Concert al Palau

Amb uns dies d’antelació vam tenir l’oportunitat d’assistir a un dels Concerts de Fi d'Any que es poden escoltar al llarg i ample de la geografia d’arreu. Ja sabem que al màxim al que es pot aspirar és el que es fa el mateix dia 1 de gener a la ciutat de Viena. Però, a casa nostra, un concert al Palau de la Música Catalana, també és un gran al·licient.

Era el primer de deu concerts que hi havia programats, des d’ara fins al 17 de gener, i no va decebre a ningú, almenys de les persones que jo coneixia.
Basat tot ell en obres de Johann Strauss, menys la Simfonia dels adéus de Franz Joseph Haydn, va anar pujant en interès a mida que anava transcorrent la nit.

Primer de tot va ser l’interès per entrar al Palau, sobretot després de tot el que ha passat, ja que molta gent dels que venien amb nosaltres no hi havia estat mai. Jo, personalment, només hi havia entrat per reunions en la meva època de director d’escola. Molts varen quedar sorpresos perquè no s’esperaven la profusió d’elements decoratius que omplen cada racó de l’edifici, encara que ho haguessin vist per la televisió alguna vegada.

La “Strauss Festival Orchestra” va ser l’encarregada de delectar-nos amb la interpretació dels diferents temes, amb alguns moments d’humor que es van anar repetint al llarg del concert.

Com sempre la part més participativa del públic va ser la que sona fora de les peces programades: “El Danubi blau” i “La marxa Radetzky”, en què el director es posa de cara al públic a fi de dirigir els seus aplaudiments al compàs de la música que interpreta l’orquestra. També va ser especialment emocionant l’interpretació de “El vint-i-cinc de desembre” per part de la soprano amb l’acompanyament del públic, sobre tot quan tocava dir “fum, fum, fum,” i l’acabament d’alguna de les estrofes, com la de “menjant ous i botifarra”.

Tot plegat una vetllada molt agradable tot combinant la música amb l’apreciació visual de la decoració del Palau que fa pensar amb la multitud de petites coses que ens ofereix tot el nostre entorn i que no hem de desaprofitar.

NADAL 2009

Ja tornem a ser Nadal i tot un seguit de tradicions es van renovant any rere any. Com sempre hem anat a la Fira de Santa Llúcia a Barcelona i a veure l’exposició de Pessebres de l’Església de Betlem, a les Rambles. També hem vist les exposicions més properes de Palafrugell i Mont-ras. I si a Déu plau anirem assistint als diferents actes que cada dia vagin sorgint: Missa del Gall, Pessebre vivent, primer sol de l’any a Sant Sebastià...

Aquests dies trobo alguns pares que hem pregunten si un poema que els seus fills han aprés a algunes de les escoles de Palafrugell l’he escrit jo. Quan em parlen de “Si Nadal fos a l’estiu...” els he de dir molt orgullós que si, que després de quinze anys, encara es continua recitant. Fins i tot va sonar una vegada per Catalunya Ràdio i es va presentar, musicat, a un concurs. Després de les festes preguntaré a uns nebots que han anat a l’Argentina a passar-les amb la família si el que es diu en el poema té alguna relació amb la realitat, ja que allà ara és Nadal a l'estiu.

I ara, per desitjar-vos Molt Bones Festes !!! no hem puc resistir a escriure’l una altra vegada.

Si Nadal fos a l’estiu,
jo no sé com ho faríem.
No hi hauria neu enlloc
i els torrons es desfarien.

Els pastors amb banyador
a la cova anirien
i al nen Jesús, amb amor,
un gelat li compararien.

Què farien els Tres Reis,
abrigats amb tantes capes?
Es tallarien els cabell
i potser també la barba.

Es posarien “bermudes”
i camises de colors.
Al cap un barret de palla
i unes ulleres de sol.

Fins i tot “Els Pastorets”
al parc aquàtic faríem
i als dimonis, amb tanta aigua,
el foc se’ls apagaria.

Res d’avirams farcides,
ni canalons, ni escudelles.
Unes bones amanides
i tres o quatre costelles.

Però Nadal sempre és Nadal,
sigui a l’hivern o a l’estiu
i per això celebrem,
que Jesús és nat i es viu.

Lisboa

Monument als Navegants

La torre de Betlem

Durant la nostra estada a L’Algarve vam dedicar un dia per anar a Lisboa. Una ciutat que feia molts anys havia desitjat visitar, potser induït per una de les meves cançons preferides de sempre :”Lisboa antigua”, interpretada primer per Amalia Rodrígues, i després per altres cantants del nostre país. Com en moltes altres ocasions aprofito l’Spotify per sentir-la mentre vaig escrivint aquestes quatre ratlles.

El matí d’aquell dia no podia presentar-se pitjor, amb una pluja insistent que va acompanyar-nos durant tot el viatge. Sort que havíem decidit fer-lo de manera organitzada en autocar. Tres-cents quilòmetres conduint sota les inclemències del temps més la circulació per una ciutat desconeguda, més la tornada ja de nits... No era necessari, ni recomanable.

Després de l’Algarve vàrem entrar a l’Alentejo, que vol dir més enllà del Tajo, i ja vam ser a Lisboa. Hi vam entrar pel pont “25 d’abril” d’uns 7 km. de llargada, distància espectacular, però que és ridícula si el comparem amb la del pont de la sortida, el “Vasco da Gama” de 17 km. Com a cada ciutat primer vam visitar els monuments més característics i famosos: Monestir dels Jerònimos, Monument dels descobriments i la Torre de Belém, la que dos dies després vam poder veure per la televisió enmig de focs artificials durant la trobada del països europeus, que es va fer en una carpa muntada al seu costat.

Mentre feiem aquest recorregut va deixar de ploure i amb un bon sol vam poder gaudir de totes les perspectives que se’ns oferien davant nostre. Després de la visita a un parell de museus: el de la marina i el nacional de carruatges ens vam dirigir al barri de Campolide per poder dinar i tastar un plat de bacallà, el menjar nacional portuguès. Concretament era el “Bacalao dourado”, un plat conegut internacionalment, que consisteix en bacallà dessalat i esmicolat, barrejat amb patates palla, ceba fregida sense que agafi color, tot barrejat i fent un remenat amb uns quants ous batuts. Excel·lent.

Després de l’àpat i a partir de la plaça anomenada popularment del “Rossio” ens vam dedicar a passejar pel centre de la ciutat. Per anar d’un barri a l’altre moltes vegades hi ha desnivells importants, que se solucionen amb funiculars o ascensors. El més conegut dels quals es l’ “Elevador de Santa Justa” en ple barri de Chiado, el més cosmopolita de Lisboa, al que vam dedicar una bona estona abans de tornar a enfilar el camí cap a Albufeira.

Per visitar mínimament bé una ciutat és necessita com a mínim un cap de setmana llarg, per tant ens queda pendent una altra estada a Lisboa per poder conèixer i gaudir de tot el que conté i ens pot oferir.

L'Algarve (III)

Praia da Rocha - Portimao

Ponta da Piedade - Lagos

La majoria de les ciutats de l’Algarve són centres turístics de primer ordre, amb urbanitzacions immenses atapeïdes de grans mansions i en moltes ocasions envoltades de camps de golf. Però això ja ho trobes amb molts altres llocs. Les esglésies que solen ser un punt d’atracció en totes les poblacions, no són res d’especial. La majoria són més boniques de fora, totes blanques, ribetejades de colors blaus i grocs, que de dins. El que cal és buscar allò que és diferent com són sobretot les platges i els penya-segats amb formes i colors que et mantenen embadalit una bona estona. Un altre aspecte molt curiós són les xemeneies, N’hi ha una gran varietat, de totes les mides i de totes les formes, algunes també acolorides com els campanars de les esglésies. Jo no sabia aquesta característica del sud de Portugal, però em va cridar l’atenció des del primer moment.

I tornem a la vora del mar. Al costa de Lagos hi ha la “Ponta da Piedade” Un seguit de roques de tonalitats variades, voltades d’aigua d’un blau intens i plenes de coves de totes les mides que es poden visitar amb petites barques, però que també són espectaculars contemplades des de les escales i camins que recorren pels seus voltants. És un dels atractius que surten fotografiats a moltes postals i a tots els reportatges sobre l’Algarve.

