Dèria per caminar (II)

Arribada a la plaça de l'Obradoiro

He decidit parlar de caminar ara a finals d’agost per què en aquestes dates vaig fer la majoria de pujades als cims que he esmentat a l’article anterior. Haig de fer constar que a algunes d’aquestes ascensions també hi va venir la meva dona, concretament les del Canigó, al Certascan, al Puigsacalm, la primera al Montardo i la definitiva al Tallón. Va ser molt emocionant poder fer un tres mil tots dos junts, tenint en compte la poca experiència que teníem.

Estar a dalt d’una muntanya, per poc alta que sigui, poder observar tot l’entorn, després de l’esforç que ha suposat arribar allà dalt, recuperar la respiració i renovar les forces per enfrontar la baixada, produeix un goig indescriptible. I poder cridar: “He fet el cim!”. Només dues vegades aquestes paraules van ser dites amb poca convicció pensant en el camí que quedava per arribar a baix després del gran esforç de la pujada. Van ser a la Punta Alta (3.014 m.) i sobretot al Pedraforca (2.497 m.) on la baixada per l’Enforcadura, per mi va ser terrible: Un dia ja explicaré alguna d’aquestes experiències. No és estrany que després de la caminada de 12 hores de l’any següent, el 1999, decidís a no tornar a fer aventures com aquestes.

Però en Josep Pujol i la Mª Dolors Fuster, de Torroella de Montgrí, ens van animar a participar en una de les caminades més emblemàtiques que es poden fer, tal com ho era l’any en que ens trobàvem el 2.000. El 4 de juliol vam començar a dirigir les nostres passes en direcció a Santiago de Compostela; des de León vam fer 325 km. del “CAMINO”, els mateixos que havia fet el fill d’en Pepe i la Mª Dolors l’hivern de l’any anterior. Caminant durant 13 dies, amb un promig de 25 quilòmetres al dia, amb alts i baixos tant a la ruta com als nostres ànims, vam arribar a la plaça de l’Obradoiro sans i estalvis i amb tota la moral del món.

Amb la jubilació va començar l’etapa dels senders i petits recorreguts, fins que amb els Matiners varem anar ampliant les distàncies i des de Palafrugell ens vam atrevir a arribar als Àngels, a Cassà de la Selva o a Girona, creuant les Gavarres per tots cantons. Va ser, per mi, una etapa magnífica, sortint cada dia, de dilluns a divendres, al despuntar el dia, estiu i hivern, només la pluja aturava les nostres passes. Vam arribar a caminar uns 14.000 km. Però, com tot, es va acabar l’any passat. Un daltabaix a la salut en va ser la causa. Ara m’he de conformar en caminades de 7 km., sense massa pujades, durant tres dies a la setmana i que duri!

Em falta aclarir el càstig que vaig rebre per tornar a l’alta muntanya trencant la promesa que havia fet. Els que hem coneixen ja deuen suposar que va ser l’evacuació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca, al Ripollès i que ja vaig explicar en el seu moment en aquest blog.

Dèria per caminar (I)

Cim del Tallon, el primer 3.000

La meva dèria per caminar es pot dir que va començar l’any 1994 de la mà d’en Josep Mª Soler quan el 13 d’agost ens va animar, juntament amb la Mª Dolors, a pujar el Canigó. Un començament una mica tardà per relacionar-nos amb l’alta muntanya. Enfilar-me a 2.784 m., a punt de complir 52 anys va ser tot un repte.

