Barallant-me amb les tecles i el ratolí

L'informàtica, els ordinadors o com en vulgueu dir sempre han estat superiors a mi. Des d'un bon començament de la seva aplicació a l'escola, només per posar notes, vaig buscar algú que hi entengués una mica més que jo i a canvi d'alguna altra feina se'n cuidés del que per mi era un verdader martiri.

Al llarg dels anys, a poc a poc i amb molta força de voluntat, he anat entrant, segons les necessitats del moment, en aquest món tan complex, al que hi has de dedicar moltes hores si tan sols vols sortir-te'n una mica.

I aquí hi ha el problema, el temps. M'agrada fer tantes coses, sobretot llegir, que el temps per dedicar-me a la informàtica sempre ha estat a la cua de les meves preferències. Bé últimament això no es cert, al anar descobrint el suc que se'n pot treure d'una eina com aquesta, adaptant els aprenentatges a les meves aficions ha estat la clau que m'ha obert un món nou, més ben dit, un univers que no s'acaba mai i m'ha enganxat força més hores a la cadira que està situada davant l'ordinador.

Per anar-me introduint en aquest món, he fet cursets, he comprat llibres i he anat agafant més paciència per no engegar-ho tot a rodar a la primera dificultat. Però el meu verdader mestre ha estat el meu fill, en Gerard, que com enginyer de Telecomunicacions que és en sap un niu; ell si que n'ha tingut i en té de paciència per explicar-me el funcionament de cada nou programa que vull fer servir i per resoldrem les dificultats que li plantejo constantment. Actualment hem arribat a un punt que davant qualsevol complicació li envio un correu electrònic explicant-li la qüestió; quant ell té temps s'introdueix al meu ordinador, des de Barcelona, i em soluciona el que s'ha de solucionar. També és ell que em va esperonant i em va plantejant coses noves que sempre m'interessen i acabo per embolicar-mi. L'última de les joguines informàtiques que m'ha fet arribar als dits és aquest bloc al que heu entrat i que esteu llegint en aquest moment. Ell l'ha dissenyat i jo només he d'introduir-hi els meus pensaments i les meves fotografies. Faig servir aquesta eina fenomenal per fer més fàcil tot allò que m'interessa. Principalment com a tractament de textos i de fotografies.

No estic d'acord amb un dels meus escriptors preferits, Josep Mª Espinàs, i la faig servir com a màquina d'escriure, amb totes les avantatges que comporta: escriu, com és natural, no has d'esborrar ni tatxar, ho guarda tot ben endreçat, ho pots trobar sempre que vols en un moment i ho pots imprimir ràpidament.

Per les fotografies exactament el mateix, les guarda, les ordena, les puc veure directament a la pantalla de la televisió, en puc fer un àlbum i rebre'l a casa al cap d'uns dies, etc. També m'he interessat pel Tractament d'imatges amb el Photoshop i ara estic a punt de començar un curset de Powerpoint.

A més a més tot el que he escrit i fotografiat puc enviar-ho a qui vulgui a qualsevol lloc del món i per la mateixa regla de tres rebre-ho a casa. Era un goig poder rebre les fotografies acabades de fer d'en Gerard des de l'altre costat del món en els seus viatges de feina: Haití, Bangkok, la Índia...

Altres utilitats que hi he trobat són: controlar els comptes del banc, fer pagaments i traspassos i sobretot l'Internet. Allà hi puc consultar els llibres que van sortint, hi he descobert més d'un bon escriptor i tot el referent al món del cinema i de la música, dues de les meves altres passions.

Sembla impossible que una eina, tan complexa, que fins fa pocs anys era practicament desconeguda per mi, hagi esdevingut imprescindible per dur a terme les meves activitats.

Nùria

Hem de donar al·licients a la nostra vida. Hem de trencar la monotonia diària. Quan un no treballa encara té el perill de no saber què fer més a prop. Hi ha infinitat de propostes, només cal buscar-les, trobar les que més s'avinguin a la teva manera de ser i dur-les a terme amb il·lusió. Sortir de casa és la proposta més senzilla. A partir d'aquí es pot anar complicant: apuntar-t'he a un curs ( se'n fan de tota mena),fer un passeig, una caminada, una excursió, un viatge... És el temps de fer realitat els desitjos que no vam dur a terme durant els anys passats.

Aquest últim cap de setmana hem optat per complir un desig de feia temps: passar una nit a Núria. Si, tal com ho llegiu, a Núria. I no ha estat una nit, si no dues.

Núria és un dels llocs màgics de Catalunya. Hi entres de cop. Quan el cremallera surt del túnel s'obre davant teu el gran espectacle: l'aigua del llac, la verdor dels prats, la grandiositat del santuari i totes les muntanyes que envolten tot el conjunt.

