Últimes lectures-2

Una altra vegada vull fer referència als llibres que he llegit els últims mesos que m'han cridat l'atenció per un motiu o l'altre i que trobo poden ser interessants per moltes altres persones.

Feia temps que no llegia un llibre de memòries amb tant d'interès com ho he fet amb les de Moisès Broggi, tan la primera part "Memòries d'un cirurgià" com la segona "Anys de plenitud". Donen una visió clara i entenedora de tots els fets ocorreguts durant segle XX, especialment de les seves relacions amb personatges coneguts per tothom amb els qui es va relacionar, sobre tot del món mèdic i com és natural amb els de la seva família. A pesar de les dificultats dona una visió optimista de la vida, tal com diu ell mateix a l'entrevista d'un diari: "He tingut molta sort a la vida. He viscut molts anys, he conviscut amb una extensa família i he conegut molta gent interessant, a vegades en uns moments crítics que m’han ajudat a valorar la transcendència de les relacions humanes i de molts fets. Sóc un home afortunat”.

El següent és un llibre escruixidor que també parla de la realitat. De la realitat d'una guerra, la de Txetxenia, des del punt de vista de l'escriptora noruega Asne Seierstad. Aquesta periodista ja ens va emocionar amb "El llibreter de Kabul" i ara ho fa amb "El ángel de Grozni". Es va passar dos anys en aquest país, amagada de les autoritats, per poder donar-nos un cru testimoni dels efectes de la guerra. Ens explica la realitat a través de varis personatges, des d'un nen que viu sol pels carrers de Grozni, després d'haver perdut a tota la seva família, fins a les incongruències del règim de Putin.

"Entre limones" de Chris Stewwart. Un llibre optimista per excel·lència. Es base en una experiència pròpia: la d'un anglès que compra un cortijo a les Alpujarras, on si instal·la amb la seva dona després d'abandonar Anglaterra. Escrit amb una fina ironia, l'autor, ex-bateria de Gènesis, ens explica una manera diferent de veure la vida i d'enfrontar-se amb les dificultats que van sorgint dia a dia: amb els animals, amb el temps, amb les plantes... i amb algun dels seus veïns. Es veu que l'experiència ha resultat positiva perquè si han quedat a viure i han augmentat la família amb la se filla Chlöe.

Són tres llibres absolutament diferents, encara que tots estiguin basats en la realitat . El primer el vaig llegir amb la tranquil·litat d'una experiència de cent anys, el segon amb l'angoixa d'uns fets cruels i el tercer amb l'alegria de les situacions personals superades dia a dia.

Començament de curs

El títol també podria ser "Tornar a la normalitat", però ni un ni l'altre reflecteixen la realitat de la vida d'un jubilat segons l'opinió de molta gent. Segons ells sempre estem dintre la normalitat, si gaudim de bona salut, i ja no hem de començar cap curs.

He triat el de "Començament de curs" perquè he estat començant cursos des dels quatre anys fins als seixanta i encara tinc la vida organitzada d'aquesta manera. El meu any comença pel setembre i acaba pel juny. Els mesos de juliol i agost no són considerats com a vacances, perquè nosaltres ja no en podem fer mai més, però si com uns mesos especials.

A més a més a casa hi ha tres persones que sí comencen cursos: la meva filla, el meu gendre i la meva jove. Tots tres estan dedicats a l'ensenyament i vulguis o no l'ambient de començament de curs es palpa i el de continuació i final també.

És el temps d'incorporar-me a les activitats de voluntariat: Caritas, Arxiu Municipal... És una bona manera d'emplenar les hores del dia ajudant als altres. És un punt de satisfacció personal comprovar que encara servim per alguna cosa. Els cursets d'aprenentatge o d'ampliació de coneixements diversos també solen tenir un lloc en aquests començaments de curs. Ja n'he anat deixant, d'unes i dels altres; al final resultava que tampoc tenia prou temps per les coses més personals i familiars.

Un altre bon motiu perquè cada mes de setembre sigui el començament d'un curs particular és la celebració del meu aniversari. A la ratlla de l'acabament de l'estiu d'un llunyà 1942 vaig venir al món al poble de Galliners, municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l'Estany. Un dels pobles més tranquils que conec; no hi viuen ni 50 habitants i per no tenir no té ni un petit restaurant, que no sol faltar a cap nucli de població per petit que sigui. A l'hora de buscar tranquil·litat, Galliners és un bon lloc per establir-se o per passar uns dies de descans en alguna de les dues magnífiques cases rurals que hi ha i que funcionen tot l'any.

Ben mirat podem considerar que d'una manera o l'altre, per un motiu o per un altre tots comencem un nou curs pel mes de setembre.

Cales verges de la Costa Brava

(Cala Ferriol)

Encara queden cales verges a la nostra costa. La caminada d'avui ens porta a dues d'elles, a prop de l'Estartit: Cala Pedrosa i Cala Ferriol. La major part del recorregut el fem pel costat del mar, amb alts penya-segats i vistes esplèndides. Després de sortir de l'Estartit i deixar a la dreta la torre Ponça ja no veiem cap més edificació durant tota l'estona que dura la caminada.

