Un gat dalt la teulada

Fa vuit dies que tenim un gat dalt la teulada . El dijous passat quan tornava a casa, a l'hora de dinar, vaig sentir uns miols a la part del darrera. Com que sempre entren gats al jardí a fer les seves necessitats, a aparellar-se les nits que toca, fent aquells crits esgarrifosos, a portar-hi les seves cries i algunes vegades deixar-les allà, en fi com si no tinguessin ni casa, ni amo propis, vaig mirar una mica i no en vaig fer cas.

Al cap de poc un dels veïns del davant em va venir a notificar que des de casa seva havia vist que teníem un gat a dalt del teulat i que també l'havia sentit miolar. Vam especular sobre com podia haver-hi pujat i vam deduir que l'únic medi possible era un baladre que creix en un cantó del pati i que a l'hora de baixar havia agafat por, però que una estona o l'altre es decidiria.

És un gat que no crida gaire, només de tant en tant i quan et penses que ja no hi és tornes a sentir dos o tres miols. Porta un collar de color verd, el que vol dir que té amo i que el cuida. L'endemà va tornar el veí per veure si el podíem fer baixar. Amb una escala va treure el cap per sobre el teulat i el va anar cridant i tirant-li un tros de pa, del que no en va fer ni cas. Ell que té una colla de gats a casa seva i sap com tractar-los no hi va poder fer res. Per facilitar-li la baixada vam posar unes fustes que anaven de les teules a unes branques del baladre; l'endemà, dissabte, les fustes eren a terra, suposo fetes caure pel vent i el gat encara era a dalt.

Van passar els dies i sempre m'aixecava pel matí, pensant que ja hauria baixat, si més no perquè la gana l'hauria fet decidir, però al cap de poc sentia els dos o tres miols de costum. Aquests dies ha plogut, ha fet vent i ha fet fred però ell segueix impertèrrit. Jo no m'atreveixo a pujar dalt del teulat ni a agafar el gat amb les mans, no tinc cap necessitat de fer-me mal per culpa d'un gat beneït, per més pena que em faci.

Al final vaig anar a la policia municipal per preguntar que podia fer. Em van dir que algunes vegades els bombers fan aquest servei però que era una mica difícil que es moguin per tan poca cosa. Em van enviar un policia de barri perquè es fes càrrec de la situació. S'ho va mirar tot dient-me que ja dirien o farien alguna cosa. A l'haver passat 24 hores sense saber res vaig trucar a l'Associació Protectora d'Animals. Una veu d'home, més adormida que el gat que tenim a dalt de casa, em va contestar, després que jo l'informés de la situació, que no sabia com solucionar-ho i que si de cas l'endemà al matí el tornés a trucar i ja veuríem. No em va demanar ni l'adreça, ni com em deia, ni res de res. Més efectivitat impossible.

Mentrestant el gat segueix dalt la taulada. He agafat l'escala, he pujat, l'he vist, l'he cridat, ens hem mirat mútuament, si ha posat d'esquenes i s'ha arrecerat en una canalera que uneix dues vessants del teulat. Estic esperant una amiga a la que li agraden molt els animals i els gats en particular i provarà de fer-lo baixar...Mentre escric això sona el telèfon i em diu que ja ve... Tampoc hem solucionat res. Li ha posat menjar d'aquell de llauna, tota una exquisidesa, l'ha cridat, hem esperat i res de res.

Cap al tard ha tornat a venir el veí amb un tronc de surera per fer un ample passadís, més consistent que l'anterior, de la taulada al baladre, posant-t'hi trossets de pernil dolç en tota la seva llargada i una mica d'aigua al començament per fer-lo decidir.

Ha passat la nit. Ahir vam dir que seria l'última oportunitat. Suposo que el gat ho va sentir i durant la nit ha aprofitat l'ocasió. Avui no l'hem vist, ni l'hem sentit.

Mèèèu!... Ai, perdò, Adéu!

