Llibres que he llegit últimament (II)

Les tres obres que falten per completar la meva última selecció de llibres llegits són:

Las tres bodas de Manolita – Almudena Grandes

“Las tres bodas de Manolita” es una emotiva historia coral sobre els anyos de pobresa y desolació en l’ immediata postguerra, i un tapis inoblidable de vides y destins, de personatges reals e imaginats.
Una novel·la memorable sobre la red de solidaritat que teixeixen moltes persones, des dels artistes d’un “tablao” flamenc fins les dones que fan cua a la presó per visitar als presos, o als antics amics del col·legi del seu germà, per protegir a una jove amb coratge.

“En un Madrid devastat, acabat de sortir de  la guerra civil, sobreviure es un dur ofici quotidià. Especialment per a Manolita, una jove de divuit anys que, amb el seu pare i la seva madrastra empresonats, i el seu germà Antoni amagat en un “tablao” flamenc, ha de  fer-se càrrec de la seva germana Isabel y de tres germans més petits”.

Ofrenda a la tormenta – Dolores Redondo

Amb aquest títol acaba la trilogia que transcorre a Navarra, a la vall de Baztan, de la mà de l’inspectora foral Amaia Salazar . “Aquesta trilogia va començar a Elizondo , el seu poble,  el lloc on havia passat la seva infància, i del que sempre havia volgut marxar, per investigar una sèrie de crims que esdevenien al costat del riu. En 'Ofrenda a la tormenta' coneixerem  per fi l’origen d’aquest mal, d’aquest dolor, d’aquesta situació aberrant que van desencadenar les forces  preternaturals d’aquest lloc màgic”.En ella l’autora ha sabut combinar a la perfecció  elements d’ intriga, “suspense”, novel·la negra, mitologia i el costat  més íntim de las relacions humanes. Els dos primers títols de la trilogia són”El guardian invisible” i  “El legado de los huesos” .

Les dones de la Principal – Lluís Llach

La segona novel·la d’en Lluís Llach. Tan interessant com la primera, “Memòria dels ulls pintats”, es llegeix d’una tirada. La història comença al juliol de 1936:  “Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de lAbadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·lo xera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi. Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant”.

Desitjo que amb tots aquests llibres hi passeu tan bones estones com les que jo n'he gaudit llegint-los.

Llibres que he llegit últimament (I)

D’entre tots  els llibres que he llegit últimament n’he triat set. He escollit aquests com podien ser alguns altres. Són de temàtiques molt diferents, lleguin-te’ls  m’he divertit, he après, he recordat i moltes altres coses, que és el que buscava. Per tant objectiu complert  i crec que els puc recomanar:

Ànima – Wajdi Mouawad

El protagonista, Wahhch Debch descobreix el cos de la seva dona brutalment violada i assessinada. Durant la búsqueda de l’assassí a través d’Amèrica rememora records brutals de la seva infància; per evocar-los fa callar l’home i dona veu  als animals i aquí trobo l’originalitat de l’obra: són ells  els que ens mostren  la busca  de la bèstia  vertadera. “Ànima ens porta per un camí desconegut a un territori entre el thriller, el western y la tragèdia grega, un lloc inhòspit  i d’una violència ferotge que no volem abandonar y que som incapaços d’oblidar quant hem   acabat el llibre”, podem llegir a la coberta.

La gran desmemòria – Pilar Urbano

Un exercici d’investigació que descobreix els entrellats de la  mitificada  Transició espanyola. El rei, Suàrez, el búnquer, els militars... tots hi van jugar el seu paper. Pilar Urbano ens resol dubtes i sospites que per a molts de nosaltres, al menys per a mi, havien quedat desfigurades. Ells mateixa diu: “Discrepo de Camus quant afirma que “la veritat té dues cares, una de las quals ha de quedar oculta”. El meu servei al ciutadà es justament el contrari: descobrir aquells trams de la historia que sovint ens volen amagar  i que reclamen la llum.»

