Temps de panallets

Sí, és temps de panallets i d'esvorancs i de trens que no arriben mai i de ressons de Frankfurt i de beatificacions polèmiques i de no trobar bolets i de .... Feia temps que l'ambient general no estava tan animat o millor dit desanimat com en aquests moments. Qualsevol contratemps, per petit que sigui ja ens fa tèmer el pitjor. Ahir vespre mateix, sense llamps, trons, ni ventades considerables se'n va anar la llum, la de casa i la del carrer. Primer penses, menys mal que no és a casa i prou, pels problemes personals que representa. Però al cap de poc ja t'esveres pensant amb una apagada general com la de Barcelona. Per sort es va arreglar al cap de poca estona.

Encara cueja la polèmica dels escriptors catalans que escriuen en castellà. Fan cultura catalana? Jo crec que no. Jo diria que fan cultura castellana a Catalunya, però cultura catalana no, de cap manera. Si un escriptor, com Eduardo Mendoza, per exemple, escriu teatre en català i novela en castellà, quan escriu teatre fa cultura catalana i quan escriu novela fa cultura castellana, així de senzill. El que interessa avui dia és fer polèmica de qualsevol cosa.

També relacionat amb els llibres i com a cada començament de curs es parla del pes que han de dur els alumnes a l'esquena trajinant els llibre de casa a l'escola i de l'escola a casa. Jo pregunto: Cada dia fan servir tots els llibres, totes les llibretes i tots els diccionaris? No seria raonable que només portessin a sobre els que necessitin durant aquell dia, consultant l'horari de les assignatures que toquen? O és que també és molt complicat fer aquest senzill exercici de documentació prévia?

Els esvorancs, d'una mena o de l'altre també han arribat a Palafrugell. Fa pocs dies unes quantes famílies es van endur un bon ensurt. Els mitjans de comunicació se'n va fer ressó tot seguit. Amb tanta tecnologia, tants anàlisi de terreny i avaluacions geològiques com es fan, no poden prevenir-ho. Què ho provoca: la pressa o la incompetència?

A Roma han beatificat prop de cinc cents espanyols màrtirs de la guerra civil. Ja tenim la polèmica montada. Uns ho critiquen per fere-ho coincidir en ple debat de la memòria històrica, els altres per no incloure-hi els de l'altre costat. També hi ha els que ho troben malament des de qualsevol punt de vista, així com els que ja els hi està bé tal com s'ha fet. Tot plegat una mostra de que es facin les coses com es facin, mai es fan al gust de tothom.

Aquí no tenim problemes amb la RENFE, amb l'aeroport o amb les autopistes, però per anar d'un costat a l'altre del poble hem d'anar pensant per on hem de passar quan arribem davant de l'infinitat de tanques que ens diuen que un carrer està tancat. O per anar a Palamós hem de conduir a ritme de vals, per tantes corbes i rodones com hi ha. Aixó si, un vals molt lent.

La pintura blanca dels passos de zebra rellisca, sobretot quan plou. Fa pocas dies ens vam endur un bon ensurt, amb policia, ambulància, hospital i espectadors inclosos. La part positiva la solidaritat de la gent. Actualment no hi ha una pintura blanca que duri prou temps sense posar en perill la salut dels vianants?

I els bolets, on són els bolets? Sense pluja no hi ha res ha fer. Amb el que si s'hauria de poder fer alguna cosa és amb la quantitat de brosa i deixalles que creixen pels boscos, plogui o no plogui. L'última mostra, els cartells electorals d'un partit de Mont-ras que van crèixer a la vora d'un camí que va de Palafrugell al far de Sant Sebastià, acompanyats d'un sofà i altres mobles d'una casa. La fotografia del regidor destacava al damunt de tot. Això si que és predicar amb l'exemple.

Però no ens hem de desanimar, com que és temps de panallets n'hem fet com cada any i com sempre han sortit la mar de bons i ja em sap greu per les pastisseries, a meitat de preu.

La castanyada

"Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc. Ja n'hi peta una als morros, ja tenim marremeu mort. Pica ben fort, pica ben fort, que piques fusta , pica ben fort"

Aquesta és la tonada que sona a totes les escoles quan s'acosta la diada de Tots Sants. És la cançó que anima la majoria de les castanyades que s'hi celebren. La castanyada és una de les festes més populars de tot el curs escolar. És la festa que dona per acabat, totalment, el cicle d'estiu i dona entrada al cicle d'hivern. És la festa de la tardor, per excel·lència, en la que hi participen els alumnes, els mestres i els pares.