Des de fa trenta anys hi hem anat pujant periòdicament. Primer de tot amb els nostres fills quan eren petits; a primers de setembre vam haver de comprar unes barretines per prevenir possibles refredats i mal d'orelles, de la fred que feia. Després, més vegades sols i amb altres matrimonis també amb els seus fills i amb la necessitat de mostrar-lis la nostra descoberta. Solíem fer estada a Camprodon i aprofitàvem la proximitat per pujar-hi un dia. També hi havíem vingut amb les respectives escoles i altres grups nombrosos.

Cada vegada, quan el cremallera pujava enfilant-se per la muntanya, veia la ziga-zaga que fa el camí que transcorre seguint la vall, amb les petites figures que tot caminant alçaven la mà per dir-nos adéu i pensava que seria molt bonic poder-ho fer algun dia. Aquest primer somni ja el vaig poder complir ara fa dos estius quan amb el grup que ens anomenem "Els Matiners" vam fer el camí de pujada i de baixada des de Queralbs.

Com ja he dit al principi el segon somni s'ha complert fa pocs dies. Per encetar l'estada varen pujar a dinar amb nosaltres la nostra filla, la Mireia i el seu home, l' Albert. Això ja era un bon començament. Ells van baixar i nosaltres vam seguir la nostra estada, llegint perquè plovia.
A Núria sempre hi ha gent, si és festa famílies enteres hi passen el dia o bé s'estableixen a l'hotel que hi ha per l'ocasió; sobre tot matrimonis joves amb fills petits. Si és dia de feina grups de jubilats i escoles, com a per tot. Vàrem quedar parats de la quantitat d'estrangers de les dues categories que hi pugen.

Si t'apartes dues-centes passes dels voltants del santuari ja comences a gaudir de tranquil·litat i una mica més enllà la calma ja és absoluta. Poca gent s'aventura pels camins més apartats i encara menys quan es fan trajectes de més d'una hora. Com que jo ja havia pujat caminant des de Queralbs, vam decidir, amb la Mª Dolors, d'anar fins a Fontalba i tornar pel mateix camí. És una caminada d'una hora i mitja per trajecte, per corriols relativament fàcils. Feia un dia esplendorós, mig al sol mig a l'ombra, pel cel blau es veien passar les rapinyaires amb el seu vol tranquil i sempre a l'aguait, a sota els pins es veia algun bolet vermell que destacava sobra la molsa. Tot amb el fons de la vall i dels rierols que baixaven per les pendents. Verdaderament un paisatge d'aquells anomenats bucòlics.

Arribats a Fontalba vam decidir baixar fins a Queralbs per la pista forestal, en comptes de recular, i allà agafar el tren per tornar a pujar. Va ser el doble de llarg del que comptàvem, vam tenir molta calor, vam perdre l'ultim cremallera del matí, però un bon dinar al poble, després de quatre hores de caminar va ser la recompensa. A l'arribada a Núria, per la tarda, encara vàrem tenir humor de pujar al refugi amb el telecabina i baixar a peu pel camí de les creus.

Entre pluges, sol i boires vam passar tres dies d'absoluta tranquil·litat i no descartem tornar repetir l'experiència alguna altra vegada.

Tardor

Gemeguen les fulles endutes pel vent,

pels vidres llisquen gotes d'aigua clara,

la fredor no ens atormenta encara.

L'estiu és lluny, ja no es veu, no se'l sent.

"La tardor no és trista" - el sol va dient.

El color s'escampa: groc, torrat... I ara,

la fruita senzilla ens taca la cara.

El bosc ens espera, què pensa la gent?

Gaudim de la llum suau de la tarda.

Pensem que la vida encara segueix.

Vulguem que la nit no ens faci basarda.

Mirem la natura, sempre ressorgeix.

Vivim l'esperança que el nostre cor guarda.

Sentim com la sang es viva i flueix.

Joan

Un dia especial

Dels 365 dies que té un any sempre n'hi ha que destaquen per sobre dels altres. Encara que sigui un any normal, sense alts ni baixos, sense celebracions ni contrarietats. Avui seria un d'aquests dies que per mi tenen una significació especial: És el dia del meu aniversari.

No és, però, un aniversari com tots els altres, d'aquells que fins i tot passen desapercebuts per tu mateix. No és com els altres, perquè avui arribo a aquella edat que marca un abans i un després. Avui arribo a la majoria d'edat. No aquella majoria d'edat de pa sucat amb oli que dona permís per anar a votar i no s'hi va o que permet emancipar-se dels pares i un no s'emancipa fins que compleix el doble d'anys com a mínim. És la majoria d'edat absoluta, en la que ja s'ha fet tot el que s'havia de fer, per obligació, a la vida. A partir d'ara ja es poden fer les coses per devoció, si les circumstàncies ho permeten; sempre les maleïdes circumstàncies.

