Caminant amb en Pau

Suposo que us preguntareu qui és aquest Pau amb el que vaig fer una caminada el dissabte passat. Doncs en Pau és un nen molt maco de dos anys, fill d'uns nostres nebots, que està en aquell punt de començar a dir-ho tot i d'interessar-se per tot el que l'envolta. La caminada va consistir en anar de Palafrugell a Calella, passar pel camí de Ronda, arribar a Llafranc i des de la plaça dels Pins enfilar la pujada que ens duria fins al camí dels Plans i tornar a Palafrugell.

Com es pot suposar no vam fer el camí tots dos sols sinó que vam anar molt ben acompanyats, per la meva dona, els seus pares (els del nen) i l'oncle Narcís ( oncle del nen , no meu). També es pot suposar que el nen no va fer a peu la dotzena llarga de quilòmetres del recorregut sinó només uns petits trams de Calella i de Llafranc. Els seus pares, tal com ha de ser, el van portar la majoria del trajecte carregat a l'esquena.

Va ser una caminada diferent. amb tota la calma que necessita un nen d'aquesta edat per tal d'observar els tractors tot imitant la seva fresa, de passar pel mig del bosc tot esperant que surti un llop darrera de qualsevol pi o d'escoltar els cants del ocells que ens acompanyen. De tant en tant havíem de parar per beure una mica de llet o aigua del biberó corresponent que ja estaven a punt en el lloc adequat de la motxilla.

L'emoció més forta i el moment més esperat va ser el de veure el mar amb tota la seva grandesa. Quant arribats al Port-Bo ens vam acostar a l'aigua, aquell va i vé de les petites onades no va ser totalment del seu grat. Les roques, en canvi, li van cridar l'atenció, sent difícil treure'l d'allà.

Arribats a Llafranc el pare del nen va comprar la premsa del dia. Al ensenyar al nen la plana d'un dels diaris va exclamar:"El padrí!". Justament aquell dia el seu avi (Josep Maria Bosch, reconegut astrònom amb resdència a Tàrrega) era noticia com a descobridor d'un asteroide que és l'objecte més gran que s'aproxima a la Terra des de 1937 i se'n reproduïa la fotografia. Una coincidència que va animar els comentaris durant una part del trajecte.

Arribats al punt de tornada, un bon esmorzar ens va venir bé a tots. Només el nen se'n va desentendre. Li va cridar més l'atenció la tranquil·litat de la superfície de la piscina, sense les onades que anaven i venien, on va haver de prendre un bany acompanyat del seu oncle, encara que l'aigua no ens pogués oferir la millor de les temperatures.

Reflexions sobre la tardor

Un raig de llum entra per la finestra i filtrant-se pels plecs de les cortines del menjador es passeja per les planes del llibre que estic llegint. Als altaveus de l’equip de música sona la veu càlida de la Nina Simon. Al cel un núvols foscos es van acostant a poc a poc i fan preveure una tarda de tempesta. Comença a estar-se bé dins de casa quan tot ens va dient que s’acosta la tardor.

Potser demà farà un dia espatarrant que ens farà enyorar els millors dies de l’estiu, però no hi ha res a fer, cada dia el sol es pondrà més aviat i la fredor acabarà instal·lant-se al nostre entorn. No si val a posar-nos tristos, hem de buscar les “escalfors” que ens han d’ajudar a passar els llargs mesos que se’ns acosten.

Pels que treballen no hi ha tant de problema, la major part del dia ja el tenen ocupat per la feina. Pels que hem arribat al punt de poder viure de les rendes dels anys treballats, tenim la sort de poder triar la manera d’ocupar-lo com més ens agradi. Sense caure en l’error de voler-lo emplenar massa o de deixar-nos-el ocupar pels altres, encara que siguin de la família.

De totes maneres tan uns com els altres hem de saber gaudir dels moments que ens ofereix la natura: tan de la calor com del fred, tan d’un dia de sol com d’un dia de pluja, tan d’un dia en que estem exultants com d’un altre en que estem deprimits. Procurant superar les dificultats que sempre, sempre sorgeixen, sobretot quan menys hi pensem.

Arriba, doncs, la tardor, amb els canvis de colors, d’olors i de sensacions que ens porta la natura. Unes de les millors maneres de gaudir-ne és caminar. Tan si ho fem pel mig d’un bosc, com pel costat de mar. Caminant de bon matí o ben entrada la tarda. Cada moment té unes sensacions molt definides, només cal que les sapiguem aprofitar.

