dimarts, 29 de juliol del 2008

Una vegada més, el Montgrí


Fa pocs dies el massís del Montgrí, una vegada més, va ser centre de les nostres caminades. Personalment vaig pujar al castell per enèsima vegada, però cap havia estat tant tranquil·la ni lleugera com aquesta.


A les set del matí ja veiem el sol que s'havia desenganxat del mar i començava a sortir pel darrera dels últims contraforts del massís, des de la creu que quedava retallada en el cel. Al cap d'un quart ja érem a dalt, al costat del castell. De la banda de mar es veien les Medes com si sortissin d'un terreny pantanós enmig de les boirines matinals.


El paisatge que envolta el castell l'he vist de totes maneres. En un dia de tramuntana és espectacular, es veuen tots els detalls, fins i tot els més llunyans. També tenen el seu encant les boires baixes que et deixen veure només el que sobresurt, que no és gaire degut a la planúria circumdant.


Fins i tot hi he estat amb pluja, acompanyant, junt amb d'altres mestres, un grup d'un centenar de criatures d'entre nou i deu anys. Quines imprudències! I a sobre se'ns van perdre una monja i un parell de nenes. Quan ja tornàvem a ser a la creu les vam trobar a faltar. Em va tocar tornar a pujar a dalt. Al moment d'arribar-hi van treure el cap per entre unes roques i tots vam respirar.


La primera vegada hi vam anar amb un grup d'amics. La Mireia era força petita, en algun tram l'havíem de portat a coll. A en Gerard, amb dos anys més, ja li havíem de parar els peus perquè no s'avancés i el perdéssim de vista.


Amb els Matiners és la quarta vegada: des de Santa Caterina i visitant els dos caus del Duc: el que hi ha sobre Bellcaire i el de sobre Torroella; venint a peu des de l'Escala, un dia calorós de principis d'estiu; després de fer la caminada des de Palafrugell, aquesta vegada a l'hivern i la última la de fa pocs dies.


La finalitat d'aquesta i la que vam dur a terme era la de baixar per l'est fins a les dunes, on hi ha la casa de MIFAS. Des del castell fins arribar al coll de Garrigàs és una mica difícil, s'ha de fer en compte, sense presses i mirant on es posen els peus. Després ens vam enfilar cap al Mont Pla, on vam gaudir d'unes perspectives inèdites, al menys per mi. Caminant pel punt més alt anàvem deixant enrere el castell, quedant a la nostra esquerra l'ermita de Santa Caterina. Vàrem baixar pel camí que hi porta des de les dunes. Amb l'Enric recordàvem la calor que havíem passat quan el fèiem de pujada el dia que veníem de l'Escala, després d'haver fet un grapat de quilòmetres. En Josep Miquel i en Josep Mª, per altra part també ens feien memòria de les trifulques que havien passat, tot anat per un altre camí, el mateix dia. Es veu que cada grup pensava que hauria estat millor anar per on passaven els altres, però un cop posat en comú tots vam arribar amb les mateixes condicions.


Una vegada arribats al planer, ja tot és un passeig. Tot vorejant la muntanya i seguint una pista forestal que té l'esquerra flanquejada d'oliveres, vinyes i alguna pineda arribem a Torroella tot passant pel darrera del camp de futbol i pel davant del Col·legi del "Hermanos". Tres hores ben aprofitades, acabades amb un bon esmorzar a Pals. (L'aproximació i la tornada, aquesta vegada, la vam fer en cotxe, que quedi clar!)


dijous, 24 de juliol del 2008

Un poema

( La nostra casa amb l'entorn dels primers anys: sense edificacions, el carrer sense asfaltar, amb el transformador al darrera i el gros pi al davant...)

La publicació d'un llibre de Mn. Enric Bahí, fill de Corçà, company en els anys de professor al Col·legi Prats de la Carrera i des de fa molt temps rector d'Amer m'ha fet tornar trenta anys enrere, quan vam estrenar la casa on vivim des de llavors.


Pensereu quina realació té Mn. Bahí i casa meva. És una relació poètica, perquè ell és un gran poeta. El llibre que acaba de publicar Edicions Emboscall s'anomena "Primavera". En el pròleg es diu: "Tenim a les mans molt més que un llibre de poesies... hi tenim un regal per als sentits".


I en un article de presentació s'hi pot llegir:"Mn. Enric conreua la poesia amb la mateixa cura que té dels seus feligresos d'Amer. Es tracta d'una poesia feta amb el sentiment, però també amb ofici. Hi veiem l'autor que domina al llenguatge, la tècnica de versificar i l'estructura de cada poema, del sonet al cant. Temes senzills i amables carregats d'estimació per la terra, com a gran imatge del seu Creador".


