Sóc molt amic de les festes i tradicions catalanes. Tota
la vida han format part de la meva manera de viure, tant a la meva infantesa, com en el meu
treball com a mestre, com ara fent d’avi de dos nets preciosos. Ara estem de
ple en les diades de Tots Sants i com cada any surten les polèmiques entre
Haloween i la castanyada. Quina és la millor manera de celebrar aquesta festa,
la provinent dels EEUU o la nostra.
La mateixa polèmica sorgeix amb “el dia dels enamorats”, la
celebrem per Sant Valentí o per Sant Jordi. Sembla que ni l’una ni l’altre són
originàries del país americà sinó que van sorgir d’Europa i ells amb el seu model
de viure ens l’han tornat reenviar.
Parlant de la festa de tardor, la castanyada és la manera
més nostra de celebrar-la, però la costum de buidar fruites que, moltes vegades
eren naps amb llumets en el seu interior, la van dur als Estats Units els
emigrants irlandesos, ja que és d’origen celta. Avui mateix llegeixo al diari
un article de Manel Cuyàs en el que
recorda que la seva mare ho feia amb una síndria.
De tota manera, a mi mai m’ha agradat, incloure en
aquesta tradició, el costum de disfressar-se, anar per les cases a demanar
caramels i fins i tot alguna vegada unes monedes i esclafar ous a la façana de
la casa si no cedeixes a les seves pretensions.
Els meus records d’aquesta diada es remunten als anys de la meva infantesa quan Mn. Joan, el rector de
Galliners, convidava a tota la mainada a fer la castanyada en un prat de les
afores del poble, menjant també magranes provinents del seu hort i, cosa avui
impensable, tot acompanyat d’algun traguinyol
de vi de missa, begut en porró.
Durant la meva estada al Collell la castanyada consistia
en un bon grapat de castanyes bullides que ens donaven abans d’anar a la sessió
de cinema d’aquell dia. Acabada la pel·lícula la sala acabava encatifada de
peles de castanya i allà començava “l’agraïment” dels fàmuls (estudiants que pagaven els
estudis i estada a l’internat fent totes les feines possibles que donaven els estudiants
interns, (alumnes que els seus pares ho podien pagar) i professors que convivien amb ells.
A casa menjàvem castanyes torrades durant molts
vespres dels mesos d’octubre i novembre,
sobretot quan la meva mare anava a mercat a Banyoles i podia comprar-les. També
alguna vegada, poques, havíem fet panallets.
L’anada al cementiri per honrar els morts consistia, no a
portar-hi flors, sinó a resar per ells. Després del rosari de la tarda, el
capellà hi posava un reclinatori (el
cementiri era i és al davant de l’església) i les dones (els homes no anaven a
rosari) s’hi agenollaven amb una candela encesa a la mà; no recordo bé el que
el capellà resava, mentrestant, però en sembla molt que eren les absoltes en
llatí.
 |
| Panellets fets a casa nostra |
.jpg)
