Brussel·les i Bruges (I)

v Cansats i morts de fred, un bon reconstituent

Quan poc abans d’iniciar la nostra sortida cap a la capital de Bèlgica vaig consultar per internet el pronòstic del temps que faria durant els dies que havíem triat i reservat als hotels i a l’avió, ja me n’hagués desdit. Les perspectives eren tan fredes i tan negres, més ben dit, tan blanques que només de pensar-hi em venien ganes de tremolar i quasi, quasi de quedar-me. He de dir que es van complir en part. Va fer molt fred i la neu feu acte de presència però ni vam quedar-nos aïllats ni tampoc glaçats. Si una mica encarcarats després de les nostres passejades per la capital del regne i per Bruges dos dies més tard..

La nostra arribada a Brussel:les es va produir quan ja era fosc, cap a les nou del vespre. A horari europeu ja era una hora tardana i no es veia ningú pels carrers, més o menys com a Palafrugell. Un bon home que havia anat esperar a la seva filla ens va orientar i crec que si haguéssim cabut al seu cotxe ens hagués portat a lloc, però sis persones amb les maletes corresponents ...Segons ell el barri on estàvem no era massa segur. La solució va ser agafar un taxi, més ben dit, dos. A l’hora de pagar els que anàvem en el que iniciava la marxa vam desembutxacar deu euros i els que venien tot darrere sis i mig. Quan ho vam descobrir els taxis havien volat. Com que fèiem fons comú tot va anar una mica més repartit.

Instal·lats ja a l’hotel, que porta el mateix nom del carrer on està situat “De Fierlant” i per cert totalment recomanable, vam haver de buscar un lloc per sopar. Com sempre en aquests casos i amb la fred que feia, ens vam ficar ràpidament, al local que ens va fer una mica més de bona impressió. Hi havia força gent i es deia “Manolito”. Ho vam encertar. A tots els plats, molt abundants, a mi em van tocar set costelles, hi posaven patates fregides, una de les especialitats belgues que em sembla que vam menjar a quasi cada àpat. Fins i tot les oferien a la majoria d’establiments per acompanyar un bon plat de musclos, un altre menja típica del país.

L’endemà al matí no vam escoltar al recepcionista de l’hotel i vam decidir anar a peu fins a la “Gran Place”, un dels atractius de la capital belga, en comptes d’agafar el bus corresponent. Acostumats a caminar molt per totes les ciutats que visitem ho vam fer de veritat. Després de molt voltar, veure esglésies i mercats, i preguntar a alguna persona, que més aviat ens va desorientar, a l’hora de dinar érem a lloc, aguantant, de tan en tan les ratxes de neu que el vent ens oferia a cada cantonada.

Lectures del primer mes de l'any

Acabem de deixar el gener enrere. Un mes de dies curts i temperatures baixes que propicien unes tardes de llargues lectures. Les hores passen ràpides amb un llibre interessant a les mans. Com ja he dit moltes vegades la lectura és el la meva afició preferida i combinada amb altres entreteniments els dies d’hivern desfilen més rapits del que jo voldria.
Que el temps passa és una realitat que ningú pot negar i sovint solem queixar-nos que va massa de pressa. Però també és ben real que com més bé ens ho passem més rapit va i que quan trobem entrebancs a la vida les hores es fan llargues, llarguíssimes. Per tant si podem fer que, llegint, aquestes hores o tan sols uns minuts de cada dia siguin el més agradables possible ho hem d’aprofitar.
Aquest primer més de l’any he tingut temps de llegir vuit llibres. No tots els he acabat amb la mateixa rapidesa. El nombre de planes no té relació amb el temps empleat en la seva lectura, tot depèn del seu interès i dels entrebancs que hi ha hagut mentre els llegia. De tots ells n’escolliria tres, d’autors molt coneguts. Dels altres cinc tres han despertat el meu interès i els altres dos han tinguts moments.
Els tres que m’han interessat més i que us puc recomanar, són:
-La segon part de les memòries de Jordi Pujol “Temps de construir”. Més que res perquè retrata un temps proper que tots hem viscut, encara que sigui des del punt de vista del principal protagonista que sempre sol ser molt particular.
- L’última novel·la del creador de “best-sellers” Dan Brown: “El símbol perdut”. Un llibre que no dona temps d’avorrir-te. El protagonista, Robert Langdon, el mateix de les altres obres de l’autor, s’endinsa en el món dels maçons i amb un ritme trepidant ens portarà a la resolució dels enigmes, per que tal com diu ell mateix “no hi ha secret més extraordinari que aquell que ens descobreix allò que ja teníem a la vista”.
- La tercera, “El fill del vent” és l’obra d’un dels meus autors preferits, Henning Mankell i no parla de l’inspector Kurt Wallander Aquesta vegada l’autor ha creat una ficció ambientada a l’any 1874, quan un inquiet i arrauxat suec viatja al desert de Kalahary empès per una suposada recerca científica, que el porta a conèixer i fer-se càrrec d’un orfe boiximà, combinant el relat dels dos personatges, que posen de manifest els prejudicis dels adults europeus, contrastats amb l’ingenuïtat del nen africà que els interpreta segons els seus referents culturals i místics.