El impostor – Javier Cercas

Diu que és una novel·la sense ficció, perquè la ficció ja li posa l’Enric Marco, el nonagenari barcelonès que es va fer passar per supervivent dels camps nazis y que va ser desemmascarat el maig de 2005, després de presidir durant tres anys l’associació espanyola dels  supervivents, pronunciar centenars de conferències, (sobretot a molts instituts,) concedir desenes d’entrevistes, rebre importants distincions  ... En aquest relat  hi podem trobar narració, crònica, assaig, biografia, autobiografia..., l’enigma del personatge, la seva veritat i les seves falsedats, a través d’una indagació que recorre casi un segle de historia d’ Espanya.

El lleopard – Jo Nesbo

Des de que l’any 1997 Jo Nesbo va publicar la primera novel·la de la sèrie del policia Harry Hole, ha estat aclamat com el millo r autor de novel·la policíaca de Noruega, un referent de la última fornada d’autors del gènere negre escandinau.

“En pocs dies de diferència, dues dones han aparegut mortes a Oslo ofegades en la seva pròpia sang i amb la boca perforada amb vint-i-quatre ferides d’una arma blanca desconeguda que deixa restes de ferro i coltan, un mineral utilitzat per a la fabricació de components electrònics”.

Guillem Soler i l'Esgésia de Sant Martí de Palafrugell

Pintura del baptisteri,
 una de les que necessiten una actuació més important.

Fa pocs dies vam assistir a la presentació de la campanya per recollir fons a favor de la restauració de les pintures de Guillem Soler  i Gavitllaró a l’església de Sant Martí de Palafrugell (1942-1950). Va ser un acte amb molta assistència de públic  que va tenir lloc a la sala d’exposicions del TMP.  A la vegada s’inauguraven dues exposicions: la dels esbossos originals dels frescos del temple parroquial i la de l’obra cedida per artistes locals.

Part de les obres cedides per artistes locals per tal de contribuir
 a finançar les obres de restauració.

A l’entrada de l’exposició podíem llegir, entre d’altres coses :

“Des del mateix juliol del 1936, al començament de la Guerra Civil, havia quedat devastada l’Església de Sant Martí de Palafrugell. Però fins el 1942 no va arribar l’encàrrec perquè el pintor, gravador, il·lustrador i músic Guillem Soler (Tarragona, 1905-Barcelona, 1971) comencés el pla integral de les pintures al fresc del temple.

Guillem Soler al seu estudi.

El 1943 disposava a Palafrugell d’un estudi, on vivia i treballava, i on feia nombrosos dibuixos i esbossos dels temes que després reproduiria a les diferents parets de l’església. Amb algunes interrupcions, el projecte va ocupar-lo vuit anys, fins el 1950, i la de Sant Martí és l’obra al fresc més important de la seva producció. Molts palafrugellencs de l’època van passar pel seu estudi i van posar per als treballs preparatoris de figures, plecs, postures. cossos i rostres que encara ara es poden reconèixer en els frescos.

No era estrany sentir-lo tocar el piano al seu estudi, on el visitaven algunes personalitats del temps, com ara el seu gran amic i músic Francesc Civil; en Martinell, també pintor, mossèn Frederic Tapiola o l’escriptor Josep Pla, que el recorda enfilat a les bastides de Sant Martí mentre pintava.

Alguns dels esbossos que formen part de l'exposició.

Les obres de Guillem Soler  a l’Empordà van ser nombroses, però els encàrrecs eclesiàstics no van ser sempre pacífics a d’altres indrets de Girona, i fins i tot va arribar a interrompre els treballs per disparitat de criteri artístic. Al mateix Palafrugell va dirigir la decoració del col·legi de les Monges Carmelites, a l’hora que pintava la capella de Santa Rosa de Llafranc, o el baptisteri de l’església de Begur.”

A més de les autoritats municipals corresponents van fer una emotiva intervenció en la presentació els dos fills del pintor que tenien uns records especials de les seves  estades a Llafranc, durant els estius en que el seu pare treballava  en els frescos de l’església de Sant Martí.