A Portimao hi ha l’anomenada “Praia da Rocha”, una extensió immensa de sorra, que a cada pas que dones sembla que l’estrenes; la marea se’n cuida cada dia de deixar-la llisa i neta de totes les petjades i rastres de les hores anteriors, igual com vam poder observar que feia amb les nostres. De tant en tant unes grans roques plenes de forats i cavitats, fetes per l’aigua, que permetien el nostre pas per entre elles, trencaven la perspectiva però en donaven pas a una de nova. La llum, els colors, les formes, l’aigua, l’aire, tot combinava per fer-nos sentir de la millor manera possible, però l’aigua implacable anava agafant terreny i en llocs on feia poc havíem passat ja no era possible fer-ho sense mullar-nos els peus.

Ja més a prop d’on teníem l’hotel, a “Olhos d’agua”, un petit poble que dona nom a tot l’entorn també té una platja espectacular. De dimensions més petites que l’anterior però que segueix les mateixes característiques. També vam baixar a la “praia do Barranco” per un llarg camí de sorra, que constituïa un verdader barranc, on ens vam dedicar a collir petxines que vam poder afegir a les que ja tenim d’altres platges de casa nostra i de les Balears, que moltes vegades també hi són difícil de trobar. L’últim dia vam anar a Albufeira i a la seva platja vam tornar a observar la pujada d’aigua amb la marea mentre el sol s’anava amagant darrera els penya-segats més llunyans.

L'Algarve (II)

Els pescadors sempre són presents a qualsevol lloc del "cabo Sant Vicente"

Ja amb el cotxe a la nostra disposició vam començar a donar voltes per la costa de l’Algarve. Ens van dir que la part més oriental de la província no mereixia massa la pena de ser visitada, per tant la primera visita va ser a la ciutat de Faro, la capital. Una ciutat com moltes altres de la que valia la pena visitar la part antiga. La principal atracció era l’església “do Carmo” amb una capella anomenada dels ossos, construïda a base d’aquest material humà. Els 3 euros que vam pagar per l’entrada els vam considerar excessius pel que ens oferien. Per sort vam pujar al campanar i la vista que se’ns oferia del “Parque Natural da ria Formosa” era espectacular. Amb això vam considerar ben gastats els diners de l’entrada i ens van venir ganes de fer-hi una visita. Les barquetes que hi feien un recorregut de tres quarts d’hora, a mi particularment, no em van fer gaire gràcia i vam decidir tornar-hi a les tres de la tarda on la passejada durava dues hores, amb una nau més consistent i amb la possibilitat de baixar i caminar, però el temps no va ser massa favorable i vam desistir.

El dia següent va valer la pena en tots els aspectes. La visita al “Cabo San Vicente” va anar acompanyada d’una meteorologia immillorable: un sol brillant en un cel completament net de núvols i sense ni un bri d’aire. No sé si influïts per la visita a altres caps esperes trobar un conjunt de roques que s’enfonsen al mar i a les que costa aproximar-hi, vam quedar sorpresos al entrar en una planúria fins que uns grans penya-segats et tallen el camí. Observar-los des de diferents llocs amb les aigües de l’Atlàntic rebotant a la seva base és tot un espectacle. La part humana també hi contribueix: els surfistes, petites figuretes negres que procuren aguantar-se en les seves planxes i la gran quantitat de pescadors de canya enfilats a qualsevol relleix de la paret rocosa intentant que algun peix s’enganxi al final dels metres i metres de fil que fan falta per arribar fins a l’aigua. Per la majoria d’ells sembla que constitueix el seu únic mitja de vida.

A punt de deixar el cap Sant Vicente ens vam aturar per fer una visita a la fortalesa de Sagres que sembla té els seus inicis entre els segles XIV i XV. Situada en la punta del mateix nom i un cop superada la porta d’entrada, una immensa explanada permet anar passejant per camins empedrats tot contemplant diferents perspectives dels penya-segats. Diferents edificacions, com una petita església dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, els restes d’una gran rosa dels vents i les explicacions que es donen en uns petits pavellons circulars sobre la força de les ones per crear energia ens van emplenar el matí i van fer donar-nos compte que quasi era hora de dinar.

Per aquest afer ens vam dirigir a Silves, antiga capital de l’Algarve, on vam poder degustar un plat de peix a la brasa, cuit davant nostre, en un restaurant situat sota els porxos del mercat de peix. Després vam tenir ocasió de visitar la fortalesa del mateix nom amb orígens cartaginesos, romans i àrabs que amb el seu color marró-vermellós destaca sobre el paisatge i ofereix una bona perspectiva del seu entorn.

El dia va començar a declinar i amb la caiguda d’unes quantes gotes vam decidir tornar al nostre refugi, l’hotel Alpinus, on un magnífic apartament ens esperava per acabar de passar el temps que faltava fins a l’hora de sopar.

L'Algarve (I)

Racó d'Albufeira

Platja de Falèsia, amb els peus en remull i mirant a l'infinit

Després de volar fins a Sevilla, un autocar ens va dur al nostre destí, la població d’Albufeira, situada a la part central de la costa de l’Algarve, al sud de Portugal. Feia temps que desitjàvem fer una estada a aquesta província portuguesa, de la que n’havíem sentit parlar molt. Després de caminar per les seves platges i visitar les ciutats més importants vam arribar a la conclusió que com Girona en general i la costa Brava en particular hi ha pocs destins que s’hi puguin comparar. Estic segur que si ens dediquéssim a recórrer la nostra terra observant cada racó amb els mateixos ulls en que ho fem en els nostres viatges la veuríem de manera diferent.

Instal·lats ja a l’hotel situat al bell mig d’una urbanització a quatre quilòmetres de la ciutat d’Albufeira, que segons els papers era el nostre destí, vam començar a planejar com ho feríem per desplaçar-nos en comoditat durant la setmana de la nostra estada per terres lusitanes. Podíem acollir-nos a les excursions que ja venen muntades per l’organització o bé llogar un cotxe i fer tranquil·lament la nostra vida. Vam optar per una formula mixta. Un dia vam anar a Lisboa, situada a 300 Km., amb el grup i els altres ho vam fer amb el cotxe llogat.

El primer dia després de l’arribada, igual com ho fèiem amb els nens quan anàvem a colònies, va tocar fer la descoberta de l’entorn. Sota un sol espatarrant ens vam dirigir a la platja de Falèsia’ a un km .i mig de l’hotel. Allà ja vam descobrir l’estil de quasi totes platges de la regió: grans extensions de sorra finíssima als peus d’uns penya-segats de roques calcàries modulades per l’acció del vent i de l’aigua i d’una gama de colors que van d’un groc lluminós fins a un quasi vermell, passant per tota la gama d’ataronjats que et puguis imaginar.

Com que encara no teníem vehicle propi, un taxi, per quatre persones era més barat que l’autobús, ens va portar a Albuferia. Allà vam passar la tarda descobrint carrers i edificis i encantant-nos en els aparadors de les botigues, com qualsevol turista que ha d’emplenar el temps d’alguna manera. És una ciutat d’uns 35.000 habitants que no sembla que els tingui. Suposo que a l’estiu, com a casa nostra, ha de ser diferent. De totes maneres hi havia la major part dels comerços oberts i encara que poca gent passegés, donava molta sensació de vida.

No passava desapercebut que s’acostava Nadal. A tots els racons s’acabaven de plantar gran nombre de ponseties que alegraven la vista amb la seva vermellor. Semblava, també, que els carrers de tots els centres urbans rivalitzessin per oferir una il·luminació més ostentosa, ja des de les mateixes rotondes que hi donaven entrada a les diferents carreteres. Quan vam arribar, ja de tornada del viatge, vam copsar la diferència amb els nostres pobles, des de l’entrada de Girona fins a la porta de casa.

Inoblidables en Concert

La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya ens va oferir un concert Inoblidable a l’Auditori de Girona, sota la batuta de dos directors de les nostres comarques: Francesc Cassú, director de la Principal de la Bisbal i Carles Coll, director de l’orquestra de Cambra de l’Empordà.

En aquest concert i en el disc que han gravat d’ell ens ofereixen una amalgama d’estils que busquen expressament el contrast, escollint alguns dels grans compositors catalans (Mompou, Monsalvatge, Serra, Palomar. Cases...) , fusionant-los amb la Costa Brava i el seu centenari, La Nova Cançó i els seus 50 anys, les melodies més nostrades i fins i tot els més clàssics del rock català.

