M'AGRADA NADAL !!

Ja sé que ara està de moda dir tot el contrari. Fa molt progre dir que fins i tot s'odien aquestes festes, que ja voldrien que haguessin passat. Els dos motius bàsics que es donen, per arribar a aquest punt, són la falta d'essers estimats i el consumisme.

Doncs a mi m'agrada dir amb veu ben alta: "M'agraden les Festes de Nadal. Sempre m'han agradat i continuen agradant-me". I és clar que trobo a faltar als meus pares i a altres persones que havien conviscut amb mi i que ens havíem estimat. Però no els trobo a faltar només durant aquests dies. Els trobo a faltar durant tot l'any. I no per això deixo de fer les coses que m'agraden mentre van passant els dies i els mesos. El que faig és pensar que en gran part puc fer tot això gràcies a ells i que quan jo era petit ells també trobaven a faltar a moltes persones i no per això deixaven passar aquests dies sense fer-me'ls el més agradables possible.

M'agrada l'ambient en general: la música, sense exageracions, fer el pessebre, els menjars, amb cordura, el dia dels Reis, tot el que gira a l'entorn de la família. Mai he celebrat, o molt poques vegades, de manera exagerada, la nit de fi d'Any. En recordo tres d'especials. L'any que vaig regalar l'anell de promesa a la meva dona, una altre, en fa més de 35, a Times Square, al centre de Nova York i el més proper, fa quatre anys, al bell mig del riu Nil.

Una altre de les excuses, per no agradar el temps de Nadal, és el consumisme. Consumeix qui vol, si és que té els diners per fer-ho. Ningú ens obliga a fer el que ens dicten els mitjans de comunicació. Tots hauríem de ser prou responsables per no estirar més el braç que la màniga, però això ja seria demanar massa.

També n'hi ha que s'excusen pel fet de ser una festa religiosa, però tots aprofiten aquests dies per fer festa i marxar, si poden, pels quatre punts cardinals.

"M'agrada Nadal" i molt especialment el temps dels preparatius. Quan treballava fent totes les activitats possibles amb els nens. Sempre he fet pessebre: abans amb la molsa i el suro, anant al bosc a recollir-los, sense la por de què un forestal me'n pogués demanar comptes; després els diorames, participant en concursos i exposicions. Amb la família, fent cagar el tió i ens els diversos àpats, en els que mai hi ha hagut raons, ni amb sogres, ni amb tietes, ni amb cunyats... sinó tot el contrari.

"M'agrada Nadal". Amb un record dolç pels de la infantesa llunyana i una il·lusió renovada pels de la maduresa present.

Cancun

Recordant el bon gust que ens havia deixat "El mètode Gronholm" d'en Jordi Galceràn varem decidir anar a veure la seva nova obra "Cancun" al teatre Borras durant l'estada d'un cap de setmana a Barcelona.

Primer s'ha de deixar clar que no tenen res a veure. Cancun és una típica comèdia d'embolics en la que dues parelles, amigues de tota la vida, decideixen anar a Mèxic per celebrar els 25 anys de casats. Tota la història passa en un bungalow a partir d'un secret que revela la dona d'una de les parelles. Tot gira entorn del que és o del que hauria pogut ser, amb la successió d' equívocs d'aquest tipus de comèdies.

Una obra per passar una estona divertida sense intentar buscar-hi res més, que per altre part ja fa falta en aquest temps que passem.

La interpretació dels quatre actors, coneguts de tots per les series de TV3, és excel·lent. Les dues parelles estan formades per en Ferran Rañé, la Lluisa Castell, en Toni Sevilla i La Lluïsa Mallol.

Després de l'embolic potser s'hauria d'haver triat un final no tan simple, que fins a cert punt es podia preveure.

Podríem resumir-ho tot amb paraules del director Josep Mª Mestres:“Per mi, Cancun és una comèdia sentimental, perquè sobretot mou emocions”. “Els seus protagonistes són gent que han deixat enrere la joventut i estan entrant en la maduresa, un moment ideal per mirar cap al passat i valorar el que han fet amb la seva vida”. "La confessió de la Remei, personatge que interpreta Lluïsa Castell, és el detonant d’una sèrie de despropòsits que condueixen a una conclusió: no hem de buscar culpables per justificar els nostres propis errors". “Repartir les culpes del que et succeeix a la vida és absurd. Cadascú ha de ser conseqüent amb les seves decisions, tant si l’encerta com si no”.

Un any més!!

Com cada any el Teatre Municipal es va omplir per assistir a la presentació de "Crònica d'un Any" i entrega dels premis Peix Fregit i Palafrugellencs de l'Any. Sempre agrada veure a la gent del poble, amb la que tens més contactes al llarg de l'any, junts en un acte eminentment positiu.

La crònica de l'any que s'acaba ens ajuda a fer un repàs del que ha passat al poble i ha reflexionar sobre el que hem fet nosaltres durant aquest temps. El reconeixement als que han fet coses importants ens fa adonar que hi ha moltes persones que es mouen durant aquest espai de temps i que elles només són la punta d'iceberg de tots els que d'una manera o altre passen hores de treball i moltes vegades disgustos per ajudar als altres.

En l'acte d'aquest any voldria d'estacar d'entre tots els premiats, autoritats i presentadors i les paraules que varen dir tres moments:

- Quan en Xavier Solà, presentador del Crònica i gran periodista, va dir amb el seu estil personalíssim que "en tota comunitat hi ha dos tipus de persones els que fan coses i els que ho critiquen". Jo hi afegiria que aquestes crítiques quasi mai són positives i que si s'hagués de fer cas d'aquests crítics ja podríem plegar. Per altre part potser és el que ells voldrien perquè així no es veuria tant que ells no serveixen per res.

- El coratge de la Juani, la mare de l'Antoni Miguel, que després de tot el que ha passat tingues la força de pujar a l'escenari i dir unes paraules d'agraïment pel guardó donat al seu fill en motiu d'haver obtingut diploma olímpic als Jocs Olímpics de Pequín.

- Les paraules de l'alcalde Lluís Medir i que l'endemà reflectia El Punt a tota plana: "Orgullosos de ser de Palafrugell". Per més que ens vulguin fer creure el contrari a Palafrugell es fan moltes activitats i és mou molta gent per ajudar als altres, però és més fàcil dir que el que fan al poble del costat és millor que el que fem nosaltres. I repeteixo que tot serveix per amagar la inutilitat dels que fan aquests comentaris.

Només falta felicitar a amics, ex-alumnes i premiats en general que van obtenir els guardons d'aquest any.

Una pasejada per la prehistòria de Calonge

Cova del Ronquillo

Són quarts de vuit del matí. És comença de tenyir de colors vermellosos la ratlla de l'horitzó, confonent-se amb els llums del port de Palamós. Caminem pel passeig de Sant Antoni. Fa fred, quan he sortit de casa el termòmetre marcava 0'7º, però no es mou ni un bri d'aire. Ben abrigats fa de bon caminar, les cames marxen soles.

A Torre Valentina comença la ruta pròpiament dita: una agradable passejada per la plana de Calonge des d'arran del mar fins als petits turons que l'envolten. Seguim per una sèrie de carrers, escales, cruïlles, carreteres... fins que ja estem en ple bosc, a dalt de la carena de puig Palet. Allà trobem un indret natural aprofitat per l'home prehistòric com a lloc d'enterrament on hi destaquen una sèrie de grans pedres de formes diverses, entre les que en destaca una que té una cavitat per aixoplugar-s'hi anomenada Cova del Ronquillo.

