Sort del mòbil!(I)

L’altre dia tot mirant una tertúlia a la TV en la que es parlava de les utilitats del mòbil i de l’ús que se’n feia, em vaig adonar que algunes vegades m’havia ajudat a sortir d’algun contratemps. Tot i no ser persona massa dependent d’aquests artefactes, he de reconèixer  que de mica en mica i per diversos motius em veig embolicat amb el seu us, sobretot des de la implantació del Whatsaap.

D’entre totes les vegades que he tingut la sort de portar-lo a la butxaca puc explicar la d’un rescat que va tenir lloc a la Vall de Núria pel maig d’ara farà vuit anys. Havíem anat a passar-hi uns dies per celebrar que “Els Matiners” (quatre “joves” d’entre 63 i 72 anys) havíem arribat als 10.000 km. tot caminant pel Baix Empordà i especialment per totes les Gavarres.

Com és natural havíem programat un parell d’excursions. La primera que vam emprendre va ser la d’encaminar-nos en direcció al refugi de Coma de Vaca, pel Camí dels Enginyers amb la intenció d’arribar a Queralbs i agafar el cremallera que ens tornaria a Núria abans del vespre per trobar-nos amb tres de les quatre dones que ens esperaven; la quarta venia amb nosaltres.

Alguns trams del camí eren una mica dificultosos, però tot i haver d’agafar-nos amb cordes els vam superar amb facilitat. Quan vam arribar al refugi, ens pensàvem refer-nos prenent alguna cosa calenta, tot i que no feia fred, però el vam trobar tancat. Vam continuar el camí i al acabar de travessar el riu Freser va començar a ploure.

Amb el nerviosisme no trobàvem l’enllaç amb el camí de baixada a Queralbs; vam trucar, amb el mòbil, al 112 per tal de demanar  informació concreta sobre a quin punt havíem  d’agafar-lo, per seguir a partir del punt on ens trobàvem. No estàvem espantats, però al fer-nos algunes preguntes i veure la nostres edats ens van dir que no ens moguéssim, que vindrien a rescatar-nos; llavors si que ens vam espantar... 

Música pel 2016

Juntament amb la lectura, la música és una de les maneres que sempre m’han ajudat  a passar millor els dies, tot divertint-me i instruint-me a la vegada; moltes vegades complementant-se una i l’altre.

Aquest any ha començat, per mi, amb dues bones noticies musicals. La primera, poder accedir per Spotify a tota la discografia dels Beatles. Ja la tinc, des de fa temps, en discos de vinil i alguns fins i tot, repetits en CD, però és molt important la comoditat de accedir-hi sense haver d’anar a canviar-los a l’aparell corresponent.

Des del seu començament, crec que l’any 2008, que estic subscrit a Spotify; primer gratuït, però després davant la inclusió de publicitat, vaig optar per pagar una petita quantitat mensual i gaudir  completament de la música que m’agrada. Els Beatles han sigut la cirereta que ha completat el pastís, poden gaudir, així, plenament del meu grup preferit.

La segona bona noticia és el regal que m’han fet els reis relacionat amb el món de la música i el vídeo; es tracta del Google Chromecast  un dispositiu de multimèdia fabricat per Google, que es pot fer servir a través d’una aplicació del mòbil .

Aquest petit aparell s’endolla a la pantalla de la TV i còmodament  assegut amb el mòbil a la mà em permet anar escollint i escoltant la meva música preferida a través de l’equip de so. També puc connectar amb You tube a través del televisor. De moment em conformo amb això, té moltes altres aplicacions, però ho he de fer a poc a poc, el meu cap ja no està per tants embolics.

La publicitat diu: “Si tienes un smartphone potente, como los últimos modelos Nexus, LG, Samsung Galaxy, etc., puedes hacer mirroring, es decir, clonar la pantalla de tu móvil en la tele. Todo lo que hagas aparecerá en la pantalla grande, incluyendo la ejecución de juegos, apps, etc.”

O sigui, que ara faig  Mirroring. 

Lectures (llibres que recomanaria)

Llegir, segueix sent una de les meves activitats preferides. Els que fa temps que es miren aquest blog ja saben que de tant en tant faig referència a alguns dels llibres que m’han agradat. De tots els que he llegit en la segona meitat del 2015 n’he escollit aquests cinc:

Homes sense dones (Haruki Murakami)
No hem perdo cap de les seves obres. En aquest cas es tracta d’un llibre de relats.Sis relats protagonitzats per homes sols; Sis relats profunds i subtils que exploren la mentalitat masculina japonesa.. Les dones són les grans absents d’aquestes històries: han marxat, han fugit, han mort o senzillament han desaparegut... Però el seu esperit sembla estar sempre ben a prop. La majoria dels relats han aparegut prèviament en algun mitjà japonès, però totes les versions han estat retocades o modificades per l’autor per ser publicades en aquest format. Només un relat, el que dóna títol al volum, ha estat específicament escrit per al llibre.