Tal com diu Francesc Cassú: “Tot plegat amb la serenor de la corda, la potència de la cobla, la màgia de l’arpa i la contundència de la percussió per crear aquest so simfònic que, des de l’Empordà emprèn volada i vol obrir-se pas fent servir la innovació i la qualitat com a eixos fonamentals”

L’espectacle va ser presentat, amb molt d’encert, per Martí Gironell, el presentador besaluenc de TV3 i autor d’alguns llibres com el tant conegut “El pont dels jueus”. També el vam tenir com a convidat a un dels sopars de “La Xefla”, així com als dos directors del concert. He de constatar que un dels músics de La Principal, en Gabriel Castelló, va ser alumne meu durant els seus primers anys d’escola. Fa goig veure a persones conegudes, exercint el seu ofici i oferint la seva feina, tot fent gaudir a un nombre tant gran de persones.

Ja fa un any es varen estrenar amb “Sardanes per al món” en el mateix escenari. Un conjunt de catorze peces de compositors del nostre entorn més proper. Entre elles m’agrada d’estacar “A Palmira”, de Jaume Cristau, dedicada a la dona del meu cosí Josep, que vam poder escoltar i ballar per primera vegada el dia de la seva estrena , a la plaça d’Orriols, després del casament de la parella, fa una bona colla d’anys.

Ja estem desitjant escoltar el tercer treball de la Simfònica d’aquí un any. A veure quin tema triaran per sorprendre’ns una altra vegada.

GARRICK

Em sembla que he vist tots els espectacles que EL TRICICLE ha portat a l’escenari. Des del seu començament ara fa 30 anys fins a l’últim, ara fa pocs dies al teatre Poliorama de les Rambles barcelonines.

Al començament actuaven per un públic infantil. Varen venir al teatre del Casal Popular dins la programació que Rialles va dur a terme en els primers mesos de la seva implantació a Palafrugell. Més tard els varem veure al llavors anomenat teatre Victòria, avui Teatre Municipal, i a l’envelat de les Festes de Primavera.

Abans d’anar-hi i mentre dinàvem ens preguntàvem, amb el grup d’amics que volíem assistir a la representació, del perquè del nom de GARRICK, que havien posat a l’espectacle. Cadascú deia la seva però no ho vam descobrir fins que una vegada ja al teatre ens ho van explicar els mateixos actors.

David Garrick va ser un reconegut actor anglès del segle XVIII. Els metges recomanaven les seves actuacions com una espècie de remei màgic, capaç de guarir qualsevol pena de l’ànima. Per això El Tricicle li ha volgut tributar un homenatge amb aquesta obra. Com en totes les seves actuacions segur que ho aconsegueixen.

Al final i com a celebració dels seus 30 anys d’actuacions ens van oferir una sèrie d’esquetxos repassant la seva trajectòria. Tothom els coneixia i els va aplaudir amb força, corejant les estrofes de “Soy un truhan, soy un señor” que tancava l’espectacle.

Un espectacle que haig de recomanar totalment, ja que en tot el que està passant a la nostra societat es necessari aixecar els ànims de la gent, que és el que es pretén des de l’escenari del Poliorama

.

Els llavis closos

"Et deixaré, si vols, la veu, mentre tu tens els llavis closos"

D'aquesta frase s’extreu el títol de l’obra de teatre que va representar LA GESPA TEATRE, de Palamós al Teatre Municipal de Palafrugell, basada en textos de l’escriptora Mª Àngels Anglada. Portar la veu d’aquesta escriptora a dalt d’un escenari és un repte força agosarat. Tal com diu el mateix equip de direcció : ”Sovint, sortosament, la il·lusió té més empenta que el seny i aquesta il·lusió és el que ens ha permès d’afrontar amb entusiasme el projecte que us presentem”

Us puc assegurar que aquest projecte ha arribat a una realitat plenament aconseguida. Tots els que érem al teatre ens vam emocionar amb la bellesa de les paraules dels diferents textos, extrets de tres de les seves obres cabdals: “Les Closes”, El Violí d’Ausschwitz” i “Quadern d’Aram”.

A “Les Closes” , Anglada rescata la memòria de Dolors Canals, una avantpassada acusada injustament de l’assassinat del seu marit i, a través d’ella, un fragment d’història d’aquest país. A les altres dues obres, l’autora colpida pels conflictes que sacsejaren l’humanitat al seu moment (Vietnam, Bòsnia...) decideix escriure sobre els camps d’extermini nazi i sobre el genocidi armeni perquè aprenguem l’experiència. “Les coses que passen si no es canten o s’escriuen, s’obliden”, diu.

Els actors es mouen en dues zones: En primer terme un personatges reals (la mateixa escriptora, una periodista i un lector) fan de pont entre el públic i l’obra de l’autora que es representa sobre unes plataformes situades a l’interior de l’escenari.

El final, construït a partir dels seus versos es converteix en un homenatge a l’autora. Homenatge que li reten els actors posant veu a la seva obra. La veu que Anglada va deixar als qui van haver de sofrir amb els llavis closos.

Anar a collir olives

Amb l’arribada dels dies més curts de l’any he tornat a sortir a caminar al començament de la tarda tal com havia fet els primers temps de la meva jubilació. A aquestes hores el sol ja no escalfa massa i la seva llum no molesta gaire encara que incideixi directament sobre els ulls. En una d’aquestes caminades vaig veure una imatge que feia temps, molt de temps havia desaparegut de la meva realitat més quotidiana: un grup de persones collint olives agenollades a terra. He de retrocedir a la meva infantesa per reviure una feina que es feia en dies que ja solien ser força freds i per tant d’una gran duresa.

Quan la gran fred de l’any 56 va matar la majoria de les oliveres, va representar un gran descans per moltes de les persones que havien de passar gran part de les hores del dia, de la temporada de la collita, amb els genolls enganxats a la freda terra i la punta dels dits que quedaven quasi balbs tot agafant un per un els petits fruits de color morat; el que em dèiem “tenir piulots”. Encara que això suposés haver de comprar l’oli. No sempre es consumia un oli de qualitat tot i ser produït pels mateixos pagesos. Algunes vegades es tornava ranci i abans no es deixava per fer-ne sabó havia de ser força dolent.

La temporada de collir olives era llarga, normalment de novembre a gener, i tothom col:laborava en aquesta feina. Els dies que no hi havia escola la mainada també hi participava i a la seva manera gaudia d’estar fent una feina amb tota la família junta, tot escoltant les converses dels grans i així anar-se assabentant de les coses de la vida, perquè encara que comentessin “compte que hi ha roba estesa” , sempre collíem alguna novetat que ens feia volar la imaginació.

A la vora de casa hi havia un trull on els homes hi anaven els vespres per tal de convertir les olives amb un dels líquids més apreciats per la nostra taula. Que hauria estat de les amanides sense quasi nedar en oli, ni poder-hi sucar uns bons trossos de pa que tenien tots els gustos haguts i per haver?. I d’aquelles torrades fetes al foc de la llar amb unes llesques de pa de tres quilos on escampar-hi un bon all-i-oli acabat de fer.

A cada casa hi havia un especialista per fer aquesta salsa que espantava tots els refredats propis del temps. Amb una cabessa d’alls sencera, sense treure’n els grills (no com ara que s’han d’eliminar perquè el gust no et torni a la boca) i un oli quasi espès en sortia un all-i-oli quasi de color verd on s’hi aguantava la mà de morter encara que ho tombessis.

Les olives eren una part dels fruits de la terra dels que s’havia de pagar els delmes al rector del poble. En el temps de la collita veia passat els pagesos pel davant de casa meva, amb un sac carregat a l’espatlla o a dins d’un carretó, segons la quantitat,i que anaven augmentant el piló a l’entrada de la rectoria. El capellà ja se’n cuidava de recordar-ho als feligresos els diferents diumenges a l’hora de missa mentre durava la campanya de la recollida.

La tranquil·litat d’una caminada és un bon moment per fer plans referents a les diverses activitats de la vida o per generar records, que qualsevol incident casual pot fer-nos tornar a la memòria i que sense ell qui sap quan haguéssim tornat a reviure, com el senzill fet d’anar a collir olives.

Fem panallets

Són un bon complement a una menjada de castanyes. Una menja típica d’aquesta època de l’any. Si cada cosa ja és prou consistent per ella sola, com ha de ser una combinació de les dues? Ara si hi anem barrejant glopets de moscatell, vi ranci, mistela, garnatxa, ratafia ... o de qualsevol altra beguda d’aquest tipus ens ajudaran a fer una combinació més lleugera al principi, però que propiciarà a menjar-ne una mica més del compte, amb les conseqüències que tots ja sabem abans de començar a ingerir-los. Però és que tot plegat és tan bo! I a més a més contribuïm a conservar les tradicions.

