 |
| el jornaler-WordPress.com |
No vaig fer “esport” d’una manera “regular” fins passats
els cinquanta. Fins llavors només havia caminat per traslladar-me d’un lloc a
l’altre per pura necessitat: de petit per anar a casa dels meus avis, a matar
el porc i per les festes familiars, de jovenet per anar a les festes majors
dels pobles del voltant, ja de més gran per anar a buscar l’autobús que em
portava a Girona per estudiar; sempre per camins i dreceres, moltes vegades
abans de sortir el sol i travessant camps i boscos. Mai he tingut ni una
bicicleta ni una moto. Per anar i tornar de la feina, un cop establert a
Palafrugell, travessava la vila quatre vegades cada dia.
Durant els meus estudis no vaig fer mai o quasi mai
“Educación Física”, però sempre vaig aprovar; no perquè m’escaquegés d’una
manera o altre, si no perquè, senzillament, no en fèiem ni ens en examinàvem.
Només a l’Escola Normal de Girona varem córrer una mica per la devesa, acompanyats
pel professor de la matèria que al nostre costat i cavalcant una potent moto, ens feia anar cada vegada més de pressa, i no
gaire res més. Això si vaig fer de professor de gimnàstica durant la majoria d’anys
de fer de mestre.
A la “mili”, fora de la “instrucción”, diària, perquè em
va tocar a l’Âfrica i a la “Legión”, poca cosa més. De tant en tant fèiem taules
de gimnàstica o saltàvem aparells: plinton, potro...; més ben dit saltaven, perquè aquí si, sempre vaig
procurar despistar-me’n.
 |
| Primer 3.000. El Tallón (3144 m.) (1O del matí - 13/08/1997) |
L’estiu abans de començar a treballar em van proposar fer
unes classes de repàs a uns nois del poble que no havien aprovat algunes
assignatures de batxillerat, entre elles l’Educació Física; dintre les
activitats d’aquesta assignatura
s’havien de saltar els aparells gimnàstics que jo havia deixat de banda.
L’ajuntament em va deixar les claus de l’escola i per
aprendre a fer aquests exercicis vam treure la taula del professor al pati, hi
vaig posar un sacs buits per fer de coixí i tots a saltar. Com ja he dit, jo
mai ho havia aconseguit fer, però es veu que m’havia fixat molt amb la tècnica,
perquè al setembre tots van treure Notable.
Als cinquanta i pico d’anys vaig pujar al Canigó i a partir d’aquí moltes altres muntanyes, almenys tres d’elles de més de 3000 metres. De totes les meves ascensions em va fer molta il·lusió la pujada al Pedraforca. Però després d’una ascensió una mica problemàtica, vaig decidir deixar-ho córrer i no insistir, Més tard ens van convidar a fer 350 km. del camí de Santiago; vàrem acceptar, juntament amb la meva dona, que també m’havia acompanyat a moltes de les ascensions descrites.
 |
| Cami de Santiago, prop d'Astorga (7/7/2000) |
Als cinquanta i pico d’anys vaig pujar al Canigó i a partir d’aquí moltes altres muntanyes, almenys tres d’elles de més de 3000 metres. De totes les meves ascensions em va fer molta il·lusió la pujada al Pedraforca. Però després d’una ascensió una mica problemàtica, vaig decidir deixar-ho córrer i no insistir, Més tard ens van convidar a fer 350 km. del camí de Santiago; vàrem acceptar, juntament amb la meva dona, que també m’havia acompanyat a moltes de les ascensions descrites.
 |
| De Palafrugell a Girona travessant les Gavarrres (50 Km.) (28/4/2004-Vam fer el km. 10.0000) |
A partir d’aquí, ja jubilat, em vaig encaminar cap el senderisme. Amb un grup d’amics, “Els
Matiners”, vam travessar el nostre entorn per totes bandes arribant a caminar
uns 15.000 km. amb sortides diàries que es van allargar fins el 2009. Un ictus,
primer, i un càncer, uns anys més tard, ho van estroncar tot. De mica en mica,
una caminada d’una hora diària, amb uns altres amics no tant matiners, però d’igual
qualitat humana, m’ha tornat a posar en
marxa.