Una mica més avall, just al costat del camí i sota d'un gran suro, hi trobem la pedra de Fondils, una gran roca rectangular en la qual hi ha enigmàtiques formes esculpides a la superfície que fan que algú la bateges com a pedra dels Sacrificis.

Com a edificacions singulars trobem la Torre Roura, construcció modernista edificada per substituir l'antiga masia fortificada de Torre del Baró i l'ermita de San Daniel, situada en un puig a la urbanització del mateix nom. És una edificació del segles XVI-XVII, d'una sola nau i ara quasi totalment en ruïnes.

El camí ens porta fins a Puig ses Forques, lloc on hi havia hagut les forques col·locades pel comte de Palamós en senyal de jurisdicció criminal. En aquest paratge i quasi de costat hi ha un menhir i un dolmen ( del 3400-3000 aC) que reben el nom del lloc. Actualment es trobem al mig d'una urbanització i també han rebut la visita dels desaprensius que han deixat senyals del seu pas en unes frases pintades a les lloses del dolmen.

És una passejada que recomanem. De dificultat baixa i té pocs desnivells, per tant es pot fer en família. Està força ben senyalitzada seguint en gran part el GR-92 i un sender local. Cal extremar les precaucions en travessar la carretera en dues o tres ocasions. Caminant i observant la natura que ens envolta la passejada durarà unes tres hores sense cansar-nos massa.

Pessebres 2008 (comencem l'ambient nadalenc)

Nadal a Palafrugell (Pessebre 2007)

L'Associació de Pessebristes del Baix Empordà de la qual en sóc membre actiu, participant en l'expossició anual de Mont-ras, em va demanar per col·laborar amb un petit escrit a la revista que han editat aquest any amb motiu del cinquè aniversari de l'Expossició de pessebres. aquest és el resultat:

El tema central de tots els pessebres ja sabem que és el naixement de Jesús i tot el que l’envolta. Ara, aquest fet, el podem situar en llocs i temps diferents, encara que els puristes ens diuen que s’ha d’adaptar als temps i paisatges històrics en què va passar.
Crec que l’art, no dubtem gens que el pessebrisme és un art, ha de tenir llibertat de realització i no s’ha d’encotillar per cap banda.

El pessebrista d’avui dia ha de fer volar la imaginació i no limitar-se a reproduir i a copiar el que s’ha fet sempre. Dient això no vull menysprear el que fan els grans mestres ni la majoria de pessebristes que any rere any construeixen el seu diorama, no m’atreviria ni a pensar-ho. Ja m’agradaria saber-ne només un pessic del que ells saben fer. La meva intenció és la d’animar a la gent a introduir noves formes de fer, si més no com a contrast i innovació. Sóc un gran admirador de la col·lecció de Solius i del seu autor el germà Gilbert. Fa més de trenta anys que hi vaig regularment i cada vegada hi aprenc més coses.

Els materials que podem emprar per fer els pessebres són infinits. He llegit, en algun diari, que un metge del CAP de Torroella fa un diorama amb part de les 700 pilotes de golf que ha recollit tot passant pel costat del camp de Gualta i que exposarà a Girona com fa cada any amb les seves creacions. El meu material preferit és la cartolina. Amb ella realitzo els diorames des de tota la vida. Els meus blocs de dibuix del batxillerat en varen ser les primeres víctimes. Durant uns anys la planxa de suro va ser el seu substitut per poder omplir de pobles i cases les extensions d’un pessebre tradicional. I així, mirant el que fan uns i altres, podríem fer una llista de materials bàsics que no s’acabaria mai.

De totes maneres escollint el tema més atraient, donant-li la forma que més ens agradi i fent servir els materials que més s’adaptin a les nostres possibilitats, quan arriba Nadal hem de fer el Pessebre !.

Calendaris

En totes les cultures i des de temps immemorials l'home ha tingut necessitat de trobar sistemes per mesurar el temps i un d'ells són els calendaris. Ara, en aquest últims dies de l'any, és l'època propicia per l'aparició de tot tipus d'agendes, almanacs i calendaris on cadascú hi pugui anotar els seus propòsits per l'any nou, així com tot el que pensa fer i segur que no farà, almenys en gran part i on també podrà informar-se dels sants, festes majors, fires...

De tots els calendaris-almanacs que es publiquen i des del 2002, any en què va aparèixer, adquireixo l'Agenda Almanac del Cordill. És una modernització del Calendari dels Pagesos, que va començar a publicar-se el 1861 i del calendari conegut popularment com de l'ermità, començat a publicar el 1875.

l'Almanac del Cordill, anomenat així pel cordill amb que va relligat que el fa útil per penjar en qualsevol lloc, ens ofereix d'una manera clara i fresca tot un seguit de costums, festes, receptes, remeis casolans, observacions dels avis, apunts de Joan Amades, Antoni M.Alcover, Joan B. Moll o Jacint Verdaguer i coneixements del pagès solsonenc Felip Vendrell, autor del llibre "Històries de l'amor pagès" Compta, també, amb les il·lustracions de la dibuixant Sol Cots i tal com diu el seu editor Narcís Clotet: "Intenta rescatar i renovar tot allò que encara perviu de la tradició popular i que cal honorar".

És un calendari molt amè que ens pot fer descobrir, de nou, moltes coses que teníem oblidades o també donar-les conèixer a molta gent, entre ells als nens, que les desconeixen per complert. Sincerament crec que val la pena tenir-lo a casa.

SPAMALOT

De tant en tant convé, a l'hora de triar una obra de teatre, no posar-se gaire transcendental i decidir-se per la pura diversió. Ja hi ha prou noticies desagradables que es fiquen dintre de casa sense que les anem a buscar; només s'ha d'obrir un diari, bé ni això, mirant la portada n'hi ha prou, prémer el botonet del comandament a distància de la televisió o fer girar el dial de la radio perquè ens facin posar pell de gallina, amb el que hi ha i amb el que ens espera. I com que cada noticia es repeteix mil i una vegades i se li dona mil i una voltes, arriba un moment que et fan sentir petit, petit, petit... i a sobre, amb perdó, cagat de por.

Per això trobo que és en aquests moments que hem de procurar passar tantes bones estones com puguem i una d'aquestes és anar a veure Spamalot. Una versió molt lliure de Camalot i Els Cavallers de la Taula Rodona amb el rei Artús al davant. Amb una vintena de cançons enllaçades per esbojarrades situacions que fan passar amb gran rapidesa les més de dues hores que dura l'espectacle.

El nom complert de l'obra és "Monty Python's Spalamot", perquè està basada amb la pel·lícula "Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors" del grup Monty Python, uns humoristes anglesos que es van donar a conèixer per una sèrie de televisió emesa per la BBC on donaven el seu toc particular a l'Anglaterra dels anys 60 o 70 i que després van traslladar al món del cinema.

És una obra en castellà, com totes les obres musicals que es fan a Barcelona, mens dues ("Què", de Manu Guix, Àngel Llàzer i Àlex Mañas i "Aloma" segons l'obra homònima de Mercè Rodoreda), que un moment o l'altre haurem d'anar a veure. Una obra plena de ritme, sense decaure ni un moment. Una història medieval amb referències a fets actuals, que a mi sempre m'ha agradat i que en aquesta ocasió sovintegen. Una obra que et deixa amb un bon estat d'ànim i que t'allunya de tota mena de cabòries.

On són els ocells?

Ha arribat la tardor i amb ella el principi de l'època de poda. He començat a fer-ho amb les plantes del nostre jardí. A l'altea que tenim al costat de l'entrada de casa, arran de carrer, cada any hi trobava , amagat entre les fulles a punt de caure, un niu buit de cardines o caderneres, és el mateix. Aquesta vegada no hi era.

