Ja en fa dos

El 25 d'agost de 2007 a instàncies d'en Gerard començava aquest bloc. Al principi vaig trobar complicat de mantenir-lo al dia escrivint com a mínim quatre missatges al mes, que tinguessin un mínim d'interès per algú i que continuessin llegint-lo. Ja sé que no és gran cosa però 2100 entrades en aquest temps m'animen per seguir escrivint, explicant el que em passa pel cap, tot relacionant-lo amb fets puntuals de l'actualitat o de temps ja una mica llunyans als que s'hi obre la memòria tot llegint o escoltant alguna notícia que la majoria de vegades és insignificant.

No ha estat un any tan ple de notícies especials i personals com les de l'any anterior: els 10.00 km. dels Matiners, el rescat en helicòpter, el viatge als fiords noruecs, l'estrena de la Cantata "Un nou dia" ... Ara les dues dels últims tres mesos, una molt positiva i l'altre no tant, valen per qui sap quantes dels anys anteriors.

A finals de maig varem volar, al voltant de 100 persones, des de Catalunya a Mallorca per assistir al casament del nostre fill a Alcúdia, d'on és originària la seva dona. Amb una organització perfecta per part dels nuvis, tota aquesta gent va poder instal·lar-se al mateix hotel i anar als llocs on és celebrava l'esdeveniment sense preocupacions de cap mena. La cerimònia, des de l'ermita de la Victòria que domina tota la badia de Pollença, va ser magnífica, amb els cants dels amics de Palafrugell i l'estrena d'una cançó composta pels mateixos autors de la Cantata ja esmentada. Tot el demés va seguir la mateixa tònica. Un dia magnífic, per la festa, pel temps, pels amics, pels familiars, d'un i l'altre costat... per tot.

Al cap de un mes just, del 30 de maig al 30 de juny, tot celebrant l'aniversari de dos esdeveniments similars: el del nostre casament i el de la nostra filla, asseguts davant del magnífic mar de Calella, va succeir el que ja vaig explicar en el primer escrit del mes de juliol: de la taula a l'hospital. Després de dos mesos més d'anar recuperant les activitats normals i d'haver-ne deixat algunes altres la vida continua. Aquesta circumstància, que he qualificat de no tant positiva, ha servit com a toc d'atenció, per mi i per molts altres, per reorientar el que sempre creiem que és el més important del món: tot el que fem i desitgem.

No tot s'ha limitat a aquests dos fets, per mi tant importants. Fins el trenta de juny vaig seguir caminant amb els Matiners, amb els qui espero tornar-hi d'aquí a pocs temps. Vaig continuar amb els sopars de la Xefla, de la que tampoc m'he esborrat. Vaig descobrir les illes Canàries, amb l'estada de vuit dies a l'illa de Tenerife ... El dia abans de l'ictus, es va obrir un parèntesi tot celebrant la jubilació d'en Josep Mª Soler. Ara dos mesos després, esperem tancar el parèntesi amb una altra festa: la jubilació d'en Josep Mª Mora. Dos moments per retrobar-nos els amics per tal d'enfocar un futur esperançador per tots plegats.

GRÀCIES als que m'han llegit durant aquests DOS ANYS. Que la sort ens segueixi acompanyant per tal de poder-ho seguir fent.

Estiuejar a la Costa Brava

Ja fa una colla d'anys, quan vaig deixar de treballar els estius, al arribar al mes de setembre i tornaven a començar les classes, quedava bé explicar on havies anat durant aquells dies de vacances. Quan m'ho preguntaven sempre els contestava el mateix: "Al millor lloc del món, a la Costa Brava". En aquells temps encara no coneixia gaires llocs diferents per poder-ho comparar. Ara que en conec alguns més segueixo opinant igual.

Només hem de pujar al far de Sant Sebastià i fer una mirada fins allà on ens allargui la vista. No fa gaire hi vam pujar amb uns amics, catalans per cert, que vam fer en un dels viatges i que mai hi havien pujat. Al veure el paisatge que sens oferia a la nostra contemplació van exclamar: "Hem anat tan lluny quan aquí tenim aquestes meravelles que no coneixem !"

L'altre dia anant a caminar ens vam trobar amb una amiga que aquest any ha deixat de treballar en un negoci familiar de temporada: regentava un hotel . Era feliç, mai havia pogut fer vacances durant els mesos d'estiu a la seva pròpia terra. Havia descobert una nova costa Brava.

Avui he llegit un article al diari on el columnista, ja d'edat força avançada, ha descobert el que és fer vacances a casa teva. L'home estava meravellat del descobriment que havia fet i de la quantitat de coses que podia fer estiuejant al propi domicili, sobretot, es clar, si reuneix unes condicions òptimes, com era el seu cas.

Diuen que hi ha massa gent, que el tràfic es afeixugant, que has de fer cues als supermercats, que... Tot això es veritat quan treballes, però si fas vacances pots triar l'hora d'anar i de fer el que vulguis amb tota tranquil·litat. El que no es pot fer es fer-ho tot al mateix moment que altres milers de persones.

I si algunes vegades t'has d'esperar una mica o et trobes envoltat de gent per totes bandes, no cal que et posis nerviós com fan molts dels estiuejants que tenim per aquí. Hem de pensar que tenim la sort de fer vacances en un dels millors llocs del món i que en molts casos desconeixem completament.

Peix blau

Sóc oient assidu del programa d'en Pere Tàpies "Tàpies variades" a Catalunya Ràdio, cada dissabte pel matí. Avui parlaven del peix blau. Un tipus de peix que fins fa pocs anys era considerat de baixa categoria i encara ara dona la impressió de ser un menjar de pobres. Ho deia un dels cap de cuina que participava en el programa: "A casa, al restaurant, procurem tenir a la carta algun plat de peix blau senzill, per cert molt elaborat, però la gent quan surt vol un altre tipus de peix. " Si algú menja peix blau ha de poder dir que ha menjat salmó, tonyina, llobarro..., són noms que sonen bé. Però dir que ha menjat sardina , verat, sorell... , val més menjar-los a casa i prou.

Personalment sempre m'ha agradat el peix blau. Hi ha moltes maneres de cuinar-lo. Les senzilles sardines per exemple podem fer-les a la brasa, fregides, amb suquet, farcides d' escalivada, escabetxades, amb fideuada ...

Com sempre totes aquestes coses em porten al record maneres de viure d'altres temps. Als poblets de l'interior, considerant interior els que no estaven tocant a la costa, hi arribava el peix un cop a la setmana. El peixater hi arribava amb la seva moto, la seva bicicleta o fins i tot a peu. Més tard ja van venir amb una furgoneta. Si volia vendre el peix amb rapidesa havia d'avisar al rector i aquest feia un senyal especial amb la campana, a canvi el peixater havia de donar-li una mica del peix que portava. Jo havia vist petites discusions entre el peixater i el mossèn, perquè aquest últim es cobrava el servei d'una manera massa generosa. No s'ha de dir que la majoria de peix que es venia era peix blau, fora quan es volia fer un bon arròs a la cassola.

A casa com la majoria d'habitants del poble és aquest tipus de peix el que més consumíem. Recordo unes paellades de sardines, enfarinades i cuites totes juntes, com si fos una truita, rosses i cruixents que no tenien temps d'arribar a taula. Un altre peix que sempre m'ha agradat són els verats. La meva mare en feia uns estofats amb pèssols acabats de collir de l'hort que eren una delícia.

I les anxoves? Eren un complement ideal per molts plats senzills. Una bullida de cigrons o de mongetes del ganxet, regades amb un abundant raig d'oli i acompanyades d'una amanida de ceba i tomata amb una anxova eren un menjar excel·lent. Només una d'anxova, perquè no s'estava per despeses innecessàries. A la mainada ens explicaven que quan un peixater no podia vendre les anxoves les enterrava al peu d'un olivera i al cap d'un temps les olives en sortien farcides. No crec que gairebé ningú es pensés que era cert, però sempre hi ha, qui com els peixos, pica amb qualsevol esquer.

O sigui que hem de menjar molt peix blau, sobretot perquè diu que porta molts àcids grassos Omega 3. Abans com que no es sabia que ho portava, el peix blau deien que feia mal i que igual que l'oli no em prenguessin gaire.

Emergències

He llegit a les planes del setmanari "Presència" un article de Tura Soler anomenat "SOS" que parla sobre el serveis d'emergències i dels que estan al darrera dels telèfons per atendre a qui ho necessiti i que no sempre volen entendre la situació en que es troba el comunicant. Tot seguit vaig pensar en dues situacions , en les que m'he trobat aquest últim any i mig, que es podrien incloure dins dels supòsits de l'article.

La primera va ser el rescat del que vam ser protagonistes el grup d'amics "Els Matiners" quant fèiem el recorregut de Núria al refugi de Coma de Vaca i del que ja vaig parlar en el seu dia en aquest bloc. L'actuació dels serveis d'emergència que van dur a terme els Bombers de la Generalitat va ser impecable. La part que correspon a les persones que estan darrera dels telèfons al final va ser efectiva, tal com es va demostrar. Però per arribar aquí puc donar una mica la raó a Tura Soler perquè dona la impressió que no t'escolten. Ells van el que es diu a "pinyó fixe". Tenen una sèrie de preguntes per fer i no es mouen del camí marcat, quan amb un petit aclariment del que es troba en la situació d'emergència podria fer més fàcil la solució del problema.

