Llibres, gastronomia, art...

No em cansaré de repetir que a Palafrugell es fan infinitat d'activitats i actes culturals una setmana rere l'altra, sense parlar dels esportius, cap als que hi tinc, personalment menys tirada. Molt d'ells, tot i mirar d'estar-ne ben informat, em passen per alt i m'adono de la seva celebració quan ja s'han dut a terme. T'ampoc m'interessen tots, en cas contrari segurament no en donaria abast i també es bo saber seleccionar.

Aquesta darrera setmana, per exemple, he assistit a tres actes de signe ben diferent. El dijous es va presentar al bar musical Alter Ego el llibre de relats de Pere Costa Pagès “Maduixes i llimones”. L’autor és mestre de l’Escola Vedruna, un ex alumne, així com també company de feina. També ha estat periodista del Punt diari i és entrenador del Club Handbol Garbí. És el seu segon llibre de narrativa i el quart de la seva tasca com escriptor. Sempre fa goig constatar que la feina feta en altres temps ha tingut un profit per altres persones. A la presentació hi va intervenir Neus Mar i Emilio Sànchez, que van desgranar  les seves cançons entre les intervencions del presentadors del llibre i l’autor.

La 14ª edició dels Enfilalls va tenir lloc el dissabte. Al centre de la vila s’oferien una sèrie de tastets elaborats per diferents establiments  i parades del mercat que va convocar una gran quantitat d’assistents. Des d’una fideuada, una mini hamburguesa,  un enfilall de carn amb  verdures i sofisticats “montaditos”, fins a uns brunyols de crema, coques o pastisseria variada, vam poder gaudir d’un berenar-sopar gastronòmic, que aquest any es va retardar una mica en el temps degut a triplets i convocatòries electorals.

Després de “Flors i violes” vam tenir una altra ocasió per entrar de nou a l’edifici de la Fundació Vila Casas a Can Mario on s’estrenaven  noves exposicions entre elles un concurs  d’obres escultòriques, especialitat de la Fundació a Palafrugell, i excepcionalment una de pintura. Una de les escultures era obra d’un altre ex alumne, en Jordi Gich, que treballa la fusta delicadament i que vaig poder saludar  i felicitar personalment després de molts anys de no veure’ns . 

Les pintures  eren obra de Mercè Lluís, que té sala pròpia a Palafrugell, però aquesta vegada inaugurava exposició a la Vila Casas. Amb el nom de “París, 1900-1930” els seus quadres expressius i acolorits omplien les blanques parets tot recordant als artistes bohemis i tots els personatges, que es congregaven al Bulevard de Montparnasse de París a principis del segle XX.

A veure que ens depararà la vida cultural de Palafrugell en les pròximes dates!

  

La migdiada

"La migdiada" de Ramon Martí Alsina.

Els dies passen molt de pressa, sempre ens queixem que massa de pressa, però algunes vegades, des de que ens llevem  fins que anem a dormir no acaben de passar les hores, sobretot a l’estiu i per això necessitem una migdiada.

De petit i de jove, al meu entorn, sempre havíem  dit: aixecar-nos, m’aixeco, aixeca’t que és tard... quan havíem de sortir del llit, però, es clar, vivíem a pagès i el fet de llevar-se feia més de ciutat, era més fi; per tant hem acabat sent tots més fins, tan en aquest cas com en molts d’altres.

“Anar a fer la migdiada” és una expressió molt usada i per molts una vertadera necessitat. Hi ha, però, migdiades i migdiades; des de les de deu minuts, anomenades també com a “trencar el son”, fins a les de dues hores, que en el meu cas em trenquen tota la tarda, perquè quan hem desperto tinc una mala bava i unes poques ganes de fer alguna cosa de profit que em duren fins a l’hora d’anar a dormir; per tant, fora de casos excepcionals procuro evitar-les.

Quan érem infants, ens feien fer la migdiada tan si vols com si no vols; no podíem anar a jugar al carrer degut al fort sol i tampoc podíem anar a casa d’un amic, perquè destorbàvem a la gent gran que volia fer la migdiada.

"Migdiada" de Vincent van Gogh

La persona a la que he vist fer més migdiades és al meu pare. Però unes migdiades ordenades, ni un minut més ni un minut menys, i sempre a la mateixa hora.  S’aixecava molt aviat; quan, a l’última campanada de les dotze del migdia arribava a casa,   tot havia d’estar a punt per dinar; acabat l’àpat, fet sense encantar-se massa, el llit ja l’esperava, es despullava, es ficava entre els llençols i fins una mica abans de la una;  ja ben despert , pujava a la bicicleta i de nou al treball. A la família ja hi ha qui ha heretat el costum i que no en deixa passar ni una.

A mi no m’agrada fer la migdiada, el que no vol dir que tot llegint el diari  o qualsevol llibre, els ulls comencin a entelar-se, el cap a decantar-se i ja hi som!  Si el son és curt em desperto amb ganes de continuar la tarda fent coses diverses, però si és massa llarg passa el que ja he dit abans.  Per tant a l’hora crítica prefereixo posar-me davant de l’ordinador i evitar tot el que pugui  posar-me en braços d’aquell que anomenen Morfeu. 

