El cirerer

Les flors del nostre cirerer

El nostre cirerer ja ha florit. El vent s'ha endut tots els pètals i comencen a veure's uns boletes verdes que d'aquí poques setmanes començaran a créixer i a agafar unes tonalitats rosades que esdevindran vermelles quan madurin completament. Les cireres són la meva fruita preferida, des de sempre. Me'n menjaria quantitats impensables, però com en tot en la vida s'ha de tenir una mica de mesura i seny.

Les cireres, com totes les fruites, són més bones collides de l'arbre a primera hora del matí quan encara guarden la frescor de la nit. De petit, però, encara que fos a la migdiada, mentre els grans dormien, m'enfilava a les branques dels cireres de casa dels meus avis i no em cansava d'escopir pinyols i empassar-me la carn suau i sucosa de la fruita; m'era igual que fossin una mica calentes del sol. Mai m'han fet mal de panxa; només de veure el seu color brillant ja se'm fa la boca aigua.

Qui, quan era petit, no s'ha penjat de les orelles dos parells de cireres enganxades pel cuell com si fossin arracades? És l'única fruita que permet fer-ho abans de fer-hi una queixalada. Una endevinalla ja ho diu:

"D'una en una o per parelles
arracades divertides
penjades de les orelles"

En Gerard i la Mireia fa una colla d'anys

Una altra, potser la més popular i que té múltiples versions ens proposa endevinar:

"Don Dorondon s'està al terrat
amb trenta mil homes al seu costat;
tots van vestits de vermell,
menys Don Dorondon, que és el més vell"

El refranyer diu de les cireres:

"Per l'abril, l'oriol ha de venir, i si no venia, les cireres no madurarien"
"Cada cosa pel seu temps, i pel maig cireres"
"Les cireres d'una en una, pel maig i pel juny a grapats"
"La cirera té el cor trist i la cara alegre"
"Si vols un cirerer, cuida'l bé"

Qui no ha vist mai cap versió de la famosa obra d'Anton Txèkhov "L'hort dels cirerers"? Es va estrenar al Teatre d'Art de Moscou el 17 de gener de 1904 Txèkhov va projectar aquesta obra com una comèdia i en conté alguns elements; tanmateix, Stanislavski insistí en dirigir l'obra com una tragèdia. Des de aquesta producció inicial, els directors de teatre han hagut de lluitar contra la doble naturalesa d'aquesta obra. Talment com el la polpa i el pinyol de la fruita d'aquests arbres.

Sakura és una paraula que en japonès dóna nom a la flor del cirerer. És considerada la flor nacional del japó i també és el títol d'una de les cançons més conegudes de la tradició musical japonesa. La floració efímera dels cirerers s'ha associat amb la mort, i les flors tenen un fort simbolisme al Japó utilitzat en la pintura, la literatura (avui també el manga i anime) i la música. Com a element decoratiu, es representa la flor sobre tota la mena de béns de consum: quimono, papereria i vaixella.Durant la Segona Guerra Mundial, el sakura es va utilitzar per motivar i avivar el nacionalisme. Els kamikazes japonesos pintaven flors de cirerer als costats dels seus avions, o s'emportaven unes branques, abans d'una missió suïcida. Es tiraven pètals de cirerer per honorar els que anaven a morir pel seu emperador. La majoria d'escoles i edificis públics japonesos tenen plantats arbres de sakura.

Els fruits del nostre cirerer

Joan Manuel Serrat va immortalitzar aquest arbre amb la seva cançó: "Sota un cirerer florit".

Sota un cirerer florit
murmuri d'abelles,
murmuri d'abelles.
Sota un cirerer florit,
murmuri d'abelles
que m'adormí.

Com si s'estronqués la vida,
quan tu vas tancar la porta
em quedà l'ànima morta,
vas deixar-me amb les mans buides.
Al perdre la teva imatge
em va enfonsar l'enyorança
i vaig perdre l'esperança
creient que no tornaries.

I així vaig viure
amb les mans buides
i el cor patint.
Res no em quedava,
només somniava
sota un cirerer florit.

Però el temps d'estimar és tan fràgil,
quan menys te n'adones es trenca,
se'n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg.
Avui que els teus ulls em miren,
he tornat a sentir pena,
ell se t'ha girat d'esquena,
i no creus que s'ha acabat.

Dius que és un somni,
només un somni,
pobre infeliç!
Vius de mentides,
tens les mans buides,
com jo ahir.