Sempre havia caminat fent trajectes curts pels pobles del voltant. De petit, per anar a Festa Major o a matar el porc a casa dels meus avís, a Llampaies, o simplement per a fer-los una visita. Per trobar-me amb la meva mare a Ollers, quan anava a cuinar a un dels masos del poble; ella marxava un dia abans i em deixava senyals per indicar els camins que havia de seguir, a fi de no perdrem, pel mig dels boscos que travessàvem. Ja de jove, cada dilluns al matí, fos hivern o primavera, fos de dia o encara fos fosc, fes bon temps o plogués, fins i tot ho havia fet amb neu, caminava cinc o sis km. per agafar l’autobús de Girona i arribar a l’hora a la Normal per seguir els estudis de mestre. I els dissabtes el mateix de tornada. De gran, sempre he fet els trajectes a peu de casa a la feina. I moltes altres caminades esporàdiques que ajudaven a mantenir-me en forma.

Per això i moltes ganes i esforços vaig poder seguir pujant muntanyes durant els cinc anys següents. El mateix 1994 vam pujar al Certascan (2853 m.) al Pallars Sobirà. El 1995 va tocar al Montardo, a la Vall d’Aran (2830 m.). El mateix any també vam anar a pujar dues muntanyes més a l’abast, a la Garrotxa,: el Bassegoda (1376 m.) i el Puigsacalm (1513 m.). El 1996 vam fer un primer intent per pujar el Tallón, a França, a l’altra costat del Mont Perdut; el mal temps ens va fer desistir. Hi vam tornar el 1997 i vam aconseguir fer el primer 3.000, en concret 3.144 m. Aquet mateix any també vam pujar al Matagalls (1694 m.) al massís del Montseny. El 1998 vam pujar al Pedraforca ( 2497 m.), al Berguedà, així com a la Punta Alta (3.014m.), el segon 3.000, a la Vall d’Aran. L’any 1999 havíem de fer dos cims, també en terres araneses. En Josep Mª Soler, que havia dissenyat el recorregut, no va poder venir i fent cas dels consells d’un altre dels integrants del grup, després de pujar al Montardo (jo per segona vegada) vam seguir un camí diferent per tornar al refugi, vam arribar-hi dotze hores després de la sortia, quasi fosc, morts i rebentats. Es va suspendre la pujada a l’altre cim prevista per l’endemà. Vaig prometre no tornar més a l’alta muntanya, promesa que vaig complir durant una colla d’anys, fins el dia en que la vaig trencar i vaig rebre el càstig corresponent.

Exposicions a dojo

Roca Sans a Can Mario

Per tal de recuperar el temps perdut hem decidit fer una peregrinació intensiva per algunes de les sales d’exposicions de Palafrugell i en pocs dies hem pogut veure sis produccions de diferents artistes.

La primera va ser la de l’Enric Iglesias, fill del meu companys de caminades als Matiners del mateix nom, que en un estil molt particular interpreta la vida al mar, amb composicions en relleu, on incorpora objectes de la vida quotidiana i una gran variació de colors que fan la seva obra molt atractiva als sentits i tan original com el nom de l’exposició: “Mar Dita Sea” (l’última paraula llegida amb anglès).

Al Museu del Suro vam poder veure els originals de Paulina Vergés que han servir per il·lustrar el calendari que l’Ajuntament edita cada any. Els 13 originals, de gran plasticitat, estan realitzats amb la técnica que l’autora anomena “tèxtil-art”, a base de collages, brodats, aplicació de pedreria, pintat de teles, tapís. Cistelleria... Cada il·lustració va acompanyada d’un breu text de Josep Pla.

També al museu del suro es presenten les obres d’Ezequiel Torroella que són propietat de l’Ajuntament de Palamós, al que varen ser donades per la vídua després de la mort de l’artista, ja que va viure a aquesta població de 1921 al 1998. Són un conjunt d’ olis i aquarel·les de gran realisme on interpreta, principalment la bellesa del paisatge de la Costa Brava, bellesa de la que en moltes ocasions ja s’ha perdut. Els primers anys de la meva estada a Palafrugell (anys setanta) seguia les exposicions que quasi cada temporada aquest artista feia a la nostra vila i així els he pogut recordar amb nostàlgia.