Avui faig 65 anys i sembla mentida. Fa quatre anys que vaig deixar de treballar i sembla que no he treballat mai. No he trobat a faltar la feina ni un sol dia, ni un sol minut, ni un sol segon. No hi he somniat mai. I això que la vaig fer amb gust i il·lusió fins a l'últim moment.

M'he omplert el dia d'activitats diverses, amb la llibertat de poder-les fer o deixar-les de fer en el moment que vulgui i tornar-les re emprendre quan em sembli oportú. Sobre tot procuro no haver de complir un horari fix diari o fer-ho el mínim possible.

També és un bon moment per fer un repàs dels anys passats. Del que ha estat la vida fins ara. Dels desitjos acomplits i dels que no s'acompliran mai. Dels bons moments i dels que no vols ni pensar-hi.

I sobre tot és el moment de pensar en les persones. En les que m'han estimat, en les que m'han ajudat, en les que m'han acompanyat i en totes les que m'estimen, m'ajuden i m'acompanyen. Hi pot haver, també, un petit record per les persones que han estat i són negatives en el meu recorregut, per aprendre'n el que no he de fer, perquè sempre m'ha agradat buscar la part positiva de totes les contrarietats i us puc assegurar que m'ha donat un gran resultat.

Puc dir que fins avui s'han complert tots els meus desitjos, que he aconseguit tot el que m'he proposat, perquè mai he desitjat, ni m'he proposat res, seriosament, que no veiés que ho podia aconseguir. Les utopies no em serveixen, però si que he tingut somnis i fantasies, que per alguna cosa són.

ANHELS

No pots aconseguir el que vols en un sol dia,

si el que desitges ha de perdurar en el temps.

No els vulguis aconseguir amb celeritat extrema,

si no vols, que tots els teus anhels es quedin erms.

Que tot el que cobegis no sigui una utopia,

sinó delers tangibles, a l'abast del teu enginy.

Tant si pertànyen al cos com a l'ésser perpetu,

no vagis més enllà del que afirma el teu dedins.

I un cop hagis guanyat el que tan ansiejaves,

no deixis que ho esborrin, ni el temps ni l'abandó.

Que totes les il·lusions que has delerat un dia,

et faran sentir la vida al teu interior.

(Joan, 1995)

25è Aniversari. Per molts anys!!

La sala del teatre està en penombra, el teló no està tancat, els artistes esperen dalt l'escenari amagats entre les ombres dels decorats. A fora els nens i nenes de Palafrugell fan cua amb els seus pares, tot esperant que els obrin la porta i poder triar el millor lloc per veure l'espectacle. Tothom està al seu lloc, menys el tocatardà de sempre, que no deixarà de ser-ho encara que es comenci mitja hora més tard.

Està a punt de començar el primer espectacle que "La Xarxa" ha programat per aquest nou curs. Durant tot l'any i al menys una vegada al més els nens i nenes podràn gaudir d'un espectacle de teatre, de titelles, de pallassos, de circ, de música... de qualitat i en català.

La Pilar puja a l'escenari envoltada d'un cercle de llum. Ella és l'encarregada d'explicar que avui comencem a celebrar el 25è aniversari del grup que organitza tots aquestes actuacions. Al sostre del teatre és projecta el logotip d'aquesta celebració. És un dia important per tots nosaltres, 25 anys són molt anys. Encara que no ho sembli cada espectacle vol una preparació molt acurada perquè tot resulti perfecte:

- Primer un tria encertada, anant a la Mostra de Teatre infantil i juvenil que s'ha estat fent fins ara a Igualada, a finals de primavera.

- Reunions per decidir quins seràn els elegits.

- Més reunions amb els altres grups de Catalunya per tal d'anar coordinats en la organització.

- Trobades amb L'Ajuntament i altres entitats per decidir quina serà la seva col·laboració.

- Decidir la publicitat adequada per cada espectacle i fer-la arribar a tots els socis.

- Organitzar les festes que cada any incloïm en el nostre calendari: Castanyada, xocolatada, aniversari anual...

- I un miler de coses més que van sorgint a mida que vant passant els mesos i les actuacions.

La Xarxa va començar ara fa 25 anys amb un altre nom: Rialles. Per diverses raons s'hagué de canviar de nom i d'estratègia, però les persones som les mateixes i les il·lusions i ganes de treballar també.

Com a persona de més edat del grup vull desitjar a tots: PER MOLTS ANYS!!

L'11 de setembre

Un dia festiu, un dia per sortir al carrer i manifestar d'una manera o altre la nostra condició de catalans, un dia per participar en algun dels milers d'actes que s'organitzen arreu dels nostres pobles i ciutats. No hem de pensar en derrotes, que són moltes, petites o grans, i les que vindran! Hem de pensar amb el nostre esperit de superació. Hem de ser tots, que amb el nostre gra de sorra hem d'obligar als que poden fer-ho, perquè nosaltres els hem donat el poder, a aconseguir tot el que es pugui per Catalunya.

