Un juliol atípic

S'acaba el mes de juliol. Mai havia passat un mes estiuenc com aquest, sense res que em fes diferenciar un dia de l'altre. Només les alteracions del número que marca la pressió arterial del meu cos, matí, migdia i vespre han afectat la monotonia diària, amb algun ensurt de tant en tant.

Les llargues caminades, motiu de molts dels meus escrits, s'han convertit en passejadetes de no gaire més de 4 quilòmetres per la carretera d'Esclanyà cada capvespre. El moment alegre d'aquesta estona ha consistit en l'observació de la posta de sol per sobre dels rostolls dels camps segats tot comentant que cada dia acaba abans la seva trajectòria.

Com a trencament de la rutina diària les visites al Centre Mèdic per fer exercicis de rehabilitació per tal de solucionar la tendinitis al braç esquerra, que s'ha ajuntat a les celebracions i que no m'ha deixat dormir la major part del dies han estat un bon complement.

Un mes d'estiu sense cap àpat al voltant de la piscina per poder-lo gaudir completament. Un mes d'estiu sense assistir a cap concert, espectacle o esdeveniment especial que solien posar un puntet de sal als llargs dies estiuencs. Però com que m'han prescit una dieta asódica, aquesta ordre s'ha estès a molts àmbits de la meva existència.

Com es pot veure un panorama estiuenc esperançador que ha culminat avui amb la instal·lació en el meu cos d'un d'aquells aparells que controlen l'activitat cardíaca durant vint-i-quatre hores, al que s'ha d'adjuntar la llista del que vas fent durant tot aquest temps per tal de poder-ne fer les comparacions oportunes.

Sort de les lectures, interrompudes per llargues estones en el món dels somnis. Sort de les pel·lícules de la televisió que m'han ajudat a arribar a l'hora d'anar al llit. Sort de les plantes del jardí que tenien set i s'havien de regar. Sort dels amics i amigues que s'han interessat per la meva salut, que m'han trucat o m' han vingut a visitar. Sort, molta sort, de les persones de casa que tinc en tot moment al meu costat.

Egipte

Durant anys vaig llegir molta literatura sobre Egipte. Estava fascinat per aquella cultura que havia sorgit d'entre un munt de ruïnes, descobertes a poc a poc per un conjunt de savis, aventurers i lladres i interpretada per una gran quantitat d'historiadors, literats i escriptors de tota mena. Ja de petit aquelles històries havien emplenat alguns dels meus somnis. Sempre que en vaig tenir ocasió vaig llegir tot el que va caure a les meves mans relacionat amb el tema. He anat format una petita biblioteca , tant històrica com de ficció i m'he anat documentant . Una de les meves grans il·lusions era poder-ho veure tot amb els meus propis ulls. No ho vaig poder aconseguir fins a les acaballes de l'any 2003, des de Sant Esteve fins el dia de Reis vam estar recorrent el país de nord a sud. Va ser una experiència inoblidable.

Segur que pensareu, i de què bé sortir a parlar d'un viatge d'ara fa sis anys? Doncs la lectura del llibre de Wilbur Smiht: El bruixot. No perquè s'hi faci una descripció molt acurada d'aquell país, ni pels fets que hi succeeixen. Va ser com obrir una porta que havia estat tancada durant tot aquest temps. M'explicaré.

Abans d'anar al viatge vaig emmagatzemar tal quantitat d'informació, que junt am la que va entrar pels meus sentits, un cop allà, em va sadollar d'Egipte, de la seva història i de la seva gent.

Crec que, gastronòmicament, podríem dir que va ser un empatx, que fins ara no he acabat de digerir.

No m'entengueu malament, el viatge va ser excel·lent, en tots els aspectes, però un cop recopilat i endreçat el material , tot el relacionat amb Egipte, sense jo voler-ho, va passar a un pla molt secundari dels meus interessos. Només aquest llibre, l'argument del qual, canviant els personatges, podria haver passat al llunyà oest, ha estat capaç de despertar de nou les ganes d'endinsar-me en la història del país africà.

Se'm posa la pell de gallina només de recordar l'estona que vaig passar, tot sol, dins una de les sales del temple d'Abu Simbel. Acostumats a fer les visites al bell mig d'una multitud de turistes, se'ns va oferir l'oportunitat de poder-ne fer una segona després de dinar, quan tothom, cansat pel calor, feia la migdiada a les cabines dels vaixells ancorats al Nil, entre ells la meva dona. O bé havia marxat des de l'aeroport després d'una visita llampec a tot el conjunt.

Durant força estona la gent del meu voltant va desaparèixer. Tot el garbuix del matí es va convertir en silenci i em vaig veure voltat només per les pintures de les parets de la sala. La imaginació es va disparar al pensar en les circumstàncies en que s'havia fet tot allò i en les persones que ho havien dut a terme. Van ser uns moments màgics que em van transportar a altres temps. L'arribada d'una parella que feia el mateix recorregut va trencar l'encanteri.

A partir d'aquesta lectura i d'aquest record, crec haver recuperat un centre d'interès que havia format part molt important de la meva vida cultural.

Tot anant pel carrer

Pel novembre del 2003 vaig començar a traslladar al paper les meves impressions sobre el que s'oferia als meus ulls, en particular, i al meus sentits, en general, mentre caminava pels carrers de Palafrugell. Sota el títol de "Tot caminant pel carrer", la RdP (Revista de Palafrugell) em va oferir les seves pàgines per tal de reflectir-hi les meves impressions, que després van seguir amb la sèrie "Caminant per l'entorn". Un total de més de cinc anys en els que he anant explicant, als que m'han volgut llegir, tot allò ue a mi, primerament, i després a tota la colla dels Matiners ens cridava l'atenció.

