Fa pocs dies el massís del Montgrí, una vegada més, va ser centre de les nostres caminades. Personalment vaig pujar al castell per enèsima vegada, però cap havia estat tant tranquil·la ni lleugera com aquesta.
A les set del matí ja veiem el sol que s'havia desenganxat del mar i començava a sortir pel darrera dels últims contraforts del massís, des de la creu que quedava retallada en el cel. Al cap d'un quart ja érem a dalt, al costat del castell. De la banda de mar es veien les Medes com si sortissin d'un terreny pantanós enmig de les boirines matinals.
El paisatge que envolta el castell l'he vist de totes maneres. En un dia de tramuntana és espectacular, es veuen tots els detalls, fins i tot els més llunyans. També tenen el seu encant les boires baixes que et deixen veure només el que sobresurt, que no és gaire degut a la planúria circumdant.
Fins i tot hi he estat amb pluja, acompanyant, junt amb d'altres mestres, un grup d'un centenar de criatures d'entre nou i deu anys. Quines imprudències! I a sobre se'ns van perdre una monja i un parell de nenes. Quan ja tornàvem a ser a la creu les vam trobar a faltar. Em va tocar tornar a pujar a dalt. Al moment d'arribar-hi van treure el cap per entre unes roques i tots vam respirar.
La primera vegada hi vam anar amb un grup d'amics. La Mireia era força petita, en algun tram l'havíem de portat a coll. A en Gerard, amb dos anys més, ja li havíem de parar els peus perquè no s'avancés i el perdéssim de vista.
Amb els Matiners és la quarta vegada: des de Santa Caterina i visitant els dos caus del Duc: el que hi ha sobre Bellcaire i el de sobre Torroella; venint a peu des de l'Escala, un dia calorós de principis d'estiu; després de fer la caminada des de Palafrugell, aquesta vegada a l'hivern i la última la de fa pocs dies.
La finalitat d'aquesta i la que vam dur a terme era la de baixar per l'est fins a les dunes, on hi ha la casa de MIFAS. Des del castell fins arribar al coll de Garrigàs és una mica difícil, s'ha de fer en compte, sense presses i mirant on es posen els peus. Després ens vam enfilar cap al Mont Pla, on vam gaudir d'unes perspectives inèdites, al menys per mi. Caminant pel punt més alt anàvem deixant enrere el castell, quedant a la nostra esquerra l'ermita de Santa Caterina. Vàrem baixar pel camí que hi porta des de les dunes. Amb l'Enric recordàvem la calor que havíem passat quan el fèiem de pujada el dia que veníem de l'Escala, després d'haver fet un grapat de quilòmetres. En Josep Miquel i en Josep Mª, per altra part també ens feien memòria de les trifulques que havien passat, tot anat per un altre camí, el mateix dia. Es veu que cada grup pensava que hauria estat millor anar per on passaven els altres, però un cop posat en comú tots vam arribar amb les mateixes condicions.
Una vegada arribats al planer, ja tot és un passeig. Tot vorejant la muntanya i seguint una pista forestal que té l'esquerra flanquejada d'oliveres, vinyes i alguna pineda arribem a Torroella tot passant pel darrera del camp de futbol i pel davant del Col·legi del "Hermanos". Tres hores ben aprofitades, acabades amb un bon esmorzar a Pals. (L'aproximació i la tornada, aquesta vegada, la vam fer en cotxe, que quedi clar!)