Durant l'estiu, ja havia trobat estrany de no veure'n cap anant a beure a la bassa dels peixos . Era bonic observar-les volant entre les branques de l'olivera mentre aixecava la vista del llibre que estava llegint. La taca vermella i groga del seu plomatge destacava entre les fulles platejades del, per mi, rei dels arbres.

M'ha vingut un punt de tristor i també he pensat en els pardals que, des de la finestra de la cuina, veia passejar per sobre de la tanca, amb els seus típics saltirons. Ara mai en veig mai cap. Fins i tot trobo a faltar les garses que havia maleït més d'una vegada pel rebombori que feien amb els seus crits.

On són els ocells? Sense cap mena de dubte, crec que les construccions que ens van envoltant i que cada vegada fan que estem més a l'interior del poble en són les culpables. El pip, pip que fan els camions i les excavadores, cada vegada que reculen , encara que només sigui un pam, en son el seu substitutiu.

Mentre escric aquestes quatre ratlles, al cap al tard d'un dissabte, una piuladissa esverada em fa treure el cap per la finestra i fins a cert punta desmenteix el que estic dient. Una colla de pardals van a joc entre les branques d'un desmai del jardí del veí . Déu ser que, al ser dia de festa, hi ha més quietud pels voltants. Un punt d'optimisme, sempre necessari, em fa pensar que encara no ho tenim tot perdut.

Trobem de tot!!

Quan anem a caminar, a les vores dels camins, al mig dels boscos, al lloc menys esperat podem trobar-hi munts de deixalles de tota mena:

Però també hi trobem moltres altres coses:

Què hi fa una moto al mig de la bardissa?

Un esquelet a la font.

Tió, tió... Cagarà aquest any?

Després de robar la botiga...

Fins aquí arriben les màquines netejacarrers? Que també netegen els boscos?

Qui devia jugar amb aquest ninot?

Algú havia instal·lat el bany en plena natura.

Després de les eleccions, tot va a parar a allà mateix?

Tot això abans havia estat dins d'un cotxe.

Un penjador per les neveres?

On deuen ser els cabals?

A punt per a navegar per marges i rostolls.

Això només n'és una selecció. No hi ha ni les llaunes, ni les ampolles i bosses de plàstic, ni... mil i una coses més. Sort que hi ha contenidors i deixalleries!

Un gat dalt la teulada

Fa vuit dies que tenim un gat dalt la teulada . El dijous passat quan tornava a casa, a l'hora de dinar, vaig sentir uns miols a la part del darrera. Com que sempre entren gats al jardí a fer les seves necessitats, a aparellar-se les nits que toca, fent aquells crits esgarrifosos, a portar-hi les seves cries i algunes vegades deixar-les allà, en fi com si no tinguessin ni casa, ni amo propis, vaig mirar una mica i no en vaig fer cas.

Al cap de poc un dels veïns del davant em va venir a notificar que des de casa seva havia vist que teníem un gat a dalt del teulat i que també l'havia sentit miolar. Vam especular sobre com podia haver-hi pujat i vam deduir que l'únic medi possible era un baladre que creix en un cantó del pati i que a l'hora de baixar havia agafat por, però que una estona o l'altre es decidiria.

És un gat que no crida gaire, només de tant en tant i quan et penses que ja no hi és tornes a sentir dos o tres miols. Porta un collar de color verd, el que vol dir que té amo i que el cuida. L'endemà va tornar el veí per veure si el podíem fer baixar. Amb una escala va treure el cap per sobre el teulat i el va anar cridant i tirant-li un tros de pa, del que no en va fer ni cas. Ell que té una colla de gats a casa seva i sap com tractar-los no hi va poder fer res. Per facilitar-li la baixada vam posar unes fustes que anaven de les teules a unes branques del baladre; l'endemà, dissabte, les fustes eren a terra, suposo fetes caure pel vent i el gat encara era a dalt.

Van passar els dies i sempre m'aixecava pel matí, pensant que ja hauria baixat, si més no perquè la gana l'hauria fet decidir, però al cap de poc sentia els dos o tres miols de costum. Aquests dies ha plogut, ha fet vent i ha fet fred però ell segueix impertèrrit. Jo no m'atreveixo a pujar dalt del teulat ni a agafar el gat amb les mans, no tinc cap necessitat de fer-me mal per culpa d'un gat beneït, per més pena que em faci.

Al final vaig anar a la policia municipal per preguntar que podia fer. Em van dir que algunes vegades els bombers fan aquest servei però que era una mica difícil que es moguin per tan poca cosa. Em van enviar un policia de barri perquè es fes càrrec de la situació. S'ho va mirar tot dient-me que ja dirien o farien alguna cosa. A l'haver passat 24 hores sense saber res vaig trucar a l'Associació Protectora d'Animals. Una veu d'home, més adormida que el gat que tenim a dalt de casa, em va contestar, després que jo l'informés de la situació, que no sabia com solucionar-ho i que si de cas l'endemà al matí el tornés a trucar i ja veuríem. No em va demanar ni l'adreça, ni com em deia, ni res de res. Més efectivitat impossible.

Mentrestant el gat segueix dalt la taulada. He agafat l'escala, he pujat, l'he vist, l'he cridat, ens hem mirat mútuament, si ha posat d'esquenes i s'ha arrecerat en una canalera que uneix dues vessants del teulat. Estic esperant una amiga a la que li agraden molt els animals i els gats en particular i provarà de fer-lo baixar...Mentre escric això sona el telèfon i em diu que ja ve... Tampoc hem solucionat res. Li ha posat menjar d'aquell de llauna, tota una exquisidesa, l'ha cridat, hem esperat i res de res.

Cap al tard ha tornat a venir el veí amb un tronc de surera per fer un ample passadís, més consistent que l'anterior, de la taulada al baladre, posant-t'hi trossets de pernil dolç en tota la seva llargada i una mica d'aigua al començament per fer-lo decidir.

Ha passat la nit. Ahir vam dir que seria l'última oportunitat. Suposo que el gat ho va sentir i durant la nit ha aprofitat l'ocasió. Avui no l'hem vist, ni l'hem sentit.

Mèèèu!... Ai, perdò, Adéu!

La ruta del vent

La barraca dels Hereus

Continuant la nostra exploració particular del massís del Montgrí ens hem decidit a seguir la Ruta del Vent. En el transcurs de la nostra caminada de l'any passat des de l'Escala a Torroella, havíem coincidit en algun tram del recorregut, així com havíem pogut llegir algun dels 14 plafons explicatius.

Vam sortir d'un punt de la carretera de l'Estartit un matí ennuvolat d'aquest mes d'octubre. El primer plafó ens indica la ruta a seguir. És al començament d'una carrerada, el camí seguit pels ramats que pujaven a la muntanya per tal d'aprofitar les pastures estacionals. De moment és un camí pedregós i de pujada. De mica en mica s'anirà suavitzant, encara que la pedra calcària del Montgrí hi estarà sempre present d'una manera o l'altra. Els aixarts o eixarts, murs de pedra seca formats amb les pedres o roques que anaven sortint com a conseqüència de treballar el subsòl dels camps, ens acompanyen durant força tros. diu que hi pot haver centenars o potser fins hi to milers de quilòmetres d'eixarts en tot el Montgrí i que no s'han de confondre amb les parets que marcaven les feixes a diferents nivells.