Sant Jordi 2011

He obert la finestra del menjador i un cel completament blau ha aparegut davant dels meus ulls. Després de que m'hagués despertat la fressa de la pluja durant la nit passada i pensant en les prediccions dels meteoròlegs ha estat una sorpresa agradable, però al mirar cap el costat de mar he vist que les nuvolades no ens havien abandonat. He sortit al jardí i m'ha envaït la intensa flaire de la flor del llimoner, on ja brunzien les primeres abelles per sobre de les gotes de pluja que s'havien quedat sobre les fulles i entre els raigs de sol que brillava intermitentment.

Els rosers havien començat a florir i he anat a mirar si la pluja havia respectat alguna rosa per poder oferir-les a les dones de casa en dia tant senyalat. N'hi havia dues, vermelles, cobertes per gotes d'aigua ressaltant el seu color, que al flairar-les exhalaven una intensa olor. Abans de tallar-les no he pogut resistir-me a la temptació de fer-lis fotografies en el seu ambient. Una d'elles és la que encapçala aquest escrit.

Més tard hem sortit a fer un vol pel poble per copsar l'ambient festiu. Els carrers anaven plens de gent, feia temps que no es veia tanta animació. En una part del recorregut ens hem vist frenats per l'acumulació de persones i s'avançava molt lentament, no era possible acostar-te a les parades de llibres per veure el que t'oferien, era afeixugant. Una falta de previsió per part del que varen decidir instal•lar-les en la part més estreta del carrer de Cavallers.

És un bon dia per trobar amics i coneguts fer petar la xerradeta. Per acostar-te a la instal•lació que havia muntat La Xarxa per a diversió de la mainada i anar a Plaça Nova per tal d'escoltar alguns compassos de les sardanes que aquest dia sempre s'enlairen enmig de les parades de flors i de les dels partits polítics, que en aquest any d'eleccions ens "venen" les seves propostes.

A la tarda tornem al mig de la vila per tal de participar en les deu hores de lectura de l'obra de Josep Pla. Avui es llegeix el llibre: "Barcelona, una discussió entranyable", inclòs en el tercer volum de la seva Obra Completa "Primera volada". Des del primer any, ara en fa vuit, hem llegit unes planes escrites pel nostre convilatà, des de l'escenari del Teatre Municipal. Abans he col•laborat durant dues hores amb els organitzadors de l'acte per tal d'orientar als lectors que volen llegir durant uns minuts l'obra d'un dels nostres millors nostre escriptors.

Enguany, les deu hores de lectura es podien seguir per Internet. Es així com hem acabat el dia de Sant Jordi: escoltant la veu de Montserrat Carulla, l'última dels lectors, llegint Josep Pla, còmodament instal•lats a casa nostra.

Adéu, Montse!

Dilluns vam dir adéu a la Montse. Vam acomiadar a la Montserrat Pous i Sabadí a la platja d'Empúries, davant del Moll grec, tal com ella volia. Un lliri groc, el seu color preferit, una espelma encesa i la urna amb les seves cendres van presidir la senzilla cerimònia. Les veus de la coral Empòrium, on canta la seva mare, i a les que també s'hi va afegir, les dels seus cosins llegint varis textos referits a la Montse, d'un dels quals ella n'era l'autora i les paraules dels pares agraint l'assistència de la gran quantitat de parents i amics, que van voler afegir-se al comiat, van ressonar per sobre les onades de la Mediterrània que ella tan estimava.

Dilluns vam dir adéu a la Montse, una dona valenta, molt valenta, capaç de tot, superant el 100% de discapacitat física amb el que li havia tocat viure. Però amb una intel•ligència, una voluntat i una capacitat de treball insuperables. Una dona, que tal com ens va dir el seu pare, en les paraules d'agraïment: "La Montse no ha caminat mai, però ha arribat molt lluny". Tan lluny com poder estudiar, des de casa, fins arribar ha obtenir el carnet de periodista, tan lluny com ser cap de programes de Ràdio l'Escala, tan lluny com dirigir l'àrea de comunicació i premsa municipal, tan lluny com tenir un programa propi setmanal a Catalunya Ràdio amb el nom de Superant obstacles i al mateix temps col•laborar amb Xavier Solà amb El Suplement de dissabtes al matí, tan lluny com ser propietària de la llibreria i papereria El Pergamí, on s'oferien una sèrie de serveis que abans s'havia d'anar a Figueres per obtenir-los, tan lluny com poder fer servir l'ordinador, amb un programa especial i petits moviments del cap (l'única part del cos que podia moure)... i no acabaríem.