I com a tal poeta, el dia que va venir a sopar a casa per tal de celebrar-ne la inauguració no va portar una ampolla de vi, ni un pastís, va portar-nos una poesia, aquesta:




Ma cabana a netejar

em passaria la vida.

És polida, tan polida

que cap molsa no s'hi fa.

Josep Carner




Un somni, una avidesa i una feta.

Tres pilans amb dos ponts que el fan d'enllaç.

Dues ments cavil·lant. Ja és més concreta

la idea; la fal·lera, menys fal.laç.



En l'indret escollit, ix la silueta

precisa de l'estatge. El nostre braç

reposi ja per fi: feina completa.

Tenim accés a merescut solaç.


Però no matem l'anhel. Teixim encara

tapissos d'il·lusions: faran preclara

l'estança, si els pengem a la paret.



Si junts hem dut a cap la meravella,

que ens segueixi tothora bona estrella

i l'escalf de la llar en tot indret.


Enric Bahí
23 de novembre de 1979





dimecres, 23 de juliol del 2008

Un edifici nou

Portada de l'últim número de la Revista de Palafrugell

Palafrugell ha guanyat un nou espai: el Casal. El dia 21, últim dia de la Festa Major es va inaugurar. És un edifici magnífic, en part nou de trinca i en part recuperat, apte per les activitats de la Parròquia i per les del poble en general que s'hi vulguin acollir, com ens hi vam acollir ara fa 25 anys els membres del grup Rialles, ara la Xarxa. Fruit de la tossuderia i la dedicació del rector, Mn. Martirià, que no ha parat, des de que va arribar a la vila, per tal d'aconseguir-ho.

Però de tot això n'ha parlat la premsa i se'n va fer esment en els parlaments oportuns de l'acte oficial. A mi m'agradaria escriure el que vaig veure i sentir mentre es desenvolupava l'esdeveniment.

Hi havia molta gent, ningú s'esperava que el poble de Palafrugell tingués tan d'interès per veure com havia quedat "El Casal". Dies abans, com que ningú podia polemitzar sobre l'oportunitat d'aquesta rehabilitació es va encetar la polèmica sobre el seu nom. Que si Casal Popular, que si Casal Parroquial. Crec que la gent, en general, prescindirà d'adjectius i a l'hora d'anomenar-lo ho farà com sempre: el Casal. Encara hi va haver algú que m'ho va comentar: "M'agrada molt com ha quedat, el que no m'agrada és el canvi de nom".

La sala d'actes estava a rebotir, així com els accessos. A fora, només es varen sentir les paraules de Mn. Martirià, es veu que el micròfon era d'aquells que t'hi has d'amorrar i els altres de la taula o no ho sabien o els feia una mica d'angúnia. També hi havia algunes queixes, com sempre, sobre l'organització. Només dues:

- "Tan que he fet pel Casal i ara no tinc ni una cadira per seure"

- "Perquè han convidat tanta gent? Què hi fan tots aquests que no hi tenen res a veure?"

Al final es va fer un aperitiu, a l'últim pis de l'edifici. Es va distribuir la gent a les vuit sales ubicades on hi havia el teatre, va ser un encert. Com va ser-ho el de posar-hi fruita per picar, entre d'altres comestibles típics d'aquests casos. Unes cireres magnífiques i un daus de meló van ser molt ben acceptats per tothom.

Tot es va desenvolupar amb tranquil·litat i educació. Com sempre, però, dues notes fora de lloc:

- Quan tothom va ser fora es van deixar veure algunes deixalles per terra, sobretot pinyols de cirera. Molts no van veure els plats buits que s'havien posat a les taules per a l'ocasió.

- Molts col·leccionistes buscaven les xapes de cava que hi havia per sobre les taules o pels cubells del gel. Algú, però, ja al final, en va obrir alguna ampolla, només per aconseguir-les.

Tot això són anècdotes i minúcies comparat amb el que representa el Casal per Palafrugell. Només falta posar-lo en marxa i que tothom col·labori en el seu manteniment i eficàcia.

