De Palafrugell a Amèrica

Golfes del casal Bassa-Rocas, a LLofriu, on es pot escoltar la lectura de les cartes de la família

Dins la col•lecció Quaderns que editen l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Gironas amb la col•laboració de l’Arxiu de Palafrugell s’ha publicat “De Palafrugell a Amèrica” d’en Jordi Turró, l’Eva Casals i les magnífiques fotografies d’en Pere Maruny. Ja és el número 20 d’aquest conjunt de llibres sobre la història de Palafrugell. La presentació va tenir lloc fa pocs dies al Centre social i cultural Bassa Rocas de Llofriu.

No es podia haver triat un lloc millor que l’antiga residència de la família Bassa-Rocas que a principis del s. XX va emigrar a l’Argentina, per presentar el volum dedicat al comerç, l’emigració i el patrimoni indià a Palafrugell des de 1750 al 1900.

A la primera part del llibre, l’historiador Jordi Turró ens explica qui eren els membres del “grup de Palafrugell” establert a Cadis a partir de la segona meitat del segle XVIII, responsable d’organitzar les primeres expedicions comercials catalanes cap a Amèrica. I, pel que fa al segle XIX, recupera els noms dels palafrugellencs que varen emigrar per necessitat, per fer negocis, per fugir del servei militar o per les tres coses a la vegada, i reconstrueix una xarxa migratòria a partir de l’estudi de la correspondència del llofriuenc Joan Bassa, americano a Cuba.

A la segona part, Eva Casals, gestora cultural, descobreix el llegat que ens han deixat comerciants i emigrants, el patrimoni indià: arquitectura, mobiliari, llengua, música, gastronomia... I, en sentit contrari, els productes que van ser exportats a les colònies, com els carquinyolis introduïts a Cuba per un emigrant de Palafrugell o les pipes de fang per fumar tabac, elaborades per terrissaires locals.

Després de la presentació vam poder accedir a la resta de la casa, que va ser escola durant uns quants anys, i observar els dibuixos i les lletres que els Bassa-Rocas varen executar en el primer pis i a les golfes del casal, on durant les visites guiades es pot escoltar la gravació d’una part de la correspondència de la família amb personalitats de l’època (també es pon sentir a la xarxa) on en Carles Martí, autor de la mateixa, em va deixar posar la veu a una carta que el president Macià dirigia a Irene Rocas després de ser acollit durant uns mesos a la seva casa de l’Argentina.

Presentació de la Fundació Pallach

De cap manera podíem faltar a la presentació de la Fundació Pallach feta al Teatre Municipal de Palafrugell tot just ara fa dos dies. Per dues raons molt importants: per la l’implicació familiar en el món educatiu i per la nostra amistat amb el seu impulsor i primer president Josep Mª Soler.

La raó d’aquesta fundació s’expressa en el seu lema: “Tothom educa; s’educa tothom; fem xarxa”. A la portada del seu primer butlletí, que fou entregat als assistents al començament de l’acte podem llegir: “Amb vocació de País, la Fundació Pallach neix a Palafrugell amb l’intent de coordinar i enllaçar els diferents àmbits educatius”.

En Josep Mª ex-alumne de Josep Pallach i gran admirador de la seva obra ens diu en l’entrevista que li fan al butlletí: “”Josep Pallach fou, com a pedagog, un exemple clar d’aquesta manera global i compromesa d’entendre les coses; i per això que ens honora moltíssim portar el seu nom. Tanmateix, la Fundació – amb voluntat de país, com ell ho volia – neix i s’ubica en terres empordaneses, on ell va néixer i fou enterrat”.

El TMP es va omplir de gom a gom, com en les grans ocasions. Es va comptar amb l’assistència de personalitats com l’expresident Pasqual Maragall, la consellera d’ensenyament Irene Rigau, diputats al parlament com Joan Boada, Joaquim Nadal, l’alcalde i ex-alcaldes de Palafrugell i un llarg etc.

L’acte va començar amb un vídeo sobre la vida de Josep Pallach, amb la participació de la seva vídua Teresa Juvé i la seva filla i amb les opinions de persones vinculades a la seva obra, quasi totes assistents a la presentació. Va continuar amb parlaments de l’escriptor Toni Puigvert, del professor Joan Subirats, de la consellera Irene Rigau, del president de la Fundació Josep Mª Soler i per finalitzar de l’ex-president Jordi Pujol a través d’una filmació i de l’alcalde actual de la vila.

