Mig any de lectures

Des de l’ultima vegada que vaig escriure sobre les meves lectures han passat alguns mesos. He llegit al voltant de trenta títols més però no n’he trobat quasi cap que m’hagi entusiasmat de veritat. Em poden haver interessat en algun moment però no tant com no poder-los deixar fins a arribar a la darrera paraula. Fins i tot d’algun dels meus autors preferits em va costar arribar al final. Tal és el cas de “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món” de Haruki Murakami.

Dels meus admirats autors de novel·la negra. Andrea Camilleri i Dona Leon he llegit “Foguerada d’agost” i “La pensió Eva”del primer i “Qüestió de fe” i “L’altra cara de la veritat” de la segona. Tots quatre títols segueixen la línea habitual dels seus autors però cap arriba al nivell excepcional d’alguna altra obra seva de la ja he parlat en altres ocasions.

Alguns autors dels que me n’havien parlat molt i que no coneixia, verdaderament m’han decebut. Tal és el cas de dues escriptores com Anna Gavalda i “El consol” i Asa Larson i “Aurora Boreal”, que no té res a veure amb el super-popular del mateix cognom.

D’autors de casa nostra i amb temàtiques molt més properes podria citar, entre d’altres: “Olor de colònia” de Sílvia Alcàntara, en la que evoca la vida d’una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. “Petons de diumenge” de Sílvia Soler, que ella mateixa defineix com un homenatge a les dones que van fer petites revolucions durant el franquisme i “Cuatro dias de enero” de Jordi Sierra i Fabra, un retrat de la Barcelona famolenca, trista i terroritzada davant la imminent entrada dels nacionals.

Per acabar voldria citar els cinc llibres, de temàtiques molt diferents, que més m’han cridat l’atenció. “La caza salvaje” de Jon Juaristi, “La casa de la mesquita” de Kader Abdolah, “Els jugadors de whist” de Vicenç Pagès Jordà, “Els plats trencats” d’en Francesc Sanuy i “Saber perder” de David Trueba. Des del nacionalisme vasc, la rica cultura persa enmig de la vida quotidiana dels iranis, la ciutat de Figueres i el seu castell com a rerefons, les verdaderes causes de la crisi i una noia de setze anys , el seu pare, l’avi i un jugador de futbol sud-americà, és el que us podeu trobar si llegiu alguna d’aquestes obres que us recomano.

Ara fa un any

Foto d'ara fa un any: "El Quermany Petit, a Pals, cremat".

Qui m’havia de dir que acostumat a les llargues caminades amb els Matiners un petit recorregut de set quilòmetres ja havia de ser quasi una heroïcitat. Ara farà un any que la meva vida va fer un tomb i caminar va deixar de ser una part fonamental del meu dia a dia i ha passat a ser una més de les activitats que faig durant la setmana. Aquest mesos de maig i juny he caminat molt poc, per culpa del temps, per circumstàncies familiars i per les visites als metges, per tal de certificar que vaig progressant adequadament.

Trobo a faltar molt les llargues rutes per les nostres contrades. Amb l’explicació del nostres recorreguts podia omplir moltes planes del blog i les fotografies, fetes dia a dia, donaven testimoni del que havíem trobat i observat. Ara com que quasi sempre faig la mateixa caminada, pels voltants d’Esclanyà, ja no val la pena emportar-me’n la màquina de fotografiar. Torno als meus orígens caminadors, de quan em vaig jubilar, al fer el mateix recorregut fins a tocar l’aigua de Tamariu més de cent vegades.

Després em vaig ajuntar amb els que més tard varem ser, i encara són, els Matiners. Veurem si després de fer cent vegades el recorregut actual puc tornar a sortir quasi cada dia amb ells. Ara hi vaig algun dels dimecres en els que en Josep Miquel adapta les caminades per tal de no trobar gaire pujades que m’obliguin a aturar-me per poder respirar a fons i no cansar-me massa. En sap greu fer-los alentir la marxa a la que estan acostumats i a reduir les distàncies. Tot i així l’últim dia varem caminar més d’onze quilòmetres, que en les actuals circumstàncies ja em deixen satisfet.

