Un cap de setmana musical

Feia temps que no assistíem a dos espectacles musicals el mateix cap de setmana.

El primer va tenir lloc el divendres al TMP dins el cicle de concerts que ens ofereix Joventuts Musicals al llarg de l’any. Un duet d’acordions ens van presentar un programa de música clàssica. Normalment estem acostumats, almenys jo, a sentir aquest instrument com a acompanyament d’havaneres i altres cançons populars. Per això ens va sorprendre escoltar Mozart, Stravinski, Guinjoan, Falla i Piazzola tan sols amb la música generada per l’acordió. Els interpretes són Nikola Kerkez i Marco Sevarlic , “Jeux d’anches” (Joc de llengüetes) és el nom del concert. Per nosaltres va ser un bon descobriment.

Recordo amb nostàlgia el disc del francès Aimable “Grans boulevards” que em va fer estimar la música d’acordió, als llunyans anys 60, amb cançons parisenques conegudíssimes, moltes d’elles havien estat interpretades per Edith Piaf, cantant que sovint m’agrada escoltar. 

El dissabte vam gaudir del concert de presentació del disc “Formigues” pel grup Palafrugellenc “Els Cremats” al Centre Fraternal de Palafrugell. També aquí vam quedar sorpresos; acostumats com estem a sentir-los cantar havaneres, aquella nit no en vam sentir ni una. El disc inclou nou temes propis i tres versions de les que dues han comptat amb la col·laboració de les cantants Sílvia Pérez Cruz i Alba Guerrero.

És una satisfacció sentir un grup musical de casa que no s’estanca, que cada dia innova, diferent de la majoria i que a més a més te quatre ex-alumnes entre els seus components.  Des d’aquí els envio els meus aplaudiments i els millors desitjos per aquest nou disc.

Una imatge, un poema, una cançó ...(003)

L'altre dia  vaig veure aquesta pintada a l'armari de presa de corrent d'una parcela sense construir. No sé la intenció de qui va fer-la, però he trobat una cançó de Bob Marley amb aquest títol. Pertany al disc "Legend" (The best of Bob Marley and de Wailers), una recopilació del maig de 1984, tres anys després de la seva mort.

La primera estrofa diu:

ONE LOVE! ONE HEART!

LET'S GET TOGHETHER AND FEEL ALL RIGHT.

HEAR THE CHILDREN CRYIN' (ONE LOVE!);

HEAR THE CHILDREN CRYIN' (ONE HEART!),

SAYIN: GIVE  THANKS AND PRAISE TO THE LORD

AND I WILL FEEL ALL RIGHT;

SAYIN: LET'S GET TOGHETHER AND FEEL ALL RIGHT.

                       WO WO-WO WO-WO

Que traduïda al català pot dir:

Una amor! Un cor!

Unim-nos i sentim-nos bé

Escolta als nens plorant  (Un amor);

Escolta als nens plorant (Un cor)

Dient: Dona gràcies i alaba al Senyor i em sentiré bé;

dient: Unim-nos i sentim-nos bé.

                 Wo Wo-Wo Wo-Wo

Encesa de l'estelada o al mal temps bona cara

Aquesta primavera el temps no ha col·laborat gaire en la celebració dels nostres actes festius. Primer va ser la pluja durant els dies de "Flors i violes", després el vent en"l'Encesa de l'Estelada" i després el fred i la pluja durant el "Carroussel Costa Brava".Tot va quedar uns mica deslluït i molta gent es va quedar a casa. 

Concretament a dos quarts de dotze de la nit del dissabte dia 18 a la Plaça de Can Mario, oberta a tots els vents, bufava una bona tramuntana. Tot estava a punt per "l'Encesa de l'Estelada"; les espelmes estaven ben col·locades formant les quatre barres i l'estrella al capdemunt. La gent hi acudia protegits pels abrics d'hivern. Els grallers ja havien fed la crida per assabentar als vianants, pocs amb aquell temps, que tot estava a punt de començar.

Quan vam arribar a la plaça moltes persones estava encenent les espelmes que prèviament havien pagat per contribuir a l'acte. Però la tramuntana anava bufant i quant una s'encenia, dues es tornaven a apagar. Fins i tot va ser impossible encendre les espelmes de l'estrella, protegida per cartrons; el vent se'ls emportava i ho apagava tot.

Davant la impossibilitat de continuar es va obtar que a l'hora de cantar "Els Segadors" cadascú agafaria una espelma i l'aixecaria com fent un brindis al cel. El públic, força nombrós, va alçar la veu tot cantant el nostre himne nacional; es va trobar a faltar, però, una persona que dirigis la interpretació. Al final tothom va poder agafar les espelmes que havia patrocinat o alguna de les que quedaven i emportar-se-les a casa.