Serrat, amb retard

(elpuntavui.cat)

Ja fa una setmana que en Joan Manuel Serrat , a l’Auditori de Girona, ens deia: “Perdonin el retard. He trigat uns quants dies però és que tenia una .... No he pogut arribar abans”. Si, feia quinze dies que havia hagut d’anular el concert degut a una indisposició, sembla que una faringitis l’havia deixat sense veu.

Va començar el concert fent-nos patir una mica, perquè la lletra d’algunes cançons no ens arribava amb prou nitidesa, i sobretot en les menys conegudes,si no et sabies la lletra de memòria. Però de mica en mica la seva veu es va anar escalfant fins que al final la gent  comentava: “Com canta i quina potència de veu que té en Serrat”.

Va començar amb “Cançó de bressol”;  al cap duna estona va rebre una de les primeres ovacions de la nit amb “Temps era temps”. En va cantar unes quantes més (ara no les enumeraré totes) i després d'agafar la guitarra ens va oferir “El drapaire”  i “Cançó de matinada”, que van merèixer una nova ovació.

Després van arribar “Me’n vaig a peu” i sobretot “Pare”, per mi una de les seves millors cançons. Va ser llavors quan va cridar “Visca el Barça i visca el Girona” i tot cantant “No hago otra cosa que pensar en ti” va anar presentant els seus músics.

Les cançons es van anar succeint fins arribar a “Mediterràneo” el gran himne que coneix tothom, acompanyat per tot el públic. També vam poder sentir el Serrat més compromès amb “El niño silvestre”,  i “Algo personal”. I amb la lletra d’en Joan Salvat Papasseït, el nostre gran poeta, ens va oferir “Res no és mesquí”, una altra dels seus grans temes.

No hi van faltar “Paraules d’amor”, l’introducció de la qual va ser: “Aquesta cançó, com és ben sabut, reclama la participació del públic” i “Cantares”.I aquí si que tots els assistents al concert  van participar-hi amb les seves veus, amb tota la força.

Va acabar el concert amb “Hoy puede ser un gran dia”, tot dient-nos: “No s’oblidin de nosaltres, que nosaltres no ens oblidarem de vostés”, així com “En aquesta vida tot s’acaba, sobretot les coses que ens proporcionen més plaer”, amb un somriure que volia dir-ho tot.

Neus Mar en concert.

Si aneu al restaurant El Fort que la Lola Puig regenta a Ullastret, tasteu l’ ”Aigua de flors” que ella elabora. Aquesta aigua és la que dona nom al nou disc de la Neus Mar. Aquest mateix nom és el de la cançó que l’enceta i la primera, lletra i música,  que ha escrit la Neus. Aquesta és l’ultima estrofa, amb la que s’acaba “Aigua de flors”:

De flors i de colors,

aromes i flaires i somnis al vent

omplint el moment,

i a glops beus la vida, t’empasses les pors.

Tanca els ulls i tasta una aigua de flors.

Al Teatre Municipal de Palafrugell vam poder gaudir  de la veu clara, suau,  però, potent a la vegada, d’aquesta artista baix empordanesa. En aquesta ocasió ens presenta una col·lecció de 15 cançons d’autors i estils diversos; des de les més intimistes com “Vestida de nit” (Castor Pérez i Glòria Cruz) fins a les més “marxoses” com “Lola la tavernera” (Josep Bastons i Carles Casanoves).

Les cançons de Joan Manuel Serrat (“Cantares” i “Pare”), Lluís Llach (“Núvol blanc” i “País petit”) i deu títols més, tant amb català com en castellà, completen el disc i el concert. Sempre acompanyada pels músics que ja vam poder sentir en el seu disc anterior  “A contra corrent”.

Els que hem seguit la Neus des dels concursos que organitzava en Josep Bofill, a “Els ametllers”, ara fa una colla d’anys,  fins avui  dia estem molts contents i donem l’enhorabona a la Neus, desitjant-li un llarg camí en el món de la cançó. 

Pròxima cita de la Neus: la "Cantada d'havaneres de Calella"

"Terra baixa"

Què diria l’Àngel Guimerà si pogués veure la nova versió de “Terra baixa” interpretada per Lluís Homar, adaptada i dirigida per en Pau Miró?. Que un actor s’atreveixi a envestir el repte de donar vida als quatre principals personatges ( en Manelic, la Marta, la Nuri i en Sebastià) d’aquesta obra coral, diu molt d’ell, però que aconsegueixi uns resultats tan excel·lents com els que vam poder veure, fa poc, al Teatre Municipal de Girona, encara el fa més gran. Per alguna cosa acaba de rebre el premi Max al millor actor, concedit per l’SGAE  després de la votació del propis companys de l’ofici.

En un decorat simple però molt efectiu en Lluís Homar fa una gran interpretació, que es fa molt entenedora tan sols amb els canvis de situació a l’escenari o amb l’ajuda d’alguna peça de roba o efecte de llum. Sempre és la seva pròpia veu, sense artificis ni impostures, la que, passant d’un protagonista a l’altre, interpreta, tal com ja he dit, els quatre personatges.

Del 1896, any en el que va ser escrita, fins avui dia han passat molts anys, però “Terra Baixa” segueix sent la mateixa, tot i les innovacions que es presenten en aquesta ocasió. Com sempre, al final, en Manelic pot dir: “He mort el llop, he mort el llop”.

Tal com ens va dir el mateix Lluís Homar a l’acabar la representació pel setembre “Terra baixa”  tornarà als escenaris. No us la perdeu!