Però el més important és tot el que envolta la festa en els dies anteriors a la celebració. Totes les materies i tenen entrada, participant-hi més o menys activament: La llengua, la música, la dansa, la plàstica... totes hi tenen el seu paper.

Durant els meus anys de mestre vaig fer un poema, a fi de què els nens i nenes el recitessin com a compendi de castanyada i tardor, fa així:

Vinga, fem la castanyada!

Celebrem que és la tardor!

Encetem un ballada,

abans no arribi la foscor.

Els arbres per començar,

les fulles pinten amb groc.

Ja les han deixat anar,

van dansant a poc a poc!

Al bosc neixen els bolets,

la molsa els fa de coixí.

Mil rovellons i carlets,

ous de reig i algun moixí.

I les fruites? coloraines:

les pomes del verd al roig,

les peres grosses i grogues,

i els raïms, que fan tan goig!

Però els animalons s'amaguen,

senten que s'acosta el fred...

Que les castanyes s'acaben,

què espera aquell vailet!

També es fan castanyades en el si de moltes agrupacions, associacions, clubs... A la Xarxa en fem des de fa vint-i cinc anys. Només els que ens dediquem a organitzar actes per els altres, en aquest cas nens i nenes, sabem la feina que vol tot plegat.

Enguany, ja de bon matí i fins a les dues de la tarda vàrem participar a la mostra d'entitats que organitza l'Ajuntament a la plaça de Can Mario. La nostra feina principal, a més de la d'informar a tothom que venia al nostre estant, era la d'inflar globus amb l'anagrama del nostre 25è aniversari, per repartir-los entre tota la mainada que acudís a la mostra. Feia goig veure, per tot el recinte, la coloraina de globus vermells, taronges, verds, blaus... que anaven d'un lloc a l'altre a les mans de la mainada.

A les dues de la tarda ens vàrem anar trobant a "Els Ametllers", on vàrem dinar tots junts per agafar forces per la festa de la tarda. Després la "maquinaria" de la Xarxa es va posar en marxa. Cada cosa ocupava el seu lloc: les taules, les torradores, la llenya, les pancartes, les tanques per delimitar els espais... Mentrestant, s'anaven tallant les castanyes, a fi de què no esplotessin durant la cocció, i un grup d'animació, "Roger Canals i la troupe XXL", anàva muntant els aparells i afinant els instruments.

El fum va començar a aixecar-se enlaire o a escampar-se per sobre nostre, segons d'on bufaba el vent. Les castanyes anaren torrant-se, a poc a poc. Entre remullades i sacsajades s'anàven ennegrin ti pelant, tot mostrant la seva carn daurada. Eren molt grosses i costàven de coure. Aquest any venien d'Andalusia, eren de la marca "El Niño", que segons la publicitat, des de feia vuit-cents anys eren productors d'aquesta fruita. Pensant en els fets històrics, ens preguntàvem qui i com devia ser el nen en el que es varen inspirar els productors d'aquells temps?

Va començar l'animació amb poca gent, però de mica en mica es va anar omplint el local de nens i papes que s'anaven afegint a la festa. Bé més els nens que els grans, perquè aquest asseguts a les grades semblàven adormits; quan l'animador deia que piquèssin de mans eren pocs els que feien el gest i col·laboràven amb la gresca. Només una petita colla, i més mames que papes, ballàven amb la mainada, participant activament en el rebombori.

A les set, ja tot estava a punt: les castanyes a les bosses, les begudes a dins dels gots, les tanques ben situades per facilitar l'accés a les taules sense enmpentes ni discussions. A l'última cançó molts ja es situàven estratègicament per tal de ser els primers per recollir-ho, previa entrega del tiquet que els haviem donat amb l'entrada.

I a l'ultima cançó va arribar el que nosaltres temíem. El grup d'animació va treure una immensa bossa de confetti que amb l'ajuda de la mainada es van escampar per tot el recinte. Dic que ho temíem perquè hem de deixar el local tal com l'hem trobat. No sabéu el que costa tornar a reunir tots aquells maleïts paperets!

La festa va ser un èxit en tots els aspectes. Cada cosa va anar tornant al seu lloc. A les nou del vespre cadascú tornava a casa, cansat, però animat i pensant en el pròxim espectacle d'aquest any, el proper mes de novembre.

Fer memòria

("La persistència de la memòria"-Salvador Dalí. 1931)

Ara que està d'actualitat parlar de "La Memòria Històrica", jo voldria incidir en la importància que té la memòria com a facultat de recordar.

