Africa al cor

Tornem al Punt/Avui (10/2/13) per poder la llegir la noticia de  la presentació del llibre “Àfrica al cor. Joaquím Vallmajó, casat amb un poble de pobres”, sobre la vida de Joaquim Vallmajó escrita per Josep Valls . És la biografia d’un missioner, pertanyia a l’ordre del Pares Blancs, nascut a Navata (Alt Empordà) i mort a Rwanda, l’any 1994, assassinat durant els enfrontaments entre hutus i tutsis.

Amb en Joaquim havíem conviscut un parell d’anys al Collell, començament dels seixanta, on estudiàvem el batxillerat; ell anava dos cursos més endavant que jo i formàvem part del grup anomenat  fàmuls (criats) que tan bé retrata Rafel Nadal en un dels capítols del seu llibre “Quan érem feliços”. 

Recordo que era un noi seriós i responsable, amic de tots, del que no ens va sorprendre, quan acabat el sisè curs del batxillerat d’aquells anys, que ingressés al Seminari per estudiar per capellà. Anys després, el 1965, vam saber que marxava a Rwanda a fer de missioner. 

                      www.elpuntavui.cat

També a Palafrugell se li va dedicar un carrer que figura en el Nomenclàtor del Municipi (29/11/2006), al mateix temps que al capellà Joan Alsina, fill de Castelló d’Empúries, que va morir assassinat a Xile el 1973 i sobre el que es va publicar l’any 1976, el llibre “Xile al cor”, obra d’Ignasi Pujades.

Al nomenclàtor de Palafrugell, i trobareu, doncs:

Joaquim Vallmajó i Sala, Carrer de 

 

Joaquim Vallmajó i Sala (Navata, 1941 - Rwanda, 1994). Capellà empordanès que va donar la seva vida en la tasca d'evangelització compromesa amb la gent que pateix. Va ser víctima de la guerra i de les matances que hi va haver entre els tutsis i els utus als grans llacs africans: va desaparèixer i no s'han pogut esbrinar les circumstàncies de la seva mort.

Arengades

                                         "Casco d'arengades". Blog d'Ada Parellada.'Semproniana'

 

Ara que entrem a la Quaresma em venen a la memòria la quantitat d’arengades que havíem menjat en els anys d’escassetat. Les anàvem a comprar a la botiga del poble que les tenien exposades , totes ben posades, amb el seu color rovellat, en unes caixes de fusta , rodones, que anomenàvem “cascos"; encara se’n poden veure en alguns establiments, però la majoria ja es troben envasades al buit.

En menjàvem, sobretot, per esmorzar, berenar o sopar, cuites a la brasa o crues, “a la porta”,  aixafades en el muntant d’una porta després d’haver-les embolicat amb un paper de diari  per tal de desprendre’n l’escata i altres parts no consumibles. Eren delicioses com acompanyament d’una torrada o d’un plat de granussa bullida, tot amanit amb un bon oli, procedent de la collita de l’any.

Les anomenàvem “guàrdies civils”, no sé si per què es menjàvem o es compraven sempre de dues en dues, tal com anaven les parelles del tricorni.

                        Preparació per fer una arengada a la porta. (Blog'la cuina de sempre')

Al marxar de casa per anar a estudiar vaig deixar de consumir-ne i nomes de tant en tant tenia l’oportunitat de tornar-ne a menjar; però o no en tenia a mà,o perquè als altres no els agradaven i feien pudor o, ja en els darrers anys, perquè els metges no et deixen. De tota manera, molts vespres d’hivern, encara sembla que sento la flaire d’un bon “guàrdia civil”  cuit a les brases de la llar i aixeco el porró per acompanyar-lo d’un bon rajolí de vi. Però res de res, una sopeta de verdures, un iogurt i cap a dormir!

El que queda,però, en el nostre costumari, és una gran quantitat de dites i refranys sobre les arengades, com els que fan:

-    Bròquil i arengada, menjar que a tots agrada.

-    Cadascú es tira al foc cap a la seva arengada.

-    Ceba, arengada i cuixa d’oca, la tasta abans els nas que la boca.

     De dues arengades, la llençada fa més profit que la menjada.

-    La figa pelada put a arengada.

     Les arengades són agulles d’enfilar vi.

     Per Quaresma arengades rovellades, mongetws i bacallà    

     Un dia perdius i un altre arengades, perquè es trobin regalades.

-   Val més una arengada damunt del pa que un colom a volar.

-   Valen més arengades amb amor que pollastre amb dolor.

-   Val més ser cap d’arengada que cua de lluç.