És difícil, actualment, tenir confiança amb els polítics. Et van decepcionant dia a dia. Amb les seves baralles internes i entre partits. Amb les desqualificacions personals i els insults que ja de per si desqualifiquen al mateix que els pronuncia.

Si diuen que treballen pel bé del poble, perquè no ho fan de veritat i es deixen de romanssos? Perquè primer no miren d'aconseguir el més bàsic i de mica en mica no van elevant el nivell d'exigències, primer amb ells mateixos i després amb els que tenen més poder i són els que poden fer possible que ens arribi tot allò que ens correspon com a ciutadans i com a catalans.

Ja està bé de demanar la lluna només per satisfer egos personals, quan se sap que allò que es demana, ara per ara, és impossible d'aconseguir. El que interessa és el treball constant, tenir unes il·lusions i posar uns terminis per arribar allà a on saps que arribaràs amb seguretat. I després un altre pas i un altre, fins arribar al màxim que es pugui, amb seguretat, amb bases fermes. Que es trigarà més temps? Tal com van les coses, encara s'escurçarà.

Podria allargar les divagacions ratlles i ratlles, però es tracta de parlar d'un dia festiu. I concretament de la meva celebració particular de l'11 de setembre. Per començar la meva dona, de bon matí, va penjar la senyera a la finestra. Després amb uns amics, en Miquel i la Montse, vam anar a participar a la cel·lebració de la Diada que es fa al poble veí de Pals, d'on ella n'és filla. Primer es puja al Quermany, la muntanyeta més alta dels voltants. Allà dalt es fan els actes protocolaris i s'esmorza com a obsequi de l'ajuntament.

Estic acostumat a pujar al Quermany una vegada al mes des de Palafrugell amb un grup d'amics, autoanomenats Els Matiners. Estic familaritzat amb tot el marevellós paisatge que s'ofereix al davant dels nostres ulls, però aquest dia es diferent. Encara que estigui envoltant de molta gent i els altres dies només siguem quatre. Cantar Els Segadors i veure aixecar la senyera al bell mig del nostre petit Empordà, tal com deia en Pla, produeix una satisfacció especial.

Feia un dia esplèndit, lluminós i tranquil. Tot fent una volta sobre mi mateix et vaig anar fixant amb el mar i les illes Medes que semblaven surar sobre l'aigua. Després vaig anar resseguint els punts que han estat motiu de les nostres caminades. Des de l'Estarit, pel Mont Pla, fins al poderós Montgrí, amb l'Albera i el Puig Neulós que es retallen al darrera. Més a la vora tots els poblets, els camps de conreu i els boscos que barrejats van combinant les tonalitats de verds i marrons. A l'est al fons, a la llunyania, destaca la taqueta blanca dels Àngels, un dels nostres destins després de caminar 42 quilòmetres. Més a prop l'ermita de Sant Llop. A l'esquerra la bola blanca i brillant de Puig d'Arques, una altre de les nostres fites predilectes. I tot anant seguint, altra vegada el mar, amb els pobles i les edificacions que dersitjaries escapçar en molts dels casos.

Llàstima, sempre hi ha d'haver una llàstima, d'aquells que no tenen respecte per res i per ningú que mentre es van fer els parlaments, curts i senzills, la lectura d'una poesia sobre tot el que ens envoltava i tal com he dit l'izada de la bandera i el cant dels Segadors, enraonen, riuen i molesten a tots els que tenen al voltant. Jo sempre penso que són els mateixos que a les classes, mentre els altres feien la feina, ells reien, molestaven i no deixaven en pau ni al mestre ni als companys.

A la baixada, a la plaça de Pals hi va haver cantada d'avaneres amb Es Cremats, un grup de joves de Palafrugell, que juntament amb el Port Bo són els millors grups d'aquest tipus de cançò, sense desmereixe'n d'altres que també saben estar a l'alçada en les seves actuacions.

Vam acabar la festa amb un bon arròs en un restaurant de la platja.

Dues anècdotes personals per arrodonir la festa. Abans de pujar al Quermany ens vàren presentar a una parella, una mica més jove que nosaltres, de la que ella semblava conèixer a la Mª Dolors, la meva dona. Va resultar com sempre que també era professora, era filla de Palafrugell, encara que fei temps que no hi vivia i havia estat alumna seva en la que ara és l'escola Vedruna i que en aquell temps s'anomenava, em sembla, del Sagrat Cor de Maria. Parlant, parlant, l'home diu que també és mestre i jo, es clar, dic que igualment, encara que estic jubilat i que havia treballat a l'escola Prats de la Carrera. Llavors, ell em mira i diu: "Així tu ets de Galliners" i tot seguit descapdella el meu nom, el cognom i la casa del poble. I seguidament segueix: "Jo també en sóc fill". Vaig trigar un segon a relacionar la cara actual amb la del jovenet que havia deixat de veure feia anys.

