passa-hi llargues temporades, des de l’Escala per fer companyia a una tia i a un oncle, juntament amb un seu germà. Al cap dels anys hi va tornar per fer-hi de professora de Ciències Naturals, a la vegada que ja ho era del Prats de la carrera o Garbí.
Més tard els nostres fills van ingressar al parvulari. El nen va continuar al Garbí i la nena hi va seguir fins a vuitè de bàsica. Van passar més anys i em va tocar a mi; durant dos cursos vaig formar part del seu claustre de professors. Van ser dos anys magnífics, durant els que es preparava la fusió de les Escoles Vedruna i Prats de la Carrera. Feia poc havia estat director d’aquesta última i em proposaven per ser-ne de la primera. Per qüestions podríem dir-ne burocràtiques vaig deixar fins i tot de ser-ne mestre i vaig passar a altres escoles de la vila per exercir-hi durant els últims sis anys de la meva vida laboral.
Amb tot això la meva filla ja havia arribat a mestra i quan jo vaig plegar hi va poder entrar com a professora. Al cap de pocs anys va formar una família amb el nou professor d’educació física i informàtica. Ara el seu marit n’és el Director General i Titular, així com el principal organitzador i animador d’aquests 150 anys d’història.
No crec que hi hagi gaires famílies en la que tots els seus membres estiguin tant vinculats a un col·legi com nosaltres amb l'Escola Vedruna de Palafrugell, del que ens en sentim molt orgullosos. Durant els meus dos anys de fer-hi de mestre vaig escriure alguns poemes, un d’ells, anomenat “Emblema”, dedicat al claustre, la part més representativa de l’edifici, fa així:
Un crit que s’escapa,
uns passos que corren.
La mestra vigila...
Tot torna al seu punt.
Es silenci es passeja,
voltant les columnes.
El sol ja mandreja,
pel claustre tranquil.
El dia il·lumina,
l’espai emblemàtic.
El verd s’emmiralla
en el cel resplendent.
Ressonen les passes,
dins de l’aire solemne,
brunzeixen les classes,
com rusc que fa mel.
Ullets que s’ho miren
enmig les arcades.
Somriures que esperen
qui els vingui a buscar.
Un jorn que s’acaba,
per entre les pedres.
Un sol que s’amaga
i ens diu:-Fins demà!
Publicat per
Joan Vilardell Caixàs
a
18:18
1
comentaris
(cliqueu per veure'ls o deixar-ne un de nou)
Etiquetes de comentaris: Vivències