La ruta del vent

La barraca dels Hereus

Continuant la nostra exploració particular del massís del Montgrí ens hem decidit a seguir la Ruta del Vent. En el transcurs de la nostra caminada de l'any passat des de l'Escala a Torroella, havíem coincidit en algun tram del recorregut, així com havíem pogut llegir algun dels 14 plafons explicatius.

Vam sortir d'un punt de la carretera de l'Estartit un matí ennuvolat d'aquest mes d'octubre. El primer plafó ens indica la ruta a seguir. És al començament d'una carrerada, el camí seguit pels ramats que pujaven a la muntanya per tal d'aprofitar les pastures estacionals. De moment és un camí pedregós i de pujada. De mica en mica s'anirà suavitzant, encara que la pedra calcària del Montgrí hi estarà sempre present d'una manera o l'altra. Els aixarts o eixarts, murs de pedra seca formats amb les pedres o roques que anaven sortint com a conseqüència de treballar el subsòl dels camps, ens acompanyen durant força tros. diu que hi pot haver centenars o potser fins hi to milers de quilòmetres d'eixarts en tot el Montgrí i que no s'han de confondre amb les parets que marcaven les feixes a diferents nivells.

La quietud del paratge es comença a trencar amb el soroll d'unes màquines de serrar que sonaran contínuament. A mitja caminada trobem un grup de treballadors forasters que estant estassant el bosc. Hem d'anar en compte perquè en mig de branques i fulles no arribem a veure les senyals.

Anem trobant contínuament restes de les antigues explotacions de producció de calç amb els punts d'extracció i els forns corresponents. a poca distància hi ha barraques de pedra seca per la protecció dels treballadors, la més espectacular és la dels Hereus en perfecta estat de conservació, segurament degut a una restauració.

Segueix el mostrari de diferents elements representatius de la muntanya, entre ells el Còrrec del Cisternons, cavitats naturals provocades per l'erosió de l'aigua. Molt a prop podem observar una dolina, un enfonsament de forma oval que té l'erosió de l'aigua com a causant de la seva forma d'embut.

Els diferents plafons ens van fent la caminada més amena i instructiva. En cada un d'ells hi ha també indicacions sobre la fauna i la flora, donant així una visió de conjunt del lloc on ens trobem. A la part més planera del recorregut, els corriols transcorren enmig d'una gran extensió de garric que ens farà pensar de no venir-hi alguna vegada amb pantalons curts encara que sigui l'estiu.

Cirque du Soleil

Si he de dir la veritat, m'esperava una altra cosa. Després d'haver vist per televisió uns grans espectacles de llum, color i moviment, de moment em va decebre. De mica en mica, hi vaig anar entrant i número rere número vaig anar canviant les meves sensacions.

Quidam és un espectacle mes aviat fosc, de vestuari senzill i de moviments pausats, tot al contrari del que pensava veure. Vaig trobar que era un gran atreviment per part de Cirque du Soleil el sol fet de presentar-lo.

Una nena a la que els seus pares no fan gens de cas somia amb un món imaginari. Sembla que la paraula Quidam en francès s'aplica a una persona anònima que passa entre la multitud. A partir d'aquí es van desenvolupant els diferents números amb els que la joveneta, Zoe, intentarà escapar de la tristesa.

Els números es van desenvolupant amb una gran perfecció, tot està perfectament enllaçat i els artistes que els duen a terme mai estan sols a la pista, sempre hi ha figurants que ajuden a omplir el gran espai encara que els nostres ulls estiguin pendents del que succeeix a la part central o a la part més alta del circ.

La música, en directe, és sensacional. Que lluny queden les marxes militars i els passos dobles dels circs convencionals. En certs moments les veus dels cantants et fan estremir amb les seves modulacions.

Dels onze o dotze números que presenten, la majoria aparentment senzills, no sabria quin escollir com a representació de tota la funció. Des de unes noies fent evolucionar uns diàbolos al límit, fins a uns saltadors de corda amb unes evolucions impensables, passant per tots els trapezistes y contorsionistes.

