"IsaVel" - El Musical

Ara fa un any (12/2/1913) vaig fer un escrit en aquest blog sobre “Isabel Vilà” amb motiu de la publicació al Punt-Avui de la noticia del  muntatge d’un musical sobre la seva vida. El meu interès per aquest personatge va començar en el moment d’haver de fer la fitxa corresponent per incloure el carrer que li ha dedicat Palafrugell dins el Nomenclàtor de la Vila. Amb la coincidència que aquest nou carrer està situat a poques passes de casa meva.

Fa pocs dies vaig assistir a la representació d’aquest musical al Teatre Municipal de Girona. Va ser un espectacle molt emotiu, ple de moments dramàtics i també d’algun que va arrencar les rialles dels espectadors. L’escenografia senzilla però molt efectiva; el moviment de pocs  elements feia canviar les diferents situacions fent més entenedor l’argument de l’obra. La música va ser interpretada en directe, sota la direcció del mestre Antoni Mas, el seu compositor. 

Iris Vilà i Carlos Gramaje en un moment de l'obra

Ja vaig dir en l’altre ocasió que  en Toni Strubell i Trueta era l’autor de l’obra, basant-se en el llibre de Francesc Ferrer i Gironés “Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana”, al que es va fer un senzill homenatge al final de la representació.

Trobo que es un gran mèrit dur a terme la producció d’aquest extens espectacle (més de tres hores), amb un extens repartiment, de més de vint artistes, amb solistes de veus esplèndides i molts d’ells vinculats a la nostra música més propera.

I tot això succeïa a Les Gavarres: a Calonge, a Llagostera, a la Bisbal... a finals del segle XIX, en un temps en que les dones no tenien cap possibilitat de desenvolupar-se en cap àmbit que no fos l’ estrictament familiar. I voldria acabar amb el que deia Joan Ribas al seu espai “La Crònica” del Punt-Avui, després d’haver vist l’estrena de l’obra al teatre El jardí de Figueres:

Homentage a Francesc Ferrer i Gironès al final de l'obra

“Ara IsaVel arriba al Teatre Municipal de Girona. De nou seran unes nits inesborrables, lligades a la història i també al moment excepcional que vivim, ple tant d’incerteses com d’esperances, talment, com s’esdevingué per a isabel Vilà, que va començar la seva lluita per la llibertat amb les mans buides”

Un fet singular

Moltes vegades et  passen coses que no saps si han succeït de veritat o ho has somiat. Ben explicades podrien ser motiu d’una bona història escrita per un autor reconegut.  M’hagués agradat poder enviar la meva a Paul Auster autor del llibre que ara estic llegint: “Creia que mi padre era Dios - Relatos verídicos de la vida americana” (en el meu cas seria de la vida catalana), on recopila 179 relats d’entre els 4.000 que li van enviar de diferents llocs dels EEUU, que primer varen ser llegits en un programa de ràdio. Com que això és impossible m’atreviré a explicar-ho.

 Tarda de Nadal. Estem asseguts còmodament al sofà, de casa de la nostra filla, després de l’ àpat corresponent i d’haver fet cagar al tió; tant els petits com els  grans: pares, oncles i avis, havíem agafat el bastó i havíem cantat com cada any: “Tió, tió...”. Acabat l’esverament va arribar la calma. Els nens jugaven amb tranquil·litat, tot havia estat endreçat i la mare del meu gendre ens va passar per la televisió les fotografies del seu recent viatge a Dubai,. Desprès de passejar-nos pels carrers i places de la capital vam pujar a l’edifici  més alt del món, al Burj Khalifa de 828 m. I 162 pisos, inaugurat el 2010. Recordo una  imatge: la perspectiva des de l’últim pis, després, res més. Quan vaig obrir els ulls, tota la família estava esverada: Que t’ha passat? Com et trobes? La meva filla trucant per telèfon, demanant una ambulància i jo preguntant-me també el que havia succeït.

Em vaig aixecar de cop, tot avaluant el meu estat i em vaig trobar normal. Vaig anar al lavabo i després va arribar el moment d’aclarir el que estava passant. Es veu, que tot mirant les fotos, de cop vaig fer un crit, amb vaig posar molt vermell i em vaig tombar cap a un costat, tot plegat amb un estremiment de braços i cames. No va durar ni mig minut, però amb els meus antecedents d’un ictus, ara fa quatre anys i mig, no es estrany que s’esveressin.

 

Al cap d’uns dies, tot berenat amb uns amics i tot explicant-los el cas, em van dir que, mig endormiscat, potser em va donar la sensació que queia al buit. Com que tinc una mica de vertigen vaig pensar que potser era l’explicació més plausible. Però feia pocs  mesos havia pujat fins al 1000 metres (172 més que l’edifici de Dubai) en un globus aerostàtic i tot va anar de meravella. I a l’hora de dinar havia menjat amb molt de seny i havia begut molt poc.