La quietud del paratge es comença a trencar amb el soroll d'unes màquines de serrar que sonaran contínuament. A mitja caminada trobem un grup de treballadors forasters que estant estassant el bosc. Hem d'anar en compte perquè en mig de branques i fulles no arribem a veure les senyals.

Anem trobant contínuament restes de les antigues explotacions de producció de calç amb els punts d'extracció i els forns corresponents. a poca distància hi ha barraques de pedra seca per la protecció dels treballadors, la més espectacular és la dels Hereus en perfecta estat de conservació, segurament degut a una restauració.

Segueix el mostrari de diferents elements representatius de la muntanya, entre ells el Còrrec del Cisternons, cavitats naturals provocades per l'erosió de l'aigua. Molt a prop podem observar una dolina, un enfonsament de forma oval que té l'erosió de l'aigua com a causant de la seva forma d'embut.

Els diferents plafons ens van fent la caminada més amena i instructiva. En cada un d'ells hi ha també indicacions sobre la fauna i la flora, donant així una visió de conjunt del lloc on ens trobem. A la part més planera del recorregut, els corriols transcorren enmig d'una gran extensió de garric que ens farà pensar de no venir-hi alguna vegada amb pantalons curts encara que sigui l'estiu.

Cirque du Soleil

Si he de dir la veritat, m'esperava una altra cosa. Després d'haver vist per televisió uns grans espectacles de llum, color i moviment, de moment em va decebre. De mica en mica, hi vaig anar entrant i número rere número vaig anar canviant les meves sensacions.

Quidam és un espectacle mes aviat fosc, de vestuari senzill i de moviments pausats, tot al contrari del que pensava veure. Vaig trobar que era un gran atreviment per part de Cirque du Soleil el sol fet de presentar-lo.

Una nena a la que els seus pares no fan gens de cas somia amb un món imaginari. Sembla que la paraula Quidam en francès s'aplica a una persona anònima que passa entre la multitud. A partir d'aquí es van desenvolupant els diferents números amb els que la joveneta, Zoe, intentarà escapar de la tristesa.

Els números es van desenvolupant amb una gran perfecció, tot està perfectament enllaçat i els artistes que els duen a terme mai estan sols a la pista, sempre hi ha figurants que ajuden a omplir el gran espai encara que els nostres ulls estiguin pendents del que succeeix a la part central o a la part més alta del circ.

La música, en directe, és sensacional. Que lluny queden les marxes militars i els passos dobles dels circs convencionals. En certs moments les veus dels cantants et fan estremir amb les seves modulacions.

Dels onze o dotze números que presenten, la majoria aparentment senzills, no sabria quin escollir com a representació de tota la funció. Des de unes noies fent evolucionar uns diàbolos al límit, fins a uns saltadors de corda amb unes evolucions impensables, passant per tots els trapezistes y contorsionistes.

De veritat que les quasi dues hores es van fer curtes. Sense veus estridents, sense els "senyores i senyors" típics per tal de cridar l'atenció. A pesar de la poca llum, que ja ho necessitava el tema del espectacle, del vestuari, de colors més aviat apagats, i de la lentitud de moviments, vaig sortir de la carpa del Cirque du Soleil convençut d'haver vist un gran espectacle.

Alphonse MUCHA

Encara no fa dos anys mai havia sentit parlar d'aquest artista xec. Va ser durant un viatge a Praga que la nostra amiga i companya de viatge Mª Dolors Fuster, professora d'història, ens va informar que en aquesta ciutat centreeuropea hi havia un museu dedicat a la seva obra. Vam decidir que seria un dels nostres objectius quan programàvem la sortida.

"L'Art Nouveau" o la seva aplicació a casa nostra el "Modernisme" sempre m'ha agradat. Per tant em va interessar tot seguit conèixer el que havia fet el personatge. Vam caminar força per tal de trobar la ubicació del museu i una vegada situats davant de la seva obra, va resultar que ja havia vist reproduccions dels seus cartells, sobre tot els dedicats a la gran actriu Sarah Bernnardt, però no en sabia l'autor.

Ara he tingut la ocasió de poder-lo tornar admirar a Barcelona. Fins el 4 de gener de 2009 hi ha una magnífica exposició al Caixa Forum que no te res per envejar al museu de Praga. S'anomena "Alphonse Mucha (1860-1939). Seducció, modernitat i utopia" i està estructurada en quatre nuclis temàtics, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat.

Complementen l'exposició una secció fotogràfica de Mucha i personatges del seu temps, un vídeo sobre "L'Epopeia eslava" un conjunt d'obres que recreen els moments culminats de la història dels pobles eslaus, una mostra de les seves creacions en el camp publicitari i la seva influència al nostre país.

Als que els agradi el Modernisme tenen una magnífica ocasió per gaudir d'un dels precedents d'un art que es va fer molt popular a Catalunya durant els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX.

Vam completar la visita pujant als terrats de l'antiga fàbrica de teixits de C.Casaramona, que és la seu del Caixa Forum, on la guia que ens havia acompanyat per l'exposició ens va fer unes magnífiques explicacions sobre els orígens i evolució de l'edifici fins als nostres dies. Un bon acabament per un matí ben aprofitat.

A Tregurà un altre cop

(Aquesta vegada sense helicópter)

Si a la vida et passa algun fet fora del comú sempre tens ganes de tornar al lloc on ha succeÏt, sobretot si tot ha acabat bé. Quan al mes de maig ens varen venir a rescatar amb helicòpter al refugi de Coma de Vaca ens van deixar a Tregurà, a l'aparcament de la Fonda Rigà, on vàrem ser molt ben tractats. Des d'aquell moment vam prendre la decisió que un dia hi tornaríem, a la fonda, no al refugi, per fer-hi un bon dinar i poder-los agraïr, amb més tranquil·litat, la seva ajuda . Sempre que en parlem recordem, entre d'altres coses, el deliciós pastís d'ametlles amb què ens van obsequiar.

Després d'anar canviant les dates per adaptar-nos a l'atrafegada vida que portem els que integrem el grup dels Matiners i les seves respectives mullers, va arribar el dia de tornar anar a Tregurà. Es va parlar de fer una caminada prèvia, hi va haver divisió d'opinions, es va decidir dividir l'expedició, dos amb caminada i dos sense caminada, però com que les circumstàncies manen tots vam fer el mateix: expedició conjunta, sense caminar, però passant per la carretera d'Oix a Camprodón.

No per haver-hi estat moltes vegades deixem d'admirar els paisatges i construccions que anem trobant pel camí. Els colors càlids de la tardor comencen a canviar tot l'entorn. Parem a Oix, un petit ressopó ens ajudarà per esperar el dinar. A més a més de les cases restaurades, l'església i els carrers empedrats ens criden l'atenció una placa antiga d'un carrer que es diu, o es deia "Travesia de las dos calles", una carbassera que s'enfila fins al balcó d'una casa i que ha fet una carbassa de cabell d'àngel al costa del fanal i un cotxe com el primer que vaig tenir per allà l'any 1968, un R8 de color groc.

A Beget ens hi aturem una bona estona. Des de Castellfollit fins aquí hem trobat un bon grapat de corbes i necessitem respirar l'aire pur d'aquests voltants. Com a bons caminadors que som, no hem deixat d'observar els cartells que van senyalant els diferents camins que ens durien a un lloc o a l'altre, amb els temps i distàncies corresponents, però avui no toca.

Feia molts anys que no hi havia estat, però Beget continua encantador com sempre, més cuidat, amb menys cases ruïnoses i sense poder entrar a l'església. Amb la quantitat de vegades que hi he vingut no hi he pogut entrar mai, un cartell deia "Avui tancat". I amb molts gats, negres i grisos, jugant i parant el sol, igual que per les persones allò deu ser un paradís. Ells per estar-hi sempre però per nosaltres amb uns quants dies ja en tindríem prou. Segur que en Jordi Cama ens podria explicar moltes coses de les seves estades en aquells indrets.

