Les goges

Al seu llibre “Una dona d’aigua”  Núria Esponellà ens parla de Sarah, la protagonista, com una dona que té una naturalesa emocional molt variable, com una dona d’aigua, una goja. Tota la novel·la transcorre a Banyoles i sobretot al voltant de l’estany.

Tot això em va fer pensar en una visita que vam fer ara fa dos anys al paratge de Les Estunes i en el recorregut que hi vam fer de la mà d’una “goja”. I què són les gojes?

Segons la Wiquipèdia les dones d'aigua (també dites encantades, aloges,goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana;  figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

El paratge de les Estunes és un espai de gran valor natural. És un dels racons més particulars del municipi de Porqueres: les baumes i les esquerdes de travertí; els roures i les alzines esponeroses; la bella llegenda de les Goges, el silenci tallant i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells conviden a una passejada tranquil·la i plena de la pau del lloc.

Les goges, aloges o dones d'aigua, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien gresca o bé hi filaven tota la nit.

Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó, anomena goges a les dones d'aigua o nimfes. De llargues cabelleres, són éssers eteris que viuen als palaus rocosos de les Estunes. Millor no apropar-s'hi: la seva bellesa pot resultar fatal.

La "goja" que ens va guiar per "Les Estunes"

I la nostra goja particular que ens deia? Doncs que Les Estunes és un paratge misteriós. Entre les seves roques, veureu uns esborancs, que no són altra cosa que l'entrada als palaus de les goges. Us preguntareu qui eren les goges. Doncs eren unes fades molt boniques i delicades, que fa molts anys vivien aquí i s'amagaven sempre de la llum i de la gent. A les seves coves - que en realitat eren palaus- feien grans festes i convits; a vegades, els crits se sentien des de ben lluny, gairebé des del centre de la vila! Per protegir-se dels tafaners, les goges, amb un fil molt delicat, teixien unes xarxes ben fines i impenetrables, que penjaven a l'entrada de les seves coves: els que malgrat tot aconseguien entrar-hi, no en podrien sortir mai més.

Tothom molt atent

De    vegades, de nit les goges s'apropaven a l'estany i allà ballaven i jugaven a prop de l'aigua. Com que no es volien ser vistes de cap de les maneres, qui se les trobava quedava engojat, és a dir, prendat, embadalit, encantat, de manera que no es podia moure ni reaccionar durant molt de temps. L'últim banyolí que va quedar engojat, va ser trobat a prop de les Estunes al cap de dos dies de desaparèixer de casa seva: tenia la mirada perduda i estava tot ell garratibat, i només sabia dir una i altra vegada: deixeu-m'hi entornar, jo me n'hi vull anar. Vigileu, doncs, si passegeu per les Estunes i us trobeu una criatura molt bonica: podria ser una goja.

Geocatching

Tot parlant amb una estudiant de l’IES Frederic Martí de Palafrugell sobre els noms dels carrers de la nostra vila per tal de fer un treball de recerca per aquest curs amb aquest tema, vam sortir a parlar d’altres temes, sobretot de com el jovent d’avui dia omple el seu temps lliure. La noia em va explicar que sortia molt amb la família a la natura i que practicaven el geocatching. La meva pregunta va ser “el geo... què?”  M’ho va explicar i tot va quedar arxivat al meu cervell fina a una altra ocasió.

Totes les imatges de l'article són extretes d'Internet

Aquesta ocasió va arribar quan tot caminant amb la Mª Dolors vam trobar dos ciclistes que furgaven en el  tronc  d’un arbre. Un d’ells era un ex-alumne ,que vaig presentar a la meva dona, i l’altre un amic seu anglès que l’acompanyava. Després de les presentacions, el meu ex-alumne,  ens  va  dir que feien geocatching mentre practicaven l’esport de la bicicleta. I...  es va despertar la noticia que m’havia arribat uns mesos enrere.

El “geocatching” és una afició que cada vegada té més adeptes. Es tracta d’amagar i buscar objectes amb l’ajut d’un GPS i de mapes. Com si fòssim pirates a la recerca d’un tresor o nens jugant a les pistes. En la seva web principal, Geocatching.com, ens ho defineixen així:

El Geocaching (Geocerca) és el joc de cerca de tresors del món real que passa just ara, al vostre voltant. Hi ha 2,475,668 geoamagatalls actius i més de 6 milions de geocercadors arreu del món.

Aquí, hi trobarem tota la informació necessària per endinsar-nos en aquest món:” Una petita animació ens explica, en anglès, les característiques principals del geocaching: hem d'amagar el recipient i donar les pistes a la web perquè altres el busquin o bé posar-nos a buscar el que algú altre ha amagat anteriorment i seguir les pistes que ens ha deixat. Un cop trobada la capsa --on hi pot haver diversos objectes: llibres, monedes, joguines-- es pot intercanviar algun tresor per un de propi, i hem de deixar escrit el nostre nom dins la capsa. Hi pot haver diferents maneres d'arribar al tresor, directament o a través de pistes que porten fins al destí final.

És una activitat que es pot practicar amb nens. Té varis nivells, fins a arribar al cinquè, el de màxima dificultat. Hi ha molta informació a Internet. Al blog “Descobrint i experimentant creixem” ho explica d’una manera molt clara i senzilla. A l’ ”Espai Internet” de “Telenoticies cap de setmana” de TV3 hi vaig trobar la filmació d’un d’aquests recorreguts, de nivell 5, que acabava a les Illes Formigues, ( les que es disputen els ajuntaments de Palafrugell i Palamós).

