Una aventura inesperada (II) - 9 fotos

Podeu veure més fotos de la sortida a "Fotos dels Matiners"

Una aventura inesperada

Per tal de celebrar els nostres primers 10.000 km. caminats, Els Matiners vam decidir anar a passar un parell de dies a Núria i fer alguna caminadeta per aquells entorns. Vam reservar habitacions i, amb les nostres dones, el dijous dia 22 ens vam encaminar cap a Ribes. Instal·lats al santuari, vam veure que no feia un dia exultant però vam prendre la decisió de fer una de les caminades programades. Consistia en arribar fins el refugi de Coma de Vaca i tornar pel mateix camí. La caminada es va fer més llarga del que esperàvem i del que deien les informacions en les que ens havíem basat al planejar-la.

Al veure que la cosa s'allargava vam optar per dinar i a l'arribar el refugi continuar cap a Queralbs, en comptes de recular, ja que el camí era més curt. Una vegada arribats allà agafaríem el cremallera i ens reuniríem amb les dones que s'havien quedat a Núria. Bé totes les dones no, doncs la Mª Dolors venia amb el grup.

Ja en el refugi, que estava tancat, vam buscar la senyalització que ens conduís a l'enllaç amb el camí de baixada. Vam travessar el riu Freser per un pontet de ferro en no gaire bon estat i vam començar a buscar. No hi va haver maneres de trobar el punt per on havíem de començar a baixar. Es va posar a ploure i a caure una petita calamarsa, que acompanyada de la boira ens va fer decidir a demanar informació sobre el punt on trobaríem el tant desitjat enllaç. Vaig trucar al 112 i els vaig explicar la situació, però per les preguntes que em feien vaig donar-me compte que o no m'entenien o no em volien entendre.

Al veure que la situació no prosperava, ni parlan-t'hi en Josep Mª, vam decidir tornar cap al refugi, tot remullant-nos els peus al Freser i allà, a cobert d'un petit porxo, reflexionar sobre el que faríem amb més tranquil.litat i a sopluig de les inclemències. Per sort, al arribar-hi, vam descobrir que la part de dalt era un refugi lliure on protegir-nos millor. Mentre ens hi acostàvem em van trucar per dir que no ens moguéssim del refugi i que pujarien els mossos d'esquadra per ajudar-nos.

Un cop instal·lats, descalçats i abrigats amb unes mantes que vam trobar-hi van trucar a en Josep Mª, dient-li que pujaven dos bombers que arribarien al cap d'una hora i mitja. Van arribar abans del temps previst i després de sospesar les diferents possibilitats, nosaltres estàvem oberts i disposats al que ens diguessin, els bombers van decidir que el millor seria evacuar-nos amb un helicòpter. Mentrestant vam haver d'informar a les dones, que ens esperaven a Núria, de la nostra situació.

Després de tres viatges, amb parada a dalt del coll de Tres Pics, ens van dur a Tregurà, un cop descartats els destins de Núria i Queralbs degut a la boira que pujava. Des de la Fonda Rigà, on ens vàrem refer, vam anar a parar a un hotel de Ribes de Freser on vam dormir. A dos quarts de vuit del matí pujàvem al cremallera per tornar cap a Núria.

Abans d'arribar a Queralbs, la resta de passatgers, que eren treballadors de la Vall van començar a aixecar-se tot mirant per les finestres i comentant algun fet que havia passat recentment. Al ser preguntats per nosaltres ens assabentem que un helicòpter s'havia estavellat el vespre del dia abans. Ja podeu suposar com ens vàrem sentir. Per sort ningú s'havia fet mal ni tampoc era l'helicòpter que ens havia portat a nosaltres, sinó un que feia unes obres per l'indret.

Mentre estàvem esmorzant una trucada des de Palafrugell ens pregunta si els rescatats per un helicòpter dels que parla El Punt som nosaltres.

Nova feina a l'Arxiu: Toponimia.

Després d'acabar el Nomenclàtor dels carrers de Palafrugell i de penjar-lo a la plana web del municipi, amb la satisfacció d'haver estat una de les més consultades, he decidit embolicar-me amb la Toponímia del nostre entorn, tenint en compte que els noms dels carrers també en formen part. Tal com diu el diccionari Toponímia és la part de l'onomàstica que estudia els noms de lloc i onomàstica, l'estudi científic dels noms propis.