Una imatge, un poema, una cançó ... (002)

 Passejant pels carrers de Girona podiem llegir poemes relacionats amb el muntatge floral que veien els nostres ulls. Aquest és el cas de les Escales de la Catedral amb un poema de Josep Carner:"Cançoneta incerta" i un escrit de Lluís Vilagran LLopis:"El camí de la vida".

Girona temps de flors (i III)

Enmig dels grans muntatges o tot passejant per qualsevol carrer es podien trobar alguns detalls, de vegades molt senzills,  que cridaven l'atenció.

 

Girona temps de flors (II)

Altres espais i racons mereixen la pena de ser vistos per això m'agrada oferir-ne una nova selecció.

Les Sarraïnes

Claustre de S.Pere de Galligants

Claustre de la Catedral

Jardins dels alemanys

Església del Sagrat Cor

Escales de Sant Martí

Entrada al carrer de la Força

Entrada del Cor de Maria

Entrada al carrer de Ciutadans

Carrer de La Força

Girona, temps de flors (I)

 

Sant LLuc

 Quan arriba la primavera, val la pena anar a pasejarse per la Girona antiga per admirar i gaudir de l'exposició anual de flors; aquest any ja  van per la 58ª edició; en fa molts  que procurem anar-hi en un dia feiner per no trobar-hi tanta gent, però ahir, tot i ser dimarts, els carrers  del centre antic anàven de gom a gom i les cues als llocs més emblemàtics eren molt llargues, sobretot a l'Església de Sant LLuc, als anomenats Banys  Àrabs i a les Sarraïnes, però valia la pena. Com ja deia la publicitat i el plànol que es repartia no vam deixar de veure els 10 imprescindibles i després tots els que anàvem trobant en el nostre recorregut. Amb les fotografies no fan falta paraules. 

 Banys Àrabs

Les Sarraïnes

Sant Nicolau

Claustre de la Catedral

Torre Gironella

La Carbonera

Finestra d'una casa qualsevol

Vam  completar la visita degustant el "Menú de temps de flors 2013" del restaurant "La Calèndula" que fan una cuina especialitzada en flors.  El seu lema per aquest dies és: "L'experiència floral de la teva vida; mira, flaira, escolta, acaricia i menja-te-les". El sol nom dels plats ho diu tot.

Aperitiu: Tempura d'herbes i flors aromàtiques.

Entrant: Niu de pasta fresca ecològica amb pesto de calèndules o Amanida de roselles ( roses i altres flors) i albercocs amb recuit de drap.

Principal:Tronc de lluç amb infusió de flor de camamilla salvatge i pèsols en textures o Garró de porc confitat amb aiguanaf, flors de romaní i culis de garrofes.

Postres: Bunyols de flor de saüc i copa de xampanet de les seves flors.

Per beure: Una cervesa d'elaboració pròpia: Gala de flors ( tot seguint una recepta medieval, a més a  més de llúpul i flocs de civada,  s'hi ha afegit hibisc, calèndula i saüc).

Per acabar vam prendre una infusió d'herbes i flors fresques.

Tot plegat va ser excel·lent.Un dinar que no es per fer sovint però que lliga totalment amb el que fèiem a Girona aquell dia.

Una imatge, un poema, una cançó ... (001)

Amb aquesta fotografria vull començar un nou apartat  amb l'etiqueta: "Una imatge, un poema". Les fotografies sempre seran meves, sobretot del nostre jardí o fetes durant una caminada. Els poemes poden ser d'escriptors reconeguts, lletres de cançons o bé de collita pròpia; la primera és un haiku de la Joana Raspall que complirà cent anys el primer dia de juliol. Valgui com un petit homenatge d'un mestre que havia fet recitar alguns dels seus poemes als petits alumnes de la classe de primer.

 Ens privariem 

del goig d'olorar roses

per no punxar-nos?

                                                                          Joana Raspall

Sortida a l'Aragó (i IV)

L’últim dia de la nostra estada en terres aragoneses, l’endemà fèiem el viatge de tornada, també ens vàrem aixecar en un matí amb neu. Va ser el dia en  que vam veure el paisatge per on circulàvem  més blanc de tots. El nostre destí era el Monestir de Pedra, que data del segle XIII. Segons la història, el rei Alfons II el va donar, l’any 1194 quan encara era una fortalesa de defensa, a fi de consolidar la fe a la zona.

