Destí: Les Illes Gregues (III)

Petros, el pelicà de Mykonos

No gaire lluny de Santorini desembarquem al port de Mykonos, una illa eminentment turística amb un passat de dominacions i invasions hel•lèniques, romanes i turques, com a la majoria de les que conformen l'arxipèlag de les Cíclades al que pertany.

Aquesta vegada vam poder desembarcar al port, però vam haver d'agafar l'autobús per acabar d'arribar a la capital, un conjunt de carrers estrets i costeruts, extremadament cuidats, que amb el blanc de les parets, els blaus de les cúpules de les esglésies, molt nombroses, i de tots els elements de fusta de les construccions, així com el vermellós de les buguenvíl•lies que floreixen arreu, formen un conjunt agradable a la vista i apte per deixar-te anar prement el botó de la càmera fotogràfica. Fins i tot les fosques pedres del carrer estan envoltades de pinzellades de pintura blanca per tal de fer-les destacar de la resta.

Molts dels racons i places estan ocupats pels restaurants que esperen l'arribada dels creuers per tal d'omplir les seves acolorides taules on poder degustar el peix a la brasa típic de l'illa. Vam voler visitar l'interior d'alguna de les petites esglésies però o bé estaven tancades o ocupades per restaurants i botigues d'antiguitats.

Quan va començar a canviar la tonalitat del cel, al acostar-se el capvespre, una munió de gent va voler-ho aprofitar per contemplar la posta de sol i com és habitual es va aglomerar al lloc més indicat per la seva observació, on a més a més una sèrie de molins de vent destacaven la seva silueta sobre el blau i el vermell del fons.

Al fer-se fosc vam començar a buscar el camí de tornada. Al arribar a la platja el establiments d'hostaleria començaven a estar en ple funcionament, amb totes les llums enceses reflectides a l'aigua del mar. Al fons de la badia les llums dels creuers destacaven sobre la primera foscor. Ens va cridar l'atenció un grup de gent que envoltaven el que semblava un gran ocell enfilat sobre el pilar d'una font. Ens hi vam acostar i vam descobrir un gros pelicà que es deixava fotografiar per tots costats. Es veu que és en Petros, una de les atraccions de l'illa.

Mentre ens anàvem apartant del brogit anàvem mirant enrere per tal de gaudir del conjunt de petites edificacions, amb les llums de diferents tonalitats que li donaven relleu i amb el fons blau fosc de la nit incipient. Una vegada dalt del vaixell vam completar el panorama amb la lluna que brillava per sobre de tot el conjunt.

Destí: Les Illes Gregues (II)

Baixant pel funicular, a Santorini

Abans de les nou del matí ja havíem arribat a la badia de Santorini. El poc calat del port no ens va permetre desembarcar al moll directament i vam haver d'utilitzar les llanxes que el vaixell ja porta per aquestes ocasions. Des de feia estona ja havíem pujat a coberta per poder observar, mentre ens hi acostàvem, la munió de cases blanques dels pobles que sobresortien dalt de tot dels penya-segats d'aquesta illa volcànica.

Un autocar ens va pujar dalt del pronunciat desnivell per tal de poder descobrir els petits pobles i els conreus, sobretot de vinya, que juntament amb el turisme és un dels medis de vida principals dels seus habitants. Ben aviat les blaves cúpules de les esglésies van destacar entre els demés blaus: el del cel i el del mar. Diu que la raó d'aquest color prové de la prohibició de fer onejar la bandera de Grècia, de ratlles blaves i blanques, per part dels turcs durant una de les invasions; com a resistència els habitants van decidir pintar-hi les cúpules dels seus temples i moltes parts destacades de les seves cases: portes, finestres, escales...

Vam pujar a la part més alta de la illa, la muntanya de Sant Elies, per tal de fer-nos una idea de la forma corbada de la mateixa i de la seva extensió. Llàstima de la calitja que, a la llunyania, no deixava veure tot el paisatge amb perfecció i de les deixalles escampades pel terra del lloc on ens trobàvem. Tot baixant ens vam aturar per fer una degustació de vins de la terra i observar una nova perspectiva de la badia on ens esperava el vaixell.

A la capital, Santorini també, ens vam trobar amb la munió de gent que havíem anat aquell dia a l'illa. Com a totes les poblacions turístiques les botigues, bars i restaurants dominaven la situació. Els carrers estrets i costeruts, empedrats i coberts amb tendals s'enfilaven fins a les dues esglésies principals: l'ortodoxa i la catòlica.