De veritat que les quasi dues hores es van fer curtes. Sense veus estridents, sense els "senyores i senyors" típics per tal de cridar l'atenció. A pesar de la poca llum, que ja ho necessitava el tema del espectacle, del vestuari, de colors més aviat apagats, i de la lentitud de moviments, vaig sortir de la carpa del Cirque du Soleil convençut d'haver vist un gran espectacle.

Alphonse MUCHA

Encara no fa dos anys mai havia sentit parlar d'aquest artista xec. Va ser durant un viatge a Praga que la nostra amiga i companya de viatge Mª Dolors Fuster, professora d'història, ens va informar que en aquesta ciutat centreeuropea hi havia un museu dedicat a la seva obra. Vam decidir que seria un dels nostres objectius quan programàvem la sortida.

"L'Art Nouveau" o la seva aplicació a casa nostra el "Modernisme" sempre m'ha agradat. Per tant em va interessar tot seguit conèixer el que havia fet el personatge. Vam caminar força per tal de trobar la ubicació del museu i una vegada situats davant de la seva obra, va resultar que ja havia vist reproduccions dels seus cartells, sobre tot els dedicats a la gran actriu Sarah Bernnardt, però no en sabia l'autor.

Ara he tingut la ocasió de poder-lo tornar admirar a Barcelona. Fins el 4 de gener de 2009 hi ha una magnífica exposició al Caixa Forum que no te res per envejar al museu de Praga. S'anomena "Alphonse Mucha (1860-1939). Seducció, modernitat i utopia" i està estructurada en quatre nuclis temàtics, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat.

Complementen l'exposició una secció fotogràfica de Mucha i personatges del seu temps, un vídeo sobre "L'Epopeia eslava" un conjunt d'obres que recreen els moments culminats de la història dels pobles eslaus, una mostra de les seves creacions en el camp publicitari i la seva influència al nostre país.

Als que els agradi el Modernisme tenen una magnífica ocasió per gaudir d'un dels precedents d'un art que es va fer molt popular a Catalunya durant els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX.

Vam completar la visita pujant als terrats de l'antiga fàbrica de teixits de C.Casaramona, que és la seu del Caixa Forum, on la guia que ens havia acompanyat per l'exposició ens va fer unes magnífiques explicacions sobre els orígens i evolució de l'edifici fins als nostres dies. Un bon acabament per un matí ben aprofitat.

A Tregurà un altre cop

(Aquesta vegada sense helicópter)

Si a la vida et passa algun fet fora del comú sempre tens ganes de tornar al lloc on ha succeÏt, sobretot si tot ha acabat bé. Quan al mes de maig ens varen venir a rescatar amb helicòpter al refugi de Coma de Vaca ens van deixar a Tregurà, a l'aparcament de la Fonda Rigà, on vàrem ser molt ben tractats. Des d'aquell moment vam prendre la decisió que un dia hi tornaríem, a la fonda, no al refugi, per fer-hi un bon dinar i poder-los agraïr, amb més tranquil·litat, la seva ajuda . Sempre que en parlem recordem, entre d'altres coses, el deliciós pastís d'ametlles amb què ens van obsequiar.

Després d'anar canviant les dates per adaptar-nos a l'atrafegada vida que portem els que integrem el grup dels Matiners i les seves respectives mullers, va arribar el dia de tornar anar a Tregurà. Es va parlar de fer una caminada prèvia, hi va haver divisió d'opinions, es va decidir dividir l'expedició, dos amb caminada i dos sense caminada, però com que les circumstàncies manen tots vam fer el mateix: expedició conjunta, sense caminar, però passant per la carretera d'Oix a Camprodón.

No per haver-hi estat moltes vegades deixem d'admirar els paisatges i construccions que anem trobant pel camí. Els colors càlids de la tardor comencen a canviar tot l'entorn. Parem a Oix, un petit ressopó ens ajudarà per esperar el dinar. A més a més de les cases restaurades, l'església i els carrers empedrats ens criden l'atenció una placa antiga d'un carrer que es diu, o es deia "Travesia de las dos calles", una carbassera que s'enfila fins al balcó d'una casa i que ha fet una carbassa de cabell d'àngel al costa del fanal i un cotxe com el primer que vaig tenir per allà l'any 1968, un R8 de color groc.