Polèmica portada de la
 Revista de Palafrugell (octubre 1996)
sobre el destí de les pintures de
 l'Església de Sant Martí.

Per tal d’adonar-nos-en de la complexitat d’aquest tipus de pintures cal saber que:

“La tècnica del fresc, que Guillem Soler va aplicar a l’església era especialment complexa. Exigeix una execució ràpida i segura a zones molt concretes que s’han de delimitar diàriament, mentre la base és encara humida. La primera capa de morter (feta amb calç morta, sorra de riu i aigua), en rep una de més fina, composta de pols de marbre, calç morta i aigua, i tot plegat comença a assecar-se abans de 24 hores i ja no admet més pigments. Per això sovint els acabats es fan posteriorment al tremp, amb pigments aglutinats amb cola. “

De bon matí al veïnat

youtube.com

Hi ha dies que un  “adéu ” apressat o un “bon dia” de compromís és l’única relació que es manté entre els veïns del barri o amb altres persones que passen pel  nostre carrer. Altres dies, ni tan sols això; quan surts o entres de casa no trobes, ni veus a ningú; només des de darrera dels vidres de la finestra de la cuina es veuen passar els nens i nenes de l’escola propera, acompanyats de persones grans i sempre amb molta pressa.

Molt sovint algun cotxe aparca sobre la ratlla groga al damunt de la vorera per anar a comprar  el diari i el pa o qualsevol altre encàrrec pel barri. També pot passar que, a més a més, deixin el cotxe al davant de la sortida del garatge de casa teva; si has d’entrar  i sortir ja et pots esperar, perquè “només és un moment”, encara que tinguis el senyal de gual que pagues religiosament cada any a l’ajuntament. Mai he vist cap membre de l’autoritat policial que ni tan sols els cridés l’atenció.

Cotxe  aturat al carrer de casa.  L'amo havia anat a fer un encàrrec.

Ara, m’he trobat que alguna vegada un membre d’aquesta autoritat em volgués multar amb 200 euros per deixar el cotxe aturat a l’altre costat del carrer en el temps de tancar el portal del garatge. Al demanar-li com ho havia de fer em va contestar ”molt intel·ligentment”  que havia d’aparcar bé el cotxe, venir a tancar el portal  i després anar a recollir el vehicle.

Sort que amb els veïns, a part dels “adéu”  i dels “bon dia” hi ha una relació tan bona com la que vam comprovar l’últim dissabte quan ens varen portar mitja tona de llenya per tal de mantenir la llar encesa en els dies de fred que s’acostaven. Ja havíem previst  de fer-ho de bon matí i en un dia sense escola, per  tal d’evitar  coses estranyes.

transporterra.com

Mentre estàvem entrant la llenya, la propietària de la botiga de bicicletes de l’altre costat de carrer, ens ve a dir si podem vigilar-li la parada que té al costat de la porta per tal d’ajudar a un senyor, un altre veí, que havia sortit de casa seva una mica desorientat i sense abrigar; el va acompanyar, feia fred, van trobar la porta tancada i va trigar a tornar. Entre una cosa i l’altre va passar una estona, la meva dona vigilava, jo feia el que podia  amb el piló de llenya que no s’abaixava. Quan tot va acabar i després de comentar el fet, ens vam tornar a posar a la feina. Amb això arriba un veí de l’altre costa de carrer, que venia de plaça; ens saluda, entra a casa seva i tot de cop surt amb uns guants de color groc, disposat a ajudar-nos a entrar la llenya que quedava.

editorialjuventud.es

Quan tot sembla que se’n va en orris, són aquestes petites coses les que ens demostren que encara cal confiar en els altres.

