No sé per quin motiu, però cada pocs anys sembla que tinguem necessitat de pujar a Núria per gaudir, encara que només sigui per un dia, de la tranquil·litat i bellesa d’aquelles muntanyes. Sempre trobem una excusa per acompanyar-hi algú que encara no ha tingut la sort d’anar-hi i poder-los oferir un tast del que hi poden trobar en una estada més perllongada.
Aquesta vegada hi hem acompanyat a uns amics que vam fer en un creuer als fiords noruecs juntament amb els nostres veïns. El seu comentari va ser el mateix que van fer quan els vam portar a dalt el far de Sant Sebastià: “Sembla mentida que ens en anem a gaudir de paisatges llunyans i deixem els del costat de casa, que no tenen res a envejar-los, que ens poden crear el mateix efecte davant de la seva bellesa i que per proximitat sempre deixem per l’ultima hora, que moltes vegades no arriba mai”.
Em vaig dedicar a recordar les vegades que hi havíem pujat des de la primera vegada que ho vam fer amb els nostres fills, encara molt petits, des de Camprodon on anàvem a passar-hi els primers dies del mes de setembre, abans de començar les classes. Hi va nevar i fer molt de fred, però ens va agradar tant que vam començar a convidar-hi grups d’amics i a tornar-hi alguna vegada nosaltres quatre sols.
També hi vam portar grups de les nostres respectives escoles i cada vegada que hi pujàvem ens quedava el cuquet de quedar-nos a dormir a l’hotel i passar-hi dos o tres dies. Abans, però, vam pujar-hi a peu, des de Queralbs, amb els meus amics de caminades Els Matiners. Les dones ja hi havien pujat amb el cremallera i abans del temps previst ja se’ns va aparèixer tota la bellesa de la vall el treure el cap després de l’ultima pujada. Després de dinar, recuperats de forces, vam baixar fins a Queralbs, contents d’haver pogut emular als que tantes vegades havíem vist fent em mateix trajecte mentre anàvem amb el cremallera.
A la fi ens hi vam quedar a dormir, un cap de setmana d’un any per la diada de La Mercè. Vam aprofitar per baixar fins a Queralbs pel camí de Fontalba. Per un error de càlcul tot seguint unes indicacions mal donades vam caminar més del compte i ens va escapar el cremallera per arribar a temps a l’hora de dinar. Per sort al poble hi ha molts restaurants i va ser de fàcil solucionar. Van ser uns dies tranquils i magnífics que teníem ganes de repetir.
L’intenció era bona i quan hi vam pujar amb Els Matiners, una altra vegada, es va produir la nostra salvació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca i tota la peripècia que ja vaig explicar en el seu dia. ("Una aventura inesperada" - Maig 2008)
Ara el pujar-hi aquesta última vegada vaig veure que ens havien estafat moltes de les vistes de les que es podien gaudir quan el cremallera passava arran del precipici. A fi d’oferir una millor seguretat han obert un túnel que tanca les millors perspectives del recorregut. Un cop a dalt, però, pots gaudir de tot l’entorn, com abans, i amb un millorament de les instal·lacions que fan l’estada més agradable.
Aquesta vegada hi hem acompanyat a uns amics que vam fer en un creuer als fiords noruecs juntament amb els nostres veïns. El seu comentari va ser el mateix que van fer quan els vam portar a dalt el far de Sant Sebastià: “Sembla mentida que ens en anem a gaudir de paisatges llunyans i deixem els del costat de casa, que no tenen res a envejar-los, que ens poden crear el mateix efecte davant de la seva bellesa i que per proximitat sempre deixem per l’ultima hora, que moltes vegades no arriba mai”.
Em vaig dedicar a recordar les vegades que hi havíem pujat des de la primera vegada que ho vam fer amb els nostres fills, encara molt petits, des de Camprodon on anàvem a passar-hi els primers dies del mes de setembre, abans de començar les classes. Hi va nevar i fer molt de fred, però ens va agradar tant que vam començar a convidar-hi grups d’amics i a tornar-hi alguna vegada nosaltres quatre sols.
També hi vam portar grups de les nostres respectives escoles i cada vegada que hi pujàvem ens quedava el cuquet de quedar-nos a dormir a l’hotel i passar-hi dos o tres dies. Abans, però, vam pujar-hi a peu, des de Queralbs, amb els meus amics de caminades Els Matiners. Les dones ja hi havien pujat amb el cremallera i abans del temps previst ja se’ns va aparèixer tota la bellesa de la vall el treure el cap després de l’ultima pujada. Després de dinar, recuperats de forces, vam baixar fins a Queralbs, contents d’haver pogut emular als que tantes vegades havíem vist fent em mateix trajecte mentre anàvem amb el cremallera.
A la fi ens hi vam quedar a dormir, un cap de setmana d’un any per la diada de La Mercè. Vam aprofitar per baixar fins a Queralbs pel camí de Fontalba. Per un error de càlcul tot seguint unes indicacions mal donades vam caminar més del compte i ens va escapar el cremallera per arribar a temps a l’hora de dinar. Per sort al poble hi ha molts restaurants i va ser de fàcil solucionar. Van ser uns dies tranquils i magnífics que teníem ganes de repetir.
L’intenció era bona i quan hi vam pujar amb Els Matiners, una altra vegada, es va produir la nostra salvació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca i tota la peripècia que ja vaig explicar en el seu dia. ("Una aventura inesperada" - Maig 2008)
Ara el pujar-hi aquesta última vegada vaig veure que ens havien estafat moltes de les vistes de les que es podien gaudir quan el cremallera passava arran del precipici. A fi d’oferir una millor seguretat han obert un túnel que tanca les millors perspectives del recorregut. Un cop a dalt, però, pots gaudir de tot l’entorn, com abans, i amb un millorament de les instal·lacions que fan l’estada més agradable.