L’únic entrebanc és que ens hem de rascar la butxaca d’una manera força considerable. No vull dir que els preus siguin abusius, ja que els ingredients són molt cars i les hores de feina considerables. Per això proposo una recepta casolana que dona molt bons resultats i que a casa fem sovint. La fotografia del començament n’és un bon exemple i puc assegurar que són tan bons com fotogènics.

Aquí va la recepta:
- Prepararem una massa composta de:
. igual quantitat d’ametlla ratllada que de sucre (500 grs.de cada)
. 200 grs. de patata bullida amb pela i ben xafada. (Els puristes diuen que s’ha de fer amb ou i prou, però pels principiants és més fàcil fer-ho amb patata o bé moniato)
- Millor deixa-ho reposar una nit a la nevera, ben tapat amb paper film.
- Després farem “xurros” a sobre del pedrís i els tallarem a trossos iguals per facilitar la mida dels panellets.
- Untarem aquestes boles de pasta amb un ou deixatat per tal que s’hi agafin els pinyons. Aquest és el procés més delicat i entretingut. Amb molta paciència anirem prement-los un per un perquè tots quedin iguals i no quedin buits sense pinyons.
- Finalment els pintarem amb un pinzell mullat amb rovell d’ou per tal de donar-los un to daurat.
- Només faltarà posar-los en una safata coberta d’un paper adequat i una mica untat d’oli o empolsinat amb farina, per tal que no s’enganxin i seguidament posar-los sis o set minuts al forn, prèviament escalfat a una temperatura força elevada (200º). Per si de cas vigileu-los, perquè després de tanta feina...

- Si en voleu fer de diferents gustos només cal barrejar-hi: cafè soluble, cacau en pols, ratlladura de llimona, coco ratllat... i donar-los la forma que ens agradi. En comptes de pintar-los amb rovell d’ou millor arrebossar-los amb sucre llustre, per tal de donar-los-hi aquell to tan característic.

I res més, que us aprofiti!. No penseu en els quilos. Així no gaudireu plenament de la vida.

Temps de castanyes

En una ocasió només vam trobar aquesta

Mitjans de tardor, amb els camins plens de fulles i els paisatges emboirats, quan arriben les hores foscanes i ja necessitem una peça d'abric, encara que hagi fet un dia espaterrant, venen ganes de començar a tancar-te a casa i gaudir d'una bona paperina de castanyes acabades de torrar.

D'entre totes les fruites de temporada, la castanya segur que és una de les més populars. Tots els rituals que envolten la seva consumició li donen un aire especial, sobretot a les escoles. Segur que és allà on s'han conservat i fomentat les tradicions sobre aquest fruit tan especial. Avui dia no hi ha cap centre escolar, ni cap organització d'activitats infantils de lleure que no tinguin la castanyada dins la programació de festes anuals.

A casa hem menjat i torrat castanyes tota la vida. Recordo els freds vespres de novembre, quan amb els meus pares, asseguts al voltant de la llar, esperàvem que les flames tot passant pels forats de la paella posada sobre els tres peus annessin ennegrint els fruits del castanyer, mentre s'anaven obrint, pel tall que li havíem fet prèviament perquè no explotessin, i ens mostressin la seva carn daurada mentre s'anaven coent.

La castanyada més esperada per la mainada del poble era la que organitzava el rector del poble, el diumenge després de tots Sants, un cop acabada la funció religiosa de la tarda. Ens traslladàvem tots al costat d'un bosc proper, on els més grans eren els encarregats d'organitzar la cuita. Per acompanyar els deliciosos fruits torrats el mossèn portava un porró ple de vi de dir missa, que ens anàvem passant sota la seva vigilància perquè ningú és "torrés" més del compte. També solia portar un bon cistell de magranes, vermelles i daurades, acabades d'abastar dels magraners del seu hort i que constituïen un bon complement per acabar la festa.

Quan, per motiu dels d'estudis, vaig viure quatre anys al Collell, trobava molt a faltar les castanyes torrades de Galliners durant aquest dies de Tots Sants. Allà també em menjaven, però per comoditat ens les donaven bullides i no era el mateix. Ens les emportàvem al cine i un cop acabada la sessió quedava una catifa de pellofes a sota les cadires.

No recordo castanyades especials fins que vaig començar a fer de mestre. Com que per qüestions que ja se suposen em tocava ser-ne un dels organitzadors, procuràvem que la festa fos lluïda i envoltada d'un seguit d'activitats relacionades amb la diada que fes participar a tota la mainada de l'escola. Cada any tenia feina per trobar una branca de castanyer, amb el fruit corresponent, per tal de poder explicar els meus alumnes d'on sortien les castanyes.

Durant els vint-i-cinc anys de pertànyer a Rialles o a la Xarxa vaig contribuir a fer un ritual d'aquesta festa amb la mainada del poble. sembla estrany que una cosa que sembla tant simple pugui dur tant d'enrenou i hores de dedicació del grup de persones que la duen a terme. Des de demanar els permisos corresponents a l'ajuntament fins que podíem repartir les castanyes, passant per la contractació d'un grup d'animació, només els que han organitzat actes d'aquesta mena saben la multitud de coses que s'han d'anar fent i solucionant. Sort del grup de persones ben avingudes que ens divertíem per tal de fer-ne divertir a moltes d'altres i que acabàvem la festa, un cop tot net i endreçat, aprofitant el caliu de la cuita per fer unes costelles a la brasa com a base d'un sopar amb totes les nostres famílies.

A casa cada any continuem torrant castanyes. Es una tradició que no es pot perdre i menys quan altres costums foranies intenten substituir-la per altres actes sense cap mena d'arrelament amb la nostra terra.

Caminant amb els Matiners sempre dèiem que volíem passar per llocs on abundessin els castanyers i poder-ne collir els seus fruits. La majoria de vegades eren massa verdes i ens havíem de limitar a fotografiar-les o bé ja s'havia acabat la temporada. Només en una ocasió vam trobar el terra encatifat d'unes castanyes grosses i lluents, però estàvem tan cansants, després d'una pujada infernal, que ni un de nosaltres va tenir prou esma per collir-ne una de sola.

Picasso a Horta de Sant Joan

La primera vegada que vaig sentir a parlar de la relació de Picasso amb Horta de Sant Joan va ser a finals dels anys seixanta quan vaig adquirir una col·lecció d'obres sobre art on un dels volums estava dedicat a aquest pintor. Hi havia una reproducció de "La bassa", un dels quadres més característics dels començaments del cubisme, a sota de la qual hi figurava el nom de la població en la que s'havia inspirat quan hi havia residit durant una temporada. A partir d'aquí em vaig interessar per Horta de Sant Joan, buscant la seva situació en un mapa i per saber el perquè Picasso havia elegit aquest poble a la província de Tarragona, concretament a la comarca de la Terra Alta (en aquells anys el nom de les comarques de Catalunya ens era més aviat desconegut, només sabíem el nom de les més properes i encara amb no massa claredat).

Dons bé, Picasso va fer estada a Horta de Sant Joan dues vegades. La primera convalescent, a partir de l'estiu de 1998 invitat pel seu amic Manuel Pallarés, fill d'aquesta població i estudiant a Barcelona, on es van conèixer. Era cinc anys més gran que ell i una persona assenyada, per això els pares de Picasso van veure que l'amistat amb el seu fill podria podruir-li una bona influència i van animar aquesta amistat. Aquesta estada es va perllongar fins el febrer de 1899.

La segona va tenir lloc al cap de deu anys, durant el període de maig-agost del 1909. Aquesta vegada en companyia de Fernande Olivier, la seva parella. Al no estar casats els va portar algun problema en relació amb els veïns del poble; fins hi tot algunes dones van arribar a tirar pedres al balcó de la casa on residien, "L'Hostal del Trompet", situat a la plaça del poble.

Aquests mesos corresponen del tot al moment de la seva gran aventura cubista, que tindria en l'obra d'Horta un destacat punt d'inflexió.. Durant aquells dies també duia al damunt una màquina de fotografiar, amb la que va realitzar una sèrie de fotografies que corresponen a les cases del poble, al seu entorns i a algunes persones, com la seva companya Fernande o diversos personatges d'Horta.

El Centre Picasso d'Horta vol ser un homenatge permanent al pintor malagueny i pretén aplegar la reproducció, el més fidel possible de totes les obres que va crear a Horta i amb les quals va immortalitzar aquest poble. Allà hi podem trobar una mostra dels lligams profunds que uneixen aquesta terra amb el gran artista, lligams que ell mateix va sintetitzar en la cèlebre frase: "TOT EL QUE SÉ HO HE APRÉS A HORTA"

Per la Terra Alta i El Matarranya (III)

Esmorzar als Ports

"Lo Perot"

Ja he comentat que el nostre "centre d'operacions" estava situat a Horta de Sant Joan i concretament a l'hotel Miralles, del que tantes vegades n'havia sentit parlar en el programa d'en Pere Tàpies a Catalunya Ràdio: "Tàpies variades".

