Un matí qualsevol

Els Matiners hem voltat per la majoria de paratges de Palafrugell i rodalies, però sempre estem disposats a sosprendren's davant el que anem trobant en ells llocs més insospitats. La nostra tafaneria natural sempre està a punt per descobrir, al menys per nosaltres, una planta, un munt de pedres, un senyal, un cau, un animal...
Molts dies la caminada és rutinària, però hi ha ocasions en les que ens saltem el que teníem programat tot anant enllaçant camins coneguts i desconeguts tot dient : "I si passéssim per allà?" o bé "Què hi deu haver a l'altre costat?". Sense anar massa lluny aquell dia va ser un d'aquests.
Pel camí vell de Tamariu vam dirigir-nos al paratge de Coniell, poc concorregut per nosaltres. Primer vam caminar entre edificacions de tota mena escampades pel territori i després per corriols al mig del bosc. Els jardins del Cactus costa Brava ens van admirar com cada vegada que hi passem. Dirigint-nos cap a l'est pel paratge dels Favars, travassem vinyes, olivars i boscos de sureres, tots molt ben cuidats, passem per sota el mas Batllia, on metre el sol en comença a llepar la façana una colla d'oques ens crida l'atenció amb la seva cridòria.

Trobem un forn de pega que nosaltres ja coneixem . Mig en runes, al seu bon temps era emprat per a l'obtenció de la resina o reïna de pi o d'altres plantes de la mateixa família botànica.

Al cap de poc ens desviem per un camí que va a parar a un altre forn que en Josep Mª no coneixia i que havíem descobert no feia gaire amb en Josep Miquel. No sembla que sigui un altre forn de pega perquè la part de dalt no és oberta per facilitar-ne el carregament i el tiratge. Hem de preguntar la seva funció a algú que hi entengui.
Tot mirant al puig del darrera i ara que el bosc és net veiem una cabana de sostres molt inclinats, quasi tocant a terra, que ens havia passat desapercebuda en les dues altres ocasions. Vencem el desnivell i després d'una observació acurada de la nostra troballa, decidim seguir per on no coneixem.

Anem a parar a un camí sense sortida que ens porta al curs d'un rec, amb poca aigua, però suficient per formar una petita resclosa natural, tota voltada de verdor i amb variades plantes aquàtiques. Sospitem que és reguerol que passa per la Font d'en Cruanyes.

Travessem un dens i ufanós falguerar, abans d'enfilar-nos per un camí que sembla fet pels animals i arribem davant per davant del primer forn que havíem trobat.

Els animals també van formar part de la nostra passejada. Primer van ser unes aranyes que omplien, amb els seus foradets envoltats de teranyines, tot un marge del camí i després una mallerenga carbonera, que tot semblant perduda o una mica ferida, es va deixar agafar i que en Josep Mª, amb molt de compte, va traslladar al costat d'un dels reguerons d'aigua que havíem descobert feia poc.

Caminar, observar, descobrir, discutir sobre el què i el perquè de les coses, en una paraula: aprendre. Què més podem desitjar quatre jubilats que comencem el dia d'aquesta manera i que ens prepara pel que ens pugui deparar la resta de la jornada.

Josep Pla

Acabo de llegir el llibre d'Enric Vila "El nostre heroi Josep Pla". És un llibre fàcil de llegir que dona una visió una mica diferent, de la que estem acostumats, de l'escriptor palafrugellenc. Són molt interessants els comentaris que fa l'autor sobre altres personatges, tant de l'època d'en Pla com dels nostres dies. Sembla que el llibre ha provocat polèmica en alguns sectors. Personalment el recomano totalment.

Però jo no voldria parlar d'aquesta obra sinó dels meus records personals relacionats amb la figura de Josep Pla i que ara m'han vingut a la memòria a arrel de la lectura d'aquest llibre. Ja sé que no tenen massa importància però al menys serviran per ordenar alguns pensaments dispersos que fluctuen per la meva ment.

Quan vaig arribar a Palafrugell l'any 1967 havia sentit parlar molt poc de Josep Pla. A l'acabament del primer any de fer de mestre a alumnes de primer de d'E.G.B., em sembla que ja es deia així en aquell temps, una mare em va regalar el volum número 8 de l'Obra Completa : "Els pagesos", amb una dedicatòria que deia: "Amb tot afecte i felicitats en el dia de Sant Joan. Una mare agraïda" "Palafrugell 24-6-68". Les planes d'aquell llibre contenien les primeres frases que llegia de l'escriptor i pràcticament no el vaig deixar fins acabar-lo. A partir d'aquí vaig anar adquirint tota la seva obra i no he deixat de llegir-lo.

