I tu qui ets? Varem haver de preguntar a alguns dels
convocats a la trobada de celebració de l’acabament de Magisteri d'ara fa 50 anys. A uns pocs d’ells
els havia anat trobant de tant en tant, però a la majoria feia 25 anys que no els
veia; fins i tot n’hi havia algun amb el que no ens havíem vist més des de l’acabament
dels estudis. Però quan, sense l’emoció dels primers moments i amb més calma,
anaves sotjant les fesomies, veies en el fons les mateixes cares de criatura d’aquell llunyà i ...
molt llunyà 1963.
Quan ens esperàvem a l’entrada del restaurant i anaven
arribant els diferents cotxes, els que ja hi érem anàvem escrutant les
finestretes del vehicle per veure el personatge corresponent, tot parlant entre
tots de si era aquell o l’altre. El conductor es parava, baixava el vidre i un cop identificat, si podia passar entre
mig de tots els que esperàvem buscava l’aparcament. La frase que més gràcia em fa, en
aquest casos, es quan es diu: “No has canviat gens, estàs igual que abans”.
Però quan compares fotografies antigues amb la realitat es veu clarament la
mentida pietosa que s’acaba de dir.
A diferència d’ara fa 25 anys havíem convidat a les mullers respectives,
per tant hi havia un nou motiu d’identificació
a fi de saber qui venia amb qui, així
com qui venia tot sol. Alguna d’elles se’n recordava bé que l’altra vegada no
les havíem convidat i tot rient ens va retreure aquest fet. Tenint en compte que moltes d’elles
també pertanyien al mateix cos d’ensenyants encara ho tenien més present.
A hores d’ara, tots menys tres o quatre, ja estem jubilats gaudint d’aquest estat privilegiat, que amb bona salut, ens permet resistir uns quants anys de la tranquil·litat que de ben
segur ens mereixem; tal com va dir un de nosaltres ningú , que no hagi fet
la nostra feina, no sap com n’és de complicat i esgotador el món de l’ensenyament
a tots nivells; alguns de nosaltres hem estat sempre a primària, uns altres es
van passar, en determinat moment a secundària i altres han estat o encara són
professors universitaris. Un grup més petit ha treballat en l’administració
pública, en empreses vàries o s’ha dedicat al món dels negocis.
També vam parlar dels que, per diferents motius, no havien
pogut assistir a l’acte. Un d’ells, l’artista del grup, ens va fer arribar unes
litografies signades d’un dels seus dibuixos. I vam tenir molt presents dos
companys que ja abans de l’anterior trobada, ara fa 25 anys, ens havien deixat
per sempre.
Va ser un dinar relaxat i enriquidor per veure com havia evolucionat
cadascun de nosaltres, però, igual que amb la fesomia, es va poder constatar que
ens el fons tothom pensa, fa i diu les mateixes coses que cinquanta anys enrera.
Les anècdotes dels anys d’estudiants de magisteri varen
ocupar, com és de suposar, una part important de les converses. Un tema que no
hi podia faltar és el de les xacres que cada un ha anat acumulant al llarg dels
anys, constatant però que encara estem prou bé per poder anar tirant, tal com ja he dit abans, força més
temps. Es va parlar molt poc o gens de l’actualitat política, constatant que a
la nostra edat, tots al voltant dels setanta, ja hem vist massa coses per, a
aquestes alçades, trencar-nos el cap en segons què.
El més agraït va ser parlar dels nets. La majoria podem
presumir de tenir-ne algun i com es de suposar els aquests són els més macos i
espavilats del món. Es va elaborar un rànquing segons el nombre que en tenia cadascú; van cada primers uns
avis que en tenien 9 i uns altres que en tenien 11.
Com sempre es va acabar desitjant trobar-nos una altra vegada,
fixant una data aproximada i el lloc on fer-la. Veure’m si els bons desitjos es
tornen realitat. Espero que aquesta vegada si.