Aquesta setmana , en que ha començat la segona part de la meva vida d'activitat física, he tornat a sentir, "tot anant pels carrer", aquelles sensacions que ja donava per massa sabudes i he tornat a gaudir de les petites coses que fins ara ja havien perdut importància: caminar a poc a poc, sense presses, en part obligat per les circumstàncies; seure en un banc i mirar la gent que passen; prendre un cafè amb llet a Plaça Nova; saludar als coneguts, sense pensar en el que he de fer després...

En el transcurs d'els sis anys de jubilat ja havia anat prenent consciència de la meva situació de privilegi, però ha estat aquesta nova situació la que m'ha ofert la revelació complerta: viure sense presses, al meu aire, sense fer anar malament als altres i tampoc sense anar-hi jo, per què, de moment, el cos no dona més de si mateix.

No sabem el que ens perdem quan passem pels carrers i no veiem res del que ens envolta. Només tenim un pensament al cap: arribar a un lloc determinat per fer el que tenim a la ment o ens diu la llista feta prèviament i anar cap a un altre lloc, a fer el que toca perquè si no arribarem tard per dur a terme allò que senyala l'altre apartat de la llista, sense tenir temps de saludar al conegut que passa per l'altre vorera, que ni tan sols veiem i que potser ell tampoc s'adoni de nosaltres perquè té la mateixa dèria. I així tots anem de pressa, de pressa i només sabem pensar i queixar-nos, dient: "Quin temps més enganxós que fa aquest estiu; quan s'acabarà aquesta calor tan pesada?". O bé :"Quant vindrà la bonança i deixarem enrere aquets dies tristor i rúfols de l'hivern" Com si cada any les estacions no s'anessin succeint inenterrompudament i no sabéssim, amb més o menys diferències, el que meteorològicament pot passar en una època determinada.

Hem d'aprendre a anar pel carrer observant les novetats, sempre n'hi ha d'un tipus o d'un altre, i gaudir de les oportunitats que ens ofereix la vida diària.

Stieg Larson

I dos volums més

Qui no ha sentit a parlar d'aquest escriptor suec? A qui no li han preguntat: "Quina part de Milenium estas llegint ?" Jo el vaig descobrir a les planes d'un dominical quan es va publicar la primera part de la trilogia i es comentava que en Larson s'havia mort després d'entregar l'obra al seu editor. Això sol ja et predisposava a començar-lo a llegir.

Al cap de poc el vaig veure al menjador de la meva filla i en vaig llegir les primeres planes, esperant que ella l'acabés per pasar-me´l i poder-ne continuar la lectura. El tercer volum l'hem anat llegint alternativament. Jo l'he acabat primer gràcies a la seva benevolència.

És una novel·la negra, moderna, que es llegeix bé. Tampoc és res de l'altre món. Jo trobo molt més interessants les del seu compatriota Henning Mankell. Pot ser si en Larsson hagués tingut l'oportunitat d'escriure més àmpliament ara la meva opinió també canviaria. Tot i així és una obra ideal per passar llargues estones assegut al sofà llegint les desgràcies de la Lisbeth Salander. No és una trilogia per llegir-la estirat al llit, el pes de les set o vuit-centes planes de cada llibre et trenquen els braços

De totes maneres fa por pensar amb la vulnerabilitat de les institucions i amb el que poden aconseguir quatre ments pertorbades per tal d'arribar als seus objectius. Encara que sigui una novel·la hem de ser conscients que la realitat supera sempre, per molt, a la ficció.

Tornar a començar!

Quasi superats els entrebancs que m'han mantingut en silenci durant uns pocs dies torno a comunicar-me amb els que vulguin llegir les impressions sobre la vida i els fets que es van succeint i que m'ajuden a passar les hores.

L'experiència d'haver-me d'aixecar de la taula d'un restaurant mentre celebrava l'aniversari de casament per haver d'ingressar cuita-corrents a la unitat de cures intermèdies d'un hospital forma part, des d'ara, del meu currículum vital particular.

Un abans i un després que ajuda a donar un nou sentit a tot el que m'envolta. Si els anys ja ens van donant un nou ordre de prioritats, un entrebanc seriós acaba de marcar-nos el cami. Amb la quantitat de carreteres, corriols, viaranys i altres vies que trobem en el nostre mapa diari costa poc de seguir una nova direcció que ens porti a un nou destí.

Són difícils d'explicar les sensacions i sentiments que s'acumulen en pocs dies. Sempre he tingut al costat qui se n`ha encarregat que tot seguís per allà on havia d'anar. No ha fallat ningú, sobretot els que, ja per endavant, són mereixedors de la meva estimació i confiança.

És hora de començar una nova etapa, enllaçada de tal manera amb l'anterior que no s'arribi a notar on acaba una i on comença l'altra, eliminant, sense manies, tot allò que pot arribar a ser una nosa, que interfereixi en la consecució d'aquest lligam i establint les prioritats més oportunes en cada moment. Si ja ho vaig tenir força clar quan em vaig jubilar i s'ha anat reforçant al llarg d'aquest sis anys, ara ja no queda ni una resquícia que em pugui fer dubtar de la direcció que he de prendre per aconseguir el que sembla que més em convé. Sempre comptant amb els que ja sé que no em fallaran.