Amb la Conxa Saurí, la directora de l'Arxiu, i amb l'ajut inestimable d'en Xavier i la Pasqui, hem posat en marxa aquest nou projecte. Un projecte complicat i de molta envergadura. Es fa necessària molta documentació: del mateix Arxiu, de diversos departaments de l'Ajuntament, de la lectura o consulta d'alguns llibres que parlin del tema, de converses amb les persones adequades, de l'exploració visual de determinats llocs...

De moment hem començat amb els diferents paratges i amb els arbres monumentals que cal conservar, després seguirem amb els noms de turons, serrals, pujols, clots, fonts, rius, recs, torrents, coves, platges, cales, illes, pous, masies, petits nuclis de població, camins, carreteres i tot el que tingui un nom que el distingeixi dels demès. Com es pot veure de feina no en faltarà.

Crec que serà una feina entretinguda, agradable i moltes estones fins i tot divertida, tenint en compte que és a llarg termini, més ben dit sense data de finalització. Com diem els catalans "de mica en mica s'omple la pica" i espero que algun dia la pica comenci a vessar. També s'emblava que el Nomenclàtor no s'acabaria mai i ja es pot veure que ha donat pas a un nou projecte.

Arròs

De la mateixa manera que va ser notícia la pujada de preu del pa i de la llet, ara li ha tocat el torn a l'arròs. Sembla que molta culpa la té l'ús que se'n fa dels cereals per l'elaboració de biocombustibles i de l'acaparament dels distribuïdors per tal de fer més negoci encara.

No m'hagués pensat mai que la producció que se'n fa a Pals fos tan important, sembla que el 2006 van ser 6.000 tones. Em pensava que tot plegat consistia amb els camps inundats que es veuen al passar per la carretera tot circulant amb el cotxe. L'altre dia ho vaig descobrir en una de les nostres caminades. Fa vergonya haver de dir que ja havia estat al Delta de l'Ebre, a l'altre extrem del nostre país, però no aquí al costat. Ja sé que la producció d'allà és molt més elevada, diuen que 70.000 tones, però res no excusa l'oblit del que tenim més a prop, com sempre sol passar.

Dues hores caminant entre camps inundats ens varen fer donar compte de l'extensió dedicada a aquest cultiu. Varem començar la sortida des del mateix Pals i seguint, més o menys, les instruccions d'una de les guies que es solen publicar regularment, sempre hi ha d'haver una mica d'improvisació, vam completar un recorregut total de 20 quilòmetres durant quatre hores, aproximadament.

És una excursió fantàstica, planera totalment, on un dels al·licients principals són les Basses d'en Coll, que porten el nom del promotor del cultiu d'aquest cereal a al zona. A les Basses es poden observar molts ocells que es poden veure també pel mig dels camps d'arròs, ara inundats i amb les tiges verdes de l'arròs que comencen a despuntar.És un paisatge sorprenent, amb el Montgrí reflectit a les seves aigües.

Al passar per can Gelabert, ara convertit en centre logístic d'un camp de golf, vam trobar un jove empleat que es va donar a conèixer com antic alumne nostre. Quins temps i quins records varen venir a la memòria!

També passem pel davant del "Molí de Pals", en actiu des del segle XV. Veiem al costat dels camins els tractors amb els tipus de rodes especials per dur a terme el conreu dels camps. Tot un món desconegut al costat de casa.

Va ser un matí ben aprofitat, recomanable sense cap mena de dubte. Caminar per la natura observant animals i paisatge és bo pel cos i per l'esperit. Sobretot si s'acaba amb un bon esmorzar quan es torna arribar a Pals.

Olors

Avui de bon matí, quan el sol acabava de sortir i els núvols tapaven l'horitzó, baixant pel camí vell de Tamariu, quasi a l'alçada de la Font d'en Cruanyes, tot dirigint-nos a Cala Pedrosa una olor dolcenca ha estimulat la meva pituïtària. Una d'aquelles olors que desvetllen records de temps molt llunyans, de la infantesa. A la dreta del camí un gran saüc, verd i esponerós degut a les últimes pluges, cobert d'inflorescències de color blanc era el que ens oferia el seu perfum.

