Miraguà o miraguano

Flor i fulles enmig de les heures

Entre les heures de la tanca  del jardí de casa, que compartim amb els veïns, cada any hi creix una planta de miraguà o miraguano. És una planta enfiladissa (Araujia sericifera) d’origen brasiler,  d’uns 2 o 3 metres que hi creix cada any. Aquesta temporada he procurat fer-ne el seguiment, amb una sèrie de fotografies, de tota la seva evolució; per un descuit o falta de memòria, em vaig descuidar de dir al jardiner, que al podar les heures, la respectes per acabar de veure’n tot el seu procés vital i em vaig quedar sense la última imatge.

Flor i fruit petit

La seva flor blanca és molt elegant. D’ella en surt una beina de color verd clar, molt suau al tacte que protegeix  unes llavors groguenques envoltades d’uns filaments que es converteixen en un borrissol suau com la seda que és usat com a farciment de coixins, de nines... o per molts dels treballs de Patchwork, tan de moda últimament, encara que em sembla que el seu substitut sintètic li ha passat la mà per la cara, ja que, degut a la seva lleugeresa, se’n necessiten grans quantitats per tal d’omplir la funda d’un coixí i no parlem d’un edredó o un matalàs.

Fruits grossos

Diu que és molt resistent a l’aigua i resisteix trenta vegades el seu propi pes, per aquest motiu és utilitzat com a salvavides. Dona gran consistència i comoditat als que l'utilitzen; quan el nostre coixí quedi comprimit pel seu ús només cal que el posem al sol per a que torni  a recuperar la seva textura esponjosa natural.  Pel que sembla, mata els insectes que van a pol·linitzar les seves flors. En especial les papallones que queden empresonades i moren d'esgotament quan van a libar-ne el nèctar.

Fruit obert abans de madurar

En tinc un record llunyà d’haver-lo vist usar durant la meva infantesa i ara me l’he trobat a casa sense pensar-ho. No trobava referències literàries, no vol dir que no n’hi hagi, ni dites, ni refranys, però al final m’adono que en Pau Riba, l’any 2013, va publicar un disc anomenat  “Tants caps tants joguets” en el que inclou una cançó, amb una lletra meravellosa, que es titula “Nina de miraguano”, de la qual us en ofereixo el principi i el final:

La Maria se dorm
i a fora el vent la bressola
Rum, rum, entre les branques
una remor com de mar
La maria se dorm
i desitjos i encanteris amagats
a la panxa una nina
li bressolen la son
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d’ales d’aigua...

... Sigues només un infant que fa escarbots
i que tinguis la teua innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú
i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantindre algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor:
ulls, boca, nas i orelles

i estiguis contenta.

Miraguà madur (mesbdn.wordpress.com)

La Marató i jo

Estic mirant la Marató de TV3 dedicada a les malalties del cor i seguint els testimonis, sempre d’optimisme, que van donant els malats entrevistats per en Quim Masferrer i la Mònica Terribes.

Ja fa dies que vaig pensant que aquesta també és la Meva Marató, per les circumstàncies amb les que em veig immers, i ara, de sobte, he pensat que també podia donar t’estimoni d’aquest fet, encara que sigui a petit nivell, entre els seguidors del meu blog.

Sense jo saber-ho la història va començar fa molts anys. A l’acabar la carrera de Magisteri  havíem de fer uns campaments del Frente de Juventudes, per poder obtenir el títol de mestre. En un examen mèdic em van detectar alguna cosa, que no em van dir en què consistia, però en lloc d’enviar-me a un campament  a Tarragona en van fer anar a una residència  a Alsasua (Navarra) on l’activitat física no era gaire important . I així va acabar la història, de moment.

Al cim del Tallón (3144m.) (13-08-97)

Vaig fer la “mili”, amb tota normalitat, a Melilla, em vaig llicenciar i després de 38 anys de treballar en l’ensenyament em vaig jubilar. Pocs anys abans em van fer una revisió mèdica d’aquelles que en deien d’empresa (l’única en tots els anys de feina) en la que em van detectar alguna irregularitat al fer-me un electrocardiograma, que em van fer repetir. Després d’unes preguntes del metge tot va seguir igual.

"El Camino de Santiago". Astorga al fons (juliol 2000)

A partir dels cinquanta vaig començar, moltes vegades amb la meva dona,  a caminar i a pujar muntanyes, alguna de més de 3.000 metres d’alçada: el Canigó, el Montardo, el Certascan, la punta Alta, el Bassegoda, el Pedraforca, el Tallón.... fins que una vegada vam donar més voltes del compte i vaig decidir deixar-ho. Per “celebrar-ho”  vam decidir  fer  350 km. de “El Camino de Santiago” .

De Palafrugell a Cassà de la Selva, agafant forces (21-09-2007)

Al cap de poc a amb una colla, que ens vam posar el nom de “Els Matiners” (sortíem sempre a les 7 del matí), ens vam dedicar a resseguir els camins de les nostres contrades. Cada vegada ampliàvem  la durada  i l’extensió dels nostres recorreguts fins que des de Palafrugell vam arribar al Castell del Montgrí, al Santuari del Angels,  a Cassà de la Selva, a Girona..., fins arribar a caminar prop de 15.000 km.