La Montse no va caminar mai, però el seu pensament, la seva força i l'ajuda dels seus pares la van fer arribar allà a on fos: presentant llibres, participant en taules rodones, col•laborant o sent promotora d'actes festius i culturals, com la fira grecoromana del Triumvirat Mediterrani, implicada totalment amb la vida cultural i social escalenca.

A la Montse li agradava viure i procurava complir, tan com podia, la seves recomanacions predilectes: "La nostra obligació és viure feliços" i "Res és impossible". Li encantava està voltada de gent i poder parlar i discutir sobre qualsevol tema. Gaudia assistint als concerts dels seus cantants preferits, assistint a una bona obra de teatre o mirant una pel•lícula interessant, havia participat en concursos de televisió i xalava (tal com diuen a l'Escala) davant d'una taula ben parada. Era una bona lectora i estava al dia de les novetats en tots els àmbits. Només l'aturaven les dificultats físiques personals i les de mobilitat, per les que havia lluitat des de tots els punts de vista.

La Montse tenia dots de líder. Ja de petita, des de la cadira de rodes, dirigia els jocs dels nens i nenes del barri, més tard va organitzar classe de repàs durant les vacances i sempre estava al capdavant de les trobades i festes amb els seus nombrosos cosins.

La Montse que tot i necessitant ajuda en tot i per tot, de dia i de nit, va arribar tan lluny, imagineu-vos si s'hagués valgut per ella mateixa.

Bon dia tingui!

Hi ha dies que et sens invisible. Vas pel carrer, surts a caminar, entres a qualsevol lloc i sembla que ningú et vegi. Gent que normalment et saluda no et diu res, ni et mira, va a la seva. Persones que segurament l'endemà fins i tot t'aturaran per explicar-te qualsevol història o simplement et diran adéu, però et miraran, i t'ho diran. Sort que els amics de veritat sempre et veuen.

Avui durant la caminada del dia em pensava que en seria un d'aquests. Un senyor gran que normalment diu bon dia o almenys mou el cap amb un petit ronc no m'ha ni mirat, ens hem creuat i no m'ha vist. Un ciclista m'ha passat tant a tocar que m'he hagut d'apartar i res de res; això que els que pedalen solen ser ben educats. Sort que a la tercera ha anat la vençuda i una senyora, que tota suada, pretenia seguir els seus gossos ha deixat anar un adéu que valia per tots tres.

Mentre anava fent el meu camí pensava en altres situacions tot passant entre els camps verds, després de les pluges recents, esquitxats de les primeres roselles. Ahir, sense anar més lluny, després de l'hora de ioga, un dels participants, un home estranger que tot just he vist un parell de vegades, quan es va acomiadar de mi als vestidors, va deixar anar un "Bon dia, tingui!" que em va deixar parat. Feia temps que una persona gran, i petita també, no em saludava d'aquesta manera. Estan lluny els anys en que era normal aquest tipus de salutació.

Tant lluny con la manera en que havíem de dir adéu a una senyoreta, quan jo era petit, al sortir de classe. Tots posats en fila, amb les mans agafades darrera l'esquena, desfilàvem pel seu davant dirigint-nos a la porta i deixant anar, amb una lleugera cantarella: "Usted lo pase bien!". Així en castellà, quan al cap d'un moment, a fora de l'escola, ens parlàvem, com era normal, en la nostra llengua. És clar que eren temps franquistes.

Uns dies a Berlín (i VI)

Xemeneies de Cecilienhof (Conferència de Postdam)

Vam decidir dedicar un dia a Postdam, l'antiga residència dels reis prussians,. Va ser un dia tranquil, sense proposar-nos res per endavant tot va sortir rodó. El tren ens hi va portar en mitja hora. Arribats a l'estació va venir just per agafar una espècie de bus turístic que ens va passejar per la ciutat tot reben informació pels auriculars que ens van facilitar, mentre desfilaven pel davant dels nostres ulls residències senyorials, llacs, alguns amb una capa de gel, i boscos, molts boscos. La vegetació sense fulles, per l'època de l'any que érem, donava al conjunt un aire especial.

Palau de Sans Souci

La primera parada va ser a Cecilienhof, una espècie de palau-casa de camp, on el 1945 es va celebrar la conferència de Postdam entre Churchill, Truman i Stalin. Una de les parts més interessants de l'edifici són les xemeneies, la majoria de les quals només tenien una funció merament decorativa. Vam seguir l'itinerari passant pel costat de més palaus i residències i vam arribar al parc de Sans Souci. Vam fer la segona parada a la residència d'estiu de Frederic II el Gran, una espècie de Versalles en petit on el rei volia passar els dies "Sense preocupacions" (Sans Souci). Construït sobre terrasses de vinyes i voltat de jardins i fonts, era un bon lloc per aconseguir el que volia. Fins i tot per dissimular uns dipòsits d'aigua va fer construir unes ruïnes antigues per oferir una bona perspectiva per entre les comunes del palau. L'autobús ens va portar a l'extrem del parc per fer una breu parada al Palau Nou i els edificis del davant. Aquest edificis auxiliars estaven ocupats pels serveis, però construïts de manera opulenta, amb grans escalinates i columnes per oferir una bona vista des de la residència real. Ara hi ha la Universitat de Postdam.