Tot seguit hem començat a parlar amb els meus companys dels ginys que fabricàvem amb les seves branques: "les petadores". Una joguina que juntament amb una branca de magraner i els fruits del lledoner ens omplien les hores de lleure de les tardes de primavera. Algun dia m'agradarà explicar alguna cosa de la seva confecció i utilitats.

Les olors, encara que no ho sembli, ocupen una part molt important de la nostra vida. Sempre sentim una olor o una altre, a la natura o causada per l'home. Així com la de la flor del saüc i d'altres olors de flors i fruits, de petit m'agradaven emanacions que per algú podrien ser tot el contrari. Especialment, encara sembla que sento les emanacions produïdes pel contacte de la ferradura roent al ser aplicada sobre el casc del cavall, quan el ferrer feia la seva feina a la plaça del poble i tota la mainada ho contemplàvem com un gran espectacle.

Una altra olor que m'agradava en extrem era la de la gasolina. Però no la que senten actualment el afeccionats al món del motor, llavors només tenien cotxe els cacics dels pobles i els camions que repartien o recollien el que fos per aquells verals. L'olor de la gasolina que jo ensumava era la de l'ampolla que la meva mare feia servir per treure taques i que jo anava a buscar a la botiga tot anat-la tapant i destapant mentre caminava.

També desvetllen records les olors dels menjars. D'aquells plats de festa major o de la matança del porc. I també dels del menjar senzill de cada dia, com la que desprèn un barat ben fregit amb l'all i julivert acabat de tirar per sobre.

Dues olors que sempre m'han fascinat des de petit són la de la terra mullada després d'una bona ploguda en un dia xafogós d'estiu i la de l'herba acabada de segar, que ja li ha tocat un puntet de sol tot començant-la a marcir. O la que desprenen les herbes aromàtiques després d'una ruixada d'aigua, sigui de pluja o la que surt del doll d'una regadora.

Podria estendrem amb l'olor dels boscos de tota la vida i l'olor del mar, que no vaig descobrir fins els deu o onze anys en la meva primera excursió a l'Escala. I parlar de les olors de les persones, de les agradables, perquè sempre es tendeix a descriure les desagradables que s'ensumen a moltes aglomeracions.

I què me'n dieu de les que alliberen determinades espècies, que ens fan memòria de viatges a altres països. Així com les de l'encens quan es crema. Amb el seu fum que s'enlaira i es barreja amb les notes d'un cant gregorià que es va perdent pels camins del temps.

Camins tancats (II)

Després d'haver sortit a la Revista de Palafrugell la sèrie d'articles sobre els Camins barrats ha sorgit la polèmica a nivell més general i sobretot entre els usuaris d'aquestes vies de comunicació: ciclistes, motoristes i caminants. Ja se n'havia parlat en algún ple de l'Ajuntament, però al veure que la cosa quedava estancada, l'oposició va començar a recollir firmes per tal de agilitzar-ne el procés.

Com a signant d'un dels articles em van demanar per col·laborar en la recollida. Em vaig moure i entre les persones del meu cercle vaig recollir-ne 130, un 43 % del total de 300 que es van presentar. Al veure com havia anat pel que es vapublicar al Punt i al Diari de Girona em vaig adonar, no podia ser d'altre manera, que tot s'havia polititzat massa i que l'oposició havia capitalitzat totalment la demanda, sense donar massa importància als col·lectius que havíem signat. Ara que tampoc un es pot fiar massa de la visió que tenen els diaris del que succeeix al nostre entorn.

Sembla que l'equip de govern va donar la raó al Sr. Poch, llogater de la barraca per la que passa el camí. No hi tinc res a dir, perquè del que es tractava era d'aclarir com quedava la situació.

Ara el llogater ha publicat una carta al Punt en la que dona "Un 1o a l'equip de govern" i al·ludeix a una sèrie de fets pels que vol justificar aquest tancament. No sé que hi ha de cert en tot això, però es contradiu en alguna afirmació tal com:

- Que el camí encara romant obert. No és veritat està tancat des del juliol de l'any passat.

- Que els gossos no són perillosos i que poden circular lliurament per una propietat privada. Ell adverteix del contrari en un cartell a cada entrada del camí. Els gossos poden circular lliurament si la propietat està completament delimitada, no en el seu cas que no té cap tipus de tanca enlloc.

O sigui que entre uns i els altres els que circulem per camins i corriols quedem fotuts com sempre.