Sense poder-nos parar enlloc més, ja es feia tard, varem arribar a can Rigà, on ens esperava un bon dinar. Allà vam rememorar els fets passats i ja de tornada fam fer la parada quasi obligatòria a Camprodon, per arrodonir un dia excel·lent.

No hi ha res a fer

Ara fa cinc anys vaig iniciar la meva col·laboració amb la Revista de Palafrugell sobre el que jo veia caminant pels carrers de la nostra ciutat. Com és natural el primer article es va basar amb la circulació y sobretot en el que influeix als vianants. Des d'aquell dia encara m'hi he anat fixant més y poques coses han variat.

Les motos segueixen ficant-se per allà on volen, tan si poden com si poden, eixordant a tothom amb els escapaments lliures, sense que ningú els hi digui res. Els cotxes, com que cada dia n'hi ha més i els carrers no donen més de si, han de circular com la processó de Mata, un darrera l'altre i amb paciència, molta paciència. Els camions també van fent, però quan troben un ressalt d'aquells que serveixen per minorar la marxa, moltes vegades no en fan cas i llavors sembla que tot s'esgavella. Molts ciclistes segueixen sense respectar les direccions, prohibides o obligatòries, tan per la vorera com per la calçada.

I els que anem a peu, els vianants? Què fem? Doncs una mica de tot. Quan es camina per la vorera molt poca gent sap o fa veure que no ho sap que s'ha de respectar la direcció de la persona que va per la seva dreta. D'altres s'enfaden quan caminen pel mig del carrer i un vehicle els demana pas. Molta gent gran, que feina tenen per anar tirant, travessen la via pública sense fer-ho pels llocs assenyalats, encara que només estiguin a tres passes d'allà on ells ho fan. I així trobaríem multitud de casos diferents.

Ara no vull ser catastrofista, perquè sempre hi ha més gent que fan les coses tal com han de ser que no el contrari, ni tampoc vull donar lliçons a ningú de com s'han de fer, Déu me'n guardi, ja en tinc prou cuidant-me de mi mateix. Es una simple observació i constatació de la realitat, res més.

Un cas a part són els passos de vianants o passos de zebra. La majoria de vegades hi ha l'estira i arronsa de qui passa primer, si el que va a peu o el que va en cotxe, amb el perill que un altre conductor apressat avanci en el mateix moment que tu i ja hi som pel tros! Continua havent-hi quantitat de conductors que no es paren, sobretot en carrers amples i rectes. Moltes vegades tampoc es paren quan ja hi ets pel mig. També hi ha els que es paren abans que tu facis el gest i et fan el senyal amb la mà que et cedeixen el pas. Felicitats pel seu civisme! Ara, entre els que no es paren és curiós el comportament que en general he observat entre els homes i les dones. Ells passen mirant-te a la cara, si et coneixen et saluden com aquell que res i si no arronsen les espatlles com si demanessin disculpes. Ara elles fan veure que no et veuen, encara que estiguis a tocar, s'agafen fort al volant i amb la mirada perduda a l'infinit passen tibades com aquell que estiguessin soles al món.

Últimes lectures-2

Una altra vegada vull fer referència als llibres que he llegit els últims mesos que m'han cridat l'atenció per un motiu o l'altre i que trobo poden ser interessants per moltes altres persones.

Feia temps que no llegia un llibre de memòries amb tant d'interès com ho he fet amb les de Moisès Broggi, tan la primera part "Memòries d'un cirurgià" com la segona "Anys de plenitud". Donen una visió clara i entenedora de tots els fets ocorreguts durant segle XX, especialment de les seves relacions amb personatges coneguts per tothom amb els qui es va relacionar, sobre tot del món mèdic i com és natural amb els de la seva família. A pesar de les dificultats dona una visió optimista de la vida, tal com diu ell mateix a l'entrevista d'un diari: "He tingut molta sort a la vida. He viscut molts anys, he conviscut amb una extensa família i he conegut molta gent interessant, a vegades en uns moments crítics que m’han ajudat a valorar la transcendència de les relacions humanes i de molts fets. Sóc un home afortunat”.

El següent és un llibre escruixidor que també parla de la realitat. De la realitat d'una guerra, la de Txetxenia, des del punt de vista de l'escriptora noruega Asne Seierstad. Aquesta periodista ja ens va emocionar amb "El llibreter de Kabul" i ara ho fa amb "El ángel de Grozni". Es va passar dos anys en aquest país, amagada de les autoritats, per poder donar-nos un cru testimoni dels efectes de la guerra. Ens explica la realitat a través de varis personatges, des d'un nen que viu sol pels carrers de Grozni, després d'haver perdut a tota la seva família, fins a les incongruències del règim de Putin.

"Entre limones" de Chris Stewwart. Un llibre optimista per excel·lència. Es base en una experiència pròpia: la d'un anglès que compra un cortijo a les Alpujarras, on si instal·la amb la seva dona després d'abandonar Anglaterra. Escrit amb una fina ironia, l'autor, ex-bateria de Gènesis, ens explica una manera diferent de veure la vida i d'enfrontar-se amb les dificultats que van sorgint dia a dia: amb els animals, amb el temps, amb les plantes... i amb algun dels seus veïns. Es veu que l'experiència ha resultat positiva perquè si han quedat a viure i han augmentat la família amb la se filla Chlöe.

Són tres llibres absolutament diferents, encara que tots estiguin basats en la realitat . El primer el vaig llegir amb la tranquil·litat d'una experiència de cent anys, el segon amb l'angoixa d'uns fets cruels i el tercer amb l'alegria de les situacions personals superades dia a dia.

Començament de curs

El títol també podria ser "Tornar a la normalitat", però ni un ni l'altre reflecteixen la realitat de la vida d'un jubilat segons l'opinió de molta gent. Segons ells sempre estem dintre la normalitat, si gaudim de bona salut, i ja no hem de començar cap curs.

He triat el de "Començament de curs" perquè he estat començant cursos des dels quatre anys fins als seixanta i encara tinc la vida organitzada d'aquesta manera. El meu any comença pel setembre i acaba pel juny. Els mesos de juliol i agost no són considerats com a vacances, perquè nosaltres ja no en podem fer mai més, però si com uns mesos especials.

A més a més a casa hi ha tres persones que sí comencen cursos: la meva filla, el meu gendre i la meva jove. Tots tres estan dedicats a l'ensenyament i vulguis o no l'ambient de començament de curs es palpa i el de continuació i final també.

És el temps d'incorporar-me a les activitats de voluntariat: Caritas, Arxiu Municipal... És una bona manera d'emplenar les hores del dia ajudant als altres. És un punt de satisfacció personal comprovar que encara servim per alguna cosa. Els cursets d'aprenentatge o d'ampliació de coneixements diversos també solen tenir un lloc en aquests començaments de curs. Ja n'he anat deixant, d'unes i dels altres; al final resultava que tampoc tenia prou temps per les coses més personals i familiars.

Un altre bon motiu perquè cada mes de setembre sigui el començament d'un curs particular és la celebració del meu aniversari. A la ratlla de l'acabament de l'estiu d'un llunyà 1942 vaig venir al món al poble de Galliners, municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l'Estany. Un dels pobles més tranquils que conec; no hi viuen ni 50 habitants i per no tenir no té ni un petit restaurant, que no sol faltar a cap nucli de població per petit que sigui. A l'hora de buscar tranquil·litat, Galliners és un bon lloc per establir-se o per passar uns dies de descans en alguna de les dues magnífiques cases rurals que hi ha i que funcionen tot l'any.