Cada dia sortíem d'allà per dirigir-nos a les diferents poblacions dels voltants. El dijous al matí acompanyats per en Salvador Miralles i la seva "flota" de 4X4 i furgonetes vam fer una petita excursió endinsant-nos, fins allà on vam poder, pel massís dels Ports. Unes estones a cavall dels vehicles i unes altres a peu vam poder descobrir la bellesa del paisatge. Entre una verdor exuberant, tot sentint còrrrer l'aigua al nostre costat vam anar escoltant les explicacions del nostre guía d'avui, en Salvador, gran coneixedor i propagador de les belleses de la zona.

Vam poder-hi veure el Mas de Quintet, on va estar Picasso alguna temporada i la cova on anava a dormir, alguna nit, amb els amics, segurament per estar més a prop de la natura que de la que no en podia gaudir a Barcelona. També vam visitar una pedrera, avui abandonada, d'on se'n treia un marbre rosat que ja voldríem pels nostres banys.

A mig matí vam fer una parada a l'àrea de lleure de la Franqueta, on al costat del riu i de la font, a sota d'un arbres frondosos, vam poder gaudir d'un bon esmorzar a base de "pa estirat" (una espècie de coca de la zona) sucat amb tomata i abundant pernil de Terol, tot acompanyat d'un bon vi de la Terra Alta; acabant amb dolços típics d'Horta. En Salvador Miralles va acabar l'àpat amb l'explicació d'una sèrie d'acudits, com té per costum al finalitzar molts àpats a casa seva, per tal d'animar als grups de gent que seran la seva millor propaganda.

Després ens vam dirigir al convent de Sant Salvador al peu de la Muntanya de Santa Bàrbara. La seva església, dedicada a la Mare de Déu dels Àngels (s. XIII) és el principal monument religiós templer que es conserva a Catalunya. Durant el s. XVI hi visqué, durant 12 anys, el frare franciscà conegut com Sant Salvador d'Horta, nascut al poble gironí de Santa Coloma de Farners. D'aquí ve el nom de tot el conjunt. No gaire lluny i abans d'anar a dinar encara vam tenir temps d'admirar "Lo Perot", una olivera bimil·lenària, declarada arbre monumental per la Generalitat de Catalunya.

Un dels protagonistes d'aquesta sortida va ser sens dubte en Salvador Miralles. Amb nosaltres va ser un amfitrió perfecte. Va exercir d'hoteler enamorat de la seva feina, de guia turístic, d'animador, de disc-jcoquey, de venedor de productes típics... Ens va oferir una cuina del país immillorable, en relació qualitat-preu Qui va voler també va poder degustar el Crestó, carn escabetxada de cabrit blanc, capat (d'aquí ve el nom), criat a la muntanya , pagant un petit suplement, que va entusiasmar a tots els que el van provar..

Durant els cinc dies la gent del grup va poder aprofitar per adquirir, sobretot, els productes de la comarca en la que ens trobàvem i els de les comarques veïnes: vi de Gandesa, préssecs de Calanda, pernil de Terol, formatges, galetes, pastissets, ametlles, melmelades... Tothom, qui més qui menys,va pujar a l'autocar amb paquets, paquetets i paquetassos amb el que no cabia a les maletes.

Per finalitzar, he de destacar, que els efectes de l'incendi del que tant en van parlar els mitjans de comunicació, del que deien que fins hi tot havia fet anul·lar reserves per visitar Horta de Sant Joan poden passar "quasi " desapercebuts.

Per la Terra Alta i El Matarranya (II)

Carrer de Calaceite

Escala del cor de la catedral de Morella

Tots els altres pobles que vam visitar tenen una part antiga espectacular amb unes esglésies pròpies de grans capitals. Un no es pot explicar com va ser possible la seva construcció si no és per l'importància que devien tenir els que manaven en cada un d'ells. No m'entretindré a parlar de qui eren aquestes famílies ni que varen fer, ara és més important el que en queda i del que nosaltres en podem gaudir.

Caminar per aquestes poblacions és una sorpresa constant a cada cantonada, difícil de ser reflectit en fotografies. A més a més de les que ja he anomenat vam poder gaudir de la Fresneda, Alcañíz, Calaceite, Vall-de-Roures, Morella (a la Província de Castelló) i d'Horta de Sant Joan. En tots ells són normals les pujades i les escales per tal de fer un recorregut pels seus carrers. Sort que s'ha d'anar a poc a poc per tal de no deixar-se cap racó on hi hagi alguna senyal que indiqui el passat d'aquell poble. Senyals que moltes vegades ens passarien desapercebudes si no fos per les explicacions dels guies que ens van acompanyar moltes vegades.

D'entre tots els pobles que vam visitar i sense desmerèixer els altres destacaria Morella. És el que em feia més il·lusió de poder conèixer i no em va decebre. La muralla i l'entrada per la porta de sant Miquel i els carrers amb porxades a cada costat. La catedral amb dues entrades majestuoses, un altar barroc enlluernador i una escala per pujar al cor, situat al mig de l'edificació, crec que única al món, així com el seu orgue..

També van ser molt interessants els museus. Quasi a cada lloc teníem concertada la visita a un o altre. Ja he anomenat el museu ibèric de Queretes i del dedicat a la Batalla de l'Ebre a Gandesa. A Morella, cosa sorprenent, en vam veure un sobre els fòssils de dinosaures trobats a la zona. A Calaceite el Museu d'Arqueologia Joan Cabré, on a més de les troballes d'aquest important arqueòleg hi havia una part dedicada a les eines, estris i manera de viure dels pagesos d'altres temps. A Horta de Sant Joan no podíem deixar de visitar el Museu Picasso, amb una exposició dedicada a la segona estada del pintor a la població ara fa 100 anys. Amb aquest motiu es feien dues exposicions més en memòria d'aquest fet: una al convent de Sant Salvador sobre les fotografies que ell mateix havia fet d'aquest poble i dels voltants i una altra, a l'antiga presó, sobre la relació amb el seu amic Manuel Pallarès que és qui el va portar a casa seva, a Horta, per tal de què es refés d'una malaltia.

Sobre aquesta població hi ha una campanya per restablir el nom del poble tal com era antigament: Orta, sense la h. Veurem si se'n sortiran.

Tampoc puc deixar de mencionar la llibreria Serret a Vall-de-Roures. El seu propietari, Octavi Serret, ha estat premiat enguany amb el Premi Nacional de Cultura per la Generalitat de Catalunya pel seu compromís amb la literatura catalana i per la publicació de llibres en català sobre el Matarranya i terres del voltant. No me'n vaig poder estar, després de felicitar al premiat, d'adquirir dos llibres d'en Josep Mª Espinàs relacionats amb les terres que estem trepitjant: "A peu pel Matarranya" i "A peu per la Terra Alta".

Per la Terra Alta i El Matarranya (I)

Celler Cooperatiu de Gandesa

Celler cooperatiu de Pinell de Brai

Un magnífica sortida per aquestes dues comarques del sud de Catalunya durant cinc dies, establint la nostra base d'operacions a l'hotel Miralles d'Horta de Sant Joan. Un viatge per terres del nostre país, molt desconegudes per la majoria, que valen la pena ser visitades pel seu paisatge, per la imponent arquitectura dels diferents pobles, per la gastronomia i per l'amabilitat de la gent.

Només d'arribar, després d'un viatge de quatre hores i mitja en autocar, un cop instal·lats i ben dinats a un dels hotels de referència d'aquestes terres vam estrenar el nostre recorregut amb una visita al Celler Cooperatiu del Pinell de Brai, anomenat "Catedral del Vi" de Catalunya. Obra de Cèsar Martinell i Brunet, arquitecte deixeble de Gaudí. A la façana principal hi ha un fris de ceràmica vidrada, obra del pintor ceramista Xavier Nogués i Cases. Tot el conjunt és una obra d'art. Aquí van començar les compres, després d'una degustació, que la majoria del nostre grup va fer en abundància durant esl cinc dies de durada del viatge.

Una altra Cooperativa que també vam visitar, obra del mateix autor, va ser la de Gandesa. No té els mosaics de l'anterior a la façana però té unes torres, usades com a dipòsits d'aigua, que la caracteritzen. La sorpresa va ser la guia que ens va acompanyar durant tota la tarda. D'origen búlgar, ens va parlar sempre amb un català perfecte i amb uns coneixements d'història del nostre país que ja voldríem molts de nosaltres També vam visitar el Centre d'Estudis de la batalla de l'Ebre, ja que Gandesa com a cruïlla de camins entre Catalunya, València i Aragó, en fou protagonista principal.