Quan s'arriba a una edat que ja comença a ser important, per el nombre d'anys viscuts, el primer que tothom nota és la dificultat per recordar noms de persones de sobres conegudes, de dates importants o de qualsevol cosa que sembla fàcil de recordar. Independentment de com es trobi la resta del cos, que pot ser excel·lent en general, però la memòria... Tot això em fa pensar amb allò que ens explicava un amic, en un sopar; davant la dificultat de recordar determinades paraules, una amiga comuna li va dir :"Te'n recordes de quan parlàvem seguit?"

Qui no recorda la quantitat de llistes que ens feien aprendre quan anàvem a l'escola fins a arribar a la memorització de les taules de multiplicar amb la seva cantarella particular. Sempre vaig procurar que els meus alumnes aprenguéssin poemes, però no qualsevols sinó els adequats amb el que estàvem fent o amb l'època en què ens trobàvem.

Quan jo estudiava i em trobava amb algun nom o una frase curiosa m'agradava aprende-la de memòria. Hi ha tres casos que ara mateix puc repetir: el nom d'un artista àrab que sortia a la Història de l'Art, a sisé de batxiller, un trosset de la Història de la Cal·ligrafia, a Magisteri i els exàmens d'oposicions. L'artista àrab es deia: "Abubequer-Mohamed-ben-Zacharias-al Razid" i la frase: "La escritura era una emmarañada algarabia de confusos garabatos enlazados en incontenible confusión" referint-se a la manera com s'escrivia en una època determinada. Vaig dir que la faria sortir en un exàmen, em preguntéssin el que fos i així ho vaig fer. De totes maneres, fer-nos estudiar la història de la cal·ligrafia...!

Parlant d'exàmens, al fer les oposicions vaig proposar-me aprendre'm de memòria un tros d'un poema per acabar cadascun dels temes de literatura. I així ho vaig fer, va tocar-me parlar de "La ascètica i la mística en la literatura española" i al final vaig deixar anar allò que començava. "... i dejas partor santo tu grey en este valle hondo i oscuro..." referint-se a fray Luis de León.

També tinc molt present un sopar de fa anys a can Toni de Sant Feliu de Guixols, on coincidint a la taula, entre d'altres, amb el malaguanyat Xavier Miserachs, exercitàvem la memòria tot recitant el seguit de faules, en vers, que haviem après de petits, des de "La mona" fins a "Les mosques".

També hi ha algunes expressions que al llarg dels temps ens han parlat d'aquesta facultat que tan apreciem. La més popular és aquella que diu: "Qui no té memòria ha de tenir cames", quan ens descuidem d'emportar-nos o de fer alguna cosa i hem de tornar enrera. O bé la que diu: "Cap pelat bona memòria", així jo en dec tenir molta. També n'hi ha de signe sexista com: "La memòria com la dona, sovint és infidel". I la que més m'agrada i procuro portar-la a terme: "La millor memòria és escriure". Per això quan em vaig jubilar, entre altres coses, vaig començar a escriure les meves memòries sota el títol de: "Amb les butxaques plenes de records". De moment tinc acabda la primera part, fins als vint anys.

En aquest temps que corren, però, la memòria més important es la memòria RAM de l'ordinador.

I per acabar un desig:"Que Déu us conservi la memòria"

En català, si us plau.

Cada vegada em posen de més mala bava els continus atacs, contra tot el que és català, fets pels demòcrates de la resta d'Espanya i sobretot els fets pels demòcrates catalans. I llavors s'estranyen que aquí es cremim coses. Si ens estan provocant contínuament!

Jo no crec amb la violència, crec que tot es pot parlar i s'ha de parlar, però sense desqualificar, ridiculitzar ni maltractar a l'altre per endavant. Una cosa és conseqüència de l'altra.

Amb el que ens ha costat, als de la meva edat principalment, a arribar al nivell actual en tots els aspectes. No vull explicar batalletes de quan era petit, només dos petits detalls.

A l'escola, si no hi havia senyor mestre, teníem una senyoreta que al sortir de la classe anàvem desfilant davant seu tot dient: "Usted lo pase bien", quan al cap de dues passes, al carrer, podíem dir-li "Adéu" o "Passi-ho bé".

L'altre es refereix al mercat de Figueres. La vigila d'anar-hi a vendre els conills, el meu pare havia d'anar, amb bicicleta o a peu, a Bàscara, que estava a cinc quilòmetres, tant si plovia com si nevava a buscar el "salvoconducto" al "cuartel de la Guardia civil" perquè es veu que la meva mare els podia passar de contraban, a l'altre costat de la frontera.