Ara farà un any de l’estrena de la Cantata “Un nou dia” amb la música del músic mallorquí Baltasar Bibiloni. En una de les cançons vaig voler reflectir un “Passeig pel bosc”. No me’n he pogut estar de recordar-la:

Un camí travessa el bosc,
sembrat de cireres d’arboç.
Pas a pas, pas a pas,
Fulles que tot ho han folrat,
fan més dolç el caminar.
Pas a pas, pas a pas.
Xiuxiueig d’ocells desperts,
ens mantenen els ull oberts.
Pas a pas, pas a pas.
Una bassa, hem de saltar,
allà es remulla el senglar.
Pas a pas, pas a pas.
Mira, tu, quants de bolets!
Pinetells, rossinyols i ceps.
Pas a pas, pas a pas.
Una font, estem cansats,
hem tornat assedegats!
Pas a pas, pas a pas.

Una sensació quasi oblidada

Feia temps que no caminava sota la pluja. No caminant apressat tot anant d'un lloc a l'altre a dins de la ciutat, sinó caminant tranquil·lament entre camps i boscos. Últimament feia pena passar per camins ressecs i veure com els arbres i plantes dels costats tenien una capa de pols tan densa que encomanaven un sentiment de tristor. Ahir no va caure massa aigua però esperem que la festa continuïi i que tal com canta en Raimon, sigui una pluja que sàpiga ploure.

En les llargues caminades de fa un temps amb els Matiners només dues vegades ens vam mullar de veritat. La primera quan baixàvem de la Mare de Déu del Mont i ens va sorprendre un gran xàfec cap a la meitat del recorregut. L'altre a la Vall de Núria quan l'helicòpter ens va rescatar al refugi de Coma de Vaca. En totes dues ocasions la sensació de feblesa i inseguretat eren completes, sobre tot a la segona. No feia gaire il·lusió sentir com la mullena anava pujant pels peus i les cames, s'anava enfilant pel teu cos, fins a cert punt protegit per un impermeable i no sabessis com acabaria tot allò.

Ahir va ser diferent. Estàvem a prop de casa, sabíem que no trigaríem a arribar i trobaríem totes les comoditats. Havíem anat, la meva dona i jo, fins a Calella pel camí que passa pel Prat Xirlo. Quan marxàvem el cel era una mica tapat però al veure com s'anava ennegrint per la nostra esquerra vàrem decidir fer mitja volta quan acabàvem de posar els peus al primer carrer de la urbanització.

Al moment de canviar de direcció ja vam veure la negror que s'acostava per la part de Palafrugell i vàrem donar-nos compte del que ens passaria sinó ens espavilàvem ben de pressa. Sort que anàvem preparats. Al cap de poc les gotes van començar a caure i es van anar espesseint. Sentir el soroll que feien al caure sobre l'impermeable o sobre el paraigua, veure com escampaven la terra al caure sobre el camí o com les fulles de les plantes anaven recuperant el seu color era tot un goig.

Vam accelerar el pas, notàvem la fredor de l'aigua sobre les cames nues i tot un cúmul de sensacions que quasi teníem oblidades ens van tornar a la memòria. Faltava poc per arribar a casa, ja començàvem a veure'ns més segurs i vam comentar que potser no cauria el xàfec gros abans no fòssim a lloc. No acabàvem de dir-ho quan va caure tota l'aigua de cop.

Ja sota la protecció de casa nostra, vam sentir una triple satisfacció: canviar-nos la roba i el calçat que s'havien mullat, el soroll de l'aigua que feia temps no sentíem i el pensar, segons els pronòstics del temps, que seria un començament de la recuperació, després de la sequetat dels nostres camps i boscos.

Canvis

Ningú pot negar que vivim temps de canvis profunds a tots els nivells de la societat, que no sabem on ens portaran. Coses que ahir eren bones, avui són dolentes i d'altres dels que no se'n podia ni parlar avui són acceptades i magnificades per tothom.

Però jo em vull referir a canvis més quotidians, a canvis als que ja estem acostumats i no obstant sempre ens sorprenen. Per exemple, cada estiu ens queixem de la calor i cada hivern de la fred, comentant que mai havíem arribat als extrems que estem vivint, quan les estadístiques diuen tot el contrari.