Una imatge, un poema, una cançó... (29)

La vam plantar ara fa sis o set anys perquè  les  flors de la  mimosa són unes de les preferides de la Mª Dolors. Ja es començaven a veure les puntetes que havien d'obrir-se sense trigar massa. Aquestes últimes tramuntanades ens han desfet la il·lusió de veure-la florir, per aquest motiu ha sorgit aquest:

 Rèquiem per a una mimosa

                                        Et preparaves per florir,

                                        però una ventada traïdora,

                                        ha estroncat, en un no res,

                                        l’esclat de tantes flors grogues!

                                        Les arrels no han aguantat,

                                        s’ha tallat tot brot de vida.

                                        Sols les branques d'un  cirerer

                                        han esmorteït la caiguda.

                                       Ja no gaudirem del teu color,

                                       ni d’aquella olor tan fina, 

                                       a la matinada, al fer-se fosc 

                                       o després d’un bon ruixat.

                                       Adéu mimosa estimada!

                                                                                                      Joan Vilardell 

Matí d'hivern a Sant Martí d'Empúries

Havíem de resoldre uns assumptes a l’Escala i després anar a dinar amb uns meus cunyats. Com que quedaven més de dues hores per a trobar-nos a casa d’ells vam pensar que el millor que podíem fer era anar a passejar a Empúries; lloc del que, per un motiu o l’altre, i des de fa anys, servem molts records .

Feia un matí esplendorós, encara bufava forta i freda la tramuntana, però no tant com uns dies enrere. El cel, com era d’esperar era blau, molt blau, algun petit núvol trencava aquesta uniformitat cap al sud i ponent, el que el feia encara més interessant  als nostres ulls.

Les onades arribaven força fortes a les sorres de les petites platges que conformen tot el golf de Roses; no et cansaves de mirar les seves anades i vingudes. Havíem entrat al poble pel portal que es troba en la confluència amb la carretera de Sant Pere Pescador.

Tot entrant al poble pel carrer Major ens vam aturar davant l’antiga rectoria, ara quasi abandonada,  on havien residit  els oncles de la Mª Dolors feia molts i molts estius. Aquest oncles, més tard, es varen fer dues cases per viure-hi primer i després deixar-les als seus fills; al menys un cop a l’any hi anàvem, a dinar; totes dues eren a quatre vents i de planta baixa; de la primera d’elles en vam treure la idea de fer-hi un pati central, envoltat  per la totes les habitacions que vam dur a terme al cap d’uns anys al construir la nostra pròpia casa.

Després arribàvem a la plaça. En un dels seus bars-restaurants hi havíem menjat els millors calamars a la romana que recordo; en fem el comentari cada cop que hi passem. Parada obligada és l’església, tan si està tancada com oberta, allà ens hi vam casar fa una colla llarga d’anys, hi hem celebrat  molts altres casaments, batejos, noces d’or  i altres esdeveniments familiars.

Vam anar caminant pel costat de la platja a estones sobre la sorra i a estones sobre els camins de fusta que fan de més bon transitar, sempre amb el mateix fons: Sant Pere Pescador, Roses i  l’Escala. Quan vam arribar a l’alçada del moll grec vam rememorar la cerimònia d’enterrament, veritablement emocionant,  d’una nostra neboda, molt especial per tot els que la coneixien,  que es va  fer fa pocs anys en aquell  lloc.

Ens vam asseure en un banc, a recés del vent i encarat al sol. A la nostra esquerra el mar, a la dreta les ruïnes del jaciment greco-romà i al fons l’Escala i Montgó. Moments de tranquil·litat absoluta. Nosaltres dos sols, no passava ningú. A més dels que ja he dit, venen a la memòria i comentem altres fets. Allà, l’Escala i Empúries, va ser on vaig veure el mar per primera vegada durant la també primera excursió que vaig fer amb l’escola de la mà del meu mestre menorquí, el senyor Andreu Murillo, que em va ensenyar a estudiar i a adquirir moltes de les aficions que he tingut a la vida; excursió que també ens va dur fins a l’Estartit, un poblet de quatre cases, on ens vam embarcar per anar a fer una passejada en barca fins a les illes Medes.

