Fer d'extra en una pel·lícula

En els moments que Girona, o almenys la part antiga, està tan trasbalsada amb el rodatge de la sèrie de televisió “Joc de trons” m’agrada recordar que jo també vaig fer d’extra en una pel·lícula rodada en aquesta ciutat l’any 1962; precisament la part del rodatge on vaig intervenir transcorria per un dels carrers pròxims al Passeig Arqueològic, del que ara no recordo el nom.

Fins aquest matí tampoc recordava el nom de la pel·lícula, ni la dels artistes protagonistes. El que si tenia present era que vaig fer campana de classe per anar al rodatge i que per un matí em van pagar la quantitat de cinquanta pessetes amb una moneda d’aquesta quantitat, que es van començar a encunyar l’any 1957. Vam anar-la a cobrar a l’edifici dels Jutjats a la plaça de la Catedral, la mateixa tarda i tornant a fer campana, és clar.

Fotograma de "Los culpables"

Tot fent feines pel jardí i donant voltes a aquest fet, m’ha vingut a la memòria el nom d’una artista argentina, Susana Campos, que en podia haver estat la protagonista. A partir d’aquí he començat a buscar per Internet i s’han confirmat els fets: L’any 1962 Josep Maria Forn va dirigir “Los culpables” a Girona  amb Tomàs Blanco, Florencio Calpe, Susana Campos, Yves Massard ...

El film tractava "d’un home de negocis al que la seva empresa ha entrat en fallida i vol fingir la seva pròpia mort amb la complicitat de la seva esposa i l’amant d’aquesta, un metge que s’encarregarà de signar el certificat de defunció. Així podrà cobrar una assegurança de vida de cinc milions de pessetes i els amants tindran via lliure per casar-se".

El meu primer i únic sou com a actor de cinema

I a aquest enterrament  fingit va ser on vaig formar part de la comitiva que va transcórrer pels carrers de l’antiga Girona. Quan vam anar al lloc, del que tampoc recordo la seva situació,  a on convocaven a la gent que volien participar-hi (ara en diuen fer un casting) érem molt pocs i van distribuir-nos seguidament als diferents llocs on havíem d’anar, per començar a rodar immediatament.

Buscant, buscant he trobat un titular del diari Ara del 14/07/14 on es podia llegir: “El Festival de Cinema de Girona projecta 175 pel·lícules de 35 països d’arreu del món”. I seguidament: “ La cita s’inaugura amb la versió restaurada de “Los culpables”, un film rodat integrament a Girona el 1962” per Josep Mª Forn. Restauració que ha dut a terme el productor de Lloret de Mar Isidor Llorca per retornar-la a les pantalles”.

26è Festival de Cinema de Girona (diari ara)

Ara intento trobar aquesta pel·lícula per tal de visionar-la i poder comprovar si se’m veu en el seguici de l’enterrament. Llàstima que la 26ena edició d’aquest Festival de Cinema de Girona s’hagués celebrat del 15 al 19 de juliol de l’any passat; segur que no m’hagués perdut la projecció de “Los culpables”.

Novel·la negra: Camil·la Läckberg

Acabo de llegir “Irène” de Pierre Lemaitre, una de les novel·les negres més brutals i impressionants, d’aquelles que et deixen amb un cor petit, petit. Del mateix autor ja havia llegit “En veurem allà dalt” (sobre la Segona Guerra Mundial), premi Goncurt del que ja en vaig parla en una altra ocasió.

Però, la meva intenció era parlar de la novel·la negra dels països nòrdics i concretament de Camil·la Läckbert, un descobriment  personal d’aquest estiu.

A la meva llista d’autors d’aquestes latituds ja hi tenia Jo Nesbo, Asa Larson,Stieg Larson (el de la famosa trilogia)i Henning Mankell (del que he llegit totes les seves obres i és el meu preferit). Ara hi he incorporat Camilla Läckberg i una altra colla d’autors dels que començo a buscar obres i referències concretes.