De vegades penso que tot això ho fan per ignorància o per enveja, encara que últimament hi veig més la mala llet. Sobretot la mala llet dels que governen i dels que fan oposició allà, així com la burriqueria dels que aquí governen i dels que ho voldrien fer . Perquè mira que en tenim d'ases que tenen el poder, sigui al nivell que sigui i que en sentim de brams dels que el volen tenir; com en tot sempre hi ha honroses excepcions. Sort en tenim del "Polònia" de TV3 que rient rient els hi canta clares a ells i ens fa passar una mica les cabòries als simples ciutadans.

Però és el parlar català el que els fa més ràbia. Molts es pensen que només el parlem per fer-los la punyeta i així no poder-nos entendre. Ves a saber que els diuen doncs els milions de turistes i emigrants de tot el món que es passegen per les ciutats del país. Alguna vegada he sentit explicar que han fet baixar gent d'un taxi perquè parlaven català entre ells. Una senyora, per exemple, va haver de dir que parlava italià pel mòbil perquè no li passés el mateix. Què s'han pensat!.

Quan anem de viatge intento explicar als del nostre petit grup, amb els que sempre et fas més amic, la realitat del català. Jo els dic que per mi és impossible dirigir-me a la meva dona amb una llengua que no sigui el català, perquè allà, a Catalunya, entre nosaltres i entre tota la gent amb la que ens relacionem parlem en català, des de sempre, tota la vida. I que quan hi ha una persona que no ens entén ens hi dirigim en castellà o en la llengua que faci falta, si la sabem. A partir d'aquí es sol establir un diàleg aclaridor i ja està, s'han acabat els problemes, ja n'hi ha uns quants més que coneixen un dels nostres trets diferencials.

Em sento molt agraït a la meva mare i algun dels meus mestres per haver-me induït a llegir en català des de ben petit, en les poques publicacions que llavors hi havia. També em sento orgullós d'haver fet classes de català quan, juntament amb els meus companys, erem mestres de l'escola Prats de la Carrera de Palafrugell, abans dels anys setanta. Encara recordo el nom del llibre que fèiem servir: "Faristol". Anys més tard, concretament el 1979, en Gerard va formar part de la primera promoció, que a la mateixa escola, va començar l'EGB totalment en català.

La meva primera festa de Sant Jordi la vaig passar a Barcelona l'any 1965 i recordo haver comprat, en un aparada del carrer, un llibre de la col·lecció "Cua De Palla", els policiacs de color groc. L'any següent, a Blanes, vaig adquirir "El doctor Zhivago" de Boris Pasternak, com és natural en català.

Des dels començaments de la Cançò Catalana, m'hi vaig sentir atret i vaig escoltar i comprar els seus discos, segons les posibilitats econòmiques del moment. Ara estic refent la col·lecció amb els àlbums que ofereix el diari Avui. Quants records!

Quan vull llegir, veure una pel·lícula o mirar la televisió procuro fer-ho en català. Quan no puc he de buscar altres opcions i desitjaria poder fer-ho en anglès, francès, alemany... amb la mateixa facilitat que ho faig en castellà que és la meva segona llengua.

L'últim gest que he fet, ja he trigat massa, és canviar una lletra del meu nom, una u per una o, de manera oficial. De fet ja feia servir Joan en tota mena de comunicacions, fins i tot alguna vegada, al telèfon, algú es sorprenia que fos jo el que em deia així, ja que en altres països, com els anglo-saxons, és nom de dona.

Crec que sempre hem de buscar la part positiva de les coses però fent el possible per poder canviar el que s'ha de canviar i exigir el que s'ha d'exigir encara que només ho puguem fer a petit nivell. Com diem en català:"De mica en mica s'omple la pica", si està ben tapada i no té cap forat.

Una bona truita de patates

"Qui els ous sap ben cuinar pot fer cet menes de menjar". Això és el que diu el refranyer popular. Però aquí hi ha una parula clau: "ben", perquè de cuinar un parell d'ous en sap tothom, però fer-los ben fets, això ja és una altra cosa. I no parlem dels que fan servir un parell d'ous en expressions que no tenen res a veure amb la cuina.

Aquí, però hem de parlar de la truita, de fer una truita ben feta. El diccionari ens diu en què consisteix:"Ou o ous batuts i fregits a la paella, sols o amb altres menges".

Però també la paraula truita inclosa en determinadaes expressions pot tenir significats variats. Per exemple:

- Fer-se una truita - quan alguna cosa s'aixafa completament.

- Girar-se la truita - si una manera de fer o de viure canvia sobtada i totalment.

- Somiar truites - viure o estar als núvols; creure possibles coses irrealitzables.

Alguna d'aquestes expressions ha tingut a veure en la vostra vida, manera de ser o de veure les coses?Jo nomès en veig una de positiva, la segona i encara si és per bé.