Al mateix lloc on estàvem asseguts vam anar a rebre la Torxa Olímpica en un llunyà 1992. Va ser una cerimònia emocionant. Pocs moments abans de l’arribada un grup d’espanyolistes, per dir algun nom, van desplegar una bandera  estatal proferint alguns crits o consignes, tal com ells en deien o en diuen encara. Els altres assistents a l’acte, davant la provocació, ens vam girar i tot tirant-los grapats de sorra els varem fer fora.

Entre tants records, tant de sol i tant de mar havia passat el temps sense adonar-nos-en,  era hora d’anar a dinar, ens esperaven.

Històries de Reis

Els Reis al pessebre dels nostres nets

Escolto per Catalunya Ràdio les històries que molts oients expliquen sobre les seves experiències d’un dia de Reis. La majoria de persones que tenen ganes de fer-nos saber  com els va anar  la passada d’aquests personatges per les cases de cadascú, en la seva ja llunyana infància,  ja tenen una certa edat ; com que em trobo dins aquest grup també em venen ganes de dir-hi la meva.

Recordo amb il·lusió aquesta dada, però resulta que al meu poble era la vigília de la Festa Major, Sant Julià i Santa Basilisa, i la gent estava molt atrafegada netejant, cuinant i arreplegant llenya per fer un bon foc, per tal d’alimentar i escalfar a tots els parents que es congregaven a cada casa per, dinar-hi, sopar-hi i en alguns casos també dormir-hi, si venien de lluny.

Reis fets en un curset de ceràmica

El més curiós era que anàvem a esperar els Reis sabent que no els veuríem arribar físicament, com ara ho fan a la majoria de ciutats i pobles de les nostres contrades; i si no és així, perquè els pobles són molt petits,  els pares ja es preocupen d’acostar-hi els seus fills a l’hora de les cavalcades.

Per tal de donar constància de la nostra espera ens anàvem a passejar per un tros de la carretera tot portant uns fanals, fets per nosaltres que consistien en un pot de conserva, normalment de llet condensada, foradat amb unt clau, a cops de martell. El col·locàvem al capdamunt d’una canya, enceníem l’espelma  que havíem enganxat  en el seu interior i tot cantant  “Els tres Reis de l’Orient que porten coses a tota la gent” fèiem un parell de voltes i cap a casa falta gent. La fred i la foscor ens apressaven per acostar-nos a la llar de foc i a anar a dormir aviat, ja que al llit era on si estava més calent (quan feia una estona que hi eres) i on es gastava menys.

L'adoració del Reis en un pessebre dels anys '90

Tot i la precarietat en què vivíem,  mai em va faltar una joguina en aquesta diada i sovint acompanyada d’un tros de torró, una taronja i alguna moneda d’una pesseta, de les anomenades “rubies” pel seu color  daurat, quan eren noves, que ens permetien comprar llaminadures a la botiga del poble. Recordo un cavall de cartró, que es va mullar i desfer, quan es va quedar al carrer, durant una nit de pluja, una nina, d’aquest mateix material (jugava molt amb una cosina de la meva edat,  que era força dominant i m’hi havia acostumat), una guitarra (que vaig obrir per tal de saber per on tocava), un joc de construcció, d’aquells típics de fusta de colors,... i quasi sempre algun conte: “Los músicos de Bremen”, “Riquete el del copete”... Quan vaig ser una mica més gran i ja sabia qui eren els reials personatges no van deixar de portar-me llibres escrits per Josep Mª Folch i Torres: “Marcel de Fortià”, Les aventures del pobre Friquet”, “Per les terres roges” ... La meva mare els amagava fins arribar al dia esperat; després de molt buscar només el vaig trobar una vegada. A partir de llavors es va acabar la història.

Per Nadal Pessebres.