A Beget ens hi aturem una bona estona. Des de Castellfollit fins aquí hem trobat un bon grapat de corbes i necessitem respirar l'aire pur d'aquests voltants. Com a bons caminadors que som, no hem deixat d'observar els cartells que van senyalant els diferents camins que ens durien a un lloc o a l'altre, amb els temps i distàncies corresponents, però avui no toca.

Feia molts anys que no hi havia estat, però Beget continua encantador com sempre, més cuidat, amb menys cases ruïnoses i sense poder entrar a l'església. Amb la quantitat de vegades que hi he vingut no hi he pogut entrar mai, un cartell deia "Avui tancat". I amb molts gats, negres i grisos, jugant i parant el sol, igual que per les persones allò deu ser un paradís. Ells per estar-hi sempre però per nosaltres amb uns quants dies ja en tindríem prou. Segur que en Jordi Cama ens podria explicar moltes coses de les seves estades en aquells indrets.

Sense poder-nos parar enlloc més, ja es feia tard, varem arribar a can Rigà, on ens esperava un bon dinar. Allà vam rememorar els fets passats i ja de tornada fam fer la parada quasi obligatòria a Camprodon, per arrodonir un dia excel·lent.

No hi ha res a fer

Ara fa cinc anys vaig iniciar la meva col·laboració amb la Revista de Palafrugell sobre el que jo veia caminant pels carrers de la nostra ciutat. Com és natural el primer article es va basar amb la circulació y sobretot en el que influeix als vianants. Des d'aquell dia encara m'hi he anat fixant més y poques coses han variat.

Les motos segueixen ficant-se per allà on volen, tan si poden com si poden, eixordant a tothom amb els escapaments lliures, sense que ningú els hi digui res. Els cotxes, com que cada dia n'hi ha més i els carrers no donen més de si, han de circular com la processó de Mata, un darrera l'altre i amb paciència, molta paciència. Els camions també van fent, però quan troben un ressalt d'aquells que serveixen per minorar la marxa, moltes vegades no en fan cas i llavors sembla que tot s'esgavella. Molts ciclistes segueixen sense respectar les direccions, prohibides o obligatòries, tan per la vorera com per la calçada.

I els que anem a peu, els vianants? Què fem? Doncs una mica de tot. Quan es camina per la vorera molt poca gent sap o fa veure que no ho sap que s'ha de respectar la direcció de la persona que va per la seva dreta. D'altres s'enfaden quan caminen pel mig del carrer i un vehicle els demana pas. Molta gent gran, que feina tenen per anar tirant, travessen la via pública sense fer-ho pels llocs assenyalats, encara que només estiguin a tres passes d'allà on ells ho fan. I així trobaríem multitud de casos diferents.

Ara no vull ser catastrofista, perquè sempre hi ha més gent que fan les coses tal com han de ser que no el contrari, ni tampoc vull donar lliçons a ningú de com s'han de fer, Déu me'n guardi, ja en tinc prou cuidant-me de mi mateix. Es una simple observació i constatació de la realitat, res més.

Un cas a part són els passos de vianants o passos de zebra. La majoria de vegades hi ha l'estira i arronsa de qui passa primer, si el que va a peu o el que va en cotxe, amb el perill que un altre conductor apressat avanci en el mateix moment que tu i ja hi som pel tros! Continua havent-hi quantitat de conductors que no es paren, sobretot en carrers amples i rectes. Moltes vegades tampoc es paren quan ja hi ets pel mig. També hi ha els que es paren abans que tu facis el gest i et fan el senyal amb la mà que et cedeixen el pas. Felicitats pel seu civisme! Ara, entre els que no es paren és curiós el comportament que en general he observat entre els homes i les dones. Ells passen mirant-te a la cara, si et coneixen et saluden com aquell que res i si no arronsen les espatlles com si demanessin disculpes. Ara elles fan veure que no et veuen, encara que estiguis a tocar, s'agafen fort al volant i amb la mirada perduda a l'infinit passen tibades com aquell que estiguessin soles al món.