Un helicòpter ens rescata a Coma de Vaca (22-05-2008)

Però als 66 anys i tot celebrant l’anirvesari de Casament  sopant, davant del mar  a Calella de Palafrugell, els ulls se’m van ennuvolar, el braç i tot el costat dret se’m va adormir... Em van haver d’ajudar a arribar al cotxe, al CAP i amb ambulància medicalitzada al Trueta. Em van diagnosticar un Ictus. Degut a què? No es va saber fins al cap d’uns dies: “Una fibril·lació auricular paroxista”, en fi una “arrítmia”. Lligant caps sembla que era una arritmia el que s’havia detectat en les revisions d’anys abans.

Aquí es van acabar les llargues caminades i moltes altres coses  i vaig començar una vida completament diferent: la rehabilitació, per sort  no massa exigent ni complicada, les medicacions, el menjar sense sal ... Però la vida s’ha d’agafar tal com ve i procurar fer tot el que es pot i fins allà un pot: algun viatge, algun sopar, .... tornar a caminar una mica, en fi una vida tranqui-la  però sense tancar-se a casa i participant en tot allò que convingui.

Fins que ara fa un mes, l’àmbulància va tornar ser el meu mitjà de transport per portar-me altra vegada al Trueta a posar-me un marcapassos d’urgència: havia arribat a un ritme cardíac de 28 pulsacions i amb una parada de 6 segons entremig.

Amb tota la família al final de la presentació del llibre.

La vida continua, l’endemà de la implantació, el 9-N, vaig anar, tot caminant una bona distància, a votar  i al cap de vuit dies vaig presentar el meu llibre: “Els noms dels carrers de Palafrugell”, del que ja vaig parlar en el seu dia.

Només puc dir que he tingut molta sort. Des del dia que vaig sortir de l’ictus vaig deixar de jugar en rifes i loteries, a les que estava força afeccionat, perquè el premi gros ja m’havia tocat.

Bon Nadal! Una imatge, un poema, una cançó... (28)

Amb la fotografia dels últims pessebres de cartolina que vaig fer, des de l’any 1.988 fins al 2007, i amb la NADALA de Miquel Martí i Pol, vull desitjar a tothom, juntament amb la meva família, un acabament i començament d’any que presagiïn un temps millor en totes les vessants de la nostra vida.

NADALA

Hem bastit el pessebre en un angle

del menjador, sobre una taula vella,

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

　

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la cova,

amb correus de vells pelegrins

-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

　

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

　

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans

de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

  

Serrat, 50 anys de trajectòria i "Cantares"

Setembre de 2012. Serrat-Sabina.L'ultim  concert del cantant al que
he assistit.On també va sonar "Cantares" (Imatges de Youtube)

Arran de la publicació de “Antologia desordenada” , el disc  de celebració dels 50 anys de carrera musical de Joan Manuel Serrat, un dels meus cantants preferits, i al llegir la llista de les 50 cançons  que componen l’obra m’han vingut a la memòria records relacionats amb moltes d’elles.

No es tracta de fer un repàs de les seves cançons tot  lligant-les amb fets personals, però si d’explicar un fet, em penso força desconegut, de quan va sortir al mercat  un dels seus treballs més populars: el disc dedicat a Antonio Machado.

Assegut amb Leonor, l'esposa de Machado davant
 l'esglèsia  on es van casar, a Sòria

El poeta figurava en l’antologia dels que ens feien i ens deixaven estudiar i alguna de les seves poesies estava inclosa  en  la meva selecció particular. Precisament “Cantares", que forma part dels disc commemoratiu era una d’elles. En el meu examen d’oposicions i en l’apartat de literatura espanyola, que en aquell temps era oral, tenia previst acabar cada tema amb un poema relacionat amb el que es demanava per tal de deixar un bon gust de boca en el tribunal; un d’ells era “Cantares”, però la sort va voler que em toqués parlar de “La ascética y la mística” i vaig acabar amb uns versos de Fray Luis de León.

La primera edició del disc amb la "finestreta" i el títol censurat 

Quan l’any 1969 es va publicar el disc “Dedicado a Antonio Machado, poeta” em vaig apressar a adquirir-lo, doncs allà s’ajuntaven el cantant i el poeta que jo admirava, entre molts d’altres, tot sigui dit. Al comprar el disc vaig adonar-me que el títol del mateix es podia llegir a través d’un forat, cobert amb cel·lofana, imprès a la primera plana del llibret. Ningú va saber-me donar la raó d’aquell fet no gaire habitual.

El vinil amb l'etiqueta censurada

En una pròxima edició del disc que no va trigar gaire a sortir, ja que es va vendre molt, la finestreta s’havia eliminat  i el nom figurava a la coberta, com sempre.  Més tard em vaig assabentar que el títol que Serrat havia escollit era “Dedicado a un tal Antonio Machado, poeta”. Es veu que a la censura de l’època no els va agradar  que el poeta fos “un tal” i Zafiro/Novola ho van solucionar d’aquesta manera.

El vinil amb l'etiqueta original

Tot mirant el disc de vinil també s’observa que l’etiqueta, on hi posa el seu nom, està superposada a una altra amb el nom seleccionat per en Joan Manuel Serrat. Tot plegat és només una anècdota, però demostra les ridiculeses a que s’havia arribat en aquest tema .

El disc amb la carpeta definitiva