L’ambulància va arribar, em van dur al CAP, em van fer proves i tot era normal. Tant normal que a l’arribar a casa, la meva dona, el nostre fill, la nostra  jove i jo vam començar a preparar tot el necessari pel dinar de Sant Esteve pels 28 comensals que seriem a l’endemà.

Al cap de dos dies, més o menys a la mateixa hora del dia de Nadal,  tornava estar assegut al sofà, ara el de casa, mirant una de les “Missions Impossibles” d’en Tom Cruïse, , que teníem gravada. Una de les escenes més impactants del film passa a la torre Burj Khalifa de Dubai, on l’actor baixa per l’exterior de l’edifici. Al veure-ho vaig enviar un whatsApp als meus fills tot explicant-los la coincidència. Al cap d’un moment rebo la contesta del noi tot dient-me estrictament: “Esborra-la”.

Des de dalt del campanar de la Catedral de Girona.

Tot pujant per l'escalinata

La pujada al campanar de la Catedral de Girona és tota un experiència. Primer pels  esglaons que s’han de pujar per arribar-hi. Si comptem des de el primer esglaó fins el àngel, en tenim en total 375: 90 de la escalinata, 1 per entrar per la porta principal, 2 per entrar a la capella del Baptisteri, 200 per pujar al campanar, i 82 de la base del campanar fins l'àngel. Nosaltres no vam pujar fins a l’àngel, però 293 esglaons ja són una bona pujada, sobretot comptant que entre tots els de grup, que fèiem la visita, teníem una mitjana d’edat que s’aproxima als 70 anys.

El claustre des d'una terrassa a mitja alçada

 Aquesta visita es va gestar durant el dinar de celebració dels 50 anys de magisteri l’estiu passat. Un dels companys de curs , Mn. Salvador Coll (canonge de la Catedral de Girona,) es va oferir per poder-la portar a terme. Guiats per en Gustau Torres, després de escoltar els seus comentaris sobre l’evolució de la catedral davant de les maquetes instal·lades dins la nau, ens vam dirigir cap a la porta que ens permetia pujar al campanar. Primer ens vam parar a l’interior de la Torre de Carlemany i després ja vam buscar l’accés del campanar per passadissos  i escales que algunes vegades pujaven i altres baixaven deixant-nos, al menys a mi, ben desorientats

Graffitti del dia després del començament de la Guerra Civil

No vam pujar d’una sola tirada sinó que vam anar fent parades a distintes sales on en Gustau, el guia, ens comentava els diferents usos que havien tingut i que ara estaven deixades i abandonades.  Entre moltes altres curiositats vam poder observar un grafits del 19 de juliol de 1936 on es donen visques a la República. També ens va anar comentant els diferents llocs on es desenvolupen els fets de “Josafat” la novel·la que va escriure el 1906 Prudenci Bertrana, sobre un campaner de la catedral, obra que va ser presentada en la Festa de la Bellesa de Palafrugell l'any 1905 i editada  també a Palafrugell.

Tota la colla sota les campanes

L’arribada a dalt es espectacular, després de la foscor de les estretes escales de cargol tota la panoràmica de la ciutat de Girona es va oferir als nostres ulls. Les campanes, sobre els nostres caps, encapçalades per la Beneta (1574), altrament coneguda per El Bombo, esperaven que arribes el migdia. Va ser aquesta la que ens va donar un ensurt, esperat, amb  la l’eixordador so de les dotze campanes que després, com ja és normal, es van repetir. Va acabar el “concert” amb el vogar d’una campana que anunciava l’ àngelus. La Beneta, en canvi,  sona mitjançant un mecanisme elèctric que la colpeja.

Escoltant les explicacions de'n Gustau des de les golfes.

Va ser particularment emocionat passejar per les golfes i saber que passaves per sobre la nau de la catedral i que podies mirar pels forats de ventilació que et deixaven veure les persones que la visitaven a  peu pla. També vam poder passar pel trifori, la galeria estreta que se situa a les parets de la catedral amb obertures sobre la nau central, des d’on es penjaven els tapissos i altres guarniments en festivitats solemnes i des de les quals vam poder gaudir, a la nostra alçada d’ulls, de la magnífica col·lecció de vitralls.

L'estret passadís del trifori

Deixeu-me escriure el que en diu Joaquim Nadal al seu blog: “La catedral és el gran monument de Girona. El més important, el més visitat i el més conegut. Però encara avui en la seva interioritat laberíntica guarda secrets subterranis i conserva espais ocults només trepitjats pels antics habitants del temple: campaners, canonges, beneficiats, infants de cor, bisbes, cardenals. És un laberint d’itineraris i racons, passadissos i escales, teulades i golfes, voltes i arcades, balcons i terrasses. El trifori i totes les seves finestres n’és l’exemple més paradigmàtic, una autèntica abraçada perimetral que en el buit de la pedra feta arquitectura dibuixa un recorregut  esplèndid a més de mitja alçada de la nau. Miradors insòlits catedral enfora i catedral endins. Balcons privilegiats sobre la ciutat i sobre el buit immens de la nau, la volta, les claus de volta, els vitralls, les rosasses..."