Després de saber com escrivia me'l mirava de manera diferent quan el trobava pels carrers de Palafrugell, sense fer cas de les enraonies dels veïns del poble que mai van tenir-li massa estima com a persona i eren molt pocs els que havien llegit alguna cosa seva. Sovint ens trobàvem de costat a la llibreria-estanc de "Les Paulines" on ell comprava tabac i jo alguna cosa per llegir. Un bona tarda o un bona nit van ser totes les paraules que hi vaig intercanviar.

Quan es va morir, vaig ser dels pocs que no vaig anar al seu enterrament, però el vaig continuar llegint. Quan va venir la celebració del Centenari del seu naixement jo treballava al col·legi Vedruna i vaig participar en tal quantitat d'actes, a nivell d'escola i de la població en general, que vaig quedar embafat de Pla i vaig deixar de llegir-lo durant força temps. L'acte més emotiu va ser el de concentrar tots els alumnes del Vedruna i del Prats de la Carrera davant del Mas Pla per llegir fragments de la seva obra mentre la gran dibuixant Pilarin Bayés els anava il·lustrant.

Per tornar a arrencar la meva dèria per llegir-lo em vaig apuntar en unes lectures sobre la seva obra que es feien a la Biblioteca Municipal i que després comentàvem entre tots.

Des de la implantació de les dotze hores de lectura, ara menys, del "Quadern gris" i d' "Aigua de mar" per la diada de Sant Jordi, a l'escenari de l Teatre Municipal, hi he participat cada any. És un acte cívic i de reconeixement en el que val la pena col·laborar-hi i que dona al·licients per seguir llegint Josep Pla, un dels millors escriptors en llengua catalana.

Els "porcs" de la llauna vermella

Un amic l'altre dia em deia: "Quants surts a passejar pels nostres camins no hi ha cap perill de perdre't, només has de seguir el rastre de llaunes vermelles que vas trobant per les seves vores". Ja havia constatat que se'n veien moltes, però després d'aquesta observació encara me'n dono més compte. Amb més o menys abundància, segons la densitat de personal que hi circula, sempre, el color vermell, destaca entre la verdor que flanqueja els camins. Dues marques de begudes en són protagonistes, reforçades moltes vegades per les capsetes de tabac buides que també llueixen el mateix color.

Ara, jo em pregunto. "Com pot ser que persones que es diuen esportistes i que sembla que cuiden la seva salut fent exercici diari, tant si van a peu, en bicicleta, moto o quad, vagin deixant aquest rastre per tot allà on passen?". "No els fa mal als ulls, deixar i augmentar dia a dia els munts de deixalles, perquè les llaunes vermelles mai van soles, enmig de la natura de la que sembla que en volen gaudir?". "De que serveixen les campanyes que es fan als mitjans de comunicació i del que se'ls ha ensenyat a l'escola any rere any?"

La mentalitat d'aquesta gent deu ser la dels que diuen que el bosc no es de ningú i allà tot és permès. Segur que serien els primers de posar un crit al cel si se'ns acudis tirar un petit paper, ja no dic una llauna vermella, davant la porta de casa seva, perquè ells són molt nets.

Un dels llocs on prolifera escandalosament aquesta vermellor és el camí que transcorre pel paratge de Rapinya de Palafrugell, en direcció a Cap Roig. Per la manera com estan llençades suposem que en són causants un grup de ciclistes, ja que en zones de parada augmenta considerablement el seu nombre. És allà on ens vam començar a donar compte d'aquesta plaga i que hem anat constatant dia a dia en totes les nostres caminades.

Tant difícil és aixafar la llauna amb la mà i guardar-la per tirar-la al contenidor a l'arribada? Hem pensat que si una llauna triga com a mínim deu anys en desfer-se i en llencessin una cada setmana tots els habitants del país, com quedaria el nostre entorn? No creieu que el qualificatiu més suau que mereixen aquestes persones i tots els que llencen les seves deixalles a la natura és el de "porcs", amb tot el respecte a aquests pobres animals dels que no se'n llença res? Mereixerien que se'ls obligués a portar una samarreta de color vermell amb unes lletres ben grosses on es veiés retratat com el que és: un "INCÍVIC".