Havaneres

Estem acostumats a sentir cantar havaneres a tots els racons del nostre país, sobretot durant els mesos d'estiu. Sembla que tothom s'hi atreveix. Cada anys surten grups nous que donen la impressió de només voler arreplegar la seva quota de mercat. Crec, però, que la majoria tenen una qualitat acceptable, d'entre els que destaquen un grupet de privilegiats que estan a la ment de tothom i que sincerament ho fan molt bé.

Dintre d'aquest món d'havaneres, valsets i altres músiques populars i de taverna, han sorgit dos espectacles que han dut a l'escenari d'un teatre gent de casa: "Cubacant" i "Prop de la mar".

A finals de l'estiu passat es va donar a conèixer "Cubacant" a dalt a Sant Sebastià. Jo no vaig poder gaudir-ne fins a finals de març a La Gorga de Palamós. Em va entusiasmar. És un espectacle rodó, intimista i potent a la vegada. Hi estan cuidats tots els detalls: les diapositives, relacionades amb la Cuba d'ara i d'abans, que fan de teló de fons, els objectes que van sorgint de la maleta a cada cançó i que en alguna ocasió arriben a emocionar, el quadern que la cantant va llegint per tal d'introduir cada peça...

Els tres intèrprets sensacionals. La Neus Martínez amb la seva veu dolça i modulada dona vida a una sèrie de cançons, d'havaneres, la majoria desconegudes per nosaltres, que sembla que les hàgim sentit tota la vida. En Castor Pérez, guitarrista, cantant i estudiós de l'havanera fa un acompanyament perfecte. I el percussionista, l'Enric Canada, dona vida a tot el conjunt. Un espectacle que no es pot deixar de veure, sobretot per desfer tòpics sobre el món de les haveneres i per revaloritzar-les davant el públic d'arreu.

El mateix dia que a la tarda es va interpretar "Cubacant" a Begur, al vespre, al Teatre Municipal de Palafrugell s'estrenava "A prop del mar" . Un espectacle d'havaneres, aquesta vegada conegudes, totalment diferent de l'anterior. Aquesta n'és una de les gràcies principals, que en un mateix entorn i amb un mateix tema hagin sortit dos espectacles amb tanta qualitat.

Els intèrprets principals són super coneguts: el grup Port-Bo, per mi el millor cantant havaneres, i una de les millors intèrprets que tenim, la Nina; acompanyats al piano pel músic cassanenc Antoni Mas, el bateria i percussionista de Palafrugell Toni Gadea i el saxofonista Pep Poblet. L'espectacle té dues parts diferenciades, tal com diu el subtítol :"De la taverna al teatre". El grup "Port-Bo" comença evocant als tercetos, asseguts al voltant d'una taula de taverna i continua primer la Nina amb els altres músics i després tots plegats fent vibrar al públic del teatre.

Dos espectacles, dues maneres de mostrar l'havanera, tots dos de gran qualitat, compatibles amb qualsevol cantada a qualsevol racó de Catalunya, que han de veure tots els que els agradin aquestes cançons.

El pin d'or

Ahir va ser un dia atrafagat i al vespre teniem el sopar 230 de La Xefla, la societat cultural i gastronòmica de la que formem part des de fa uns quants anys. El restaurant triat pels organitzadors per fer el sopar d'aquest mes és el Restaurant Els Tinars, amb una estrella Michelin. Una bona ocasió per lluir el pin d'or amb el que la Nostra Societat, La Xefla,"condecora" als que arriben als cents sopars; assistint a cinquanta la recompensa és el pin de plata. Aviat haurem de pensar en alguna altre tipus de pin pel que arribi a dos cents cinquanta sopars.

Ens plantem , doncs, el pin a la solapa per trobar-nos amb una trentena d'amics a Els Tinars. El sopar transcorre amb tota normalitat, però al tornar a casa i voler endreçar els pins corresponents, trobem a faltar el de la Mª Dolors. Ja és tard per trucar al restaurant i ho deixem per l'endemà. De bon matí contesten a la nostra trucada amb un resultat totalment negatiu: Han escombrat el local i no han trobat res! Però ens diuen que ho tornem a provar al cap d'una estona.

Quan la meva dona ja dubtava d'haver-se'l posat, truca una seva germana, que també era al sopar; al comentar-li el fet assegura que ella havia vist que el portava quan es van saludar a l'arribar al lloc. Al cap de poc ens notifiquen que el jardiner ha trobat la part del darrera a l'exterior, al costat de la sortida, però de la del davant ni rastre. La germana, una vegada assabentada del fet, ens anirà a buscar la part trobada ; el restaurant és a a prop de casa seva.