L'endemà de la inauguració, a la tarda, vaig anar a treballar una estona al despatx de Caritas. L'amplitud, claredat i comoditat de les instal·lacions fan oblidar les mancances d'aquest servei, ara fa uns deu anys, quan vaig començar a col·laborar-hi.


dissabte, 19 de juliol del 2008

Unes cançons


En ple mes de juliol i vivint a Palafrugell no podríem parlar d'altres cançons que no fossin les havaneres. Sobretot després de la tradicional cantada de Calella i tot l'enrenou que comporta en aquest petit poble del municipi, un del més bonics de Catalunya. Encara ahir tot parlant amb uns amics, que vàrem fer en el nostre recent viatge als fiords noruecs, comentàvem: Qui ens fa anar al Cap Nord tenint el que tenim al nostre voltant?

Les havaneres s'han fet tant populars que han traspassat tots els àmbits i és a l'estiu quan les cantades es multipliquen arreu. Se'n composen moltes, però són poques les que el conjunt de lletra i música, al ritme del 2X4, arribin a fer-se populars de veritat.

I parlant del 2X4, vull recalcar que aquest any a la cantada de Calella va venir la Nina i l'any passat la Marina Rosell com a conseqüència d'haver rebut el premi que porta aquest nom i que, des de l'any passat, la "Fundació Ernest Morató" atorga a les persones que com a composició, divulgació, investigació o interpretació han desenvolupat una tasca a favor de l'havanera. Els organitzadors aprofiten l'ocasió del premi per convidar-los a la cantada i no a l'inrevés. L'entrega dels premis es fa en un acte senzill i íntim als jardins de l'hotel Sant Roc.

La "Fundació Ernest Morató", de la que en formo part com a membre del patronat, no té la funció d'organitzar cantades d'havaneres, com es pensaven alguns grups de cantaires i que ha portat molts maldecaps als que hi són al capdavant. La seva funció és un altra, tal com es pot llegir a la seva plana d'Internet i que en resum és:

- Impulsar-ne la investigació en tota la seva extensió.

- Catalogar el material aportat.

- Recopilar i conservar material de tot tipus.

- Creació d'un fons musical.

- Promoure la creació d'un museu de l'havanera.

Per tant esperem que l'havanera segueixi gaudint de molt bona salut i que continuï sent un fet cultural de primera magnitud dins la cultura popular catalana.


diumenge, 13 de juliol del 2008

Un concert


Tot l'any és apte per assistir a diferents activitats musicals, però l'estiu ens ofereix més possibilitats, sobretot a les nostres comarques. Crec que la que va obrir la temporada fou la de la celebració dels "50 anys de jazz a la Costa Brava", a l'escenari muntat a la platja del Port-Bo de Calella de Palafrugell amb motiu de la Cantada d'havaneres de l'endemà.

Ens feia gràcia escoltar la "Locomotora Negra", dirigida pel bon amic Ricard Gili amb el qui hem compartit taula i conversa amb molts sopars de la Xefla. L'última vegada que l'havíem sentit fou ara farà dos anys al Casino de l'Aliança del Poble Nou, a Barcelona, amb motiu del seu 35è aniversari.

Encara que la seva forma de fer música és incofusible, toquin allà on toquin, els dos concerts van ser completament diferents. A Calella va ser un concert per escoltar, que potser va resultar una mica fred degut a la magnitud de l'escenari que ens envoltava i a la gran quantitat de públic que no vam saber respondre amb prou calidesa a les seves interpretacions, que, per altra part, foren totes magnífiques. A més a més foren acompanyats, en diverses peces, pel clarinet d'Oriol Romaní i la veu de la cantant de jazz d'Osona, la Big Mama. Tot un luxe.

Recordàvem el concert de l'Aliança, acomodats al voltant de taules, picant fruita seca i bevent unes copes de cava, tot escoltant la música que podies sortir a ballar a la platea del teatre, que, en part, havia quedat lliure per a l'ocasió. Va ser una nit inoblidable.

Ja sé que aquesta orquestra ha gravat molts discos, però ni ha un que a casa s'escolta cada any en una determinada època: "Round Christmas" de 1992. Quan arriba Nadal es converteix en la música preferida per tots nosaltres. Les cançons nadalenques més tradicionals de Catalunya, a ritme de jazz, són una delícia. Fins i tot n'hem ballat algunes al menjador.

Tots els grups musicals tenen noms una mica especials que s'han posat per alguna circumstància relacionada amb el seu entorn. No podia ser d'altra manera amb La Locomotora Negra. Sembla que el pare dels germans Gili, fundadors de l'orquestra, juntament amb els Trepat, tenia muntat a casa seva una gran maqueta de trens on la locomotora preferida era de color negre. Cal explicar res més?