Anar a comprar

Totes les fotos procedeixen d'Internet

Acabem d’arribar del súper. Mai m’havia aturat a pensar en la feinada que això pressuposa, i això que hi he anat infinites vegades; però, com totes les rutines, ho fas i ja està, fins que torni a tocar, sense donar-hi més voltes.

Durant la meva infància al poble nomes hi havia una botiga. No fèiem acumulació de productes emplenant lleixes i armaris com fem ara. Quan necessitàvem una cosa anàvem a comprar-la  i ja està. Moltíssimes vegades i mentre estava jugant al carrer sentía la veu de la meva mare que em cridava tot dient : ”Joan! Ves a can Fonso comprar  arròs... fideus...” I jo, una mica enfadat, per la interrupció, anava a buscar els diners per tal de comprar la quantitat justa de l’aliment que necessitàvem en aquell moment.

Ara, primer has de fer la llista del que fa falta; necessitem tantes coses que és impossible recordar tot el que s’ha exhaurit des de l’última compra. Tot hi així quan arribes i col·loques cada cosa al seu lloc, et dones compte del que t’has descuidat  i au! Ja pots començar una altra llista per la propera vegada. Compte a recordar el que necessita cadascú: el formatge sense sal  per l’avi, aquell altre sense grasses supèrflues per la mare, la xocolata negre per l’àvia i la de llet pels nens o pel pare, per cadascun d’una marca determinada, i així podríem anar acumulant detalls, gustos, preferències... etc.

 Arribistes al supermercat  i comences a carregar el carret, que quasi sempre va de costat, tot passejant  per  tots els passadissos. Hi passes una bona estona, perquè quan estàs acostumat a una determinada distribució, te la canvien per tal de que descobreixis nous productes al canviar d’itinerari.

A la caixa ho  has de treure tot del carret i posar-ho  a sobre la cinta que roda per tal de que et cobrin el que has gastat. Ara cal posar-ho en bosses  i altra cop a dins del carret. Hi tot això de pressa, de pressa, perquè els que venen tot darrera s’impacienten si  t’encantes una mica.

A partir d’aquí has d’arribar al cotxe i tornar a treure-ho tot per tal de posar-ho al maleter. Després de deixar el carret al seu lloc i recuperar la moneda que hi has posat abans, ja pots tornar cap a casa.

Al arribar al teu domicili has de tornar a descarregar la compra i després anar-la col·locant al lloc a on toca. A la nevera, a l’armari de dalt, a l’armari de baix, a la lleixa de la dreta del garatge, o bé a la lleixa  de l’esquerra... Mentre ho fas has d’anar traient els embolcalls superflus i anar-los col·locant a la bossa de reciclatge corresponent  juntament amb els envasos buits que s’han anat acumulant, per tal de portar-los als contenidors de diferents colors, que amb molta sort,  trobaràs al costat de casa.

Ja fa anys, quan encara treballava, vaig provar d’anar cada setmana a un supermercat diferent  per tal de comprovar la diferència de preu final  comprant  els productes que gastem en regularitat a casa nostra. Veient els resultats no ho he tornat a fer. Em quedo esblaimat quan persones del meu entorn fan el que jo en dic “la cursa dels supermercats”, pendents de tots els productes i de totes les ofertes que ens ofereixen. Tot  i que en casos molt particulars els resultats poden ser positius crec que unes vegades hi guanyes i altres hi perds, però al final tot queda allà mateix.

I si després vas a plaça, a la carnisseria, a la peixateria, a la fleca...et passes els dies fent llistes, col·locant, re col·locant, reciclant  i en resum esperant que després de tant comprar  la nòmina t’arribi a fi de mes.

Vuit dies intensos

Temps de llargues caminades

Diuen que quan deixes de treballar per l’edat a la que has arribat, o sigui, et jubiles, has de gaudir del temps que et queda lliure i participar en tot tipus d’activitats, siguin físiques o mentals, per tal de no avorrir-te i mantenir-te en forma.  Jo ja fa dotze anys que faig cas d’aquest consells i a mida que han anat passant els anys m’he anat adaptant  a les condicions que la salut m’ha permès.