Pel matí del mateix dia ens va sorprendre el poble de Queretes o Cretas, ja que pertany a l'Aragó. Un conjunt de carrers, voltes i porxades que impressionen en un poble de sis-cents habitants. Com va ser comú a tots els pobles de la Franja, et podies dirigir a tothom en català. Al "Centre de visitants" ens van vam poder assabentar-nos del seu passat relacionat amb els ibers. Aquest centre és un dels molts museus que hem anar visitant aquests dies, on com ja sol ésser força normal avui dia, tot està explicat d'una manera clara i concisa a l'abast de la majoria. A l'església les dones van poder discutir i donar la seva opinió sobre si el mantell que lluïa la Verge del Pilar, just acabat d'estrenar, era brodat a mà o a màquina, cosa que va ocupar molta estona de la visita.

Caminant amb en Pau

Suposo que us preguntareu qui és aquest Pau amb el que vaig fer una caminada el dissabte passat. Doncs en Pau és un nen molt maco de dos anys, fill d'uns nostres nebots, que està en aquell punt de començar a dir-ho tot i d'interessar-se per tot el que l'envolta. La caminada va consistir en anar de Palafrugell a Calella, passar pel camí de Ronda, arribar a Llafranc i des de la plaça dels Pins enfilar la pujada que ens duria fins al camí dels Plans i tornar a Palafrugell.

Com es pot suposar no vam fer el camí tots dos sols sinó que vam anar molt ben acompanyats, per la meva dona, els seus pares (els del nen) i l'oncle Narcís ( oncle del nen , no meu). També es pot suposar que el nen no va fer a peu la dotzena llarga de quilòmetres del recorregut sinó només uns petits trams de Calella i de Llafranc. Els seus pares, tal com ha de ser, el van portar la majoria del trajecte carregat a l'esquena.

Va ser una caminada diferent. amb tota la calma que necessita un nen d'aquesta edat per tal d'observar els tractors tot imitant la seva fresa, de passar pel mig del bosc tot esperant que surti un llop darrera de qualsevol pi o d'escoltar els cants del ocells que ens acompanyen. De tant en tant havíem de parar per beure una mica de llet o aigua del biberó corresponent que ja estaven a punt en el lloc adequat de la motxilla.

L'emoció més forta i el moment més esperat va ser el de veure el mar amb tota la seva grandesa. Quant arribats al Port-Bo ens vam acostar a l'aigua, aquell va i vé de les petites onades no va ser totalment del seu grat. Les roques, en canvi, li van cridar l'atenció, sent difícil treure'l d'allà.

Arribats a Llafranc el pare del nen va comprar la premsa del dia. Al ensenyar al nen la plana d'un dels diaris va exclamar:"El padrí!". Justament aquell dia el seu avi (Josep Maria Bosch, reconegut astrònom amb resdència a Tàrrega) era noticia com a descobridor d'un asteroide que és l'objecte més gran que s'aproxima a la Terra des de 1937 i se'n reproduïa la fotografia. Una coincidència que va animar els comentaris durant una part del trajecte.

Arribats al punt de tornada, un bon esmorzar ens va venir bé a tots. Només el nen se'n va desentendre. Li va cridar més l'atenció la tranquil·litat de la superfície de la piscina, sense les onades que anaven i venien, on va haver de prendre un bany acompanyat del seu oncle, encara que l'aigua no ens pogués oferir la millor de les temperatures.

Reflexions sobre la tardor

Un raig de llum entra per la finestra i filtrant-se pels plecs de les cortines del menjador es passeja per les planes del llibre que estic llegint. Als altaveus de l’equip de música sona la veu càlida de la Nina Simon. Al cel un núvols foscos es van acostant a poc a poc i fan preveure una tarda de tempesta. Comença a estar-se bé dins de casa quan tot ens va dient que s’acosta la tardor.

Potser demà farà un dia espatarrant que ens farà enyorar els millors dies de l’estiu, però no hi ha res a fer, cada dia el sol es pondrà més aviat i la fredor acabarà instal·lant-se al nostre entorn. No si val a posar-nos tristos, hem de buscar les “escalfors” que ens han d’ajudar a passar els llargs mesos que se’ns acosten.

Pels que treballen no hi ha tant de problema, la major part del dia ja el tenen ocupat per la feina. Pels que hem arribat al punt de poder viure de les rendes dels anys treballats, tenim la sort de poder triar la manera d’ocupar-lo com més ens agradi. Sense caure en l’error de voler-lo emplenar massa o de deixar-nos-el ocupar pels altres, encara que siguin de la família.

De totes maneres tan uns com els altres hem de saber gaudir dels moments que ens ofereix la natura: tan de la calor com del fred, tan d’un dia de sol com d’un dia de pluja, tan d’un dia en que estem exultants com d’un altre en que estem deprimits. Procurant superar les dificultats que sempre, sempre sorgeixen, sobretot quan menys hi pensem.

Arriba, doncs, la tardor, amb els canvis de colors, d’olors i de sensacions que ens porta la natura. Unes de les millors maneres de gaudir-ne és caminar. Tan si ho fem pel mig d’un bosc, com pel costat de mar. Caminant de bon matí o ben entrada la tarda. Cada moment té unes sensacions molt definides, només cal que les sapiguem aprofitar.

Ara farà un any de l’estrena de la Cantata “Un nou dia” amb la música del músic mallorquí Baltasar Bibiloni. En una de les cançons vaig voler reflectir un “Passeig pel bosc”. No me’n he pogut estar de recordar-la:

Un camí travessa el bosc,
sembrat de cireres d’arboç.
Pas a pas, pas a pas,
Fulles que tot ho han folrat,
fan més dolç el caminar.
Pas a pas, pas a pas.
Xiuxiueig d’ocells desperts,
ens mantenen els ull oberts.
Pas a pas, pas a pas.
Una bassa, hem de saltar,
allà es remulla el senglar.
Pas a pas, pas a pas.
Mira, tu, quants de bolets!
Pinetells, rossinyols i ceps.
Pas a pas, pas a pas.
Una font, estem cansats,
hem tornat assedegats!
Pas a pas, pas a pas.

Una sensació quasi oblidada

Feia temps que no caminava sota la pluja. No caminant apressat tot anant d'un lloc a l'altre a dins de la ciutat, sinó caminant tranquil·lament entre camps i boscos. Últimament feia pena passar per camins ressecs i veure com els arbres i plantes dels costats tenien una capa de pols tan densa que encomanaven un sentiment de tristor. Ahir no va caure massa aigua però esperem que la festa continuïi i que tal com canta en Raimon, sigui una pluja que sàpiga ploure.

En les llargues caminades de fa un temps amb els Matiners només dues vegades ens vam mullar de veritat. La primera quan baixàvem de la Mare de Déu del Mont i ens va sorprendre un gran xàfec cap a la meitat del recorregut. L'altre a la Vall de Núria quan l'helicòpter ens va rescatar al refugi de Coma de Vaca. En totes dues ocasions la sensació de feblesa i inseguretat eren completes, sobre tot a la segona. No feia gaire il·lusió sentir com la mullena anava pujant pels peus i les cames, s'anava enfilant pel teu cos, fins a cert punt protegit per un impermeable i no sabessis com acabaria tot allò.

Ahir va ser diferent. Estàvem a prop de casa, sabíem que no trigaríem a arribar i trobaríem totes les comoditats. Havíem anat, la meva dona i jo, fins a Calella pel camí que passa pel Prat Xirlo. Quan marxàvem el cel era una mica tapat però al veure com s'anava ennegrint per la nostra esquerra vàrem decidir fer mitja volta quan acabàvem de posar els peus al primer carrer de la urbanització.

Al moment de canviar de direcció ja vam veure la negror que s'acostava per la part de Palafrugell i vàrem donar-nos compte del que ens passaria sinó ens espavilàvem ben de pressa. Sort que anàvem preparats. Al cap de poc les gotes van començar a caure i es van anar espesseint. Sentir el soroll que feien al caure sobre l'impermeable o sobre el paraigua, veure com escampaven la terra al caure sobre el camí o com les fulles de les plantes anaven recuperant el seu color era tot un goig.

