L'Arnau

L'Arnau (5-12-2010)

M'havia promès, a mi mateix, que no parlaria de coses molt personals o d'àmbit familiar, però no me n'he pogut estar. Ara fa tres setmanes vaig ser avi per primera vegada . A poca distància dels setanta anys (només me'n falten dos) és una d'aquelles alegries que val la pena ser comunicada als que s'aturen a mirar i a lo millor llegir alguna de les planes del meu blog. I a la vegada fer-los partícips de l'emoció que s'ha arrelat molt endins de mi mateix.

Em fa pensar molt amb el que vaig sentir quan van arribar els meus dos fills, però, ara, sense les responsabilitats que comporta ser pare i amb l'oportunitat de "malcriar-los" dins els límits que la bona convivència familiar permet.

No me'n cansaria de mirar-lo, perquè tot i dormint, que és el que han de fer la majoria d'infants d'aquesta edat, sempre notes canvis en la seva cara, encara que només sigui un petit moviment de pestanyes. I no en parlem quan sembla que et mira o fins i tot que et somriu; tot i que ja saps que és impossible, tenen raó els que et fan bromes fent veure que busquen un drap per eixugar-te les bavalles.

Ara entenc el que em deien els amics i parents de la meva edat i que ja feia temps havien tingut la sort de pujar de categoria dins l'escala familiar: "Ja ho veuràs quan siguis avi!"

No he pogut resistir-me a la temptació i com que soc un lletraferit he escrit quatre versos dedicats al meu primer net, que m'ha fet l'home més feliç sobre la capa de la terra.

Per a l'Arnau

Sabíem que venies
i no et podíem imaginar,
ara et veiem tot el dia
sense estar al teu costat.
Els teus ullets ens miren,
ens busquen,
encara no ens poden trobar
però el seu moviment diu
que ens volen endevinar.

No ens cansem mai de mirar-te,
abocats tots al bressol,
buscant i trobant semblances,
que potser són o no són.
Ens fixem en les manetes,
en la cara, ben rodona,
en les galtes, el nasset,
els cabells, d'un castany clar,
i orelles petitones.

Ens neguitegen els plors
amb els que ens dius que tens gana
o que la panxa et fa mal.
També potser que has fet caca
o que t'ha arribat la son.
Però nosaltres ja sabem,
n'estem segurs, i molt,
que ploris o riguis ets
el nen més maco del món.