Fem els comentaris oportuns entre nosaltres, dient lo de sempre: "M'hi podia haver mirat més al posar-me'l", "Potser no ho han buscat prou bé", "Hauríem d'anar-ho a mirar nosaltres"... També en parlem a l'hora de dinar amb els fills, però tot queda així.

Cap al tard, a l'hora de sortir, ens canviem, jo em poso les sabates i una intuïció em fa mirar a sota la sola: "Allà hi havia el pin d'or clavat. Com una vulgar xinxeta"

Tenerife (III) - Tres rutes

Parc Natural d'Anaga

Camí de Masca

Paissatge des del Teide, a 3550 m.

Sempre partint de Puerto de la Cruz, amb el cotxe que havíem llogat per poc calé i adaptant-nos als dies que teníem, vam decidir fer tres rutes que ens donessin una idea força exacte dels diferents paisatges que ens podia oferir Tenerife.

Primer vam dirigir-nos a Icod de los Vinos, decidits a fer quasi tota la volta a l'illa. El principal atractiu de la població, com tothom sap, és el drago mil·lenari, però ens va impressionar tant o més el ficus grandiós que es troba abans d'accedir al mirador des del qual es pot observar el símbol de la flora canària. Potser la proximitat de poder quasi tocar les arrels que s'enfonsen al terra i que tornen pujar com altres troncs tot embolicant-se unes i altres ens va fer quedar més bocabadats. Vam seguir fins a Buenavista i d'allà vam baixar, per una carretera secundària, fins a Los Gigantes, tot passant per Masca. A cada revolt de l'accidentada carretera trobàvem una sorpresa per la vista que ens obligava a parar. Vam dinar a Santiago del Teide, on vam degustar la típica cuina del país: "papas arrugàs amb mojo-picon, caldo canario, conill al salmorejo..." Allà es va curar la meva gastroenteritis. Al arribar a Los Gigantes ens va decebre el port que han construït i que tapa tota la perspectiva dels penya-segats de sis-cents metres. El mal als ulls que ens van produir la quantitat de construcció ens van decidir a no parar-nos a les platges més turístiques i dirigir-nos per autopista a la nostra residència.

La ruta següent es va dirigir cap al nord fins arribar a Taganana, on altra vegada una carretera complicada, en la seva última part, ens va portar a paratges extraordinaris. Tot un seguit de miradors ens anaven fent badar la boca al anar-los descobrint. Uns boscos humits i frondosos vorejaven el nostre camí, amb exemplars de laurisilva i uns brucs grans com arbres frondosos. Ens trobàvem en el parc natural d'Anaga. Al arribar al Pico del Inglés , no saps on dirigir la vista per tot el que s'ofereix als teus ulls. La tornada la vam fer pel camí més curt fins a Santa Cruz i després l'autopista.

La tercera ruta és la que més em va impressionar, arribar al parc nacional del Teide. Des de La Orotava vam arribar al Centro de Visitantes, on una exposició i un audiovisual ens van posar al dia sobre la formació del gran volcà i dels seus entorns. El telefèric ens va deixar a 200 metres del cràter i a partir d'allà vam poder caminar durant una hora i tenir una gran vista del Pico Viejo, un altre volcà posterior. No tenia prou ulls per anar observant les formacions rocoses, els canvis de colors de les gredes i el mar de núvols, com a contrast, que no ens permetia veure les parts costaneres de l'illa però que ens deixava lliure el cel, blau i lluent per sobre de nosaltres. després de la baixada i un lleu refrigeri ens vam endinsar a Las Canyadas per anar-nos aturant i anar gaudint del paisatge: Los Roques (les roques descomunals dels antics bitllets de mil), Las Narices del Teide als vessants del Pico Viejo... Vam tornar pel mateix camí, tot travessant a la baixada les grans nuvolades que observàvem des de dalt. Vam concloure la sortida asseguts al Café de París, davant del Lago Martiànez, tot degustant un deliciós pa amb tomata (pan catalan i con el tomate restregado, no solamente colocado encima) i pernil, com quasi mai es pot menjar fora de casa.

Tenerife (II) - Tres ciutats

Pati interior de "La Casa de los balcones"

De tots els centres habitats pels que hem passat aquests dies, a Tenerife, caldria destacar tres ciutats, a més de Puerto de la Cruz on hi teníem llit i taula. Són: Santa Cruz, la capital, La Laguna i La Orotava. En alguns pobles i poblets on també ens vam aturar no hi havia gaire cosa a destacar; fins i tot a Buenavista, atrets pel seu nom, una dona jove a la que vam preguntar sobre el que podíem visitar ens va haver de dir que, en aquell poble, fora d'això, del nom, no hi havia res. Però a tots els llocs s'hi pot trobar algun raconet que et faci prémer el disparador de la càmera fotogràfica.