L'altra anècdota va succeir durant la cantada d'havaneres. Al presentar una de les cançons, concretament "La balada d'en Lucas", l'encarregat de fer-ho digué, més o menys: "Aquesta havanera la dediquem a una persona que ha fet molt per nosaltres i que és el Sr. Joan, el Sr. Joan Vilardell, que es troba assegut per qui a la plaça. No dirà res perquè és molt vergonyós" Em penso que, donant-li la raó, u n no pot fer-hi res, em vaig posar vermell i em vaig enfonsar una mica més a la cadira. Però en el fons del cor vaig agraïr aquest detall, sobretot al pensar que encara hi ha alumnes que recorden als que varen esmerçar temps i esforços perquè ells focin millors persones. Acabada la cantada vaig anar a trobar a en Narcís Ferrer per tal de donar-li les gracies pel detall que havien tingut amb mí.

Viatges: 12 moments màgics

En tot viatge, excursió o sortida en general hi ha un moment diferent de tots els altres. Algunes vegades ja l'esperem, però sovint sorgeix quan menys hi pensem.

He triat dotze d'aquest moments que per mi varen ser màgics. Ho vull reflectir en dotze fotografies que no sempre responen al moment just però en donen fe. N'hi podria haver més, de viatges i de moments, aquests dotze, però en són una bona representació.

Gener de 1973. Acabàvem de pujar a l'estatua de la LLibertat a Nova York. Amb les torres bessones, encara no estrenades, al fons esperàvem per anar a pujar al Empire State Building.

Maig de 1990. Des de dalt de la torre Eiffel contemplem la panoràmica de París.

Juliol de 1990. Acabem d'assistir al chupinazo de les festes de Sant Fermín d'aquell any, a Pamplona.


Juliol de 1992. Davant el temple d'Atenea Pronaia al Santuari de Delfos, a Grècia.


Agost de 1997. Acabem de fer el nostre primer 3.000, el Tallón (3144)

Juliol del 2.000. Arribada a Santiago després de 325 Km. a peu, des de León.

Març de 2.003. A Menorca. Reencontre amb l'Andreu Murillo, el mestre al que li dec molta part del que sóc, després de 47 anys.

Gener de 2003. Entrar dins el temple d'Abu Simbel i trobar-me sol dins moltes de les seves sales. (Vaig tornar-hi després de dinar)

Febrer de 2004. Passejar-me per l'interior del Coloseu durant la primera visita a Roma.

Setembre de 2005. Prendre un cafè al Florian, a la plaça de Sant Marc de Venècia, després d'un passeig amb góndola.

Octubre de 2005. Trepitjar les gredes de l'Etna, a Sicilia, veient els senyals evidents de l'última erupció.


Febrer de 2007. Passejar pel Karluv Most (Pont Carles) i gaudir de la magnífica panoràmica, a Praga

Els focs de l'Escala

El dimecres passat es va acabar la festa major de l'Escala. Aquest any només vam assistir a un dels últims actes d'aquesta celebració anual: els focs artificials. Envoltats per l'aire de tramuntana i amenaçats per un enfortiment de les seves bufades, es van avançar mitja hora. Si el vent encara no es sentia arran de terra, a les altures s'emportava depressa tot l'esclat de colors i lluminositat que es propi d'aquests espectacles. Vaig intentar fer algunes fotografies, la majoria de vegades al anar a disparar ja s'havia esvaït el primer efecte que és el més impactant. La tramuntana arrossegava terra endins les palmeres, columnes, estrelles... i les desfeia en un instant. Dresprés de tot, però, van ser magnífics com sempre. Quan es varen acabar el vent del nord va començar a fer-se sentir pels carrers de l'Escala.

Fa anys, quan la Mireia, la nostra filla, era petita, juntament amb les seves cosines Marta i Cristina venien a la festa i s'establien a casa dels seus oncles Joan i Assumpció. Quan s'acabaven els focs les portaven a sopar a un restaurant. Això anys enrera encara era un fet una mica extraordinari.

Amb els temps ens van convidar a sopar a la resta de la família arribant a ser més de vint comensals. Amb els compromisos del jovent, sobretot, es va anar reduïnt aquest nombre i aquest any ja només erem quatre: els anfitrions i nosaltres dos. Semblava que la tramuntana també s'els havia endut terra endins o mar enllà, ves a saber: uns per motius de feina, uns altres perquè havien esdevinguts pares feia poc, un altre era al Japó. De la mateixa manera que tothom s'apunta al començament d'una cel·lebració, sembla que tothom se'n desdiu quan, per motius diversos, algú comença a fallar.

Nosaltres quatre, els últims continuadors del ja tradicional sopar, vam fer com sempre, però vaig notar un deig de tristesa i d'enyorança. Ja sé que els temps passen, canvien, que els fets no es repeteixen tal com els tenim en el record, però determinats moments es troben a faltar.