L'últim vitrall de la Catedral (Sean Scully, 2008) des del trifori)

 Vam deixar pel final la visita a l’altar major, amb totes les peces romàniques i gòtiques que conté com l’ara , l’ambó, la cadira de Carlemany, el baldaquí i el retaule. Vàrem treure un moment el cap pel claustre. I després de dues hores i mitja de pujar, baixar, entrar i sortir per les portes de les diferents terrasses, va arribar l’hora d’anar a dinar deixant per una altra ocasió tot el que no havíem vist encara.

La cadira de Carlemany

  

Detall de l'ara romànica

Cinc panoràmiques de la ciutat de Girona des  del campanar de la Catedral

Edat activa

Agafo el títol d’una entrevista a quatre persones de la dita “tercera edat” que va sortir a “El Punt-Avui” l’estiu passat i que vaig guardar per rellegir- la més endavant. Ara li ha arribat el torn i moltes de les afirmacions i opinions que els quatre entrevistats van fer en el seu moment m’han decidit a escriure les meves pròpies...

Totes les imatges d'aquest article, estan extretes d'internet.

 Els participants a la conversa van ser l’actriu Montserrat Carulla, l’escriptor Josep Mª Espinàs, el nutricionista Abel Mariné i l’empresari Carles Sumarroca. Tots quatre junts sumen quasi 320 anys. El més jove  és de la meva edat (71) i el més gran en té 87. Als dos primers els he admirat des de sempre, A l’Abel Mariné l’he descobert els últims anys amb els seus articles i les aparicions a la televisió i a en Carles Sumarroca no el coneixia fins ara.

 

La jubilació és la meta que molta gent persegueix i alguns fins i tot com a acabament de trajecte. Res més fals, és una estació més en el nostre trajecte per la vida. Molta altra gent noc es vol jubilar; si els ve de gust i es veuen capaços de seguir treballant en hora bona. Per a mi val més acabar en plenes facultats, sense esperar que et jubilin els altres.

 

Vulguem o no vulguem a partir dels 70 anys entrem a la vellesa, uns més i altres menys, segons la manera de ser i de pensar de cadascú. Una altra cosa és sentir-se vell. Ens hem d’adaptar a aquesta nova situació però tot mantenint il·lusions i fent el possible perquè aquestes es compleixin. 

 Molt important és adquirir uns hàbits adequats a la nova manera de viure: a l’hora de llevar-se i d’anar a dormir, a l’hora dels menjars, de fer exercici moderat (caminar, nedar, practicar ioga...) Ocupar algunes hores del dia amb activitats de caràcter intel·lectual o manual: llegir, fer cursets del que sigui, aprendre idiomes... Apuntar-se a accions de voluntariat. També és bo que de tant en tant puguem dir :”Ara no tinc ganes de fer res”, i respectar-ho sense remordiments.

 Una base important per què tot funcioni és l’alimentació, ara més que mai, sense convertir-ho en una penitència. El principal és menjar de tot, tal com diu el nutricionista,  si impediments de salut no ho impedeixen.

 Les noves tecnologies han entrat a la nostra vida, es bo adaptar-s’hi. Ja sé que es pot viure perfectament sense elles, però hem de fer els possibles perquè no siguin un impediment pel nostre dia a dia,  sinó que ens la facilitin.  Per part meva l’ordinador forma part de l’activitat diària, per escriure, per ordenar fotografies, per fer algunes compres, per relacionar-me amb els amics, per escriure en aquest blog, per fer les operacions amb el banc... i moltes altres coses. Últimament he entrat en el món dels iphone i trobo molt útils algunes de les aplicacions que ofereixen, com els whatsapp.

Mirant al nostre voltant el que més em preocupa, com a molts altres jubilats,  és la joventut. No estic gens d’acord amb l’opinió que ens vol fer creure que els joves són tots iguals des d’una vessant pejorativa.  Jo sempre els he defensat, convençut que es veuen o ens mostren més sovint els que trenquen la convivència d’una manera o altra, però que són molt més els que no es veuen per enlloc i que cada un, a la seva manera i segons les seves possibilitats miren de superar les dificultats que la vida actual els presenta.

Podríem aprofundir sobre la manera de veure molts altres aspectes del moment actual i sobretot del nostre futur immediat, però millor que gaudim, tot el possible, del nostre dia a dia més personal, tot facilitant la vida de les persones que ens envolten.