L’autora que acabo de descobrir ens arriba de Fjälbacka, petita localitat sueca on es desenvolupen les seves obres. Els seus protagonistes  són Erica Falck i la seva parella, el policia Patrick Hedströn. Recomano llegir els seus llibres per ordre de publicació; encara que els diferents  casos siguin independents, l’història de la parella i el seu entorn segueix evolucionant a mida que passen els anys i això fa que el lector es pugui desorientar una mica sinó es  fa d’aquesta manera. A mi m’ha passat; dels nou casos publicats n’he llegit quatre i per això crec que és millor fer-ho així.

Les obres publicades són: La Princes del gel (2002), Els crits del passat (2004), Les filles del fred (2005), Crim en directe (2006), Empremtes que mai s’esborren (2007)  , L'ombra de la sirena (2008), Els vigilants del far (2009), La mirada dels àngels (2011) i El domador de lleons (2014).

Si us agrada la novel·la negra i  decidiu  llegir aquesta autora, espero que gaudiu d’unes bones estones; tal com ho deuen haver fet els lectors  dels més de dos milions de llibres seus venuts a Suècia i dels que també ho deuen haver fet  als més de trenta països on ha estat publicada la seva obra.

Quin nom li posarem?

L'Assumpció segons Ticià

El cap de setmana passat va ser La Mare de Déu d’agost, el dia de les festes majors per excel·lència a tot Catalunya i el sant de totes les Maries, el nom de dona més posat des de fa molts anys.

Actualment  va  una mica a la baixa celebrar el dia del Sant d’alguna persona, sobretot dels nens i nenes. Fa molt més modern celebrar el dia de l’aniversari, cantant la cançoneta corresponent, bufant les espelmes que toquen, segons els anys que es compleixen, i fen una festa amb els amics.

Tots tenim un nom i la majoria noms de sants i de santes, pe

rò com que la religió, com moltes altres coses, també va de baixa, aquesta diada se celebra poc. De totes maneres els més grans continuem amb aquesta tradició i quan es felicita algú que té un dels noms més populars, després de donar-te les gràcies per haver-te  en recordat de la diada, et solen preguntar: -“I tu no en tens cap ... a la família?”.

El dissabte passat, com cada any, vaig haver de contestar: “Sí,la meva filla”. Després de veure la cara de l’altre, que coneix tots els de casa de sobres, m’apresso a aclarir: “La Mireia” ( que és el nom de la meva filla). I tot seguit pregunten: “Ah!, Mireia és Maria, no ho sabia”.

I aquí ve l’explicació del que va succeir ara fa quasi quaranta anys al voler posar aquest nom a la Mireia. La nostra filla va néixer a Girona i quan tot content vaig anar als jutjats per tal de registrar-la, la funcionaria corresponent em va dir que aquell nom no podia ser. Jo li vaig dir que era un nom provençal que des de feia temps havíem previst, amb la meva dona, posar-lo a la nostra primera descendent que fos nena.

La funcionaria no va claudicar i volia que li poséssim Maria. A les nostres dues famílies ja n´hi havia moltes de Maries, fins hi tot les meves dues àvies se’n  deien.  La senyora del registre em volia convèncer i em va proposar de posar-li Míriam i de moment vaig claudicar. Ho sigui que teníem una filla que es deia Mireia, però era registrada amb un altre nom.

A l’hora del bateig, però, ens vam sortir amb la nostra i ho vam fer amb el nom de Mireia. A partir de llavors, a tots els papers hi fèiem sortir aquest nom: a l’escola,  a la llibreta d’estalvis... Però quan va ser el moment de fer el certificat d’estudis s’hagueren d’igualar els papers: a l’escola es deia Mireia i al jutjat es deia Míriam.

Vam haver de presentar un munt de certificats, demostrant  que era coneguda pel nom posat en el bateig i no per l’altre, que, per altra part, tothom ignorava.  La clau per obtenir el canvi eren dos testimonis que havien d’anar a signar-lo a Girona. Testimonis que no podien ser ni familiars, ni veïns, ni de l’escola, ni... En aquells moments passaven uns dies a casa nostra uns amics navarresos; ells si van servir per signar el canvi.

