Picasso. "El vell pescador". 1895
No és la primera vegada que en el transcurs de les meves
lectures trobo referències negatives i pessimistes sobre l’edat de les
persones, quan s’acosten als setanta anys. L’última l’he trobada en el llibre
de Henninng Mankell “Daisy Sisters”. Quan parla de les limitacions d’un dels
seus protagonistes diu: “Quina altra cosa pot esperar sinó l’increment, lent
però inexorable, de la decadència? Res en absolut ... Ha sobreviscut durant
setanta anys, més que res a la seva forta voluntat...” Ja sé que tot això és
veritat, però quan un està a punt d’arribar-hi, com és el meu cas, es resisteix
a reconèixer-s’hi i no li sembla que hagi arribat a aquesta situació.
Sembla impossible que els anys hagin arribat a sumar-ne
setanta o el que és el mateix setanta vegades un. Perquè un any passa com una
exhalació i ara que els nets venen tot darrera, veus que fa un any tot just acabaven de néixer. Són
l’indicatiu més clar de què el temps passa com una exhalació, sobretot quan les
coses van molt bé o mitjanament bé, perquè quan van mal dades ni les hores, ni
els dies, ni els anys passen, tal com diu la dita, “ni amb fum de sabatots”.
Recordo ara l’impacte sofert quan van vaig sentir anomenar
“abuelo” al meu pare una de les primeres vegades que el vaig acompanyar a
l’hospital. No recordo l’edat exacta que tenia, però mai me l’havia imaginat
com a tal. Per a mi era el pare i anys trigaria a ser avi de veritat. Des de
llavors vaig adonar-me que els anys havien passat per ell i de retruc per tots
els altres.
A molta gent ens costa prendre consciència que aviat entrarem
al setè decenni de la nostra vida, que ja estem dins el col·lectiu dels vells i
que cada dia aniran flaquejant, ara una, ara l’altra diferents parts de la nostra maquinària corporal encara que el nostre esperit estigui ben viu
i continuem gaudint amb molts dels plaers que ens té reservada la vida.
