Màquina de segar (més moderna de les que jo havia vist a la meva infantesa)
L’altre dia, tot caminant pels carrers d’un del nostres pobles, em van cridar l’atenció les retxes d’unes finestres formades per un seguit de triangles fixats sobre unes fines barres de ferro. M’hi vaig acostar i vaig adonar-me que eren com unes serres. Les serres que servien per tallar els cereals una vegada col·locades a les màquines de segar que solien ser estirades per un cavall.
A partir d’aquí i tot mirant els camps daurats que envoltaven el poble no vaig poder deixar de pensar en aquells llargs dies de començaments d’estiu on la feina principal dels pagesos era la sega. Quan anàvem a l’escola fins el quinze de juliol, les finestres obertes ens deixaven entrar el so característic de les màquines de segar i sabíem que a la tarda també ens tocaria a nosaltres donar un cop de mà en qualsevol de les feines relacionades amb la sega.
El que ens feia més il·lusió, però, era pensar en l’hora del berenar. Un d’aquells àpats de pagès que quan es feia en temps de treball dur no s’hi escatimava res. Havia arribat el moment de treure del rebost els pernils, les llonganisses, els lloms ... i tot el bo i millor del porc que havíem sacrificat l’hivern passat. Amb unes llesques de pa de tres quilos sucades a l’amanida de ceba, tomata i olives, on l’oli no s’estalviava, i tot xerricant del porró que sempre rajava massa per nosaltres, la mainada, no es podia demanar res més. Solíem acabar amb més d’una llàntia i algun regalim de vi a la camisa, però qui si fixava al mig del batibull que s’organitzava davant del suculent menjar, de les variades converses i de les xafarderies que s’explicaven, tots asseguts en rotllana a sota de l’ombra d’alguna planta propera al camp on s’estava segant.
Quan arribàvem a certa edat, crec que al voltant dels deu anys, ja ens començava a tocar d’aprendre de lligar les garbes. El que anava assegut a la màquina anava fent voltes al camp tot deixant un rastre de plantes tallades, que els altres procuràvem fer-ne feixos (garbes) procurant que tots quedessin iguals i lligant-los amb un grapat de les mateixes tiges del cereal.
De tant en tant s’aixecaven del mig dels sembrats volades de guatlles que hi havien fet el niu i que en moments de tranquil·litat deixaven sentir la seva veu al crit de "blatsegat!!-blatsegat!!". També alguna serp havia donat més d’un ensurt a algú quan s’esmunyia de la màquina que avançava implacable pel camp de blat.
Al final de la jornada, abans que la humitat s’apoderés de les garbes escampades es procedia a fer-ne gavellons, una construcció feta de tal manera que n’impermeabilitzava el seu interior i deixava el blat a punt per dur-lo a l’era el dia del batre. Més d’una vegada ens havien servit de refugi quan una tempesta d’estiu ens agafava a l’intempèrie.
Amb l’aparició de les grans màquines recol·lectores va començar a desaparèixer un món i en va néixer un altre que per sort dels pagesos els va fer la vida molt més còmoda.