Tot solucionat. La nostra filla es va dir Mireia, miressis per on miressis. Nom que sempre m’havia agradat  des que de petit l’havia trobat com a protagonista, d’un dels llibres d’en Josep Mª Folch i Torres, amb els que vaig aprendre a llegir en català i que la meva mare, o els reis, de tant en tant em regalaven.

D'el seu origen provençal me'n vaig assabentar anys més tard, quan vaig començar a estudiar literatura i  vaig descobrir el poema de Frederic Mistral (Premi Nobel de Literatura el 1904.

Desxifrant Enigma

Moltes vegades les pel·lícules a més de distreure’ns una estona ens donen dades, que més tard pots contrastar amb informacions que podem considerar “més serioses” i a més a més ampliar-les i descobrir molts altres fets relacionats amb el que t’han volgut explicar al llarg de la projecció. Aquest és el cas  de “The imitation game”, en català “Desxifrant Enigma”.

La pel·lícula és una biografia del matemàtic britànic Alan Turing, que juntament amb el seu equip va desxifrar, a contrarellotge, els codis secrets de la màquina Enigma de l’Alemanya nazi. Aquesta equip estava format per gent de procedència molt variada: acadèmics, matemàtics, lingüistes, campions d’escacs i oficials d’intel·ligència  als que Winston Churchil va donar un xec en blanc per tal de dur a terme el projecte.

Enigma, per tant era el nom d’una màquina que disposava d’un mecanisme xifrat rotatori que permetia usar-la tan per xifrar com per desxifrar missatges. Va ser adoptada per les forces militars d’Alemanya des de 1930. La facilitat de funcionament i la suposada inviolabilitat varen ser les principals raons per ampliar el seu us. La lectura de la informació que contenien els missatges, suposadament protegits, es considera com la causa d’haver  pogut acabar la Segona Guerra Mundial dos anys abans i d’haver-se estalviat 14.000.0000 de morts.

La sorpresa  és que a la Guerra Civil Espanyola (El Pais-octubre-2008), en Franco va disposar d’almenys vint màquines Enigma que li van permetre mantenir una comunicació secreta i permanent amb els seus generals. Les deu primeres van ser venudes pels nazis als nacionals, el novembre de 1936 i a començaments de 1937 es van comprar deu màquines més del mateix model. Model que no era el més avançat ja que els alemanys tenien por que caigués en mans dels soviètics o dels serveis secrets britànics. Segons un informe redactat a Salamanca, el novembre de 1936, el grau de seguretat d’aquesta màquina era tal que les combinacions possibles podien arribar a ser 1.252.962.387.456.

Alan Turing 

La història de Enigma i el seu funcionament són una meravella tecnològica. Gràcies al desenvolupament de la criptografia, durant la Segona Guerra Mundial,  van néixer els primers computadors, anomenats màquines de Turing.

Alan Turing, lluny de ser admirat com un heroi,  el 1956, va ser acusat, jutjat i condemnat per haver admès que havia mantingut una relació homosexual, que al cap de poc temps va deixar de ser delicte a la Gran Bretanya.

Per acabar m’agradaria recordar  l’última frase de la pel·lícula, que la seva ex xicota diu al protagonista: “A vegades la persona que ningú imagina capaç de fer res, és la que fa coses que ningú imagina”                                                                      

Prullans

Feia molt temps que no havíem estat a La Cerdanya. Quan a finals dels anys setanta passàvem els primers dies de cada setembre a Camprodon, hi havíem fet alguna escapada. Ara amb motiu dels 70 anys de la Mª Dolors hem convidat als nostres fills i nets a passar-hi un cap de setmana llarg.