Si que estava informat del “Bookcrosing”  (intercanvi de llibres) i del Wikiloc (Rutes amb GPS). Dos meus amics (Josep Miquel i Josep Mª Farreró) en publiquen sovint sobre recorreguts pel Baix Empordà, fàcils de fer i que ens descobreixen el nostre món més immediat. Us els recomano.

Embosta

Feia molt  temps que no sentia dir a ningú la paraula embosta; bé, ara tampoc ha arribat a les meves orelles, però la he llegida en el llibre de la Núria Esponellà “Una dona d’aigua” i m’ha cridat l‘atenció, emprada, però, en sentit figurat.

“Era una dona modelable que prenia forma del continent, de la circumstància, I al mateix temps es mostrava complexa; analitzant la seva actitud, arribaves a la conclusió que estava composta de molts elements. Però si intentaves agafar-ne una embosta, se t’escapava de les mans”

Les mans d'en Josep Mª Farreró ens mostren una embosta de serves, un fruit ara quasi desconegut que vam trobar en una caminada des de Puig d'Arques als Àngels.

A alguns diccionaris, en aquest cas el de l’Institut d’Estudis Catalans posa embosta com a sinònim d’almosta i la defineix així:“Mesura de capacitat per a grans equivalent a la quantitat que cap a la conca de les dues mans juntes”.

La palafrugellenca Núria Aupí, en el seu blog, ens recomana recordar les paraules de les que el seu desús  va empobrint  la nostra llengua, ja prou maltractada per totes bandes.

Una d’aquestes és embosta, de la que diu: "Mesura de volum que correspon al contingut que cabia en la conca de les dues mans. A pagès, a l'hora de donar menjar als animals, era el pinso que cabia en les dues mans juntes. Per exemple: Dóna una embosta de gra a les gallines a veure si callen".

Situa el seu us a la seva terra, l’Empordanet, que ara també és la meva d’adopció. Però jo la vaig aprendre a la meva terra d’origen, en el límit entre tres comarques: Alt Empordà, Gironès i El Pla de l’Estany, quan batíem el blat a l’era i agafàvem embostes de blat, ordi o civada.

He trobat també dos poetes que la usen a les seves creacions: l’empordanés Jaume Maurici  a Escolta el crit

Una embosta de terra et bastarà

si vols reconstruir en la teva vida

una pàtria, petita i recollida,

que et càpiga a la conca de la mà.

Una embosta de terra et bastarà.

...

I Anton a Esborrall:

Una embosta de llum,
quan l’oblit rejoveneix sanglots,
que rescati el meu naufragi
del mar de la memòria que s’apaga,
es dilueix i s’empara
en inexistents primaveres.

Una embosta de llum
amb què viatjar fins a un demà sense boira
des d’un ahir sense blau,
deixant enrere insígnies
d’un present que fuig
de l’ombra dels núvols.

Una embosta de llum
que em faci visible i em guiï
a carrers sense desànims,
a racons no viscuts,
on la flor de tarongina
envaeix l’espai amb el seu perfum.

...

Sant Pere de Juïgues (S.XII) (municipi de Vilademuls-Pla de l'Estany)

Després d’haver nascut a Galliners (Vilademuls), ara fa més de setanta anys, d’haver-hi viscut la meva infantesa, part de la meva joventut  i no haver deixat d’anar-hi durant tota la meva vida, encara descobreixo racons d’aquest municipi, tot rememorant  pobles i paisatges  que de tant quotidians ja donava per massa vists.

Un d’aquests  racons "desconeguts", fins i tot pels que passant per la carretera de Galliners a Banyoles  trobem el cartell  que ho indica, una i altra vegada, i no ens hi parem mai, és l’ermita preromànica de Sant Pere de Juïgues , del S. XII. Aquesta vegada no ho vam deixar passar  i tant sols fent un passeig d’un km., pel mig  del bosc ja vam albirar les parets de la masia abandonada que hi ha al seu costat i que en altre temps feien servir  de cobert per guardar-hi  les eines de pagès.

Ara ja està restaurada i forma part de la zona on es va establir la primera colònia de jueus que va venir a Espanya entre els anys 785-841. Aquesta zona s’estenia des del veïnat de Sant Pere de Juïgues fins el límit del comtat de Girona (els actuals límits del poble de Sant Esteve de Guialbes), i des de Galliners fins a la serra de Quarantella.

L’any 888 el comte Dela de Girona va traslladar la comunitat jueva que vivia a Juïgues, únic topònim alt-medieval d’aquestes comarques, a la capital per tal de vitalitzar, segurament, l’activitat artesana i comercial de la ciutat. L’any 957, la finca de Juïgues va passar en possessió del monestir de Ripoll i segurament que foren els seus monjos els que van fundar l’església preromànica que actualment hi ha en aquest lloc.

És una església molt petita, de forma trapezoïdal,  que interiorment amida 3’83 m. d’amplada a l’extrem de llevant i 3’28 m. a l’extrem de ponent. És consagrada  i cada any, a finals de juny, s’hi celebra un aplec amb missa i sardanes.