 Al sortir de Calatayud ja nevava, camps i muntanyes desfilaven davant les finestres de l’autocar cada vegada més plenes de neu. Quan vàrem baixar a l’entrada del Monestir començava a quedar tot blanc però al llarg del matí es va anar calmant i a l’hora de marxar ja feia estona que havia parat. Hi vam entrar pel claustre, l’església d’estil romànic tardà està quasi en runes, però se’n conserven moltes parts com la sala capitular i el calefactorium en perfecte estat de conservació.

 

Després tocava fer una volta pel Parc Natural  del mateix nom. És un recorregut, de dues hores i mitja si es fa complert, per un entorn paisatgístic envoltat de cascades, salts d’aigua i coves pel que es pot passejar tranquil·lament. El salt de la Cua de Cavall, de 90 metres d’alçada i que amaga la cova Iris és el més espectacular de tots. Aquesta passejada me la va explicar la Mª Dolors, que també va fer-ne les fotografies; jo , amb el temps que feia, no estava en condicions de caminar tanta estona i vaig quedar-me al bar, fent un cafetó amb uns amics.

 Després de dinar tocava visitar la població amfitriona, Calatayud. Fora de les capitals de província és l’única ciutat que supera els 20.000 habitants. Ja hi havíem fet alguna passejada en els dies precedents però aquesta va ser més complerta. Vam visitar varies esglésies, la majoria amb el campanar mudèjar; hem de destacar la de Santa Maria, amb la portada renaixentista, la de Sant Andrés i la de Sant Juan el Real, en la que hi vam trobar un voluntari jubilat que va encendre els llums per poder observar entre altres coses unes pintures de Goya a la cúpula i ens va ensenyar el museu  tot explicant-nos amb tota classe de detalls les peces més importants millor que molts guies ( s’ha de dir  que durant tots els dies vam trobar uns guies amabilíssims i molt ben documentats)

Ens vam passejar pels diferents carrers i també vam entrar al museu Municipal, on es mostren sobretot restes arqueològiques de l’antiga Bibilis, ciutat celtibera i romana situada al costat de Calatayud.

I així hem conegut una altra part de l’Aragó en la que ha estat la nostra cinquena estada a aquesta regió.

Nespres, nispros, micacos...

Com cada any, amb la primavera arriba la que jo anomeno temporada de la fruita petita. Pel meu gust es la millor època de l’any: maduixes i maduixots, nispros, albercocs, cireres..., sense menysprear totes les altres que aniran madurant en els mesos propers, totes m’agraden i en sóc un bon consumidor.

                                                                      Nespres-nispros

 Però ara toca parlar dels nispros. Així els he anomenat sempre des de que els anava a abastar al nisprer de can Tomàs, a Galliners (Pla de l’Estany), a la casa dels meus avis. Ara només sento parlar de nespres que per mi són una altra cosa. Els nispros són una fruita de primavera i les nespres (n’hi ha que les anomenen nesples) són una fruita d’estiu però que es mengen a la tardor o a l’hivern després d’haver madurat en un lloc fosc sobre un jaç de palla. Al que jo en dic nespres s’hi assemblen les serves, molt aspres quan són a l’arbre però, totes dues molt dolces després d’haver-se tornat toves i  de color marró (llavors dèiem que eren lloques  i ja es podien menjar). 

Siguin nespres o nispros aquesta fruita de primavera té un altre nom a Badalona: micacos. Me’n vaig assabentar per una amiga de la meva filla que és d’aquella ciutat i m’ho va confirmar una companya de la feina que també és d’allà.

 Nespres-nesples

Hi ha dues  dites  que confirmen la meva versió:

La saó de novembre és bona per les nespres
Per Nadal maduren les nespres

 També n’hi ha alguna en to humorístic: 
Any de nespres picor a la regona o bé En tenir picor en es cul, any de nespres.
Qui menja nespres, beu cervesa i besa una vella, ni menja, ni beu, ni besa 

I qui no ha cantat alguna vegada a la seva vida:

O lai lai, la masovera, la masovera.
Olai lai, la masovera se'n va al mercat:
El mercat és al dimecres,
El dimecres compra nespres.

 Serves

 Jo sempre he menjat nespres-nispros frescos, però també s'utilitzen a la cuina, de vegades substituint als albercocs en algunes receptes amb aquesta fruita. Només n'anomenaré alguna per comprovar la seva versalitat:

Nespres al vi
Sopa de vainilla amb nespres
Creps de nespres amb nous
Nespres amb mozarella de búfala
Nespres amb mel i mató
Confitura de nespres i taronja a la vainilla
...

Siguin nespres-nispros, nespres-nesples, micacos, serves... la qüestió és menjar fruita, molta fruita. Bon Profit!