Són aquests canvis petits, com els de les fulles dels arbres que ja comencen a sentir l'olor de la tardor. Com les mosques que cada vespre es refugien a l'ambient més calent de les nostres sales d'estar i no deixen de passejar-se sobre la nostra pell i per la pantalla del televisor. Com el d'abrigar-nos una mica al començar i finalitzar el dia, si estem en un lloc situat a l'exterior, així com estirar el llençol per protegir-nos de la frescor que entra per la finestra quan arriba la matinada.

També canvien les programacions de les ràdios i les televisions per tal d'oferir uns millors al·licients per tal d'augmentar el nombre d'oients i espectadors. Arriben als quioscs i llibreries noves col·leccions, de les que moltes vegades només es vendrà el primer número perquè és més barat que els altres. Els diferents diaris comencen a engreixar-se, cada setmana porten més suplements i ofertes de tot tipus. Així mateix arriben les estrenes de cinemes, teatres i tota classe d'espectacles, després dels intensius concerts d'estiu.

El més important és que s'han acabat les vacances. S'ha de canviar el no fer res per integrar-nos a la feina que ens permeti poder tornar a gaudir d'un període de temps com el que acabem de deixar, si som del grup de privilegiats que no tenim problemes en aquest tema. Fins i tot els jubilats, que no farem vacances mai més, notem aquests canvis, no per nosaltres mateixos sinó per la relació que mantenim amb les persones del nostre entorn.

S'intensifiquen els missatges dels polítics per fer-nos creure en el que ells no creuen. Encara que s'acosti el fred, per un motiu o un altre ells sempre parlen d'una tardor calenta, o bé són els diaris els que miren de posar més llenya al foc de manera que no es refredi l'ambient?

Per molta part de la població el canvi més gros serà que els nens i nenes començaran l'escola o l'institut i així els deixaran unes hores tranquils. Sempre amb la col·laboració dels avis que complateran moltes de les hores lliures que els puguin quedar i sense cap quota suplementària.

Per això jo també m'he volgut sumar a aquests canvis i després de dos anys, rentar la cara d'aquest blog, donant-li un altre color i una altra capçalera. Del verd que ens connecta amb la natura, que ens crea un sentiment de confort i relaxació, de calma i pau interior i que ens fa sentir equilibrats interiorment he passat al blau, color tranquil·litzant, associat a la part més intel·lectual de la ment, que ens ajuda a tenir claredat d'idees i a ser més creatius.

D'alguna manera s'ha de passar el temps

Quan durant un espai de temps una mica llarg es fa una vida més aviat monòtona qualsevol esdeveniment, per petit que sigui, trenca l'ensopiment produït per aquest fet. Mentre em refeia de l'ensopegada de fa dos mesos, en un capvespre molt calorós, com la majoria dels d'aquesta segona part de l'estiu, estava assegut en un sofà, amb les cames estirades i al costat d'una finestra per on entrava una mica d'aire fresc. Portava al braç un aparell d'aquets de mirar la pressió quan vam sentir els miols d'un gat, que semblava jovenet, que deambulava pel jardí. Ja estem acostumats que s'hi passegin, però procurem fer-los fora sempre que podem.

No havia tingut temps de comentar-ho amb la meva dona , que estava a l'habitació del costat, quan va sentir que jo cridava : "El gat és a dins, ha entrat per la finestra!". L'ensurt va ser força gros. Fins i tot a la pantalla de la màquina de mirar la pressió hi va sortir: "Error". Els treballs varen ser nostres per fer-lo tornar a sortir de la casa.

El jardí li va agradar tant que va decidir fer-hi estada, com aquell que va a estiuejar. Quan anàvem per fer-lo marxar s'amagava darrera una mata de romaní espectacular que tenim a la part del darrera de la casa i no hi havia manera de treure'l d'allà. De tan en tan sentíem els seus miols però no passava d'aixó. Fins que va trobar el seu lloc ideal per instal·lar-s'hi: un cistell que hi havia al llenyer, entre tota classe d'andròmines. Només de tant en tant treia el caparró i es deixava veure.

Vam demanar consell a un veí, el mateix que ens va solucionar el problema d'un altre gat que vam tenir una colla de dies a dalt la teulada. Ens va dir que ja era prou gran per espavilar-se i tornar a casa seva. Nosaltres miràvem no deixar la finestra tan oberta a fi de què no tornés entrar. Després d'intentar-ho per diversos mètodes, com sempre la solució més senzilla va ser la més efectiva: girar el cistell de manera que no s'hi pogués tornar a posar a dins. No l'hem tornat a veure.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, el conte s'ha acabat.