Per baixar tot desafiant el desnivell fins a tocar l'aigua hi havia tres mitjans: una escala de no recordo quantes centenes d'escalons per baixar-la a peu, la mateixa escala per baixar-la muntat en un burro o, un funicular. La majoria de gent optava per aquest últim mitjà, per això hi havia un embús descomunal per tal d'agafar el bitllet i ficar-te a una de les cabines. A nosaltres ens va tocar la primera i amb només dos minuts de tensió, tot observant el paisatge, vam arribar a baix a punt de tornar agafar la llanxa que ens conduís al vaixell.

Destí: Les Illes gregues (I)

A la l´ínia de sortida de l'estadi d'Olimpia

Quant l'any 1992 tothom anava a l'Expo de Sevilla nosaltres vam decidir seguir un rumb diferent anant a l'altre cantó de la Mediterrània per tenir més coneixement d'una de les tres grans civilitzacions que sempre ens havien interessat: Grècia, Roma i Egipte.

Grècia, doncs, va ser el nostre primer objectiu, després ja vindrien els altres dos. Alguns dels que feien el mateix recorregut ampliaven el viatge amb una segona part a les Illes Gregues. Nosaltres tornarem cap a casa però sempre ens va quedar la recança d'haver deixat la feina a mig fer. Fins ara no ha arribat l'hora de poder-la completar.

Amb uns amics, en Pepe i l'Helena, excel•lents companys de viatge, ens vam embarcar a Bari per començar el recorregut. El programa incloïa la visita a unes quantes illes i tres escales en destins prou reconeguts. La nostra primera parada va tenir lloc al port de Katakolon per tal de dirigir-nos a Olimpia. En la nostra primera visita a Grècia ja hi havíem estat però ens va agradar tornar a recordar i veure el que quedava de l'antiga seu de les primeres Olimpíades, sobretot poder posar els peus a la línia de sortida dels atletes a l'estadi. Una guia excel•lent ens va explicar no solament el que veiem sinó també el que significaven i el que es podia deduir de cada una de les "pedres" amb què ens trobàvem.

Després vam visitar el Museu i com a tots els museus hi havia un límit per poder fer fotografies. L'única i curiosa condició era que no hi sortís cap persona en primer pla o clarament destacada al costat, davant o darrera de les obres allà exposades. Pel demés llibertat total.

A mitja tarda varem arribar al vaixell amb una gana que ens esparverava. Havíem esmorzat tard i menjat alguna cosa al sortir del museu, però no havíem dinat tal com Déu mana. Sort que en qualsevol hora trobaves fruita, pastissets o sobretot pizzes per poder-la satisfer.

Aquell dia ens tocava tenir la benvinguda del capità i tal com es preceptiu en aquests casos ens va tocar posar-nos de vint-i-un botó si hi volíem assistir. I ja que t'has decidit per fer un creuer has d'estar disposat a viure i gaudir de tot el que t'ofereix aquest sistema de viatjar.

"Inaudit - Vicenç Bou"

És el nom de l’espectacle que divendres 27 vam poder veure a la plaça major de Torroella de Montgrí. Aquest any es commemora el 125ê aniversari del naixement de Vicenç Bou. Amb “Inaudit-Vicenç Bou” l’Agrupació sardanista Continuïtat, a través del seu Esbart Montgrí ha decidit homenatjar al cèlebre compositor torroellenc.

L’espectacle va durar una hora; dividit en vuit parts, hi participaven uns 40 ballarins. Els arranjaments de la música de Bou que havia fet Jordi Molina, tal com diu el títol de l’espectacle, són Inaudits i tal com diuen els organitzadors “Podem gaudir de la música de Vicenç Bou com no s’ha tocat ni ballat mai fins ara”.

La plaça estava de gom a gom, nosaltres estàvem asseguts davant d’un lateral de l’escenari. Tot el que perdíem de la visió frontal de l’espectacle ho guanyàvem amb el “decorat” que quedava al fons: després dels ballarins, veiem les siluetes dels músics; a un costat el campanar d’una església, que ara s’utilitza per finalitats culturals, amb l’esfera blanca d’un rellotge que destacava en la foscor; a l’altre costat les cases del poble amb els llums encesos i els balcons i finestres plenes de gent; més al fons un altre grup de cases antigues tot envoltant una plaça o eixamplament del carrer, i entre unes i altres tires de banderes de Catalunya il·luminades per la claror groguenca d’uns fanals antics. Dominant-ho tot, al mig d’un cel encara una mica blau, la lluna plena. I a primer terme les evolucions de l’esbart.

Al final de les danses i de les presentacions oportunes, amb el públic posat dempeus i agafats de les mans es va ballar i cantar, juntament amb els dansaires a dalt de l’escenari, una de les sardanes més populars d’en “Vicentet”, que és com anomenaven al compositor els seus convilatants, : “Torroella vila vella”. Una conclusió magnífica per una vetllada emocionant.