Ben mirat podem considerar que d'una manera o l'altre, per un motiu o per un altre tots comencem un nou curs pel mes de setembre.

Cales verges de la Costa Brava

(Cala Ferriol)

Encara queden cales verges a la nostra costa. La caminada d'avui ens porta a dues d'elles, a prop de l'Estartit: Cala Pedrosa i Cala Ferriol. La major part del recorregut el fem pel costat del mar, amb alts penya-segats i vistes esplèndides. Després de sortir de l'Estartit i deixar a la dreta la torre Ponça ja no veiem cap més edificació durant tota l'estona que dura la caminada.

Al cap de poc de posar-nos en marxa la bola taronja del sol ja es reflexa sobre el mar. El camí, com tots els del Montgrí , és pedregós, però de bon caminar, fins que comencem a baixar cap a cala Pedrosa. Ara ja hem de mirar encara més on posem els peus. Quan arribem al planer el corriol s'endinsa dins el bosc. És de més bon caminar i ens durà fins a ran de mar. Les pedres que li donen nom no són tan grosses com les de la del mateix nom que tenim a Palafrugell. També és més estreta i tancada que la nostra i això fa que quedi més protegida dels embats del mar. Al mig de la tranquil·litat de les aigües hi ha una barca de vela on els seus ocupants sembla que estiguin esmorzant, la llum del sol no ens deixa veure-ho amb claredat.

Continuem el camí i s'ofereix als nostres ulls la magnífica vista de la Foradada i la punta Castell. Ja havíem fet, fa un parell d'anys, una incursió per aquests indrets i per això els deixem a la dreta i ens anem enfilant pel corriol fins que hem de tornar a baixar en direcció a cala Ferriol. És una cala feréstega d'una gran bellesa. Sembla que és la segona més gran del massís del Montgrí, després de la de Montgó. L'aigua, d'una gran transparència, ni es mou.

Decidim esmorzar i reposar una estona. Davant la gran roca que tanca la cala una petita embarcació blanca hi està fondejada. Al cap de poc una altra barca travessa les seves aigües. Quantes vegades no he desitjat poder navegar com ho fa aquesta gent, sense marejar-me. Al mig de les pedres de la platja descobrim una tomatera que ha aprofitat la poca terra que emplena l'antic forat d'una estaca per sobreviure-hi. Començava a tenir flors. Suposem que és el resultat de les llavors d'una tomata sucada al pa d'algun excursionista.

Ja es hora d'enfilar el camí de tornada. Des del mig del bosc em giro i puc veure encara la cala per entre les branques dels pins i la catifa verda de l'herba que brilla amb la claror. Seguim pujant, el camí és dret i el sol ja ens toca de ple. sort que hem sortit aviat com cada matí. A dalt ens sorprenen uns ullastres enormes. Seguim el camí que ve de l'Escala i que també havíem fet en una altra ocasió (L'Escala-Torroella, passant pel Montgrí). Al cap de tres hores, d'haver sortit, tornem a ser a L'Estartit.

Relacions públiques

Em passa dues vegades l'any. Quan arriba el moment que les heures que fan de tanca del nostre jardí han crescut tant que es fiquen als ulls i a la boca dels que caminen pel carrer, vol dir que ha arribat l'hora de tallar-les. Sort que les voreres són amples i la gent és pacient de mena, encara que no ho sembli.

Costa posar-m´hi, primer perquè és una feina feixuga i després perquè no m'agrada treballar de cara a la galeria. Ara, quan hi estic posat sembla que vagi a preu fet. Abans ho feia manualment amb les tisores de jardiner, però fa un parell d'anys que ho faig amb una serra elèctrica adequada a aquesta feina que hem deixa el meu veí. Verdaderament vaig més ràpid però el resultat final jo diria que era més perfecte quan ho feia manualment.

Doncs durant els dies que em dedico a aquest afer, que solen ser quatre o cinc perquè la tanca és molt llarga, és l'espai de temps anual que parlo més amb els veïns i clients de les botigues del davant: la fleca, la llibreria i la botiga de bicicletes que no sé si té un nom específic.

Alguns només diuen una frase, ni bon dia, ni bona tarda, tot caminant deixen anar:

- Com creixen aquestes heures!

- No caiguis! - si estic enfilat a l'escala.

- Sort que encara no et toca el sol!

- I després a la piscina!

Amb altres encetem una conversa sobre les diferents maneres de fer la feina. De com la fan ells a casa seva o de com ho fa el seu jardiner. Aquest any m'han dit: "Et queda molt bé, jo no m'hen veig pas capaç. sembla que una persona amb la teva feina no n'hauria de saber". Per animar-lo li dic que vinc de pagès, però no li dic que en vaig marxar a tretze anys i encara hi he de tornar.

També hi ha persones amb les que podem parlar de qualsevol tema, sobretot dels que han propiciat la nostre coneixença. El tema estrella són les caminades, des de tots els punts de vista possibles . D'altres et parlen de les seves neures predilectes i no et deixen dir gaire res. Vaig tenir una alegria quan un veí del davant de casa em va dir que seguia el meu bloc.

No em contraria tenir aquestes converses o rebre breus missatges d'encoratjament. Primer perquè ja m'agrada relacionar-me amb la gent i també per les estones de descans que propicien, encara que facin una mica més llarga la durada de la feina.

Aquest any la frase estrella no ha arribat fins a última hora:

- "Quan acabis, passa per casa!"

Flamenc

No ho hagués dit mai, que arribaria a anar a un espectacle de flamenc i que a sobre m'agradaria. Es ben veritat allò de: "No es pot dir mai que d'aquesta aigua no en beuré".

Doncs si, fa uns dies que Joventuts Musicals ens va oferir al Teatre Municipal de Palafrugell un espectacle de flamenc. Un recital d'una dotzena de cançons amb tangos, alegrias, cançons populars, de diversos autors i també de collita pròpia. Les intèrprets un grup de quatre noies: dues guitarres, violí, xilofon, cajon i veu. El seu nom "Las Migas". El més curiós és el seu origen: una andalusa de Sevilla, una francesa de la Bretanya, una alemanya de Berlín i una catalana de Palafrugell. El punt d'encontre i de partida: Barcelona.

La Palafrugellenca és la Sílvia Pérez Cruz, filla de pares ben coneguts: en Càstor Pérez, intèrpret i estudiós de l'havanera i la Glòria Cruz, artista polifacètica i actual regidora de Cultura de l'Ajuntament. Tots dos antics alumnes de la meva dona.

Ens van oferir, segons els entesos, un flamenc clàssic amb arranjaments propis, amb rigor, força i emoció. Diuen, també, que experimenten i aprofundeixen en el llenguatge del flamenc des de la tradició, la seva primera font d'inspiració i amb orígens tan dispars, tal com ja he dit, construeixen un univers fresc i vital. La seva música respira aquesta mescla sense perdre la seva base.

Torno a repetir que ens va agradar molt. El contrast de la força de la veu de la Sílvia quan cantava, amb la seva dolçor de quan presentava les cançons, també en va ser un dels motius. Les guitarres ja són un instrument normal en aquest tipus de música, però barrejar violí i palmas va ser tota una novetat.

