Una imatge, un poema, una cançó... (32)...

Sempre m’ha quedat  un record inesborrable de la pujada al Pedraforca, ara ja fa alguns anys. Va ser una pujada dura, sobretot anant acompanyat d’uns muntanyencs molt més  experts, dels quals costava seguir el ritme. Vaig arribar al cim fet un nyap; la calor, el no haver dormit prou, la conducció del cotxe des de Palafrugell (mai m’ha agradat conduir)... van fer que arribés a dalt amb no gaires bones condicions. I per postres, només de pensar que havia de baixar  i que no hi havia més remei que fer-ho per la tartera, em va caure tot a sobre.  Tot hi això, la il·lusió del començament i  l’orgull d’haver-ho aconseguit fan que cada vegada que veig la seva imatge m’emocioni . Aquesta vegada va ser la posta de sol que retallava el seu cim des de Castellar de N’Hug.

CANT AL PREDRAFORCA (fragment)

Salve, gegant tan encantat que encantes,
arrepapat vora el Cadí en cadira!
Oh déu que els nostres pares adoraren
i encara avui nosaltres venerem
per la solemne majestat que imposes:
perdona'm aquests versos de formiga
que, des de l'escambell de Montbordó,
se t'engarrista esquena amunt amb por,
ni que Gaudí l'ajudi a esbatecs d'ala.
Cresta de gall que Alcides mig partí
així que de les aigües aflorava,
fent que el banyut fugís tartera avall
amb tot l'estol d'isards, senglars i llops.
Cedre esbrancat de mort per la destral
a tramuntanes entre el bé i el mal.
Queixal del seny i catedral del somni.
Merlets d'un alt castell inexpugnable.
Cimbori del bellíssim Berguedà.

(...)

Climent Forner i Escobet

El nom que vull pel meu carrer

Quan hom es fa una casa, compra un pis o simplement el lloga per tal d’anar-hi a viure, no ho fa pel nom del carrer on esta situat l’immoble, sinó per la seva situació dins el poble i sobretot  per la relació qualitat-preu.  El nom de la via pública és secundari, pot agradar més o menys, un ja s’hi acostuma.

Però quan tota la paperassa personal dels  habitants de la vivenda, dels seus vehicles i sobretot els relacionats amb la finca i els seus serveis els canvien d’un dia per l’altre representa un gran enrenou. Jo m’hi he trobat i puc parlar-ne amb coneixement de causa. Visc en una casa cantonera i ens van canviar el nom dels dos carrers als que podem tenir-hi sortida.

Ja sé que quan es canvia de vivenda passa el mateix, però es fa voluntàriament; quan t’obliguen a canviar el nom de la adreça  s’ha de tenir, almenys, tot el dret d’estar-ne informat  i de poder opinar sobre aquest fet.

Tot això ve a to per les informacions que es van poder escoltar a Catalunya Ràdio i que s’han pogut llegir a el “Punt-Avui” sobre el canvi dels noms d’uns carrers del meu barri i de les protestes dels veïns implicats en aquest fet. Concretament dels carrers “Alfons XII” i “Isabel II” pel fet de ser noms borbònics.

Crec que per poder fer aquests canvis s’han de seguir  certs procediments, com debatre-ho a la Comissió de Nomenclàtor,  abans de presenta-ho al Ple de l’Ajuntament per tal de què  si s’escau aquest  ho aprovi per consens i no per caprici d’uns quants. Ara, pel que sembla, es va tirar pel dret i es va aprovar  una moció presentada i votada afirmativament per només dos dels grups que conformen el Consisitori, donant-t’ho tot per fet.

Que consti que no tinc cap simpatia pels personatges, el nom dels quals  es vol canviar. Si s’hagués de presentar una moció pel canvi de tots els noms del nomenclàtor de Palafrugell  que no m’agraden els Plens de l’Ajuntament tindrien feina durant molt  temps.

Una passejada per l'Illa d'Avall, a Jafre.

M’agrada caminar per paisatges de les nostres contrades fins ara desconeguts per mi, seguint itineraris que mai hagués sospitat que podrien tenir algun interès sota cap punt de vista, però que un cop trepitjats acaben mostrant una gran varietat d’alicients.

De la mà d’en Josep Mª Farreró, gran coneixedor dels espais naturals de les nostres contrades, que sovint ens fa de guia, vam descobrir “l’Illa d’Avall”, l’últim meandre que es conserva al Baix Ter i que pertany al municipi de Jafre.

L’aigua, els arbres, els canyissars i una gran varietat de tot tipus de plantes voregen gran part del camí que recorrem. M’imagino com devia ser abans de l’incendi forestal  produït al novembre del 2013 que afectà els municipis de Vilopriu, Colomers, Jafre i  Foixà i que  també afectà l'Illa d'Avall i cremà superfícies replantades. Justament vam esmorzar  al costat  d’uns pins que encara deixen veure els efectes del foc.

El punt de sortida i arribada va ser el santuari de la Font Santa i de tornada vam travessar el poble de Jafre, que després de molta anys de passar per la carretera amb el cotxe, mai m’havia endinsat en els seus carrers.

A la part final del recorregut vam passat pel costat de grans masos dedicats a la cria de vaques, tot albirant el campanar de l’església per sobre dels camps , on contrastaven la seva verdor amb els “cap blancs o ravenissa blanca” que hi creixien  a grans clapades. A la dreta i per sobre els camps llaurats també podíem divisar l’omnipresent  Montgrí  que sembla vigilar els nostres passos en totes les passejades per l’Empordanet.

Camí d'anada...

... camí de tornada.

Estramoni, una de les plantes (tòxica, per cert) que es poden trobar en el recorregut

(Si es vol una informació detallada es pot anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10996773)

Ara fa un any!

La primera quinzena del mes de novembre de 2014 va ser molt especial per diferents motius, dos de personals i un de col·lectiu. Començaré per aquest últim, que va tenir lloc, cronològicament,  al mig dels altres dos i també perquè en aquests moments es duu a terme la segona part  d’aquell acte que ens va portar a dipositar  el nostre vot a una urna de cartró, un moment molt emocionant que quedarà en el nostre record. No és el meu costum parlar de política en el blog, però en aquest moment,  què no és política en les nostres vides? Desitjo i espero que tot es resolgui de la millor manera possible pensant, cadascú, com hi pot contribuir .

El segon fet, el més important, va succeir  pocs dies abans i ja ho vaig explicar en el seu moment. Va començar el dimecres amb una anada d’emergència als serveis hospitalaris per tal d’aclarir els motius d’un sobtat empitjorament de les meves constants vitals,  mentre estava fent, tranquil·lament, uns sudokus ( des de llavors, no n’he fet cap més) assegut davant la televisió.

Del Cap, on en vam detectar una baixada del ritme cardíac (28 pulsacions) a l’Hospìtal de Palamós, on hi vaig passar la nit ( amb 3 segons de parada cardíaca inclosa) fins al Trueta per tal d’implantar-me un marcapassos d’urgència, amb l’ambulància a tot drap, d’on en vaig sortir al cap de dos dies, just per anar a votar l’endemà, tot caminant, al meu col·legi electoral. I des de llavors quasi com nou!

El dissabte següent  es va poder fer, tal com estava previst, la presentació del meu segon llibre sobre els carrers del municipi : “El nom dels carrers de Palafrugell” ; tres anys abans ja havia sortit el primer : “Els noms dels carrers de Calella de Palafrugell”. Tot plegat fruit dels meus primers anys de voluntariat,  a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, durant  la meva jubilació.

Ja hem direu si no és per celebrar-ho!