Calendaris

En totes les cultures i des de temps immemorials l'home ha tingut necessitat de trobar sistemes per mesurar el temps i un d'ells són els calendaris. Ara, en aquest últims dies de l'any, és l'època propicia per l'aparició de tot tipus d'agendes, almanacs i calendaris on cadascú hi pugui anotar els seus propòsits per l'any nou, així com tot el que pensa fer i segur que no farà, almenys en gran part i on també podrà informar-se dels sants, festes majors, fires...

De tots els calendaris-almanacs que es publiquen i des del 2002, any en què va aparèixer, adquireixo l'Agenda Almanac del Cordill. És una modernització del Calendari dels Pagesos, que va començar a publicar-se el 1861 i del calendari conegut popularment com de l'ermità, començat a publicar el 1875.

l'Almanac del Cordill, anomenat així pel cordill amb que va relligat que el fa útil per penjar en qualsevol lloc, ens ofereix d'una manera clara i fresca tot un seguit de costums, festes, receptes, remeis casolans, observacions dels avis, apunts de Joan Amades, Antoni M.Alcover, Joan B. Moll o Jacint Verdaguer i coneixements del pagès solsonenc Felip Vendrell, autor del llibre "Històries de l'amor pagès" Compta, també, amb les il·lustracions de la dibuixant Sol Cots i tal com diu el seu editor Narcís Clotet: "Intenta rescatar i renovar tot allò que encara perviu de la tradició popular i que cal honorar".

És un calendari molt amè que ens pot fer descobrir, de nou, moltes coses que teníem oblidades o també donar-les conèixer a molta gent, entre ells als nens, que les desconeixen per complert. Sincerament crec que val la pena tenir-lo a casa.

SPAMALOT

De tant en tant convé, a l'hora de triar una obra de teatre, no posar-se gaire transcendental i decidir-se per la pura diversió. Ja hi ha prou noticies desagradables que es fiquen dintre de casa sense que les anem a buscar; només s'ha d'obrir un diari, bé ni això, mirant la portada n'hi ha prou, prémer el botonet del comandament a distància de la televisió o fer girar el dial de la radio perquè ens facin posar pell de gallina, amb el que hi ha i amb el que ens espera. I com que cada noticia es repeteix mil i una vegades i se li dona mil i una voltes, arriba un moment que et fan sentir petit, petit, petit... i a sobre, amb perdó, cagat de por.

Per això trobo que és en aquests moments que hem de procurar passar tantes bones estones com puguem i una d'aquestes és anar a veure Spamalot. Una versió molt lliure de Camalot i Els Cavallers de la Taula Rodona amb el rei Artús al davant. Amb una vintena de cançons enllaçades per esbojarrades situacions que fan passar amb gran rapidesa les més de dues hores que dura l'espectacle.

El nom complert de l'obra és "Monty Python's Spalamot", perquè està basada amb la pel·lícula "Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors" del grup Monty Python, uns humoristes anglesos que es van donar a conèixer per una sèrie de televisió emesa per la BBC on donaven el seu toc particular a l'Anglaterra dels anys 60 o 70 i que després van traslladar al món del cinema.

És una obra en castellà, com totes les obres musicals que es fan a Barcelona, mens dues ("Què", de Manu Guix, Àngel Llàzer i Àlex Mañas i "Aloma" segons l'obra homònima de Mercè Rodoreda), que un moment o l'altre haurem d'anar a veure. Una obra plena de ritme, sense decaure ni un moment. Una història medieval amb referències a fets actuals, que a mi sempre m'ha agradat i que en aquesta ocasió sovintegen. Una obra que et deixa amb un bon estat d'ànim i que t'allunya de tota mena de cabòries.

On són els ocells?

Ha arribat la tardor i amb ella el principi de l'època de poda. He començat a fer-ho amb les plantes del nostre jardí. A l'altea que tenim al costat de l'entrada de casa, arran de carrer, cada any hi trobava , amagat entre les fulles a punt de caure, un niu buit de cardines o caderneres, és el mateix. Aquesta vegada no hi era.

Durant l'estiu, ja havia trobat estrany de no veure'n cap anant a beure a la bassa dels peixos . Era bonic observar-les volant entre les branques de l'olivera mentre aixecava la vista del llibre que estava llegint. La taca vermella i groga del seu plomatge destacava entre les fulles platejades del, per mi, rei dels arbres.

M'ha vingut un punt de tristor i també he pensat en els pardals que, des de la finestra de la cuina, veia passejar per sobre de la tanca, amb els seus típics saltirons. Ara mai en veig mai cap. Fins i tot trobo a faltar les garses que havia maleït més d'una vegada pel rebombori que feien amb els seus crits.

On són els ocells? Sense cap mena de dubte, crec que les construccions que ens van envoltant i que cada vegada fan que estem més a l'interior del poble en són les culpables. El pip, pip que fan els camions i les excavadores, cada vegada que reculen , encara que només sigui un pam, en son el seu substitutiu.

Mentre escric aquestes quatre ratlles, al cap al tard d'un dissabte, una piuladissa esverada em fa treure el cap per la finestra i fins a cert punta desmenteix el que estic dient. Una colla de pardals van a joc entre les branques d'un desmai del jardí del veí . Déu ser que, al ser dia de festa, hi ha més quietud pels voltants. Un punt d'optimisme, sempre necessari, em fa pensar que encara no ho tenim tot perdut.

Trobem de tot!!

Quan anem a caminar, a les vores dels camins, al mig dels boscos, al lloc menys esperat podem trobar-hi munts de deixalles de tota mena:

Però també hi trobem moltres altres coses:

Què hi fa una moto al mig de la bardissa?

Un esquelet a la font.

Tió, tió... Cagarà aquest any?

Després de robar la botiga...

Fins aquí arriben les màquines netejacarrers? Que també netegen els boscos?

Qui devia jugar amb aquest ninot?

Algú havia instal·lat el bany en plena natura.

Després de les eleccions, tot va a parar a allà mateix?

Tot això abans havia estat dins d'un cotxe.

Un penjador per les neveres?

On deuen ser els cabals?

A punt per a navegar per marges i rostolls.

Això només n'és una selecció. No hi ha ni les llaunes, ni les ampolles i bosses de plàstic, ni... mil i una coses més. Sort que hi ha contenidors i deixalleries!