 |
| (webconsultas.com) |
Ahir vaig
veure l’anunci que s’emet sobre la Marató de TV3, que aquest any dedica a l’ictus.
La senzillesa de la realització, l’emoció que transmet el jove protagonista i
la sorpresa final em van commoure. Segurament que el fet de patir les
conseqüències d’aquesta malaltia també van tenir-hi alguna cosa a veure.
Ningú pot deduir
pel meu aspecte extern que n’he estat víctima, però jo noto en cada moment els
resultats d’haver-lo patit. Sempre que canvio d’activitat hi ha alguna cosa que
m’ho recorda: abans podia.... Ja sé que l’edat per si sola ja condiciona l’anar
fent diari, però l’arritmia que va provocar-lo, el marcapassos que em van haver d’implantar, anys més tard, i
altres seqüeles que s’han manifestat han anat minvant la capacitat i les ganes
de fer coses.
El que més
greu em sap és no poder estar pels meus nets tant com voldria: agafar-los,
aixecar-los, jugar amb ells... Ara que ja es van fent grans puc estar una mica més
per ells en altres aspectes, però està a punt d’arribar-ne un altre: una nena, i penso que també em trobaré amb moltes limitacions. El principal és que hi siguin per
gaudir de la seva presència i ajudar-los en tot el que pugui
Per altre
part no he deixat de continuar actiu amb molts aspectes: voluntari a l’arxiu
Municipal, del que n’han sortit tres publicacions, caminar, amb més calma que abans,
viatjar, sense oblidar-me d’ensenyar la tarja de portador de marcapassos i no
passar per sota del arcs de control de
vaixells, avions , museus... (tal com em va passar a l’entrada de la “Sainte
Chapelle”, a París, i vaig patir tot el dia9.
Ara s’hi ha
afegit l’operació del càncer de pròstata. Després de cinc mesos, ja vaig
integrant-me, altra vegada, a tot el que havia hagut de
deixar. Per exemple, les caminades ja poden arribar a l’hora i
mitja sense acabar fet una coca, com es diu vulgarment.
M’agradaria
que la meva experiència pogués servir per fer tirar endavant i animar a qualsevol que passi per moments, com els que hem toquen passar a mi.