A partir d'aquí, el cap et va donant voltes i la nostalgia es va ampliant a anys i anys enrera fins a arribar a la primera vegada que vaig venir a l'Escala, en una excursió escolar. Després d'uns anys deserts de records, perquè no hi va haver cap contacte amb la població, van esdevenir els anys de records familiars al casar-me amb la Mª Dolors, filla d'aquest poble, l'ampliació de la familia a partir d'aquest fet i així anar desgranant, records i més records, fins a arribar als últims, anteriors al dia dels focs: Un sopar-concert, esplèndid, en un restaurant de la població amb cunyats i nebots i una caminada, també esplèndida, que partint del passeig de l'Escala ens va portar, amb un grup d'amics, fins a Torroella tot resseguint la costa i la muntanya.

Els focs de l'Escala, amb el seu esclat, han fet esclatar un seguit de records que, encara que una mica adormits, s'han despertat de cop, com si acabéssin de passar. Fet que, per altra part, no té res d'extaordinari, perquè pot passar, i passa, a qualsevol en el moment més inesperat.

Veure pel·lícules o anar al cinema

Des de la primera pel·lícula que em va obrir els ulls a aquest món meravellós, "Solo ante el peligro", fins a l'actualitat, no he deixat de veure pel·lícules. Abans només es podien veure pel·lícules al cinema, però ara se'n poden veure a la televisió, amb publicitat o sense, al ordinador, al mòbil...

Encara que la pel·lícula sigui la mateixa, la manera de veure-la no és el mateix. Personalment, jo miro moltes pel·lícules a la televisió. Però ja fa temps que no soporto els talls publicitaris. Últimament he intentat veure'n alguna que m'interessava, però arriba un moment que no saps si es tracta d'una pel·lícula amb publicitat o el que t'ofereixen és un programa d'anuncis amb trossets de pel·lícula inclosos. Vaig optar per subscriure'm al Canal Satèl·lit, recòrrer als DVD o fer servir d'altres maneres que tothom sap.

Ja sabem que és molt comòde seure al sofà de casa, engegar els aparells corresponents i disposar-te a veure la pel·lícula escollida. Si a més a més tens instal·lat un "home cinema", ja és el màxim. Tot va bé si estàs sol i no toca el telèfon, però pot ser un d'aquells dies que tothom tingui coses per comunicar-te o bé la resta de la família tingui ganes de xerrar i no estigui pel que a tu t'interessa veure.

Ara, anar a veure una pel·lícula al cinema, que és on s'ha de veure, és l'estat ideal per un cinèfil. Si a sobre l'encertes, ja no es pot demanar més. Ja ho sé que fa mandra sortir de casa, sobretot a la nit, però un cop t'has arreglat i has posat el primer peu a fora tota la ganduleria s'esvaeix i ja estàs a punt de gaudir de l'espectacle. Allà, assegut, a les fosques, en silenci (maleïdes crispetes) , embolcallat pel so i la imatge reproduïda a la gran pantalla, ja no es pot demanar més.

No tinc un gènere preferit. M'adapto a tot, perquè les pel·lícules són bones o dolentes, no hi ha volta de full. Fins i tot alguna d'una mica dolenta, no massa, vista en un estat d'ànim adequat em pot fer passar una bona estona.

No tinc gaire en compte l'opinió dels crítics, les considero com una opinió més. Moltes vegades no hem coincidit en res. Com és natural entre ells tampoc coincideixen i la pel·lícula que és excel·lent per un, per l'altre és millor no veure-la.

El meu primer cinema va ser l'Àlbèniz a Girona, els dies del meu exàmen per l'Ingrès al batxiller. Després vaig trigar a torna-hi. Fins al cap de dos anys, al Collell i en unes condicions uns mica precàries no vaig veure la següent. Sort que després varen estrenar un local nou i tot va canviar. Ens feien una pel·lícula cada diumenge i dia festiu; el títol era un secret fins que no el veiem escrit a la pantalla.

Durant els tres anys d'estudis a Girona va arrelar de veritat la meva dèria. Moltes tardes vaig fer campana per poder-hi anar, ja que la senyora de la pensió, per ordre espressa dels meus pares, no em deixava sortir per les nits. A partir d'aquí ja es va convertir en un costum del qual no he pogut prescindir. He vist pel·lícules en situacions ben diverses: "Donde vas Alfonso XII" en francès, en una plaça del sud de França, "West side story", a l'Àfrica fent la mili, "El discreto encanto de la burguesia" a Nova York, en francès i subtitulada en anglès. Durant l'any que vaig treballar a Barcelona, en un cap de setmana en vaig veure set . L'any següent, a Blanes, em vaig fer soci del Cine Club local. I les ganes de veure cinema han augmentat amb el temps. Des de que m'apunto totes les que veig, comprovo que l'any 2002, entre televisió i cinema en vaig veure 220 .