L’altre exposició va ser l’anomenada “Cartes a Modest” on l’artista italià Tano Pisano, establert a la nostra vila, homenatge al pintor Modest Cuixart. L’obra s’exposa al Taller Personal de Cuixart a la seva casa de Palafrugell. Ens va explicar l’exposició en Joan Cuixart, fill de l’artista i ex-alumne meu al Garbí. És una exposició amb poca obra a l’estil habitual del pintor italià on destaquen dos quadres en els que es reflexa millor l’amistat entre els dos artistes.

L’obra de Javier Garcés “Escultures policromades” era encara més curta que l’anterior, però així com aquella estava envoltada per l’escenografia del taller Cuixart i per la música que ens va posar en Joan, aquí quedava tot desemparat donant una sensació d’abandó que no afavoria gens a les poques escultures que hi havia, que per altre part estaven força ben aconseguides, segons el meu parer.

A l’espai d’escultura contemporània Can Mario, de la Fundació Vila Casas, Joan Carles Roca Sans (Barcelona, 1946) presenta un extens muntatge anomenat Janus Bifront a la cova de l’Apocalipsi, que exhibeix una selecció d’escultures populars, talles policromades dels segles XVI-XVII, que l’artista ha anat adquirint en els darrers anys en diversos antiquaris i que s’integren en una gran instal·lació formada per una cinquantena d’obres creades expressament per aquesta mostra. L’obra nova es fonamenta en diverses disciplines com l’escultura artesanal, la pintura o les aplicacions digitals, realitzada amb tècniques experimentals sobre metacrilats o marbre travertí. Vam ser guiats pel propi artista que ens va explicar detalladament el procés de creació de la seva obra.

Tres anys de blog

Aquests últims mesos he fet una mica el gandul i els meus escrits al blog han estat més aviat escassos. Algunes vegades m’he assegut davant de l’ordinador i he hagut de deixar-ho, o per falta de motivació, o per pura mandra. Deu ser la calor, aquesta calor culpable de tot el que no tenim ganes de fer.

No he anat a cap dels espectacles musicals que es prodiguen al voltant nostre durant tot l’estiu per poder-los comentar. No he fet cap viatge, ni cap sortida des de l’anada a Núria per fer-hi alguna referència. He llegit força, però no cap llibre prou excepcional mereixedor de fer-ne una recomanació explícita. El que si he fet són alguns àpats amb familiars i amics al costat de la piscina de casa i estic acabant de veure la sèrie “Perdidos” que va tenir tan d’èxit a la televisió. Hem estat pendents de les obres que hem fet a la meva casa natal de Galliners (Pla de l'Estany) i l'hem netejat un cop acabades. Amb les feines de manteniment del jardí, alguna caminada, poques, i les migdiades preceptives ja s’acaba d’emplenar el dia.

L’any passat, en el comentari dels dos anys de bloc confiava a tornar caminar amb els meus companys dels Matiners, però pels voltants de Nadal va aparèixer una inoportuna arítmia que m’impedeix seguir el seu ritme. Hi he anat alguna vegada, molt de tant en tant, però no m’agrada fer-los esperar, tot i que ells m’animen a seguir-los. De moment hem limito a fer els meus 7 quilòmetres cada vegada que surto, sol o amb la meva dona, i així anar mantenint la forma.

En aquests moments, encara que ha tornat la canícula, jo no li faig cas i començo a arrencar les meves activitats de cares a l’any proper. Per nosaltres, la meva dona i jo, l’any segueix el ritme del curs escolar, sigui per deformació professional o per la resta dels de casa que estan en la mateixa feina: fer de mestre. Hem anat a visitar exposicions, a Palafrugell mateix, que m’havien passat per alt, preparem un viatge pel pròxim setembre, estic immers en un treball sobre els carrers de Calella i sobretot esperem, amb molta il·lusió, el naixement del nostre primer net pel proper mes de novembre.

TRES ANYS i sembla que era ahir. Espero anar-vos retrobant durant els pròxims dotze mesos.