Una de les cançons ens va fer recordar vells temps tan a la Mª Dolors com a mi. Quan van sonar les primeres notes de "La Tarara" em vaig acostar a la meva dona i en veu baixa, com és natural, li vaig comentar que figurava en un llibre de text dels meus primers anys de mestre i que la vaig ensenyar a cantar als meus alumnes. Ja us podeu imaginar la diferència que hi havia entre la meva interpretació i la de Las Migas. No recordo d'on vaig treure la música, però suposo que alguna folklòrica d'aquell temps ens la feia sentir per la ràdio.

Tot seguit ella em diu: "Doncs a mi me la varen fer ballar al Casal" Quan passava temporades a Palafrugell durant la seva primera infantesa.

Si en teniu oportunitat, aneu a escoltar a Las Migas i espero que em doneu la raò per poder canviar d'opinió, en cas que fins ara no la tinguessiu favorable a favor del flamenc.

Avui fa un any

Si, amics i amigues, sembla que era ahir i ja fa un any. Que de pressa corre el temps. A cada moment ens aixequem i anem a dormir. Sempre estem asseguts a taula: per dinar, sopar, esmorzar i potser fins i tot per berenar o fer algun o altre ressopó.

Sí, ha estat un any de la meva vida ben aprofitat. He preocupat esprémer cada dia per treure-li fins a la última gota de suc, tenint en compte el que diu el refrany: "Val més un jorn de vida que cent anys de mort". No he tingut en compte, en canvi, el que diu "El dormir és mitja vida", perquè llavors ja només et queda l'altra mitja. Tampoc he estat dels que diuen que "El poc menjar és vida"; sempre que he pogut m'ha agradat menjar bé. De totes maneres procuro no passar-me gaire en tot el que faig.

Aquest ha estat l'any, entre moltes altres coses, d'haver arribat als 10.000 quilòmetres caminats amb els Matiners, des de la meva jubilació pel setembre farà 5 anys. Fets i comptats pas a pas, amb el podòmetre enganxat sempre al cinturó.

També ha estat l'any de la nostra volada amb helicòpter, des del refugi de Coma de Vaca fins a Tregurà, amb una escala intermèdia a fi d'esquivar la boira.

A punt d'acabar aquest anys, ara fa un mes , vàrem tenir un gros ensurt amb la companyia Spanair. Ja ens vèiem aterrant a l'aeroport de Palma sobre un coixí d'escuma o dins les aigües de la badia.

Pel mes de juny, també d'aquest anys, vaig poder fer un dels viatges de la meva vida: un creuer pels fiord noruecs.

Dins aquest mateix any, pel novembre, es va estrenar la Cantata: "Un nou dia" al Teatre Municipal de Palafrugell amb lletra meva i música de Baltasar Bibiloni per celebrar els quaranta anys de l'Escola de Música. M'hi poso primer jo, no per allò de què "El burro sempre va al davant", sinó perquè vaig poder triar tema i text i després l'excel·lent compositor mallorquí hi va posar les notes.

No vull cansar-vos explicant de nou coses que ja he anat explicant al llarg d'aquest l'any al meu bloc personal, perquè avui fa un any que vaig escriure-hi el primer text.

Si, avui és el PRIMER ANIVERSARI DEL BLOC D'EN JOAN VILARDELL

Un Museu Darder renovat

Feia molts anys que no havia visitat el Museu Darder de Banyoles. Des dels temps que acompanyàvem als nostres petits alumnes a fer una visita a la capital del Pla de l'Estany, fins i tot quan encara formava part del Gironès. L'excursió era un ritual bianual que incloïa: anar a veure la fàbrica de la Xocolata Torras, que ens pagava una volta en barca per l'estany, comprar records a la pesquera de la carpa, dinar i jugar pels voltants del llac i abans de marxar la visita obligada al museu Darder.

Aquelles sales més aviat fosques amb tot el seu contingut d'animals dissecats, ous, papallones , restes humanes, com : mòmies, cranis, pells clavades a les parets, fetus en formol i sobretot el boiximà "El negre de Banyoles", al que els més atrevits volien aixecar el faldellí per veure que hi havia a sota i que anys després ja estava a dins d'una urna, impressionaven de veritat.

Moltes veus anaven en contra d'aquest tipus de museu, sense tenir en compte que era un Museu de Ciències Naturals a l'estil dels de final del segle XIX i com a tal s'havia de visitar. Això és el que ara s'explica a la planta baixa del museu remodelat. Allà es pot veure una selecció del material reunit pel veterinari i taxidermista Francesc Darder, primer director del Zoo de Barcelona. A la vegada s'hi pot observar una part del magatzem, amb poca llum i amb l'humitat adequades i un taller de taxidermista amb tots els utensilis i una descripció del procés d'embalsamar animals.

A la planta baixa hi ha una sala d'exposicions temporals i a la primera l'Espai d'interpretació de l'Estany. Una exposició permanent, que planteja de quina manera es concep i s'interpreta, en ple segle XXI, el patrimoni, el territori i els espais naturals de la zona lacustre de l'estany de Banyoles. Tota l'estona es va acompanyat dels sorolls de l'aigua: un corrent, un raig, unes gotes, depèn de l'ambient en què un es trobi.

Com en tots els museus moderns, la informació et ve a trobar encara que no vulguis i si vols ampliar pots passar-t'hi hores llegint tot el que hi ha escrit, escoltant o manipulant els diferents audiovisuals que ofereixen les pantalles que et vas trobant a mida que avances.

M'agradaria recomanar a tothom que passi per Banyoles una visita a aquest museu renovat i tot just inaugurat l'any 2007.

Que lluny queden aquells temps en què t'obrien la porta unes senyores, que semblava que tenien tots els anys del món i que havies d'anar a cercar a una casa d'allà al costat, quan volies fer-hi una visita !

Mallorca, 36 anys després (III)

(L'entrada a Porto Colom)

L'estada a l'illa va ser més tranquil·la, més ben dit molt tranquil·la. No aixecar-se més aviat de les nou del matí. Passar hores, en remull, a la piscina. Bons àpats amb degustacions dels plats típics de l'illa: tombet, frit, picants, sobrassada, ensaïmada... , tan a casa com a diferents restaurants. Llargues xerrades amb familiars i amics i visites a alguns llocs de l'illa, la majoria fora dels circuits turístics més freqüentats i sense haver de fer gaires quilòmetres.

El lloc més apartat fou el poblet de Porto Colom, a l'est de l'illa. Un petit port quasi tancat, resguardat de tots els embats del mar, amb unes platges menudes no massa freqüentades, podent deixar el cotxe allà mateix i sota l'ombra dels pins. Després del bany un bon dinar en un "xeringuito" ben endreçat, amb gent amable i a un preu, bé, que no podem dir que fos barat, però que vam pagar amb molt de gust i fins i tot vam deixar propina. Quan es passa una bona estona i es queda satisfet ja no ve d'aquí.

Després d'haver visitat les muralles d'Alcúdia, en dia de mercat, d'haver degustat un bunyols de patata fets al mig del carrer i d'haver dinat de tapes a Sa Pobla vam anar a veure les Coves de Campanet. Una meravella, ni tant grans com les del Drac, ni tan minimalistes com les dels Hams. Sense aglomeracions, amb un guia argentí, que entenia el català, el parlava una mica i fins i tot havia estat a Calella de Palafrugell. Primer estava per nosaltres i mentre atenia a l'altre part del grup, en anglès, jo aprofitava per fer fotos una mica d'amagat, ara això si, sense flash; la majoria van quedar magnífiques.