No sabria dir quines són les millors pel·lícules que he vist, moltes. Tampoc els millors directors. Però si els directors dels que n'he vist més, suposo perquè m'agrada el seu treball. Dels extrangers diria Charles Chaplin, Igmar Bergman, Alfred Hitchcock i Woody Allen. Dels espanyols Luis Buñuel i Pedro Almodòvar.

M'agrada veure una pel·lícula de la que previament he llegit la novela, més que al revés. Em plau molt poder contrastar el que jo m'he imaginat quan la llegia amb el que s'ha imaginat el director al fer-la.

Un se'n pot estar de tot, però em costaria molt estar-me de veure cinema, bon cinema.

Mestres

(* A la foto, jo sóc el del mig dels tres que porten pantalons curts i estan asseguts a primera fila.)

Com molta altra gent avui els mestres comencen a treballar, després d'unes llargues vacances de tres mesos. Que no s'esverin els professionals de l'ensenyament, això és el que diuen les persones que no saben de què va la cosa i els que tenen fills i no saben que fer-ne un cop els han posat al món i han passat els primers mesos de novetat.

No cal ara fer un panegíric dels que es dediquen a aquest noble art d'ensenyar al que no sap i sobretot d'ensenyar al que no vol aprendre. Tots sabem com van les coses dins les quatre parets de les escoles i dels instituts.

Pels que ens hem dedicat, durant la nostra vida laboral, a ensenyar criatures, avui és un dia alegre al pensar que no hem de recomençar la feina i de recança per la joventut passada en aquest noble afer. De totes maneres estem bé com estem i normalment no ho trobem a faltar.

En dies com avui em venen el cap els mestres que vaig tenir a l'escola primària. Van ser quatre. El primer el rector del poble Mn. Joan Compte. Va fer de mestre a la postguerra, a fi de cobrir una de les moltes places que quedaven buides, després de l'espurgada que van fer els feixistes. Érem veïns i se'm va endur, agafat de la mà, cap a l'escola, un dia qualsevol quan tenia quatre anys. A partir d'aquell dia no vaig deixar d'anar a una escola o a l'altre fins que em vaig jubilar, com molta altre gent de l'ofici. Amb ell vaig aprendre a llegir i a escriure i com es deia abans les quatre regles. Al cap d'uns anys em va fer les classes per examinar-me d'ingrés i les de llatí de segon de batxiller. Hi ha dues coses que em van quedar gravades i encara recordo amb nostàlgia: Les lliçons d'Història Sagrada, explicada amb cromos de les xocolates Ametller (eren els audiovisuals d'aquell temps) i les felicitacions de Nadal, a les que dedicaven enterament els últims dies de l'any abans de les vacances.

Quan ell va plegar van començar a venir els primers mestres sorgits dels nous plans d'estudi. El primer va ser El Sr. Esteve Roca, de Girona. Un home jove i treballador que va continuar la tasca de Mn. Joan i del que en guardo un bon record. Hi va estar pocs anys.

Després d'ell va arribar un tal Lluís Mª Güell, d'infausta memòria. No recordo ni de quin poble era. Els anys que va estar amb nosaltres van ser un desgavell, en tots els aspectes. En quan a treball només recordo les "Consignas" que escrivíem cada dia en una llibreta especial. La disciplina no existia per cap costat, en aquella classe s'hi feia de tot, en el sentit més ampli de la paraula, de tot. No val la pena ni parlar-ne. Nosaltres com a mainada ens divertíem molt però del que havíem de fer de cara al nostre futur, res de res. Segur que varem perdre molts dels coneixements que amb tanta paciència ens havien inculcat Mn. Joan i el Sr. Esteve Rocas. Només en puc destacar una cosa positiva: quan vaig arribar a ser mestre, ja sabia el que mai havia de fer amb els meus alumnes.

Sort que després d'ell ens va arribar un altre mestre de debò. Per mi va ser el MESTRE, amb majúscules. Va arribar de Maó, a Menorca. Era molt jove i acabava d'aprovar les oposicions. Va venir a fer-les a Girona, perquè hi havia més places, i li va tocar Galliners. Com es devia sentir quan hi va arribar per primer cop? Quines perspectives de futur se li presentaven? Suposo que les de marxar-ne el més aviat millor i establir-se a la seva illa natal. Però segur que a la fi no li va desagradar del tot. Després d'unes vacances va tornar casat amb la Sra. Paquita i aquí va néixer el seu primer fill. Algunes vegades també va portar als seus pares per ensenyar-los el territori on treballava i vivia. He dit que segur que si trobava bé, perquè al cap dels anys hi va tornar amb un grup d'alumnes durant un viatge d'estudis i personalment el mateix m'ho va confirmar.