I com en diuen alguns dels nostres amics europeus de la truita. És curiós que els francesos, els alemanys, els anglesos i els italians, entre altres accepcions, en diuen omelett; suposo que cadascú amb la seva pronúncia particular. Els de parla castellana en diuen tortilla i nosaltres donem el mateix nom a un peix.

Bé deixem-nos d'elucubracions i anem a la pràctica: Com farem una bona truita de patates? Sembla molt senzilla de fer i te'n serveixen a tot arreu, però qui s'empassa aquells trossos de truita espessos com l'argamassa dels paletes, ara això sí de mig pam d'alçada, com si això fos l'indicatiu que allò és de bona qualitat.

Me la van ensenyar a fer en un curset de cuina a L'Aula Gastronòmica del Baix Empordà i us puc assegurar que, com tots els plats de la nostra cuina, si els fas a poc a poc i amb una mica d'interès, no poden sortir malament de cap manera.

Jo la faig d'aquesta manera:

- Es fregeixen les patates, a talls no gaire grossos, amb una mica de ceba, tallada a la juliana.

- Un cop ben cuit és posa tot a escòrrer, perquè deixi anar l'oli acumulat.

- Es posa un paella petita, a mi m'agrada fer les truites individuals, amb una mica d'0li, al foc.

- En un plat és bat un ou i s'hi afegeix la barreja de truita i ceba que correspongui.

- Amb l'0li calent, a temperatura mitja, s'hi va possant la barreja d'ou i patata, a cullerades, procurant que, abans de posar-hi la següent, quedi ben cuit, sense deixar-ho de remanar amb una espàtula de fusta.

- Quan ja s'ha incorporat tota la barreja es gira un cop per cada costat per anar-li donat la forma adequada.

- Com que haurà quedat una mica seca i poc compacta, és baterà un altre ou, la meitat del qual s'incorporarà a sobre de la truita i es repartirà bé amb l'espàtula.

- Es girarà i es farà el mateix a l'altre costat, i és tornarà a girar perquè es cogui bé tot l'ou.

- Hem de procurar, entre girada i girada, d'anar donat forma a la truita amb l'espàtula de fusta.

- I ja tenim una truita alta, cuita i sucosa per delectar el nostre paladar.

Segur que per molts no és cap descobriment, però com que per mi ho va ser, m'agrada compartir-ho amb els que tinguin ganes de menjar una bona truita de patates i no saben com fer-ho.

Bé, us desitjo que no se us xafi la truita, que se us giri per bé, que no en somieu masses i sobre tot Bon Profit!

He tornat a bufar les espelmes

El dia que tocava ho vaig fer, però no hi erem tots. Per tant s'havia de repetir. El dissabte passat va ser el dia en el que varem tornar a celebrar el meu aniversari. (65 anys! No és broma!) Ara si que ens haviem pogut reunir tots sis i vaig tornar a bufar les espelmes.

De totes maneres, a casa nostra, sempre que ens reunim tots sis és una festa, pel sol fet de trobar-nos. A les festes es parla, es comenta, es riu i alguna vegada n'hi ha que s'enfaden. A casa nostra també. Però quan hi ha estimació, com en el nostre cas, sempre s'acaba bé.

Algú es pot preguntar: Qui són aquest sis? Doncs molt senzill: els pares, el fill, la filla i les seves parelles respectives. Si hi som nosaltres sis, per mi, ja hi som tots, sense menysprear a totes les altres persones que ens poden acompanyar en determinades ocasions.

No he bufat tantes espelmes com anys he complert, si no solament les dues que per la seva forma ja ho indiquen. Ha de ser divertit, i com més anys fas encara més, veure tota aquella munió de llumenetes que has d'intentar apagar-les d'una sola bufada, mentre demanes un desig o les vas apagant a poc a poc i vas demanant, per si de cas.

Com que les espelmes es porten a sobre d'un pastís, aquest es menja per postres i l'hora de les postres és l'hora dels regals, va arribar el moment de saber quina seria la sorpresa que em tenien reservada per aquesta data, per mi tan senyalada.

Doncs ho van encertar de ple, entre d'altres obsequis i degudament camuflades hi havia dues entrades per anar al Liceu a gaudir de l'òpera Aida des de la tercera fila de la platea. Només hi he estat una vegada al Liceu, en un racó de no sé quin pis, en el que s'havia de treure el cap per veure l'escenari, en un dia d'asssaig i ja em va agradar. No em puc imaginar que serà estar comodament assegut mentre van desfilant davant meu cantants i personatges diversos interpretant un dels meus temes preferits: Egipte!

Que per molts anys ho puguem anar celebrant i gràcies!!