Trobo a faltar el Caminar, amb tot el que comporta a més de posar un peu davant de l’altre i anar fent km. Les converses de bon matí, que es van ampliant a mida que el sol surt per l’horitzó. Els esmorzars, que de tant en tant posen un punt d’il·lusió al final o a mitja caminada. Les sortides especials per veure un paisatge, una construcció, unes plantes o qualsevol detall que pot semblar insignificant per molta gent però que a nosaltres segur que ens interessa. Els àpats amb les nostres dones, que de tant en tant ens venen a esperar al final del trajecte o per celebrar qualsevol esdeveniment.

Espero anar augmentant el nombre de quilòmetres, quasi 14.000, que porto des de que vaig començar les caminades, poder variar els recorreguts i els paisatges i gaudir de la companyia dels Matiners.

Històries d'abans

Màquina de segar (més moderna de les que jo havia vist a la meva infantesa)

L’altre dia, tot caminant pels carrers d’un del nostres pobles, em van cridar l’atenció les retxes d’unes finestres formades per un seguit de triangles fixats sobre unes fines barres de ferro. M’hi vaig acostar i vaig adonar-me que eren com unes serres. Les serres que servien per tallar els cereals una vegada col·locades a les màquines de segar que solien ser estirades per un cavall.

A partir d’aquí i tot mirant els camps daurats que envoltaven el poble no vaig poder deixar de pensar en aquells llargs dies de començaments d’estiu on la feina principal dels pagesos era la sega. Quan anàvem a l’escola fins el quinze de juliol, les finestres obertes ens deixaven entrar el so característic de les màquines de segar i sabíem que a la tarda també ens tocaria a nosaltres donar un cop de mà en qualsevol de les feines relacionades amb la sega.

El que ens feia més il·lusió, però, era pensar en l’hora del berenar. Un d’aquells àpats de pagès que quan es feia en temps de treball dur no s’hi escatimava res. Havia arribat el moment de treure del rebost els pernils, les llonganisses, els lloms ... i tot el bo i millor del porc que havíem sacrificat l’hivern passat. Amb unes llesques de pa de tres quilos sucades a l’amanida de ceba, tomata i olives, on l’oli no s’estalviava, i tot xerricant del porró que sempre rajava massa per nosaltres, la mainada, no es podia demanar res més. Solíem acabar amb més d’una llàntia i algun regalim de vi a la camisa, però qui si fixava al mig del batibull que s’organitzava davant del suculent menjar, de les variades converses i de les xafarderies que s’explicaven, tots asseguts en rotllana a sota de l’ombra d’alguna planta propera al camp on s’estava segant.

Quan arribàvem a certa edat, crec que al voltant dels deu anys, ja ens començava a tocar d’aprendre de lligar les garbes. El que anava assegut a la màquina anava fent voltes al camp tot deixant un rastre de plantes tallades, que els altres procuràvem fer-ne feixos (garbes) procurant que tots quedessin iguals i lligant-los amb un grapat de les mateixes tiges del cereal.

De tant en tant s’aixecaven del mig dels sembrats volades de guatlles que hi havien fet el niu i que en moments de tranquil·litat deixaven sentir la seva veu al crit de "blatsegat!!-blatsegat!!". També alguna serp havia donat més d’un ensurt a algú quan s’esmunyia de la màquina que avançava implacable pel camp de blat.

Al final de la jornada, abans que la humitat s’apoderés de les garbes escampades es procedia a fer-ne gavellons, una construcció feta de tal manera que n’impermeabilitzava el seu interior i deixava el blat a punt per dur-lo a l’era el dia del batre. Més d’una vegada ens havien servit de refugi quan una tempesta d’estiu ens agafava a l’intempèrie.

Amb l’aparició de les grans màquines recol·lectores va començar a desaparèixer un món i en va néixer un altre que per sort dels pagesos els va fer la vida molt més còmoda.