Aquests últims vuit dies, coincidint amb la setmana de Sant Jordi, han estat potser una mica massa intensos i a l’arribar al diumenge m’ha entrat una lassitud, una galvana, o com vulgueu dir-ne que no em mouria del sofà; ni ganes de llegir no m’han quedat, que ja es dir tractant-se de la meva manera preferida de passar el temps. Sort que han vingut a dinar els nostres nets, amb els seus pares i m’he tornat posar en marxa.

Vaig començar el divendres 17, esmorzant  amb els Matiners, els companys de caminades d’altres temps. I al vespre,  assistint a la presentació del llibre de la Teresa Juvé “Tu ets jo”, a la llibreria Mediterrània,  en el que ens parla dels seus anys de relació amb el seu marit Josep Pallach. En principi teníem previst anar a la presentació del nou llibre de la Sílvia Soler “Un any i mig”, a Torroella de Montgrí, a la que també ens havien convidat , però tenint en compte la relació amb la Fundació Pallach va ser fàcil decidir-nos.

Tot a punt pel dinar de la trobada

El dissabte i diumenge varem tenir festa grossa a Galliners, preparant  i gaudint de la Trobada dels que van ser alumnes de la seva escola, des de l’any 1935. Muntar les infraestructures pel dinar, netejar l’escala del campanar de l’Església Parroquial, per on havia de pujar la coral que havia de cantar al cor durant la missa i que, a última hora del divendres, vam descobrir plena de fems de colom fins “a mitja cama” ; acabar de concretar les tasques  corresponents a cadascun dels organitzadors, per tal de rebre, acompanyar i servir a la taula als 150 participants a l’acte, fins a recollir i deixar en ordre tot el que havíem emprat. Barrejat tot amb les emocions d’uns encontres llarg temps posposats i amb la pluja que tampoc ens va oblidar, vàrem arribar al diumenge al vespre cansats per la feina feta i molt contents pels resultats assolits.

El dilluns, després d’una sessió de ioga, entrevista a una bibliotecària, (és la setmana de Sant Jordi) que forma  part del treball “Històries de vida” que organitza l’Axiu Municipal. 

El dimecres “Revetlla de Sant Jordi” al pati de la Biblioteca amb l’actuació de les “Meriterrànies”, duies noies catalanes que ens portaven sons d’Amèrica del Sud, on s’havien conegut  fent tasques de voluntariat, barrejats amb cançons de casa nostra.

El dijous, matí de San Jordi: passejada obligatòria  pel carrer Cavallers i la fira del llibre, Dues hores de voluntari  per tal d’ajudar a la organització de la lectura d’un text de Josep Pla, al Teatre Municipal. Per la tarda, participació directe en aquesta lectura  des del mateix escenari.

El divendres al vespre, altra cop al TMP per gaudir del concert  conjunt del grup “Els Cremats” i “La Principal de la Bisbal”: un recull de cançons de cantants i grups dels Països Catalans per emocionar a tothom.

I el dissabte, també al vespre, per concloure la vuitada, sopar 285 de la societat  cultural i gastronòmica “La Xefla”, al Restaurant Tramuntana del “Double Tree By Hilton Hotel” del Golf Empordà; amb la directora del Parc d’atraccions del Tibidabo com a convidada. 

Entremig s’havia de segar la gespa del jardí, treure herbes, ensulfatar  els rosers, els geranis ..., netejar la piscina, regar ... i encara ha sobrat  temps de llegir “Gegants de gel” de Joan Benesiu i  “Un tipo implacable”, un llibre de lladres i policies escrit per Elmore Leonard.

I diuen que els jubilats s’avorreixen!  Un ritme així no el podria aguantar totes les setmanes, però fent-ho amb ganes i ordenant  les activitats amb estones de descans i tranquil·litat entremig, tot és possible! Veurem que ens ofereix la setmana que comencem demà!