S’ha de dir que tota l’organització fou un èxit, ratllant a la perfecció. Sembla que la Fundació ja té prevista algunes actuacions com una Escola d’Estiu, entre d’altres. Amb l’empenta que porten els integrants del Patronat segur que en faran moltes i que totes sortiran tant bé com l’acte inaugural.

Felicitats! I endavant!.

Clemàstecs

Olla amb varis tipus de calamastres o clemàstecs

Hi ha paraules que han desaparegut del nostre vocabulari habitual des de fa molts temps; quants les sents o les llegeixes et retornen a l’època i a l’entorn en que eren d’ús habitual. Si és el nom d’un estri, com en aquest cas, se’t representen les escenes en què l’havies fet servir i retornes a viure aquells moments.

Podem preguntar-nos: Quin objecte pot portar aquest nom tan estrany i que hagi estat d’ús comú en altres temps? Copio literalment de Roda Mots:

“Cadena amb ganxos, penjada a la xemeneia de la llar, que serveix per a penjar-hi les olles, els perols, etc., que s'han de posar a escalfar al foc. Aquest mot té múltiples variants segons les comarques: clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, cremascles, cremàstecs, esclemalls, etc.
Del grec kremastér, 'penjador, estri per suspendre', derivat de κρεμάννυμι, 'jo penjo o suspenc'; alterat en un llatí vulgar cremasclum, donà l'antic cremascles, i alterat després en cremaculum, donà el català cremalls, el francès crémaillère i altres noms romànics de la mateixa eina.”

A totes les llars de qualsevol casa, de qualsevol poblet hi havia aquest estri de ferro penjant sobre el foc i a punt per sostenir una olla o un perol. Nosaltres en dèiem calamastres i es natural recordar-se del nom perquè a l’hivern ens passàvem moltes hores asseguts al davant seu per escalfar-nos i per cuinar el que tocava en la única font de calor que teníem a la casa, quan encara no havien arribat les cuines de butà.

El perol era l’atuell que més necessitava del calamastres pels seu volum i el pes que havia de suportar. Sobretot en les matances del porc, quan les botifarres donaven voltes i voltes per l’aigua bullint, tot controlant l’ intensitat del foc produït per les estelles d’olivera per tal de què no es rebentessin.

Les olles, tal com es veu en la fotografia, necessitaven un altre estri per tal d’adaptar les seves nanses al ganxo del calamastres, les lleves. L’altre manera d’aguantar-les sobre el foc era fent servir el trespeus, igual que amb les paelles.

Fins i tot alguna dita feia referència a aquest estri, com la que volia indicar que algú, sobretot un nen o un noi jove, estava molt prim: “Està sec com un calamastres”.

Tornar a començar

Ja fa 12 dies que hem entrat al nou any i no acabava de decidir-me com tornar a començar l’activitat al meu blog, interromput des de començaments de desembre per ves a saber les causes que en aquest moment no sabria definir. No era per falta de temes sinó per una certa desídia que m’aturava a l’hora de posar-me davant l’ordinador i començar escriure sobre qualsevol dels fets, lectures, situacions ...en les que he pres part.

Vaig acabar l’any tot esmorzant a Fitor amb la meva ex colla de caminadors “Els Matiners”. Aquesta vegada, però, la pujada va ser en el cotxe d’en Josep Mª Farrerò i no a peu, com havia fet tantes vegades. Al caure el dia 31 de desembre en dissabte molta gent havia decidit deixar-se caure a l’ermita de Santa Coloma; molts cotxes, motos i bicicletes, però només “Els Matiners”, valents com sempre, havien decidit fer-ho a peu des de Palafrugell. Com m’hauria agradat poder fer el mateix! Tal com diu la dita, “qui no es conforma és perquè no vol” i això és el que vaig haver de fer.

Hagués estat ideal pujar a Sant Sebastià a gaudir de la primera sortida de sol del Nou Any al compàs d’unes sardanes i degustant la xocolata desfeta que s’ofereix als assistents, tal com havíem fet moltes vegades. Aquesta vegada no va ser així, però el sol va sortir igual, que és el que importa, i ens està oferint un dies esplèndids que esperem no hàgim de pagar més endavant, com sol passar alguna anyada. No avancem esdeveniments o com se sol dir, i mai tan ben dit “no cridem al mal temps”.

No sé si la coincidència d’haver emprés de nou la tasca el primer dia 12 de l’any 2012 voldrà dir alguna cosa; espero que serà un bon auguri i que a partir d’ara les ganes d’escriure no em faltaran i podré anar posant a l’abast de qui vulgui llegir-ho algunes de les coses que a mi m’han interessat i que potser interessaran a algú més.