Una platgeta apartada i tranquil·la és la de S'Illot, a la badia de Pollença. Fa uns anys un gran temporal va arrencar els pins que hi feien ombra i ara queda una mica desprotegida, però també és molt tranquil·la i apta per a prendre-hi un bany. Abans havíem pujat a l'ermita de la Victòria, amb un gran panorama sobre la badia, que vàrem observar amb tota calma, mentre preníem un refresc, des del mirador del restaurant.

L'altra vegada que havíem vingut a Mallorca em pensava que havia estat al cap de Formentor, però com molta gent només havíem arribat al mirador, que és on arriben la majoria d'autocars; com a màxim poden anar fins a la platja. Després la carretera s'estreny i només és apte per a turismes, com a molt. L'espectacle, però, des d'un lloc, el mirador, com des de l'altre, el cap, amb el far corresponent, són impressionats. Les roques pelades que cauen quasi verticals sobre l'aigua blavíssima, sembla que sorgeixi'n de l'escuma blanca que es veu batre a les seves bases, allà a les profunditats. El far, completament restaurant per dins, amb unes voltes molt altes, ofereix els serveis, per cert molt acurats, d'un bar modern i perfectament instal·lat. Mirar el mar des de les seves finestres, amb el sol que llueix amb força, hi dóna una profunditat que bé podria inspirar algun dels quadres d'en Dalí.

La resta de l'estada a l'illa fou igual de productiva en sensacions i fins i tot el viatge de tornada va ser del més normal, fins i tot amb els vint minuts de retard habituals.

Mallorca, 36 anys després (II)

(Part del personal de la companyia que mirava de solucionar el problema)

Ja sobrevolem el mar Mediterrani. Dintre de vint-i-cinc o trenta minuts aterrarem a l'aeroport de Palma. Tot segueix normal. Ens anuncien l'arribada pels altaveus. Ens acostem a terra però notem que mai hi acabem d'arribar. De sobte l'avió es torna enlairar. Pensem que l'aeroport està sobrecarregat de trànsit i ens fan esperar una mica. Tornem a sentir la veu del capità que comença dient: "Srs. pasajeros, se ve que hoy no es nuestro dia" i continua comunicant-nos que tenim un problema: una de les llums que indiquen que s'ha obert el tren d'aterratge no s'encén i no saben si és degut que la llum s'ha fos o que el tren d'aterratge està espatllat, per això hauran de fer una inspecció ocular.

I comencem a donar voltes sobre Mallorca. Hi ha un camp de futbol que al menys el veig quatre o cinc vegades. Anem fent conjetures: "I si el tren d'aterratge no s'obre?" , "I si s'acaba el combustible?". A l'avió hi ha un silenci total. Les hostesses ens porten aigua i caramels. Darrera nostre uns italians demanen quelcom per menjar, però a bord només hi ha aigua i caramels. Ja començo a posar-me nerviós, de tant pujar i baixar sembla que em ve mareig. Al cap de prop de tres quarts d'hora enfilem la pista i les rodes toquen a terra, la majoria aplaudeix i l'avió es para.

Però després d'un altre nig-nong tornem a sentir la veu del capità. Es veu que alguna de les coses que abans no s'obrien ara no es poden tancar i d'aquesta manera no podem recórrer la pista fins el lloc d'aparcament. Hem d'esperar que vinguin el tècnics corresponents per tal de solucionar-ho. Esperem una bona estona, ja hi estem acostumats. Vénen varis vehicles i fins hi tot un camió de bombers. Pensem que el problema és més seriós del que semblava, però tot es soluciona i per fi podem posar els peus a terra altra vegada. Fan ganes de fer-hi un petó, com fa el Sant Pare.

Constatem que per fer un viatge que es fa normalment en mitja hora, ens hem passat tres hores a dalt l'avió. Comentem que abans de tornar a volar amb Spanair ens ho pensarem, però de moment hi hem de fer el viatge de tornada.

Mallorca, 36 anys després (I)

(Des de dalt l'avió tot esperant torn per enlairar-nos)

Sí, feia 36 anys que no visitàvem la més gran de les Balears. Dos viatges completament diferents: un, amb uns amics, al cap de poc d'haver-nos casat i l'altre amb la família. El primer en un hotel al mig de Palma i recorreguent tota l'illa amb els viatges programats i aquest a Alcanada (Aucanada com diuen ells), una tranquil·la urbanització d'Alcúdia i petites sortides per llocs no tan concorreguts.

Ja havíem previst que anar a Mallorca el primer cap de setmana d'agost que coincidia amb els primers dies del mes podia ser una mica complicat i de veritat que ho va ser. Quan vam treure el cap per sobre de les escales que donaven a la terminal B, després d'haver caminat el llarg passadís que hi porta des de l'estació del tren, ens van venir ganes de girar cap i cua i tornar cap a casa. Hi havia tal quantitat de gent, amb maletes, carretons, cotxets de nens petits... que el primer que em vaig preguntar no podia ser res més que: "Com pot ser que cada persona i cada maleta arribi al lloc on pretén arribar".

Sort que més o menys ja sabíem els passos que havíem de fer i com que havíem arribat amb molt més temps de les dues hores reglamentàries que recomanen, un cop vam haver pres possessió del petit espai que ens tocava ja ens vam tranquil·litzar. Només es tractava d'anar mirant el monitor que teníem al davant per saber el número del taulell on hauríem de fer el "chek in" (si ho dius així demostres que estàs al dia), o sigui agafar els bitllets i facturar les maletes. Quan va sortir el número del nostre vol ens diuen que podem anar del taulell 72 al 85. No és que hàgim volat molt i molt, però Déu-n'hi-do les vegades que hem pujat a un avió i sempre podíem fer el "chek-in" en un o dos taulells com a màxim, a més amb el nom del destí escrit amb lletres majúscules.

Davant la incògnita ens vam posar a la cua més curta, que tot hi així va resultar molt llarga, al darrera d'uns que anaven a Oslo. Llavors encara vaig tenir més dubtes del destí final de les persones i sobretot de les maletes. Quan ens va tocar, després del bon dia i somriure preceptius, ens diuen que no sortim a la llista. Com que el bitllet era electrònic, el noi que ens atenia que va ser molt amable en tot moment, tot s'ha de dir, va haver de fer algunes consultes per telèfon, al final de les quals, que vaig trobar molt llargues, ens va donar la documentació pertinent. Al final de tot ens donem compte que ens queda el temps just per comprar una pasta i una ampolla d'aigua i anar cap a la porta d'embarcament. Il·lusos de nosaltres que teníem previst dinar tranquil·lament abans de marxar.

Un cop asseguts a dalt l'avió, una mica més tard de l'hora, com sol ser normal, al costat d'una finestra i quasi al davant de tot, contents i relaxats ja estem a punt d'emprendre el curt vol de trenta minuts que ens portarà a l'aeroport de Palma. Després dels senyals d'avís pertinents sentim la veu del capità que molt amablement ens comunica que no podem enlairar-nos perquè encara no han pujat les maletes a bord. Ja ho deia jo! Pobres maletes! Es veu que la companyia encarregada no dona l'abast i hem d'esperar que ens les portin. Al cap de molta estona arriben els equipatges, tots amb cara somrient ja ens veiem volant cap a Mallorca.

Però tornem a sentir la veu del capità dient-nos que degut a l'espera de les maletes hem perdut el torn per agafar pista i haurem d'agafar un altre número, com a les carnisseries, esperant que ens torni a tocar. Un altre retard que s'acumula als que ja portem. Per fi l'avió es posa en moviment, a la cua dels que es van enlairant contínuament. Avancema poc a poc i com a totes les cues arriba el moment que ocupem el primer lloc. Ens vam enlairar quan portàvem una hora i mitja dalt l'avió.