Diada de Sant Jordi 2015

Aquest any els rosers del nostre jardí no han florit a temps, per tant, amb aquesta rosa, refrescada per les gotes de rosada, d'una altra matinada de Sant Jordi,  vull desitjar una bona festa a tothom.

DIADA DE SANT JORDI

Anem tots cap a la plaça

perquè avui fa olor de roses.

Sant Jordi les ha descloses,

per poder-les regalar.

Anem tots cap a la plaça,

trobarem milers d’històries,

per dur-les a la memòria

i poder-les somiar.

Anem tots cap a la plaça,

on el vent mou la senyera;

aixequem-la ben enlaire,

fins poder-la fer volar.

Anem tots cap a la plaça

que Sant Jordi mata el drac.

Comprarem llibres i roses,

Regalant felicitat!

Dedicada als nens i nenes de la classe de la Mireia 

Joan Vilardell 

Trobada a Galliners (II)

Trobada a Galliners

El poble de Galliners amb l'escola a primer terme

L’any 1935, durant el govern de la segona República, es va inaugurar l’escola de Galliners, el mateix dia que la de Sant Esteve de Guialbes, en horaris de matí i tarda. Ara fa, per tant, 80 anys. Els temps no estaven per gaires despeses i sembla que va ser una celebració molt minsa: la màxima autoritat present va ser l’inspector de Primer Ensenyament i es va obsequiar als nens amb unes bossetes de caramels.

Aquesta escola, la de Galliners, va ser la meva primera escola. Hi vaig començar a assistir a mitjans dels anys quaranta. Degut a la repressió franquista feien falta molts mestres, havien de fer la seva feina alguns capellans de poble. Aquest va ser el cas de Galliners: Mn. Joan Compte va ser el meu primer mestre; com que érem veïns, un dia al sortir de la rectoria, em va agafar de la mà i amb permís de la meva mare,se m’endugué cap a la feina. Jo només tenia quatre anys, a partir de llavors no vaig deixar d’anar a l’escola fins que em vaig jubilar.

L'escola, vista des de darrera, al mig dels camps

Diumenge passat ens vam reunir la majoria dels que havíem passat per aquesta escola, que es va tancar l’any 1975, acompanyats d’alguns dels mestres i mestresses que ens havien ajudat en el nostres primers aprenentatges com a dones i homes de profit, tal com es deia en aquells temps.

Es va constituir una comissió, de la que s'em va convidar a formar-ne part, a començaments del mes de desembre de l’any passat, per tal de commemorar la data. Formada per mestres, tots menys un fills de Galliners, sóc l’únic que encara mantinc la casa on vaig viure els meus anys d’infància i  la primera joventut (d’acord amb les vacances escolars). M'agrada tornar-hi de tant en tant i gaudir de la tranquil·litat que es respira en tots aquells pobles del municipi de Vilademuls.

El  carrer de casa,
per on van discórrer els meus primers passos per anar a l'escola

Portava la batuta de l’organització la Mª Rosa Guitart Batllori, l’acompanyàvem la Mª Rosa Guitart Ayats, la Catalina Ros, en Jaume Colomer, jo mateix i en Joan Domènec i Moner, fill de Lloret de Mar, que per diverses circumstàncies va residir al poble durant un any i que en la seva columna quinzenal al Punt-Avui (La Galeria – dimecres, 15 d’abril de 2015) ens ho explica amb tota mena de detalls.

Vam decidir el programa d’actes, però la gran feinada va ser la de trobar i contactar amb tots els possibles assistents a la festa, que va fer la Mª Rosa.Val a dir que la majoria de convocats va respondre molt bé i el diumenge 19 d’abril ens vam trobar amb les nostres respectives parelles, 150 persones, al petit poble de Galliners.