Fen postres a Sans Souci

Vam tornar al Palau de Sans Souci perquè teníem hora per visitar-ne l'interior. Mentrestant havíem de dinar. Un restaurant nou de trinca ens oferia els seus serveis, però teníem el temps limitat per causa de la visita concertada. Encara ens faltaven les postres, vam pagar el que havíem consumit fins aquell moment, vam fer la visita al palau i vam tornar al restaurant per tal de gaudir dels pastissos que s'exposaven a l'entrada. Satisfets del tot un autobús ens va portar a l'estació i d'aquí amb tren altra vegada a la capital.

Es va acabar el dia passejant per Unter den Linden (Avinguda dels til•lers) que va des de l'Illa dels Museus fins a la Porta de Branderburg. Un espai amb edificis barrocs, columnes clàssiques, botigues luxoses i la gran estàtua de Frederic el Gran. Feia fred però no podíem deixar Berlín sense fer-hi encara que fos un breu recorregut. De tornada a l'hotel amb metro i a peu pels carrers de Berlín vam comentar que aquest no eren massa il•luminats. Segurament els alemanys s'han adonat abans que nosaltres que no fa falta fer tanta despesa en aquest temps una mica complicats.

Uns dies a Berlín (V)

Altar de Zeus de Pèrgam

El matí del tercer dia de la nostra estada el vam dedicar a l'anomenada Illa dels Museus (Museumsinsel). L'illa que fa el riu Spree al mig de la ciutat, de la qual la part nord està ocupada per sis museus que permeten contemplar l'art de l'antiguitat fins el segle XIX i des de 1999. És Patrimoni de la Humanitat. També hi trobem la Catedral de Berlín que en realitat és un temple de l'Església Evangèlica d'Alemanya. Una part d'aquests museus encara estan en procés de reconstrucció després dels bombardejos de la II Guerra Mundial. Fins a la reunificació dels anys 90 no és va començar, igual com en altres edificis nobles de la ciutat que estaven repartits entre els dos costats, així com l'edificació de noves construccions, com ja vam veure a la plaça Postdamer, a la plaça Alex... Com molts dels visitants ens vam decidir per visitar el Pergamonmuseum i el Neues Museum. El que impressiona del primer són els tres edificis a mida original que conté: l'Altar de Zeus de Pèrgam, la Porta de Ishtar de Babilònia i la Porta del Mercat de Milet. Recordo haver col•leccionat les seves imatges dels cromos que sortien a una xocolata quan jo era petit. L'originalitat d'aquest museu, inaugurat el 1930, és que primer es van portar les obres directament de les excavacions i després és va construir l'edifici al voltant seu.

Porta de Ishtar de Babilònia

El Neues Museum es va obrir el 2009 després de 70 anys d'estar tancat a causa dels bombardejos de la II Guerra Mundial. Dedicat especialment a la cultura egípcia, és visita obligada sobretot per veure el famós bust de la Reina Nefertiti. És el centre d'atenció de tots els visitants comparable a la Mona Lisa del museu del Louvre. Em va agradar més la manera com està col•locada la reina egípcia, que situada sota una gran cúpula queda molt ben il•luminada i es pot observar còmodament; en canvi la pintura de Leonardo, amb tota la gent aplegada a tocar del vidre, només reflectia les cares dels observadors, al menys quan hi vàrem anar fa uns quants anys.

Bust de Nefertiti

A l'esplanada que hi ha entre la catedral i 'l'Altes Museum vam trobar un grup de nois i noies espanyols que venien de Lió, on estudiaven, als que vam demanar que ens fessin una foto. Vam establir-hi conversa, ens van demanar informació sobre Berlín com si en fóssim uns grans experts i encara els vam poder ajudar i orientar sobre el que podien veure amb el temps que tenien. Després de l'activitat que portàvem es feia necessari un descans. Aquella tarda va ser de relax fins que vam decidir anar a sopar a l'Anna Blume, un restaurant-floristeria que havíem vist recomanat a una guia, on per cert vam fruir amb unes creps de primer ordre.