Camins tancats

Tothom té dret a protegir el que és seu, però no ha fer-ho en detriment de la llibertat dels altres. Quan sortim a caminar sovint trobem tanques i cadenes que prohibeixen tirar endavant en llocs que s’hi havia passat tota la vida. Sempre que ens hi trobem ens fem les mateixes preguntes: Tenen dret a fer-ho? Poden barrar el pas d’aquesta manera? L’autoritat competent ho ha de permetre? Som nosaltres els que primer hem de d’enunciar-ho?
Abans de fer una sortida no habitual ens prepararem buscant en els mapes corresponents el millor camí per tal d’anar més segurs i no fer quilòmetres a l’envà. Tot i això pot arribar la sorpresa: El camí està tancat. Tota la finca, de vegades immensa, està tancada i és fa molt difícil trobar la continuació de la nostra ruta.
N’hi ha d’altres que després de tancar-ho tot obren un camí alternatiu, però et deixen sense poder gaudir de paratges que moltes vegades eren el verdader motiu de la sortida.
També hi ha indrets, que tot i respectant el camí et deixen com empresonat. A banda i banda, sovint de propietaris diferents, dues tanques que no s’acaben mai et van acompanyant una bona estona.
Si només trobem barrat el camí per una cadena, encara que digui “Propietat privada”, podem suposar que ho fan per els vehicles de quatre o dues rodes i els que anem a peu podem passar-hi tranquil·lament. En aquest casos ets pots trobar amb propietaris o vigilants que et demanin què hi fas allà i a partir d’aquí encetar una conversa o una discussió que sovint no porta a res.
Fa poc, no gaire lluny de la Font de la Teula, ens van amenaçar amb uns gossos que semblaven disposats a tot. L’amo dels animals s’estava quiet i sense dir res al darrera seu. Quan li vam preguntar: Què farem? Només se li va acudir dir: Si no fos per mi avui no passaríeu? . Va fer apartar els gossos del mig del camí i llavors va començar la polèmica sobre els drets de cadascú. De moment ja ens havia espantat i assegurat que trigaríem dies a tornar-hi a passar, tot hi haver-ho fet sempre.
També hi ha camins tancats per la deixadesa de qui els ha de mantenir en perfectes condicions. Només un exemple: el camí de ronda de Palamós a Platja d’Aro. Indicat en els mapes, posats a peu de platja, per animar la gent a fer el recorregut, com a GR92, queda barrat a mig camí, sense solució de continuïtat i donant tota la responsabilitat del que pugui passar al caminant que s’atreveixi a fer-lo tal com t’havien recomanat.
Quan s’acabarà la prepotència de pocs davant de la llibertat de molts, sense que els que hi poden fer alguna cosa hi facin res?

Amsterdam 2008 (III)

Quan tornes d'un viatge, tothom et pregunta: Heu menjat bé? Doncs la gastronomia és part important de la visita a qualsevol país. No tenim per costum buscar, previament, llocs on facin una cuina determinada, sino que entrem a bars i restaurants que es vegin minimament arregladets en el lloc on ens trobem a l'hora de fer l'àpat. Alguna vegada hem seguit els consells d'algú que hi ha estat previament, però molt poques vegades.

El dia de l'arribada, el divendres cap a les dotze de la nit, era difícil trobar un lloc obert, però pels voltants de l'hotel varem trobar un local on tancaven la cuina a la una de la matinada. Com es pot suposar ens hi vam agafar sense pensar-nos-hi gaire. Vàrem triar unes amanides segons el gust de cadascú intentant interpretar què volia dir el que explicava la carta. Vaig menjar-ne una que deia Dutch; encara no sabia que aquesta paraula volia dir holandés, pero la vaig anar aprenent. I vam afegir unes Tapas. Si, així ho deia a la carta, però l'explicació era en holandes o anglès. Fins hi tot hi havia truita de patates. Va estar prou bé. Al tercer i últim dia, com que ens trobavem pel mateix lloc vam decidir repetir i vam menjar un dels plats típics: sardines, si sardines, fetes més o menys a la nostra manera.

A l'hora d'esmorzar vam descubrir que no es pot ser massa matiner. Tots els bars on l'ofereixen obren a les deu. Això si, tots a les deu en punt. Després d'unes quantes voltes ens vàrem decidir i crec que ho vam encertar. De moment a la carta, en holandés com és natural, no hi enteniem res de res. La primera oferta valia vuit euros i oferia una gran quantitat de coses, algunes ja s'endevinaven per deducció. La majoria ens van decidir per aquesta i quan ens varen portar la carta en anglès hi vam optar tots. Incloia: Suc de taronja, llet i cafè, ous durs, torrades, una especie de plum cake, mantega, melmelada, formatge, pernil, bacó i potser alguna cosa més que em deixo. Sempre et porten el cafè i llet al començament i com que són molt lents, a l'hora de servir el demés, quan arriba l'hora de beure'l ja és fred.