La meva primera foto a l'escola. Jo sóc el de la dreta de Mn. Joan

Va ser un dia d’emocions, de retrobaments, d’alguna llagrimeta i de preguntes, com: Què és de la teva vida? Encara vius a..? Moltes vegades començant amb alguna de compromesa: Em coneixes?, a la que sovint et sabia greu contestar negativament, fins que no s’identificaven, descobrint després uns reconeguts trets d’infant darrera les arrugues d’un avi o una àvia. Amb alguns d’ells no ens havíem vist des de feia 60 anys!

Al davant de l'escola en l'actualitat

La festa va ser magnífica, seguint els punts del programa, en tots els seus aspectes. Només uns moments de pluja, a l’hora de les visites, va entorpir-ne el ple desenvolupament. Però no hi ha res que ho arregli tot com un bon àpat en companyia de bons amics, a l’antic local de l’escola, ara reconvertida en centre cívic, tot explicant i escoltant històries i anècdotes al final de la trobada, abans dels emocionants acomiadaments. 

Fins aviat! 

Blau, groc, verd.

Tarda de Pasqua, primers dies del mes d’abril, la primavera comença a esclatar, un aire de tramuntana, cada vegada més fort, s’escampa per tot arreu. Llegeixo assegut al balancí del jardí. El sol comença a ser fort, primer em poso un barret per tal d’amorosir  la seva escalfor, als que tenim el cap desprotegit  ens pot jugar una mala passada; al cap d’una estona me’l  trec per tal de començar a agafar una mica de color. Les cames es van balancejant al ritme del vaivé  del balancí.

Mentrestant els minuts i les planes van passant, estic completament absort en la lectura; llegeixo una novel·la d’en Melcior Comes, “Hotel Indira”. Estic una mica cansat, he estat arreglant una mica el jardí; ja convenia, després de tot l’hivern. Es pot pensar que  les hores d’un dia festiu tan senyalat, no són el millor moment  per feinejar, però els dies esplèndids  que ens ofereix la natura no es poden desaprofitar.

Els quatre primers dies de la Setmana Santa hem estat a Galliners, gaudint de la tranquil·litat d’aquest petit poble del Pla de l’Estany i quan hem arribat he vist que el desori regnava per tot l’espai exterior de casa nostra. S’hi havia de posar remei.

Estic tant absort en la lectura que ni em fixo en el meu entorn. Quan decideixo mirar al meu voltant  em dono compte que estic rodejat, principalment per tres colors: el blau del cel i de l’aigua de la piscina, tot net com una patena, el cel l’ha netejat el vent i la piscina també és neta, fruit del meus esforços d’ahir, els dos brillen gràcies a la llum del sol; el groc dels fruits del llimoner que creix al meu costat, aquest any és any de llimones i l’arbre n’està literalment cobert; i el verd de les heures que fan de tanca del jardí, un verd nou, acabat d’encetar, fruit de les pluges de ja fa uns dies. Blau, groc, verd, els tres colors que m’envolten.

La lectura segueix, he arribat als últims capítols, la tarda  va passant, el sol ja no escalfa amb el vigor d’uns moments abans i decideixo tancar el llibre i continuar la lectura a l’interior. De sobte, abans d’acabar la plana,  llegeixo aquest paràgraf, en el que l’autor descriu  un quadre: “Els colors de fons eren sovint blavosos, i la cara d’un color groc molt pur, uns ulls enormes i verds que parlaven d’ensurt, de melangia...” Blau, groc, verd, quina coincidència! 

Postals de Mallorca - De Camp de Mar a Cap de Formentor (IV)

El Cap de Formentor:

Postals de Mallorca - De Camp de Mar al Cap de Formentor (III)

Seguim per la Serra de Tramuntana amb dotze instantànies més.

Deià (1)

Port de Sóller (2)

Port de Sóller (3)

Sóller (4)

Sóller (5)

Tren de Sóller (6)

Tren de Sóller (7)

Interior de l'Església de Sóller (8)

Columna d'un antic santuari (s.VI-II a. de C. ?)
al costat del Gorg Blau (9)

Santuari de Lluc (10)

Santuari de Lluc (11)

Badia de Pollença (12)