Escales del convent dels dominics, a Dubrovnik.
Disposats a afrontar tot un dia dalt del vaixell ho aprofitem per aixecar-nos tard i anar a esmorzar a última hora, tal com han fet molts dels passatgers, acostumats a matinar per tal de participar a les excursions. Un dia per llegir, per passejar-se per les diferents cobertes (sembla que no, però 300 metres de llargada donen per a molt), per fer alguna de les activitats programades o bé deixar passar les hores tot observant el mar: des del llit, tot dinant, prenent el cafè des de qualsevol dels bars de la nau o recolzat a la barana, tractant de veure acostar-se qualsevol dels centenars d'illes que sobresurten d'aquelles aigües. Tal com va passar cap a les quatre de la tarda quan vam començar a navegar per l'estret que separa les illes de Cefalonia i d'Itaca.
De bon matí vam arribar a Dubrovnik, disposats a endinsar-nos pels carrers de l'antiga Ragusa, que ha estat anomenada "perla de l'Adriàtic" Ningú diria que només fa uns quinze anys va ser quasi destruïda pels enfrontaments de la guerra dels Balcans. Només les muralles que l'envolten se'n varen salvar. Varem visitar varis edificis significatius de la població, com el convent dels franciscans on hi podem veure la farmàcia més antiga d'Europa, com també ho diuen de la de Llívia, al Pirineu gironí o de la de Tallin (Estonia).
És molt curiosa l'escala que des del carrer porta a l'església del convent dels dominics. La barana està formada per una sèrie d'arcs tapats en la seva meitat inferior. Segons sembla, les dones quan anaven a missa s'aixecaven una mica la faldilla per tal de no entrebancar-se i deixaven els turmells al descobert. Els homes, que s'ho miraven des de baix, arribaven tard i excitats a la celebració, llavors els frares van decidir fer aquesta reforma als petits arcs gòtics per tal d'evitar-ho.
Aquest convent, fundat al 1225, és un dels més famosos monuments històrics i culturals de la ciutat, del que podrien explicar-se moltes altres coses, que es poden trobar a qualsevol lloc. Però l'anècdota me'n va recordar una altra de semblant que es va repetir en temps i situació molt diferents quan fa quaranta anys el director d'un col•legi on jo treballava va fer posar una fusta davant la taula dels professors perquè una mestra eixamplava massa les cames i als alumnes havien de recollir el bolígraf que els queia massa sovint a terra.
Anècdotes a part, passejar per Dubrovnik és endinsar-te en la història. Tot és per admirar, el que falta és temps i ulls per descobrir qualsevol racó; sort que l'antiga ciutat no és massa gran, però tot i així sempre queden coses que mereixerien una altra visita.
Aquest era el dia del meu aniversari, 68 anys, i ja de bon matí el cambrer de la nostra cabina em va donar una felicitació de part del capità quan vam sortir per anar a esmorzar. Al vespre, a l'hora de les postres, el "metre" i un grup de cambrers em van sorprendre portant un pastís, obsequi dels nostres amics Pepe i Elena, tot cantant el "Happy Bhirtday" amb acompanyament de tots els comensals de les altres taules. Vaig quedar molt parat i emocionat a la vegada.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada