Le Perigord noir (i III)

La Roque Saint-Christophe

Un altre matí ple de boira ens va portar a Les Eyzies, Capitale Mondial de la Prehistóire, tal com diuen els francesos, on es van descobrir els cinc primers esquelets de cromanyons . La gran atracció d’aquest punt és el museu de la prehistòria construït a sota dels penya-segats com moltes de les construccions que ja havíem vist. Després de comprar les entrades, al moment de deixar-nos passar a l’interior un senyor de mitjana edat, que ho controlava, ens va preguntar d’on érem i tot seguit, al dir-li el nostre origen, ens va respondre cantant L’estaca d’en Lluís Llach, apresa, segons sembla, a l’escola.
Vam passar una bona estona observant les vitrines i mirant els vídeos que reproduïen la manera de viure d’aquella gent. Abans de marxar vam sortir a una espècie de terrassa, situada sota la gran roca i amb una gran estàtua d’un home de cromanyó que domina tot el paisatge.
Des d’aquí vam dirigir-nos a la Roque Saint-Cristophe, unes grans escletxes excavades al penya-segat per l’erosió de l’aigua, a cinc nivells diferents, dels que es pot recórrer un d’ells fent un passeig d’un km. Habitades des de l’època dels Neandertals fins a la fi de l’Edat Mitjana. Amb les restes que han quedat d’aquest últim període s’han pogut reconstruir diferents estatges de les cases que havien format aquell poble construït sota la roca. Tot passejant també podem gaudir del paisatge i vegetació de tardor que es reflecteix a l’aigua del riu La Vézère que dona nom a tota la vall.

Montignac

A la sortida el vigilant ens dirigeix a un restaurant de Saint Leon per tal de satisfer les nostres necessitats bàsiques, on vam menjar, com era d’esperar un bon confit d’ànec. Una bona passejada per aquell petit lloc ens va confirmar que a qualsevol racó del Perigord s’hi pot trobar un castell, una gran mansió o una església digna de veure’s.
A pocs quilòmetres trobem el poble de Montignac pel que farem una passejada abans de dirigir-nos cap a Sarlat. Però abans anirem a Lascaux, la cova prehistòria descoberta l’any 1940, de la que , igual que a Altamira, només es pot visitar un reproducció, situada a uns 200 metres de l’original. Les pintures són impressionats, tant pels seus colors com per la fidelitat als cossos dels animals que hi són representats.

La carbassera de Sarlat

El dissabte al matí vam tenir temps de fer les últimes compres al gran mercat que es fa cada setmana al casc antic de Sarlat. Com és natural s’hi pot comprar de tot, però el que ens crida més l’atenció són els productes típics de la regió: l’oli de nous, el mateix fruit sec, el foie, el magret, el confit i el pernil d’ànec, els ceps assecats ... Tot un món de gustos, olors i colors que ens han acompanyat durant aquests quatre dies al Perigord noir que recomanem a tot el que encara no hi hagi estat i que tal vegada, com nosaltres, tampoc n’hagi sentit parlar mai.

Le Perigord noir (II)

Tot el grup a la Roque Gageac

La llista de pobles, castells, coves i jardins que es poden visitar en aquesta comarca és inacabable, per tant vam haver d’escollir uns quants destins, que pel que ens havien dit o havíem llegit no podíem deixar d’anar. Domme, un poblet situat a dalt d’un penya-segat, amb una vista excepcional, era el nostre primer objectiu, però quan vam començar a enfilar-nos per la carretera plena de corbes, la boira va fer la seva aparició i ens va esguerrar el matí. Al poble hi havia mercat i feia una fred que esparverava, era el mes d’octubre, però sort de l’anorac que vam posar a la maleta. Ens vam refugiar una estona a l’església per visitar-la i veure si mentrestant s’aixecava la boira; ni una era digna de ser contemplada massa estona ni la boira va desaparèixer i després d’unes voltes mes pels carrerons vam decidir anar a la Roca Gageac, segons diuen un dels pobles més bonics de França.
Construït a sota d’uns penya-segats ja fa impressió només d’arribar-hi. Les perspectives que es poden veure des del costat del riu La Dordogne acaben d’arrodonir l’espectacle. Els meus companys es van enfilar pels carrers d’un jardí botànic que es barreja amb les cases, mentre jo passejava sota el sol que allà ja s’havia menjat la boira. Les cases enganxades a la roca, les coves troglodites que s’endevinaven cap el cim, el castell reflectit a l’aigua, les gavarres que esperaven temps millors per passejar pel riu, els colors de la vegetació ... tot valia la pena de ser observat i admirat.

Panoràmica a Castelnaud

Vam fer parada a Castelnaud per tal de dinar a un lloc que ens volguessin i que a la vegada ho poguéssim fer amb un mínim de garanties. Amb el sol que feia ens vam passejar pel costat del riu amb la perspectiva del pont i del castell que més tard visitaríem. Els noguers que creixien en el prat ens oferien les seves nous i en vam collir unes quantes de les que havien caigut. Pel riu pujava una gavarra tot fent gran gatzara que trencava la tranquil•litat i serenor del moment, però la imatge que oferia era agradable.
Si el castell era impressionant des del riu, les vistes que oferia des de dalt eren magnífiques. Les instal•lacions estan ben restaurades i ofereixen una bona visió de com s’hi vivia en els temps de màxima esplendor. Ens va cridar l’atenció un cartell que deia: “Pour quatre-cents écus d’or le château fut rendu aux français le: 20 octobre 1442”. O sigui que aquell dia era l’aniversari de la rendició 469 anys després. Amés a més ecu havia de ser el nom de la moneda europea abans de dir-se euro.

Vista des dels Jardins de Marqueyssac

Com que les distàncies són curtes decidim anar a veure els “Jardins de Marqueysaac”, construïts al voltant del castell del mateix nom, on una gran quantitat de plantes de boix han estat retallades amb formes geomètriques a més de les que creixen lliurament en tota l’extensió del parc que juntament amb les alzines i altres plantes de fullatge fosc d’altres parts d’aquesta comarca donarien el nom de Perigord negre a la comarca de Sarlat. Després de caminar prop d’un quilòmetre s’arriba al Mirador de la Dordogne on dopem admirar un dels paisatges més bonics d’aquesta part d’Aquitània.
Abans d’acabar el dia vam voler tornar a Domme per poder admirar un altre dels grans paisatges d’aquesta comarca que no havíem pogut veure a la visita del matí, degut a la boira i tampoc ens va decepcionar.

Le Perigord Noir (I)

Fins que no em van proposar per fer-hi una sortida de quatre dies no havia sentit mai a parlar de la comarca francesa del Perigord, situada a la comarca d’Aquitània al sud-oest de França. Concretament vam recórrer el Preigord noir, perquè també hi ha el blanc, el verd i el púrpura.
Vam establir-nos a Sarlat-la-Canéda, capital de la comarca, a l’hotel De Selves. Durant el viatge vam trobar tota classe de temps, des d’una sortida de sol a través de la boira, fins el sol esclatant a l’hora d’esmorzar a l’àrea de Corbières i la pluja abundant al passar prop de Tolosa de Llenguadoc. L’arribada va ser tranqui-la així com quasi tots els dies que va durar la nostra estada.
Al primer lloc on ens vam parar per dinar no ens varen atendre per estat complert, això que els plats que passaven pel davant dels nostres nassos feien tota la bona cara del món. El segon lloc no ens va agradar a nosaltres i a la fi vam decidir que ens quedaríem al proper, ja que l’hora de dinar, a França, arribava al seu termini. Va “tocar” a Frayssinet, al restaurant “Au P’tit Marché”, que tot i ser petit en molts aspectes, al menys ens vam atipar.

Faltava poc per arribar quan un cartell ens anunciava un “Moulin à huile de noix” , que es podia visitar. Com que les nous són una de les especialitats agrícoles de la comarca vam decidir aturar-nos, però la temporada s’havia acabat. Al costat s’anunciava també “Foies gras, confits ...” d’ànecs i oques, l’altre especialitat que ens perseguiria a tots els restaurants, botigues i mercats.
A l’arribada ens va donar temps de fer una bona passejada pels carrers del casc antic de Sarlat, una ciutat medieval restaurada amb tota cura que fa que t’aturis a cada racó per admirar i fotografiar. Dues escultures ens van cridar l’atenció, la dedicada a les oques i la del “Badaud” o badoc que des de la barana d’una escala observa tot el que passa al seu voltant.

Tots els restaurants lluïen, tal com ja he dit, les seves ofertes de menús amb”foies i confits”. Ens vam decidir per un; a la taula del costat vam establir contacte amb una parella francesa que ens va orientar sobre el menjar i la comarca. A resultes de la conversa vam saber que sovint feien estades a Sant Feliu de Guíxols i coneixien prou bé el Baix Empordà. Al final de l’àpat ens vam poder ficar a una cova, tota il•luminada, que formava part de l’atracció del restaurant.