2011-2012 Any Pilarin Bayès

Aquest estiu vaig tenir el goig de visitar l’exposició dedicada a Pilarín Bayès al Palau Robert de Barcelona amb motiu del seu 50è aniversari com a ninotaire, tal com li agrada a ella de dir. Sorprèn la quantitat de dibuixos que ha arribat a fer sobre qualsevol tema que se li ha demanat, els contes, biografies, fets històrics... que ha il·lustrat. Ara, ja complerts els 70 anys i durant l’any Pilarin Bayés també prepara una altra exposició a la sala de la ciutat de Barcelona, una bíblia infantil, conferències, visites escolars, reportatges, reedicions de llibres, aplicacions d’iPad…

Sempre he admirat a la Pilarin i la seva facilitat de fer un dibuix en qualsevol moment i sobre qualsevol motiu. Durant els meus anys dedicats a l’ensenyament vaig fer servir molts contes il·lustrats per ella. Encara recordo “El Zoo d’en Pitus” que va escriure en Sebastià Sorribes” i que  va publicar l’editorial La Galera l’any 1966. Quantes vegades no el varem  llegir amb als nens de les meves classes?

Però sobretot recordo quan la vaig conèixer personalment. Va ser l’any 1997, amb motiu de l’any Pla, celebrat a Palafrugell. Jo treballava al col·legi Vedruna sota la batuta de la germana Lidia Martín, una gran persona i una gran dona que quan treballava a Vic havia estat mestra de la Pilarin i a la que unia una gran amistat. Ella va fer possible que la dibuixant vingués a la nostra vila i participes en una activitat que va tenir lloc davant de la casa d’en Josep Pla a LLofriu.

Tots els alumnes es van asseure a l’era de la masia i mentre alguns d’ells llegien textos  curts escollits de l’escriptor, adaptats per als nens i nenes, la Pilarin anava dibuixant el que li suggerien aquelles lectures. Un col·loqui entre alumnes i dibuixant va acabar amb l’activitat que va ser altament gratificant.

L’idea d’aquesta lectura, l’organització de la qual em van encomanar a mi, entre d’altres mestres, va ser inspirada per un acte semblant que es va  fer a l’ara Teatre Municipal de Palafrugell i abans Teatre Victòria amb motiu de l’homenatge a en Xesco Boix, organitzat pel grup Rialles, amb motiu de la seva mort. 

Quan la Pilarin va venir a LLofriu els mestres de l’escola li van encarregar un quadre que em van regalar amb motiu del meu canvi de centre l’any proper. Per tal d’agrair-li la seva col·laboració la vam convidar al nostre acomiadament del curs  amb una passejada en barca, un esmorzar als jardins de l’hotel Garbí i una visita al dolmen de Llafranc que feia temps ella tenia ganes de veure i d’aquí va sorgir la fotografia conjunta. No em vaig poder estar de dedicar-li aquesta petita poesia:

Navegant pel mar de la fantasia

Vas arribar fins al mas Pla,

Els ulls oberts dels nens

Admiraven l’habilitat del traç.

Les figures sorgien airoses

Al ritme de la lectura infantil:

La prosa, del geni; de l’infant la poesia.

Des d’Osona ens portares l’alegria.

70 anys!

Ja fa quasi un mes que s’ha afegit un any al meu periple vital per aquest món cada vegada més complex i ple de sorpreses. Set dècades són molt de temps si es miren any per any, però quan fas una repassada general des de que tens consciència de la pròpia existència fins al dia d’avui, són com un bufarut de vent que s’emporta d’un cop tots els fulls del teu calendari particular.

Tots sabem dels contrastos pels que anem passant al llarg de la vida. De les pujades, de les baixades i de les caminades per  terrenys planers, que solen ser poques, però que ens ajuden a establir un equilibri entre les satisfaccions i els malestars que ens marquen el camí.

Val més ser positius, pensar sobretot en els bons moments i deixar de banda els altres, sense oblidar-los, perquè tots plegats ens ajudaran a valorar més el que em fet de bo a la nostra vida i a evitar, si està a la nostra ma,  tot allò que ens pot perjudicar.

La gent que ja té la meva edat i amb els que mantinc una relació d’amistat, de veïnatge o simplement de coneixença (de saludats, com deia Josep Pla) solen dir que les setmanes passen volant, que no tenen temps de res; Jo sempre els dic que és molt bona senyal, perquè quan venen mal dades no passen ni els dies, ni les hores, ni els segons.

Trobo que és bo tenir tot el temps ocupat, fent les activitats més variades, sense deixar-se endur per la peresa ni per la comoditat de fer sempre el mateix. Quan arriba el moment de reposar, t’asseus al sofà, i els ulls es tanquen per fer una dormideta, no passa res, trobes que ja t’ho mereixes i que quan et despertis tindràs ganes de continuar amb altres tasques, que si no les fas, tampoc passa res, perquè si no són aquelles seran unes altres les que t’emplenaran les hores que seguiran.

I la família per sobre de tot. Veure contents als del voltant teu i que ells procuren que tu també hi estiguis és la millor satisfacció que es pot tenir sempre, però especialment quan s’arriba a aquesta edat, mal anomenada la tercera; perquè totes les edats són pel que les viu la primera en tots els aspectes. Si a sobre tens la sort de tenir dos petits nets preciosos per cuidar i per estimar, és pot demanar res més?