Vam accelerar el pas, notàvem la fredor de l'aigua sobre les cames nues i tot un cúmul de sensacions que quasi teníem oblidades ens van tornar a la memòria. Faltava poc per arribar a casa, ja començàvem a veure'ns més segurs i vam comentar que potser no cauria el xàfec gros abans no fòssim a lloc. No acabàvem de dir-ho quan va caure tota l'aigua de cop.

Ja sota la protecció de casa nostra, vam sentir una triple satisfacció: canviar-nos la roba i el calçat que s'havien mullat, el soroll de l'aigua que feia temps no sentíem i el pensar, segons els pronòstics del temps, que seria un començament de la recuperació, després de la sequetat dels nostres camps i boscos.

Canvis

Ningú pot negar que vivim temps de canvis profunds a tots els nivells de la societat, que no sabem on ens portaran. Coses que ahir eren bones, avui són dolentes i d'altres dels que no se'n podia ni parlar avui són acceptades i magnificades per tothom.

Però jo em vull referir a canvis més quotidians, a canvis als que ja estem acostumats i no obstant sempre ens sorprenen. Per exemple, cada estiu ens queixem de la calor i cada hivern de la fred, comentant que mai havíem arribat als extrems que estem vivint, quan les estadístiques diuen tot el contrari.

Són aquests canvis petits, com els de les fulles dels arbres que ja comencen a sentir l'olor de la tardor. Com les mosques que cada vespre es refugien a l'ambient més calent de les nostres sales d'estar i no deixen de passejar-se sobre la nostra pell i per la pantalla del televisor. Com el d'abrigar-nos una mica al començar i finalitzar el dia, si estem en un lloc situat a l'exterior, així com estirar el llençol per protegir-nos de la frescor que entra per la finestra quan arriba la matinada.

També canvien les programacions de les ràdios i les televisions per tal d'oferir uns millors al·licients per tal d'augmentar el nombre d'oients i espectadors. Arriben als quioscs i llibreries noves col·leccions, de les que moltes vegades només es vendrà el primer número perquè és més barat que els altres. Els diferents diaris comencen a engreixar-se, cada setmana porten més suplements i ofertes de tot tipus. Així mateix arriben les estrenes de cinemes, teatres i tota classe d'espectacles, després dels intensius concerts d'estiu.

El més important és que s'han acabat les vacances. S'ha de canviar el no fer res per integrar-nos a la feina que ens permeti poder tornar a gaudir d'un període de temps com el que acabem de deixar, si som del grup de privilegiats que no tenim problemes en aquest tema. Fins i tot els jubilats, que no farem vacances mai més, notem aquests canvis, no per nosaltres mateixos sinó per la relació que mantenim amb les persones del nostre entorn.

S'intensifiquen els missatges dels polítics per fer-nos creure en el que ells no creuen. Encara que s'acosti el fred, per un motiu o un altre ells sempre parlen d'una tardor calenta, o bé són els diaris els que miren de posar més llenya al foc de manera que no es refredi l'ambient?

Per molta part de la població el canvi més gros serà que els nens i nenes començaran l'escola o l'institut i així els deixaran unes hores tranquils. Sempre amb la col·laboració dels avis que complateran moltes de les hores lliures que els puguin quedar i sense cap quota suplementària.

Per això jo també m'he volgut sumar a aquests canvis i després de dos anys, rentar la cara d'aquest blog, donant-li un altre color i una altra capçalera. Del verd que ens connecta amb la natura, que ens crea un sentiment de confort i relaxació, de calma i pau interior i que ens fa sentir equilibrats interiorment he passat al blau, color tranquil·litzant, associat a la part més intel·lectual de la ment, que ens ajuda a tenir claredat d'idees i a ser més creatius.

D'alguna manera s'ha de passar el temps

Quan durant un espai de temps una mica llarg es fa una vida més aviat monòtona qualsevol esdeveniment, per petit que sigui, trenca l'ensopiment produït per aquest fet. Mentre em refeia de l'ensopegada de fa dos mesos, en un capvespre molt calorós, com la majoria dels d'aquesta segona part de l'estiu, estava assegut en un sofà, amb les cames estirades i al costat d'una finestra per on entrava una mica d'aire fresc. Portava al braç un aparell d'aquets de mirar la pressió quan vam sentir els miols d'un gat, que semblava jovenet, que deambulava pel jardí. Ja estem acostumats que s'hi passegin, però procurem fer-los fora sempre que podem.

No havia tingut temps de comentar-ho amb la meva dona , que estava a l'habitació del costat, quan va sentir que jo cridava : "El gat és a dins, ha entrat per la finestra!". L'ensurt va ser força gros. Fins i tot a la pantalla de la màquina de mirar la pressió hi va sortir: "Error". Els treballs varen ser nostres per fer-lo tornar a sortir de la casa.

El jardí li va agradar tant que va decidir fer-hi estada, com aquell que va a estiuejar. Quan anàvem per fer-lo marxar s'amagava darrera una mata de romaní espectacular que tenim a la part del darrera de la casa i no hi havia manera de treure'l d'allà. De tan en tan sentíem els seus miols però no passava d'aixó. Fins que va trobar el seu lloc ideal per instal·lar-s'hi: un cistell que hi havia al llenyer, entre tota classe d'andròmines. Només de tant en tant treia el caparró i es deixava veure.

Vam demanar consell a un veí, el mateix que ens va solucionar el problema d'un altre gat que vam tenir una colla de dies a dalt la teulada. Ens va dir que ja era prou gran per espavilar-se i tornar a casa seva. Nosaltres miràvem no deixar la finestra tan oberta a fi de què no tornés entrar. Després d'intentar-ho per diversos mètodes, com sempre la solució més senzilla va ser la més efectiva: girar el cistell de manera que no s'hi pogués tornar a posar a dins. No l'hem tornat a veure.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, el conte s'ha acabat.

Ja en fa dos

El 25 d'agost de 2007 a instàncies d'en Gerard començava aquest bloc. Al principi vaig trobar complicat de mantenir-lo al dia escrivint com a mínim quatre missatges al mes, que tinguessin un mínim d'interès per algú i que continuessin llegint-lo. Ja sé que no és gran cosa però 2100 entrades en aquest temps m'animen per seguir escrivint, explicant el que em passa pel cap, tot relacionant-lo amb fets puntuals de l'actualitat o de temps ja una mica llunyans als que s'hi obre la memòria tot llegint o escoltant alguna notícia que la majoria de vegades és insignificant.

No ha estat un any tan ple de notícies especials i personals com les de l'any anterior: els 10.00 km. dels Matiners, el rescat en helicòpter, el viatge als fiords noruecs, l'estrena de la Cantata "Un nou dia" ... Ara les dues dels últims tres mesos, una molt positiva i l'altre no tant, valen per qui sap quantes dels anys anteriors.

A finals de maig varem volar, al voltant de 100 persones, des de Catalunya a Mallorca per assistir al casament del nostre fill a Alcúdia, d'on és originària la seva dona. Amb una organització perfecta per part dels nuvis, tota aquesta gent va poder instal·lar-se al mateix hotel i anar als llocs on és celebrava l'esdeveniment sense preocupacions de cap mena. La cerimònia, des de l'ermita de la Victòria que domina tota la badia de Pollença, va ser magnífica, amb els cants dels amics de Palafrugell i l'estrena d'una cançó composta pels mateixos autors de la Cantata ja esmentada. Tot el demés va seguir la mateixa tònica. Un dia magnífic, per la festa, pel temps, pels amics, pels familiars, d'un i l'altre costat... per tot.

Al cap de un mes just, del 30 de maig al 30 de juny, tot celebrant l'aniversari de dos esdeveniments similars: el del nostre casament i el de la nostra filla, asseguts davant del magnífic mar de Calella, va succeir el que ja vaig explicar en el primer escrit del mes de juliol: de la taula a l'hospital. Després de dos mesos més d'anar recuperant les activitats normals i d'haver-ne deixat algunes altres la vida continua. Aquesta circumstància, que he qualificat de no tant positiva, ha servit com a toc d'atenció, per mi i per molts altres, per reorientar el que sempre creiem que és el més important del món: tot el que fem i desitgem.

No tot s'ha limitat a aquests dos fets, per mi tant importants. Fins el trenta de juny vaig seguir caminant amb els Matiners, amb els qui espero tornar-hi d'aquí a pocs temps. Vaig continuar amb els sopars de la Xefla, de la que tampoc m'he esborrat. Vaig descobrir les illes Canàries, amb l'estada de vuit dies a l'illa de Tenerife ... El dia abans de l'ictus, es va obrir un parèntesi tot celebrant la jubilació d'en Josep Mª Soler. Ara dos mesos després, esperem tancar el parèntesi amb una altra festa: la jubilació d'en Josep Mª Mora. Dos moments per retrobar-nos els amics per tal d'enfocar un futur esperançador per tots plegats.

