Almeria (Reconciliació) (I)

Cabo de Gata

L’últim viatge amb l’Imserso ha servit per reconciliar-me amb les terres d’Almeria. En un llunyà 1963 vaig passar tres mesos en el campament militar de Viator per dedicar-los al “servicio de la patria” com a pas previ a la travessia de l’Estret de Gibraltar en direcció a Melilla com a destí definitiu. M’havia promès no tornar a cap dels dos llocs i he complert aquesta promesa: he anat a terres d’Ameria, però no he trepitjat l’antic campament, ara en mans de La Legión, i possible motiu d’una de les excursions que s’oferien.

Cabo de Gata

El paisatge d’Almeria em va sorprendre desagradablement si em limito a les primeres impressions i segurament influït pels antics records; però de mica en mica i a base de fer km., amunt i avall, la meva impressió es va anar dulcificant i acceptant que era un paisatge diferent, al que no estem acostumats.

El "cabo de Gata", tot i l’aspror de les seves roques, com a la majoria de caps marins que he visitat ofereix un bon espectacle, però res a veure amb el cap Sant Vicente, el cap Nord, la Punta Nati a Menorca o el nostre cap de Creus.

Diumenge de Rams a
"Las Salinas del Cabo de Gata"

Les Alpujarras d’Almeria ja ofereixen un altre tipus de paisatge, amb més espais verds i sobretot els pobles enfilats a les ondulacions de les seves muntanyes. Tot mirant el mapa ens vam proposar arribar fins a Ohanes després d’alguns km.de corbes i al mirador de Canjáyar, una mica més amunt, per tenir una bona perspectiva d’aquest poble i de bona part del territori.

Des de Mojàcar

Ens van sorprendre els poblets de Mojácar i de Níjar d’una blancor espaterrant i  amb uns carrers que et feien dir “si senyor” a l’hora d’enfilar-t’hi; es veu que els seus veïns, com els de molts altres, estan obligats a “encalarlos” almenys una vegada a l’any.  Val la pena perdre’s pels seus carrers, carrerons  més aviat, tot admirant els paisatges situats als seus peus.

Des de l'Atalaya, a Níjar

Encara que tinguin un gran valor  pel desenvolupament econòmicde la província, no em van agradar gens les grans extensions del que en diuen “mar de plàstico”, els hivernacles que forneixen de productes hortícoles a  bona part d’Europa. Passar amb el cotxe per carreteretes flanquejades per aquest tipus de construccions, que la majoria semblen més aviat precàries, fins i tot és depriment.

Paisatge de Las Alpujarras

Mínima part del gran "Mar de plàstico" (www.google-earth.es)

Autobiografia i diari personal

Ahir es van complir 75 anys de la mort d’Anna Frank, l’autora de “El diari d’Anna Frank”, un diari escrit mentre s’amagava, amb la seva família i quatre amics, durant l’ocupació alemanya a Amsterdam durant la segona Guerra Mundial.

Deportada a Auschwitz va morir en tal dia com avui; el seu pare va ser l’únic de la família que va sobreviure als camps de concentració nazis. Va ser ell qui va fer publicar els escrits de la seva filla l’any 1947; el 1955 es van publicar en espanyol amb el títol de  “Las habitaciones de atràs”.

Pel mes de febrer del 2008 vam poder visitar aquestes “habitaciones de atràs” a la casa on va viure i on la van capturar els membres de la Gestapo. Durant aquesta visitar vaig poder adquirir-hi la traducció en català d’un dels diaris personals més famosos del món.

Reconstrucció  de l'habitació a la casa d'Anna Frank,
a Amsterdam

A Palafrugell hi ha una plaça dedicada al seu nom, no gaire lluny de la Fundació Pla.

Es precisament en aquest aniversari que vam acabar el taller sobre com escriure un diari personal o autobiografia que organitzava “L’aula de lletres” de la Fundació Pla a càrrec de la professora Raquel Piccolo. Ha estat un taller molt interessant, envoltats pels llibres de la biblioteca Josep Pla, que ens han inspirat durant les dotze hores (sis dissabtes de 11 a 1) que ha durat el curset.

Fundació Josep Pla

M’hi vaig apuntar per mirar d’agilitzar i acabar unes memòries que tenia començades i aparcades des de feia temps. Havia arribat fins als 20 anys i ara amb l’empenta del curset tornaré a posar fil a l’agulla. Espero que aquest treball serveixi per agilitzar la memòria, procurant arribar fins allà on pugui. Una altra activitat que omplirà les hores de jubilat, juntament amb les altres que ja ocupen bona part del meu l’horari diari. 

La biblioteca on es va desenvolupar el taller

Un campanar sense campanes

Encara es poden llegir a la premsa articles sobre les campanes de la catedral de Girona. Ja fa massa que dura aquesta història, exagerada per un costat i per l’altre; m’ha fet pensar en altres temps.

Quan jo era petit al campanar del meu poble no hi havia campanes, les havien convertit en canons durant la guerra civil. Com s’ho feien els veïns per quedar assabentats dels esdeveniments més importants que s’esdevenen a la població?

La falta de diners d’aquells anys van fer que el nou rector s’empesqués un sistema per a substituir-les. Van fer la seva feina dues llantes de les rodes d’un camió que degudament percudides amb una barra de ferro feien un so més o menys semblant al desitjat. Durant els setze primers anys de la meva vida vaig ser convocat pel soroll d’aquells ferros penjats d’alt del campanar de l’església de Sant Julià i Santa Basilisa de Galliners.

Les peanyes dels dos sants
son les llantes que feien de campanes

L’any 1958 es van estrenar dues campanes noves i aquelles llantes de camió es van convertir en peanyes per aguantar les imatges dels dos patrons situades a cada costat de l’altar major. Al 1981 un llamp va esberlar el campanar, va foradar la teulada i va partir la façana de l’església, però les campanes van resistir els embats de la naturalesa.

Els diferents tocs ens convocaven, com a pertot,  per assistir a les diferents funcions religioses, per les grans festes amb un bon tritlleig, per  la mort d’algun veí, per anar a apagar foc, per l’arribada del peixater..

Quan algú deixava aquest món, dos veïns del difunt eren els encarregats de pujar al campanar, fos de dia o de nit i fer-ho saber a la resta del poble. De jovenet m’havia trobat d’haver-hi de pujar a les fosques i em moria de por, en mig de la voladissa dels ocells que s’hi refugiaven, de les corredisses d’alguna rata i amb una espelma a punt d’apagar-se degut als corrents d’aire que circulaven per les escales.

Ara quan anem al poble només sentim les campanes el tercer diumenge de cada mes, que és el dia que hi ha missa. Si algú necessita tranquil·litat li recomano que vagi a Galliners. No es sent res, dormirà tant tranquil, que fins i tot trobarà a faltar algun soroll, la majoria de nits semblarà que a sobre del llit està navegant per l’infinit.