Ara fa alguns anys que no em dedico a la construcció de diorames. Tot té el seu temps i segons les circumstàncies s’han d’anar deixant algunes activitats. Com que  el cuquet sempre queda  ara m’he de conformar visitant alguna exposició i gaudint amb els nets dels petits pessebres populars  amb els que hi puguin jugar tot movent les figures d’un lloc a l’altre. Aquests dies de Nadal  he anat a veure la XI Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, en la que hi havia participat fins l’any 2007, l’exposició que la família Gubert-Bril·li tenen a casa seva en commemoració dels seus 25 anys de pessebrisme  i  la mostra de la XV Biennal del Pessebrisme Català a Banyoles, una selecció d'imatges de la mateixa són les que us ofereixo a continuació.

I per finalitzar, no és pot anar a Banyoles sense passejar-se una estona a la vora de l'Estany, i més en un dia d'hivern tan clar i solejat com el que ens ha tocat viure.

Adéu 2014, benvingut 2015!!

Ja ha passat tot l’enrenou del canvi d’any. Què esdevindrà aquest 2015? Serà millor que el 2014? Serà pitjor? N’hi ha que demanen: Tant sols sigui igual que l’any passat, ja ni haurà prou! D’altres en demanen un clara millora. Segur que ni haurà per tots els gustos. Mentre no siguem dels que els anirà pitjor, tot i no haver-ho demanat, com és natural... Com que no podem saber-ho de cap de les maneres, valdrà més conformar-se amb el que ens esdevingui, si més no, perquè no hi ha més remei.

Ara és l’hora de passar balanç dels 365 dies que ja no tornaran  i del profit que n’hem tret. Personalment acostumo a apuntar  els fets positius en els que socialment he participat  o els que han servit per afermar la meva cultura a nivell més particular. Comparant  cada any que s’acaba  amb els anteriors m’ajuda a continuar aprofitant el temps de lleure i gaudir  al màxim del que l’edat i la salut em permeten.

Mirant la llista veig que aquest any he llegit 73 llibres, he vist 128 pel·lícules,  he assistit a 51 actes culturals o socials, així com a 19 concerts i obres de teatre; he fet 9 sortides: alguns caps de setmana, una estada a una casa de turisme verd i un viatge a Budapest; els àpats, tot i les restriccions imposades pels metges també hi tenen el seu lloc: 47 a restaurants, 9 celebracions a casa i 10 celebracions a casa de familiars i amics, això si, anant amb molt de compte.

No sóc home de passar hores i hores assegut davant de la TV, ni d’escalfar cadires en qualsevol bar de la població. Però si que hi ha alguns programes que acostumo a mirar i no me n’estic de prendre algun cafè o esmorzar  a fora, quan convé.

Acostumo a llegir el diari cada dia. Faig de voluntari a l’Arxiu Municipal; fruit d’aquest voluntariat ha estat el llibre: “Els noms dels carrers de Palafrugell”. Participo en fets culturals puntuals que em demanen algunes entitats i persones. Poso al dia aquest blog que esteu llegint.  Em cuido del jardí i de la piscina de casa. Faig bricolatge quan convé i m’hi veig capaç. Cuino de tant en tant (per Sant Esteve érem 27, tot a càrrec de la meva dona i jo). Ara camino menys del que em tocaria, però cada setmana vaig a una sessió de ioga...

A tot això s’hi poden afegir  les hores que tenim a càrrec, amb molt de gust,  als nostres nets de 4 i 2 anys i mig: l’Arnau i en Guillem.

Tot aquest balanç em serveix per justificar-me personalment de que he sabut aprofitar el temps durant aquest últim any i per demostrar que una persona de 72 anys, amb un ictus (ara fa 5 anys i mig) i amb un marcapassos implantat fa dos mesos, no s’ha de deixar vèncer per les circumstàncies i fer tot el que el cos li permet sense abusar,  sabent  parar quan s’ha de parar, per canviar d’activitat o  no fer res (sense remordiments) i poder continuar l’activitat amb noves embranzides.

Per tant, des d’aquí, la Mª Dolors i jo us desitgem un profitós, saludable, feliç i ple de nous projectes 2015.