Els altres dos dies vàrem esmorzar en dos museus: al museu Van Gogh i a la casa d'Anna Frank. Com que eren tipus self-service no hi havia sorpresa possible. A tots dos vam esmorzar prou bé. Al primer abans de començar la visita i al segon després. Als dos llocs vam ser els primers d'obrir el local.

Els dinars van ser, com és natural en les nostres costums, el plat fort del dia. No passa el mateix allà, a l'hora que hi anàvem els restaurants estàven buits, nomès hi erem nosaltres. Almenys en dues de les tres ocasions.

El dissabte, després de visitar el Rijks Museum i després de molt voltar ens varem decidir per un restaurant que va resultar ser argentí, on tothom parlava holandés, menys una noia que va resultar que era d'Alacant. La carn va ser excel.lent i els complements també. Aquí ho acompanyen tot amb patates fregides. Unes patates fregides excel·lents, a tots els llocs on vam anar: gruixudes, cruixents per fora i toves per dins, gens olioses, una verdadera delicia.

El diumenge després d'un altre museu, el Van Gogh, i de veure la talla de diamants, vam creuar en tramvia bona part de la ciutat, fins anar a l'Estacio Central. A prop d'allà hi havia la Bibliotek, on ens havien dit que es menjava prou bé. Ens va costar trobar-la, enmig d'una zona d'obres, però en el restaurant situat a la planta octava, amb una vista excel.lent si sorties a la terrassa i aguantaves el vent i la fred. Tipus sel-service, però amb la carn i el peix cuits al moment al davant teu, vam dinar molt bé.

L'últim dia, el divendres, va tocar anar al restaurant de l'hotel "Die Port Van Cleve", al mateix centre d'Amsterdam. Ja haviem estat al seu bar el divendres cap al tard. Teniem fred, vam demanar una xocolata calenta i alguna cosa per acompanyar. Com que els pancakes són unes petites pastes típiques d'allà vam preguntar si ens en podien portar. Primer va arribar la xocolata i al cap de força estona, com és per costum, els pancakes . Va ser una sorpresa, nosaltres ens pensàvem que ens portarien una plata de pastissets per tots, però va arribar un gran plat individual , on acompanyat als pancakes, vuit per cadascú, hi havia gelat de pera, nata i al fons l'anomenada crema anglesa amb un dibuix vermell de maduixa.

Per això, al passar per alla al davant, vam decidir fer-hi un bon dinar i al mateix temps cel·lebrar l'aniversari de la Mª Dolors Fuster. Va ser un dinar excel·lent, amb un plat únic abundant, a base de filet de vedella i la guarnició corresponent. Aquí des del 1870 serveixen els filets numerats, a nosaltres ens van tocar fins el 5.773.357. Les postres per l'estil de lo del divendres, però més sofisticat i el cava del Penedès. Quin millor final per una sortida excepcional.

Amsterdam 2008 (II)

I què es pot fer a Amsterdam, a més de passejar? D'entre l'infinitat de possibilitats nosaltres vàrem triar les següents:

- El RIJKS MUSEUM. Actualment en obres, però amb una gran col.lecció d'obres de Rembrandt. Tantes vegades com haviem estudiat i analitzat el quadre "La ronda de nit", poder-t'hi situar al davant i observar-lo detingudament, és tot un luxe. Sense desmerèixer altres obres del mateix pintor, així com les de pintors com Johannes Vermeer i Frans Hals. Llàstima que hi hagués tantes sales tancades.

- El MUSEU VAN GOGH. Un dels meus pintors preferits. Situat en un edifici modern, ampli i lluminós, no "lliga" amb l'atormentada vida de l'artista. Però dona més categoria a la gran quantitat de quadres seus que s'hi exposen. Varen ser dues hores, com a mínim, gaudint al màxim. Quina diferència la de contemplar-los en un llibre, encara que sigui en gran format i reproduccions de màxima qualitat.

- LA CASA D'ANNA FRANK. Pujar per les escales i passejar-se per les habitacions, ara buides de mobles, que els alemans vàren incautar, però amb les parets plenes dels senyals que la família hi va deixar, sabent tot el que hi vàren passar i la manera com vàren acabar quasi tots ells, fa venir esgarrifances. Va ser una visita emocionant.

- LA BIBLIOTEKE. Situada al costat de l'Estació Central, una altre meravella d'edifici, i actualment al mig d'una zona d'obres, ens va costar trobar-la. Va ser una sorpresa per nosaltres, ja que la buscàvem per poder dinar al seu restaurant. Això si que és una biblioteca, amb set pisos, cada un amb la seva especialitat. Un d'ells dedicat solament a l'audiovisual: milers de DVD's, CD's i tot tipus d'aparells de reproducció per tal de poder-ne gaudir amb tota comoditat. I un altre, la planta baixa, només per la mainada. A tot arreu centenars d'orninadors constantment ocupats. En fi, tal com es diu en llenguatge actual: "Una passada"

- UN DELS MERCATS DE FLORS. Situat a sobre de botigues flotants i com en tots ells, la màgia de la varietat de colors de tot tipus de flors n'ès una de les característiques principals. Però aquí la principal és la venda de bulbs de tots tipus: jacints, narcisos, clívies, gladiols... i sobretot tulipes, moltes tulipes, que van ser una dels principals records que tots plegats vam portar.