Quan jo vaig arribar a aquesta edat  vam fer la primera escapada junts; a partir de llavors, quan algun membre de la família arriba també a una edat significativa, i ja en van quatre, acostumem a fer unes estades d’aquesta durada, els nens encara són petits, en hotelets de muntanya per tal de conviure uns dies tots junts fora de casa. A la nostra llar ja ho fem sovint; fer-ho d’aquesta manera és molt diferent.

Des de Puigcerdà

Concretament hem estat a Prullans; poblet molt petit i ben situat a 22’9 km. de Puigcerdà i a 29’2 de la Seu d’Urgell; la seva altitud és de 1069 m. Al mig del poble i en un complex hoteler familiar (Cerdanya Resort), ben equipat i amb múltiples possibilitats d’esbarjo, vam passar quatre dies  tots junts; gaudint sobretot  dels descobriments que feien els nens ( de 3 i 4 anys) i de la seva rapidesa a adaptar-se a totes les circumstàncies.

Cada família teníem el nostre petit apartament que pràcticament es comunicaven entre ells, podent així gaudir d’intimitat i convivència a la vegada. Amb un “tot inclòs” ens havíem de preocupar  de ben poques coses que poguéssim necessitar de manera especial.

Al costat del camí

A més a més de tot el que ens oferia la instal·lació hotelera, m’agradaria destacar dues de les sortides, que el temps excel·lent, que va fer aquells dies, ens va permetre dur a terme. Un matí el vam destinar a visitar el Parc d’Animals de “Els Angles” a 53’9 km., situat al costat del Pla de Mir, al peu de les pistes d’esquí. L’altre va ser la pujada als Llacs de Malniu, a sobre de Meranges.

Panell explicatiu  

La visita al “Parc dels animals” va crear molta expectació. Poder veure a peu de camí, en un recorregut de 3500 metres, una dotzena d’animals salvatges en el seu espai natural de muntanya i com qui diu “a l’abast de la mà” impressionava de veritat. La majoria hi han estat re introduïts en les últimes dècades i alguns d’ells havien tingut com a hàbitat seu aquestes muntanyes fa milers d’anys: L’os bru, el llop, el cérvol, el cabirol, el mufló, l’isard, la marmota, la cabra salvatge, el bisó, el ren, la daina i el senglar, el més abundant i l’únic que no vam veure. Eren impressionants les cabres salvatges , que amb les seves grans banyes amb forma de sabre i situades sobre les grans roques del costat del camí, donaven  l’impressió d’estar a punt de saltar per sobre dels visitants.

Cap al llac de Malniu..
 L'Arnau imitant a les cabres d'ahir a "Ela Angles"

Un altre matí i a pocs km. de Prullans vam arribar a Meranges i des d’allà vam enfilar per una carretera,  més ben dit un camí, estret,  polsós i pedregós, tal com han de ser els camins de muntanya, encara que hi passin cotxes, que mai s’acabava. Ens va portar a l’aparcament del refugi de Malniu. Sort que vam arribar-hi aviat, perquè a llarg del matí es va anar omplint de mala manera; després de pagar 3 euros ens van indicar un lloc per deixar el cotxe. Allà la gent es va anar distribuint  segons preferències i capacitats.

Remullant-se els peus a l'estany de Malniu

D’entre totes les possibilitats vam triar-ne una de fàcil que poguéssim fer tots plegats, sobretot els nens i jo. Amb una durada de dues hores vam poder pujar, baixar i fer una curta estada al costat del llac de Malniu gaudint del paisatge i remullant-se els més petits. L’Arnau, de 4 anys, va fer tot el trajecte a peu i em Guillem de 3 quasi també; l’avi que feia 6 anys que no podia fer caminades una mica més llargues per alta muntanya, també va resistir, no podia ser menys!

Prullans

Resumint, una estada immillorable en tots els sentits. Feta juntament amb els que estimes, què més es pot demanar ? I si a tot això hi ajuntem el camí d’anada i tornada amb un dels conductors, que sóc jo,  al que no li agrada conduir, després d’un any de no poder agafar el cotxe, per prescripció mèdica,  i de mig any més amb poca intensitat, la satisfacció és complerta.