Fent comparacions:

-   Eixut com una arengada.

-   Costa menys que una arengada.

O bé formant part de cançons com la  del caga-tió: 

Caga tió,
avellanes i torrons,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons
que són més bons!

Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana

 Iris Vilà, caracteritzada com a Isabel Vilà. (Salvador Sabater/ punt Avui 3/2/13)

 He  llegit al Punt Avui que s’està muntant un musical sobre la vida d’”Isabel Vilà .La primera sindicalista catalana”. Aquest és també el títol del llibre que va publicar Francesc Ferrer i Gironès  sobre aquesta dona que “va deixar un petit però inesborrable record en la memòria col·lectiva republicana”.

En l’article de Xavier Castillon al diari (Punt Avui-3/2/2013)  es parla de la vida d’aquesta activista i de l’espectacle “Isavel”, subtitulada “Una obra de teatre musical centrada a les Gavarres”que es vol estrenar a Girona la tardor vinent, basada en l’obra teatral “Isabel “Cinc hores” de Toni Strubell.

El sobrenom de “cinc hores” fa referència a la lluita d’Isabel Vilà perquè els nens que estaven obligats a treballar en la seva època no haguessin de fer-ho en jornades de més de cinc hores i el fet d’escriure el seu nom amb V vol ser un símbol d’aquest fet i a la vegada una mostra de rebel·lió personal sobre el seguiment de les normes que imposava la vida i que també s’havien de seguir en l’escriptura.

M’ha interessat  la portada als escenaris d’aquest musical la personalitat d’Isabel Vilà i per la denominació que es va fer l’any 2004 d’un carrer de Palafrugell amb el seu nom, dins la campanya que va dur a terme l’Ajuntament i l’Associació de Suport a la Dona sobre la incorporació de noms de dona al Nomenclàtor del municipi, vista la diferència que hi ha amb relació amb el nombre de noms masculins.

Al web de l’Ajuntament de Palafrugell a l’Apartat “Guia de la ciutat/ Nomenclàtor” hi trobem:

Isabel Vilà i Pujol, Carrer d'

 

Isabel Vilà i Pujol (Calonge, 1843 - Sabadell, 1896). Va entrar a la historiografia catalana gràcies al relat que va fer el diputat Caimó al Foc de la Bisbal (1869). I per aquesta causa també Carles Rahola la va enlairar a la categoria d'heroïna. Va tenir presència en la implantació de la Primera Internacional (AIT) al Baix Empordà, i va crear la Federació Local de l'Associació Internacional de Treballadors de Llagostera.

La seva participació en la campanya Fora quintes, la sol·licitud d'una biblioteca per als obrers a Llagostera, la seva lluita per assolir la jornada de cinc hores per als infants que treballaven a les fàbriques, etc., la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.

Després d'estar exiliada a Carcassona, a la caiguda de la I República, on va poder formar-se com a mestra, el 1880 va tornar a Catalunya, on va exercir com a pedagoga a Barcelona i a Sabadell.

L’Orfeó Català a Palafrugell

No tinc notícia de cap actuació anterior de l’Orfeó Català a Palafrugell; ahir  dissabte,  però, vam tenir el goig de poder-los escoltar a l’Església parroquial de Sant Martí, convidats de la Coral nit de Juny.

L'Orfeó Català al Palau de la Música

Pels que ens agrada la música, encara que no hi entenguem gaire, va ser una festa que es va fer curta. Ja de bona entrada ens van sorprendre amb una obra a dotze veus, titulada Lux Fulgebit, del director de l’Orfeó,  cantada a cappella, amb els cantaires distribuïts per tota l’església. A la resta del programa ens van interpretar música de la polifonia religiosa de Bruckner, Casals, Fauré i Vila, i música catalana de Toldrà i Millet.  

A l’última part del concert es van unir amb la Coral Nit de Juny per oferir-nos  una peça de Pau Casals, el motet O Vos Omnes i  La sardana eterna de Josep Viader, músic gironí que va morir el passat mes d’octubre i molt vinculat amb la Coral que dirigeix Rita Ferrer, que va ser qui va dirigir les dues formacions en aquesta ocasió. 

Com es costum quan canta l’Orfeó Català, es va interpretar el Cant de la Senyera, del mestre Lluís Millet,  sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de L'Orfeó. I com sempre el públic el va rebre  posant-se drets, entre aplaudiments i afegint-se  en el cant de la tornada. Fins i tot algunes banderes independentistes van voleiar durant l’ interpretació.

Felicitats a la Coral Nit de Juny i en especial a la seva ànima i directora, la Rita Ferrer.