- LA ZONA ROJA. Situada al darrera de la plaça Dam, el centre principal de la ciutat. Sempre s'explica com és, però mai t'ho imagines. Entre bars i botigues hi ha carrerons i carreronets, en algun d'ells dues persones han de passar de costat quan es creuen, és multipliquen els aparadors amb la llum vermella d'un fluorescent a sobre de la porta que hi dona accés. L'espai és mínim, just per veure la noia que va mínimament vestida per oferir els seus serveis. Darrera seu es veu clarament el llit que espera ser ocupat, d'una plaça, perquè és vol més gros?. Quan s'arriba a un acord es corre la cortina i au!, anem per feina. També hi abunden, juntament amb altres llocs, els Coffee Shops (venda de maria). Com a curiositat vam veure una botiga de condons (que figura a les guies) amb material de tots colors, gustos i formes que és poden observar al seu aparador.

-COMPRES. No hi podien faltar les visites als carrers més comercials, en els que hi ha les mateixes marques que a tot arreu! També és quasi obligatori visitar uns gran magatzems, situats al centre i en un edifici antic i ben conservat, tan de dins com de fora. I a un supermercat on només si venen productes d'alimentació, on l'atracció principal és, com és natural, la gran parada de formatges.

- COM ES TALLEN ELS DIAMANTS? Vam visitar a un taller on fan aquesta feina tan delicada. És molt interessant, però al darrera hi havia tota l'exposició perquè t'animessis a comprar. No arribàvem ni a les ofertes! Després venien les circonites i més avall la bijuteria. Perquè no t'ananessis sense deixar-hi algun euro.

-UNA PASSEJADA AMB "VAIXELL", pels canals. Un cap al tard, quan el sol ja es pon i els llums dels carrers i les cases comencen a encendres. Una hora passant pels principals canals i arribant fins el port. Una gravació, en tres idiomes, que cosa extranya en aquests casos s'entén perfectament explica els principals trets de la ciutat i dels llocs on passem. Una ocasió que no es pot deixar passar.

Crec que vam aprofitar el temps al màxim.

Amsterdam 2008 (I)

La Venècia del nord, i mai tan ben dit. La creuen, de nord a sud i d'est a oest, uns 1500 canals.

El vespre de la nostra arribada, el divendres de la passada setmana, va ser l'única estona que va ploure una mica, i fins i tot varen caure quatre volves de neu. Tan sols per emblanquinar els paraigües. O potser era la il·lusió el que ens els feia veure d'aquesta manera.

Després de prendre possessió de la nostra residència de tres dies a l'hotel The Toren, en ple centre de la ciutat, a quatre passes de la plaça Dam, va ser difícil trobar un lloc per sopar a les dotze de la nit. Però en aquest món si es busca bé tot és troba.

L'hotel està situat en una antiga universitat i dividit en dues cases. Entre mig hi ha vivendes particulars i un altre hotel. La decoració és espaterrant. Hi dominen els colors vermells i negres, amb abundància de miralls i cortinatges. Vaig llegir que està realitzada per un famós decorador del país. Bé hi ha gustos per a tot.

La ciutat és de fàcil accés per anar d'un lloc a l'altre: caminant, en tramvia o en bicicleta. Nosaltres sobretot vam caminar. També vàrem fer servir el tramvia en dues ocasions i per anar i tornar de l'aeroport, que està a divuit quilòmetres, el tren a l'anada i el taxi a la tornada. Amb la bicicleta, el vehicle més utilitzat en aquest país, no ens hi vam atrevir. Ni ha a milers, estan aparcades a tot arreu, et surten de tots costats i has d'anar en compte a deixar el seu carril lliure perquè circulen a tota velocitat.

Els recorreguts pels seus carrers són deliciosos. Les cases, totes dels mateix tipus, no gaire altes, amb moltes finestres per atraure la llum de dia i les mirades dels vianants de nit. Els acabaments, però, són tots diferents, una mica inclinades endavant i amb una grossa biga col·locada al final per tal de poder introduir les mercaderies de la part baixa a les golfes, en cas d'inundació i que aquestes no toquessin a la façana.

Passejar, tot vorejant ponts i canals de noms impronunciables, és el millor que es pot fer. Veure les cases reflectides a l'aigua, amb els arbres sense fulles que et deixen contemplar tota la seva varietat de colors. Contemplar els aparadors de la infinitat de llibreries, antiquaris i botigues d'art. Mirar, com ja he dit, l'interior de les vivendes, sobretot les sales d'estar amb les seves magnífiques biblioteques. I admirar que hi hagi gent que pugui viure dins les barcasses situades dins els canals, unes 2.500, i segons sembla amb totes les comoditats.

Vàrem caminar molt, com sempre que es visita una ciutat. Al final t'aprens els recorreguts i et vas situant. I quan ja saps a on vas, ja és el dia de marxar.