L'altre situació es va produir fa pocs dies amb el meu ingrés sobtat a l'Hospital Josep Trueta de Girona del que també en vaig parlar en el seu moment. Hi vaig arribar a través del CAP de Palafrugell, on van decidir que era el lloc més idoni, per l'estat em què em trobava. Tant els serveis d'ambulàncies com l'equip mèdic van ser el més efectius possible. El problema va venir d'una de les persones de la meva assegurança que estava al darrera del telèfon. Quan ja em tenien situat a la Unitat de Cures Intermèdies, on estaven valorant l'abast dels efectes de l'Ictus que m'havia portat allà, pretenia que em traslladessin d'hospital perquè aquell no em tocava i que després de fer una valoració del meu estat ja decidirien on em portarien, quan en aquestes situacions els minuts són els que compten.

No hi feia res que la meva dona fes els raonaments que semblaven més obvis. La representant de l'assegurança s'entossudia plantejant una sèrie de dificultats en les que ens trobaríem si no es feia el que ella deia. Una d'elles era la d'amenaçar amb la quantitat de diners que hauríem de pagar per les proves que em feien perquè eren molt cares. Al final la meva dona va decidir no agafar més el mòbil on ella seguia trucant per solucionar el "seu" problema. Fins i tot va arribar a demanar-li el número de l'hospital per ella poder-hi parlar, com si no hi hagués cap més manera de saber-lo.

Sort, sempre s'ha de tenir sort d'algú, que una de les metgesses responsables, va dir-li, perquè també va parlar amb ella, que d'allà el pacient no es movia sota cap circumstància. I sort, molta sort, d'uns amics ben relacionats, que ens van donar la solució, a través d'una altra persona de la companyia d'assegurances, que havia d'haver donat la primera interlocutora, la inútil interlocutora, a la meva dona, al començament de tot.

Amb persones com aquesta, la mutua, només haurà lograt que a finals d'any ens canviem a una companyia que doni un millor tracte als aseus clients. Perquè en circumstàncies com la que vam passar no es pot jugar amb la gent.

Festes Majors

Les agendes dels diaris van plenes, aquests dies d'estiu, dels anuncis de les festes majors que es celebren a les nostres comarques. Al donar-hi una ullada penso en les festes majors dels pobles de la meva infantesa.

Era una de les poques ocasions anuals en què es trobava tota la família, fora de les celebracions puntuals com eren casaments, batejos i enterraments. En aquells anys no es celebraven aniversaris, ni de naixement, ni de casament, amb festes sorpresa incloses. A les comunions només hi assistien els més íntims. Tampoc hi havia celebracions per la jubilació, llavors no es jubilava ningú. Només hi havia dues oportunitats a l’any per trobar-se i divertir-se: la festa petita, d’un sol dia de durada i la festa grossa, de dos dies.

Les que més recordo són les festes majors d’estiu. Amb la meva mare, per anar a casa dels meus avis, havíem de caminar uns set quilòmetres tot aprofitant les hores de menys calor. Alguna vegada, a la tornada a casa, marxàvem després del ball de nit, caminant a les fosques per carreteres plenes de pedres i travessant boscos mig fantasmals, mentre jo m’agafava fort a la seva mà.

Acostumats a les restriccions alimentàries, quan arribava la Festa Major era una disbauxa. Es mataven conills, ànecs, pollastres, xais... No es mirava prim, els plats es succeïen a la taula mentre les gotes de suor regalimaven per tot el cos. No hi havia neveres, ni tampoc cap possibilitat de tenir gel a mà, les begudes, doncs, es refrescaven baixant-les a dins d’una galleda fins al fons del pou.

Convidats especials solien ser la parella de guàrdia civil i algun dels músics de l’orquestra. No hi faltaven els parents de Barcelona que a la mainada ens semblava que venien d’un altre planeta. De tant en tant anàvem a sopar a alguna altra casa i recordo haver assistit a algun espectacle una mica passat de to entre una senyora força madureta i el músic corresponent.

A l’hora de dormir, després del ball de nit, la gent s’havia de repartir en els matalassos que es distribuïen per tota la casa. En alguna ocasió al haver d’entrar la mestressa de la casa a l’habitació dels homes a buscar alguna cosa, en sortia tota esparverada al veure com dormien degut a la calor de juliol. Un any havíem arribat a passar la nit trenta persones a la mateixa casa.

S’havia d’assistir a l’Ofici Major, a l’església, cantat per l’orquestra i la munió de capellans, dels pobles dels voltants, que si deixaven caure convidats pel rector. La mateixa cobla-orquestra que animaria tota la festa i que seria pagada amb les quotes que s’establien entre tots els joves del poble, menys els que feien la mili aquell any, i les entrades que es cobraven als nois que hi assistien.

No hi havia altres atraccions. La mainada es limitava a córrer per la plaça, ficant-se pel mig de les sardanes o entre les parelles a la sala de ball. Et podies beure una gasosa o com a màxim un gelat que carrisquejava si t’atrevies a mossegar-lo. La primera vegada que vaig menjar-ne un jo era força petit i el vaig trobar tan fred que el vaig rebutjar dient que cremava.

Qui ens havia de dir que aquestes coses excepcionals les podríem gaudir cada dia i fins i tot, per una causa o altre, arribar a avorrir-les.