GRÀCIES als que m'han llegit durant aquests DOS ANYS. Que la sort ens segueixi acompanyant per tal de poder-ho seguir fent.

Estiuejar a la Costa Brava

Ja fa una colla d'anys, quan vaig deixar de treballar els estius, al arribar al mes de setembre i tornaven a començar les classes, quedava bé explicar on havies anat durant aquells dies de vacances. Quan m'ho preguntaven sempre els contestava el mateix: "Al millor lloc del món, a la Costa Brava". En aquells temps encara no coneixia gaires llocs diferents per poder-ho comparar. Ara que en conec alguns més segueixo opinant igual.

Només hem de pujar al far de Sant Sebastià i fer una mirada fins allà on ens allargui la vista. No fa gaire hi vam pujar amb uns amics, catalans per cert, que vam fer en un dels viatges i que mai hi havien pujat. Al veure el paisatge que sens oferia a la nostra contemplació van exclamar: "Hem anat tan lluny quan aquí tenim aquestes meravelles que no coneixem !"

L'altre dia anant a caminar ens vam trobar amb una amiga que aquest any ha deixat de treballar en un negoci familiar de temporada: regentava un hotel . Era feliç, mai havia pogut fer vacances durant els mesos d'estiu a la seva pròpia terra. Havia descobert una nova costa Brava.

Avui he llegit un article al diari on el columnista, ja d'edat força avançada, ha descobert el que és fer vacances a casa teva. L'home estava meravellat del descobriment que havia fet i de la quantitat de coses que podia fer estiuejant al propi domicili, sobretot, es clar, si reuneix unes condicions òptimes, com era el seu cas.

Diuen que hi ha massa gent, que el tràfic es afeixugant, que has de fer cues als supermercats, que... Tot això es veritat quan treballes, però si fas vacances pots triar l'hora d'anar i de fer el que vulguis amb tota tranquil·litat. El que no es pot fer es fer-ho tot al mateix moment que altres milers de persones.

I si algunes vegades t'has d'esperar una mica o et trobes envoltat de gent per totes bandes, no cal que et posis nerviós com fan molts dels estiuejants que tenim per aquí. Hem de pensar que tenim la sort de fer vacances en un dels millors llocs del món i que en molts casos desconeixem completament.

Peix blau

Sóc oient assidu del programa d'en Pere Tàpies "Tàpies variades" a Catalunya Ràdio, cada dissabte pel matí. Avui parlaven del peix blau. Un tipus de peix que fins fa pocs anys era considerat de baixa categoria i encara ara dona la impressió de ser un menjar de pobres. Ho deia un dels cap de cuina que participava en el programa: "A casa, al restaurant, procurem tenir a la carta algun plat de peix blau senzill, per cert molt elaborat, però la gent quan surt vol un altre tipus de peix. " Si algú menja peix blau ha de poder dir que ha menjat salmó, tonyina, llobarro..., són noms que sonen bé. Però dir que ha menjat sardina , verat, sorell... , val més menjar-los a casa i prou.

Personalment sempre m'ha agradat el peix blau. Hi ha moltes maneres de cuinar-lo. Les senzilles sardines per exemple podem fer-les a la brasa, fregides, amb suquet, farcides d' escalivada, escabetxades, amb fideuada ...

Com sempre totes aquestes coses em porten al record maneres de viure d'altres temps. Als poblets de l'interior, considerant interior els que no estaven tocant a la costa, hi arribava el peix un cop a la setmana. El peixater hi arribava amb la seva moto, la seva bicicleta o fins i tot a peu. Més tard ja van venir amb una furgoneta. Si volia vendre el peix amb rapidesa havia d'avisar al rector i aquest feia un senyal especial amb la campana, a canvi el peixater havia de donar-li una mica del peix que portava. Jo havia vist petites discusions entre el peixater i el mossèn, perquè aquest últim es cobrava el servei d'una manera massa generosa. No s'ha de dir que la majoria de peix que es venia era peix blau, fora quan es volia fer un bon arròs a la cassola.

A casa com la majoria d'habitants del poble és aquest tipus de peix el que més consumíem. Recordo unes paellades de sardines, enfarinades i cuites totes juntes, com si fos una truita, rosses i cruixents que no tenien temps d'arribar a taula. Un altre peix que sempre m'ha agradat són els verats. La meva mare en feia uns estofats amb pèssols acabats de collir de l'hort que eren una delícia.

I les anxoves? Eren un complement ideal per molts plats senzills. Una bullida de cigrons o de mongetes del ganxet, regades amb un abundant raig d'oli i acompanyades d'una amanida de ceba i tomata amb una anxova eren un menjar excel·lent. Només una d'anxova, perquè no s'estava per despeses innecessàries. A la mainada ens explicaven que quan un peixater no podia vendre les anxoves les enterrava al peu d'un olivera i al cap d'un temps les olives en sortien farcides. No crec que gairebé ningú es pensés que era cert, però sempre hi ha, qui com els peixos, pica amb qualsevol esquer.

O sigui que hem de menjar molt peix blau, sobretot perquè diu que porta molts àcids grassos Omega 3. Abans com que no es sabia que ho portava, el peix blau deien que feia mal i que igual que l'oli no em prenguessin gaire.

Emergències

He llegit a les planes del setmanari "Presència" un article de Tura Soler anomenat "SOS" que parla sobre el serveis d'emergències i dels que estan al darrera dels telèfons per atendre a qui ho necessiti i que no sempre volen entendre la situació en que es troba el comunicant. Tot seguit vaig pensar en dues situacions , en les que m'he trobat aquest últim any i mig, que es podrien incloure dins dels supòsits de l'article.

La primera va ser el rescat del que vam ser protagonistes el grup d'amics "Els Matiners" quant fèiem el recorregut de Núria al refugi de Coma de Vaca i del que ja vaig parlar en el seu dia en aquest bloc. L'actuació dels serveis d'emergència que van dur a terme els Bombers de la Generalitat va ser impecable. La part que correspon a les persones que estan darrera dels telèfons al final va ser efectiva, tal com es va demostrar. Però per arribar aquí puc donar una mica la raó a Tura Soler perquè dona la impressió que no t'escolten. Ells van el que es diu a "pinyó fixe". Tenen una sèrie de preguntes per fer i no es mouen del camí marcat, quan amb un petit aclariment del que es troba en la situació d'emergència podria fer més fàcil la solució del problema.

L'altre situació es va produir fa pocs dies amb el meu ingrés sobtat a l'Hospital Josep Trueta de Girona del que també en vaig parlar en el seu moment. Hi vaig arribar a través del CAP de Palafrugell, on van decidir que era el lloc més idoni, per l'estat em què em trobava. Tant els serveis d'ambulàncies com l'equip mèdic van ser el més efectius possible. El problema va venir d'una de les persones de la meva assegurança que estava al darrera del telèfon. Quan ja em tenien situat a la Unitat de Cures Intermèdies, on estaven valorant l'abast dels efectes de l'Ictus que m'havia portat allà, pretenia que em traslladessin d'hospital perquè aquell no em tocava i que després de fer una valoració del meu estat ja decidirien on em portarien, quan en aquestes situacions els minuts són els que compten.

No hi feia res que la meva dona fes els raonaments que semblaven més obvis. La representant de l'assegurança s'entossudia plantejant una sèrie de dificultats en les que ens trobaríem si no es feia el que ella deia. Una d'elles era la d'amenaçar amb la quantitat de diners que hauríem de pagar per les proves que em feien perquè eren molt cares. Al final la meva dona va decidir no agafar més el mòbil on ella seguia trucant per solucionar el "seu" problema. Fins i tot va arribar a demanar-li el número de l'hospital per ella poder-hi parlar, com si no hi hagués cap més manera de saber-lo.

Sort, sempre s'ha de tenir sort d'algú, que una de les metgesses responsables, va dir-li, perquè també va parlar amb ella, que d'allà el pacient no es movia sota cap circumstància. I sort, molta sort, d'uns amics ben relacionats, que ens van donar la solució, a través d'una altra persona de la companyia d'assegurances, que havia d'haver donat la primera interlocutora, la inútil interlocutora, a la meva dona, al començament de tot.

Amb persones com aquesta, la mutua, només haurà lograt que a finals d'any ens canviem a una companyia que doni un millor tracte als aseus clients. Perquè en circumstàncies com la que vam passar no es pot jugar amb la gent.