La bèstia humana (Émile Zola)
Feia molts anys que no llegia res de Zola. Aquesta traducció al català em va cridar l’atenció i no m’ha decebut, tot al contrari. Escrita a finals del segle XIX és un cru retrat de la condició humana, on el protagonista, un solitari i misogin enginyer de locomotores, s’enamora de la dona d’un cap d’estació. És un estudi de com els individus poden arribar a descarrilar impulsats per forces estranyes més allà del seu control.. Émile Zola ens recorda que sota el progrés tecnològic sempre hi queda la bèstia que portem dins. Ha sigut portada al cinema per Jean Renoir i Fritz Lang.

28 dies (David Safier)

L’autor ens sorprèn amb una emocionant novel·la sobre l’aixecament del gueto de Varsovia protagonitzada per una adolescent . Mira, una noia de 16 anys, sobreviu dedicant-se al contraban d’aliments tot protegint a la seva germana petita, fins que s’incorpora a la resistència quan es comença a deportar els habitants del gueto als camps de concentració. 28 dies per viure tota una vida, per descobrir l’amor verdader per convertir-se en una llegenda.

La noia del tren (Paula Hawkins)

La Rachel agafa cada matí el mateix tren. Sap que cada dia s'atura en un semàfor vermell i que des d'allà veurà el darrere d'una renglera de cases. En una d'aquestes cases hi viu una parella que la Rachel no pot evitar mirar cada vegada. A ella li sembla que tenen una vida perfecta. Tant de bo ella pogués ser igual de feliç que ells. Fins que un dia veu una escena que la deixa de pedra.  Està bé, però no m’ha agradat tant com em pensava.

Sumisión (Michel Houelleberg)

L’acció passa a la França del 2022. L’ùnica forma de frenar l’ascens a la presidència de l’extrema dreta consisteix en una aliança entre els islamistes moderats i els socialistes, que acaba donant la presidència de la República al líder dels primers. Un professor de la Sorbona completament  islamitzada, com la resta del país, ens explica les transformacions que l’envolten, tot preguntant-se  quin camí ha de seguir. Aquest llibre va arribar a les llibreries franceses el mateix dia de l’atemptat contra Charly Hebdo ; l’autor va ser acusat de islamofobia, però ell insisteix que només és una novel·la de política-ficció.

El que m'agrada recomanar, essencialment, no és un llibre determinat, sinó que és llegeixi i que el temari escollit abraci tots els estils i tots els temes possibles. S'ha de notar l'ànima de mestre que sempre portaré a dins. 

2016 (Reflexions davant un nou any que comença)

Ja tenim un nou any aquí: no sabem que ens portarà, però de moment hem començat amb una bona noticia: s’ha trobat el nen que havia desaparegut a Camós. Esperem que sigui el preludi del que està per venir, hem de ser optimistes!

I que aquest nostre optimisme es vagi encomanant i escampant com una taca d’oli, encara que rebem senyals provinents de totes bandes que ens prediuen tot  el contrari.

No cal que ens proposem grans objectius que sabem que no podrem complir, amb l’anar fent de cada dia, segons les nostres possibilitats i capacitats, si ho fem bé, ja en tindrem prou.

Tampoc ens hem de conformar massa, dient sempre amén a tot el que ens envolta, un punt de rebel·lió per anar pujant l’escala  dels nostres valors tampoc hi seria de massa. Si podem hem d’anar posant un peu darrere l’altre per no quedar aturats sempre en el mateix lloc, tenint en compte que les davallades sobtades solen ser perilloses.

Hem de gaudir al màxim de tot el que tenim: de la salut, de la família, de l’amor, de la feina, de la natura, de l’amistat... i oferir als altres tot el que els podem donar per tal d’ajudar-los.

No estic fent un sermó, ni un míting. No vull adoctrinar a ningú dient el que ha de fer i que jo mai compliré. Només són les reflexions d’una persona gran al que li ha anat prou bé a la vida.

Des d'aquí desitjo a tothom un Feliç Any 2016!