Al cap de poc de posar-nos en marxa la bola taronja del sol ja es reflexa sobre el mar. El camí, com tots els del Montgrí , és pedregós, però de bon caminar, fins que comencem a baixar cap a cala Pedrosa. Ara ja hem de mirar encara més on posem els peus. Quan arribem al planer el corriol s'endinsa dins el bosc. És de més bon caminar i ens durà fins a ran de mar. Les pedres que li donen nom no són tan grosses com les de la del mateix nom que tenim a Palafrugell. També és més estreta i tancada que la nostra i això fa que quedi més protegida dels embats del mar. Al mig de la tranquil·litat de les aigües hi ha una barca de vela on els seus ocupants sembla que estiguin esmorzant, la llum del sol no ens deixa veure-ho amb claredat.

Continuem el camí i s'ofereix als nostres ulls la magnífica vista de la Foradada i la punta Castell. Ja havíem fet, fa un parell d'anys, una incursió per aquests indrets i per això els deixem a la dreta i ens anem enfilant pel corriol fins que hem de tornar a baixar en direcció a cala Ferriol. És una cala feréstega d'una gran bellesa. Sembla que és la segona més gran del massís del Montgrí, després de la de Montgó. L'aigua, d'una gran transparència, ni es mou.

Decidim esmorzar i reposar una estona. Davant la gran roca que tanca la cala una petita embarcació blanca hi està fondejada. Al cap de poc una altra barca travessa les seves aigües. Quantes vegades no he desitjat poder navegar com ho fa aquesta gent, sense marejar-me. Al mig de les pedres de la platja descobrim una tomatera que ha aprofitat la poca terra que emplena l'antic forat d'una estaca per sobreviure-hi. Començava a tenir flors. Suposem que és el resultat de les llavors d'una tomata sucada al pa d'algun excursionista.

Ja es hora d'enfilar el camí de tornada. Des del mig del bosc em giro i puc veure encara la cala per entre les branques dels pins i la catifa verda de l'herba que brilla amb la claror. Seguim pujant, el camí és dret i el sol ja ens toca de ple. sort que hem sortit aviat com cada matí. A dalt ens sorprenen uns ullastres enormes. Seguim el camí que ve de l'Escala i que també havíem fet en una altra ocasió (L'Escala-Torroella, passant pel Montgrí). Al cap de tres hores, d'haver sortit, tornem a ser a L'Estartit.

Relacions públiques

Em passa dues vegades l'any. Quan arriba el moment que les heures que fan de tanca del nostre jardí han crescut tant que es fiquen als ulls i a la boca dels que caminen pel carrer, vol dir que ha arribat l'hora de tallar-les. Sort que les voreres són amples i la gent és pacient de mena, encara que no ho sembli.

Costa posar-m´hi, primer perquè és una feina feixuga i després perquè no m'agrada treballar de cara a la galeria. Ara, quan hi estic posat sembla que vagi a preu fet. Abans ho feia manualment amb les tisores de jardiner, però fa un parell d'anys que ho faig amb una serra elèctrica adequada a aquesta feina que hem deixa el meu veí. Verdaderament vaig més ràpid però el resultat final jo diria que era més perfecte quan ho feia manualment.

Doncs durant els dies que em dedico a aquest afer, que solen ser quatre o cinc perquè la tanca és molt llarga, és l'espai de temps anual que parlo més amb els veïns i clients de les botigues del davant: la fleca, la llibreria i la botiga de bicicletes que no sé si té un nom específic.

Alguns només diuen una frase, ni bon dia, ni bona tarda, tot caminant deixen anar:

- Com creixen aquestes heures!

- No caiguis! - si estic enfilat a l'escala.

- Sort que encara no et toca el sol!

- I després a la piscina!

Amb altres encetem una conversa sobre les diferents maneres de fer la feina. De com la fan ells a casa seva o de com ho fa el seu jardiner. Aquest any m'han dit: "Et queda molt bé, jo no m'hen veig pas capaç. sembla que una persona amb la teva feina no n'hauria de saber". Per animar-lo li dic que vinc de pagès, però no li dic que en vaig marxar a tretze anys i encara hi he de tornar.

També hi ha persones amb les que podem parlar de qualsevol tema, sobretot dels que han propiciat la nostre coneixença. El tema estrella són les caminades, des de tots els punts de vista possibles . D'altres et parlen de les seves neures predilectes i no et deixen dir gaire res. Vaig tenir una alegria quan un veí del davant de casa em va dir que seguia el meu bloc.

No em contraria tenir aquestes converses o rebre breus missatges d'encoratjament. Primer perquè ja m'agrada relacionar-me amb la gent i també per les estones de descans que propicien, encara que facin una mica més llarga la durada de la feina.

Aquest any la frase estrella no ha arribat fins a última hora:

- "Quan acabis, passa per casa!"