El Sr. Andreu Murillo i Tudurí em va obrir les portes del món. Va ser ell qui va convèncer als meus pares perquè em fessin estudiar. Amb ell vaig fer el primer i segon de batxiller. En una excursió organitzada per ell vaig veure per primer cop el mar, a l'Escala, qui ho havia de dir, allà ja hi vivia la que al cap dels anys seria la meva dona. Amb ell vaig entrar per primera vegada a un museu, a Girona. Encara recordo les seves explicacions sobre tot el que allà es trobava. Per mi era com un conte de fades, només tenia deu anys. Amb ell vaig anar per primera vegada al cinema, la pel·lícula va ser la mítica: "Solo ante el peligro". Ell, juntament amb la meva mare i Mn. Joan, em va fer agafar gust per la lectura. Hi podria afegir moltes coses més.

Els nostres destins es van separar, el Sr. Andreu va tornar a Menorca i jo vaig anar a El Collell per seguir els estudis. No ens varem tornar a veure fins al cap de 47 anys, gracies a una amiga comuna. La nostra retrobada a Menorca encara m'emociona. Ens va fer de guia, juntament amb la Sra. Paquita, per l'illa que no veuen els turistes. Res dels pobles de pescadors blancs i artificials que surten a les postals. Les nostres visites eren als poblats prehistòrics més amagats i on encara podies trobar restes de ceràmica per allà on trepitjaves, fàbriques de formatge artesanal amb autèntic sabor menorquí i paratges desconeguts i fantàstics.

Aquest estiu la nostra amiga ens va fer saber que estava molt malalt. Vaig poder parlar amb ell per telèfon pocs dies abans de morir. Sempre m'he emmirallat amb el Sr. Andreu a l'hora de fer la meva feina, no sé si el reflex haurà estat prou nítid per la meva part.

Galliners

Acabo d'arribar de Galliners. Hi hem passat dos dies amb la Mª Dolors. Aquesta vegada només hi hem anat a treballar.

Pels que no ho saben, Galliners és un poblet del municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l'Estany. Està situat a catorze quilòmetres de Banyoles, a vint de Figueres, a vint-i-dos de Girona i a deu minuts, en cotxe, de la sortida de l'autopista, a Orriols.

El seu entorn, encara és completament verge, amb boscos a l'esquena (nord-sud) i un gran pla al davant (nord-est). Els seus habitants fixos no arriben a cinquanta. Els caps de setmana i per vacances, a l'època de l'any que siguin, hi ha molta més animació, però sense exagerar. Fora dues o tres totes les cases han estat comprades per gent de fora i restaurades o en procés de restauració. Hi ha dues cases de turisme rural, una a l'entrada del poble i l'altra a les afores, al mig de la zona més boscosa. No hi ha, però, ni bars, ni restaurants, ni botigues de cap mena.

La tranquil·litat és completa, per no dir absoluta. Hi ha molts dies, segons el meu cosí que viu allà, en que et podries atrevir a travessar tota la població completament despullat i no et veuria ningú.

I què se m'ha perdut a Galliners, segurament es preguntarà algú. Doncs Galliners és el poble on jo vaig néixer, fa una colla d'anys. Si no m'he descomptat, dintre de pocs dies en faran 65. Allà hi tenim encara la casa, no la que jo vaig néixer, però quasi, quasi. Hi vam anar a viure al cap de poc temps. Primer de lloguer i després els meus pares la van comprar.

Últimament l'anem restaurant. Primer vam fer el teulat nou i després el segon i el primer pis. En aquest vam tenir la sorpresa, al repicar les parets. Totes eren de pedra, ben posada i amb un aspecte magnífic. Ara té una calidesa extraordinària. Quan la guardiola s'hagi tornat a omplir li tocarà a la planta baixa i a l'exterior.

Dic al començament que hi hem anat a treballar. Vull dir a pintar, netejar i posar les coses en ordre. De tan en tan ho deixem tot i només fem el mandra. És extraordinari.

En aquest poblet hi vaig viure seguit durant dotze anys, després vaig haver d'anar a estudiar a fora i ja vaig haver de compartir el temps d'estada amb els altres llocs on vaig residir molt o poc temps: El Collell, Girona, sud de França, Melilla, Barcelona, Blanes i Palafrugell.

D'on deu venir aquest nom tant peculiar? Els documents més antics que citen el poble de Galliners són del segle X, concretament, del 920, 941 i 956. En 1017 se l'anomena villa Galdinarios. Fa pensar que els primers habitants del poble es dedicaven a la cria d'ocells de l'ordre dels fasianiformes.

Be, ara ja sabeu que Galliners juntament amb onze pobles més ( Orfes, Parets d'Empordà, Vilademí, Ollers, Sant Marçal de Quarantella, Vilamarí, Sant Esteve de Guialbes, Terradelles, Olives, Vilafreser i el que li dona nom) formen el municipi de Vilademuls.

Un lloc ideal per viure-hi. Llàstima que una part de les terres d'aquest municipi és veuran aviat alterades pel TAV i, si ningú hi posa remei, per la MAT.