Vam estar una tarda passejant per Santa Cruz. Era dissabte i molts comerços estaven tancats, el que feia que no es veiés tanta gent pel carrer. A poc a poc es va anar animant, però nosaltres vam optar per fer una passejada des de la plaça d'Espanya fins a l'auditori, una magnífica creació de l'arquitecte Calatrava. Tot plegat és un espai obert que permet caminar, sense circulació, tot contemplant els edificis, molts d'ells pertanyents a estaments oficials, que vas trobant. Un botiguer ens va dir que popularment en diuen "la Avenida del colesterol", per la quantitat de gent que intenta desfer-se d'aquest compost bioquímic que tan ens afecta, tot anant i venint. Tot i que algú no ens l'havia deixat gaire bé, la ciutat ens va agradar.

El dia següent va tocar anar a La Laguna. Varem trobar que era una ciutat molt seriosa, potser per ser centre Universitari de la illa, però val la pena anar observant les diferents façanes per anar descobrint la seva història i entrar a per tot on et deixen. Esperava venir-hi per comprar-me un llibre per tal d'emplenar els moments morts del dia o alguna estona d'abans d'anar a dormir, perquè el que duia de casa ja l'havia acabat. No havia trobat res als altres llocs que havíem visitat i confiava en aquest centre cultural. De llibreries si que en vam veure, però era diumenge a la tarda... Vam acabar el dia assistint a una processó de Setmana Santa, amb els passos, els encaputxats, els tambors i les trompetes, que fins i tot van fer sonar, entre d'altres "el himno nacional". Feia força fresca i els canaris van haver de treure els abrics i els anoracs com els que portàvem nosaltres.

I la tercera ciutat, La Orotava. La més bonica de totes, amb un centre històric molt ben cuidat, ple de jardins i de balcons. Pel camí volíem aturar-nos al mirador de Humboldt, però unes obres inoportunes ens ho van impedir; sort que en una parada anterior ja havíem pogut gaudir de la bellesa de tota la vall. Ja a la ciutat vam entrar a l'Institut Taoro, on es fan moltes activitats. Tot estava tan cuidat que impressionava. Ni una rascada en cap paret, ni de dins ni de fora. tots els passadissos coberts per catifes a sobre d'uns empostissats on tot brillava. Col·leccions de quadres a totes les parets. Un jardí escalonat perfecte. I ningú que ens preguntés què hi fèiem passejant per allà dins. A l'Ajuntament ens vam trobar amb la mateixa situació. També vam gaudir visitant el jardí botànic, més reduït que el de Puerto de la Cruz, però molt més ben cuidat i amb una verdor i exuberància excepcionals. Una visita amb ganes de tornar-hi.

Tenerife (I) - Puerto de la Cruz

Una inoportuna gastroenteritis el dia abans de marxar, prolongada fins el matí mateix de l'inici del viatge, juntament amb les prediccions d'un temps atmosfèric no gaire favorable, feien presagiar una primera estada a les Illes Afortunades amb no gaires bones condicions. A la fi lo primer es va estroncar i lo segon no es va desenvolupar tal com deien: no va fer gaire bon temps, però la pluja no es deixà veure cap dia.

Ja sé que molta gent ha visitat Les Canàries i especialment l'illa de Tenerife, però per nosaltres era una completa novetat. Juntament amb en Pepe i l'Elena ens vam dedicar a recorre-la de dalt a baix, escollint els llocs on aturar el nostre cotxe per tal de gaudir de paisatges i poblacions, des del nostre centre d'operacions, la ciutat de Puerto de la Cruz. Aquest important centre turístic té prou encants per dedicar-hi unes bones passejades. Tres punts concrets van merèixer, com tothom, la nostra atenció: el llac Martiánez, el "Loro Parque" i el Jardí Botànic, sense desmerèixer racons i raconets que vas trobant en tots els recorreguts.

El llac, creació de César Manrique, ja al vam veure, en part, només de sortir a la terrassa de la nostra habitació; va ser el destí de la nostra primera passejada. Llàstima de no poder gaudir d'uns bons banys de sol i aigua en les seves magnífiques instal·lacions. El contrast entre la seva blavor i la negror de les pedres que envolten els diferents racons fa un gran efecte, que és el que debia buscar l'artista.

Al començament de veure els anuncis del "Loro Parque" em semblava que havia de ser una aixecada de camisa, com moltes vegades sol passar, però les recomanacions de tothom i el preu de les entrades, 31 euros, ja van començar per fer-me interessar per la seva visita; i la veritat és que no ens va decebre gens. Tot estava cuidat al màxim: l'ambientació, els espectacles amb animals, la projecció del documental sobre paisatges naturals... Va ser una tarda excepcional.

Comptant que encara no era la millor època de l'any, El Jardí Botànic, creat en el llunyà 1788 amb espècies de tots els continents, mereix una detinguda visita. Et quedes amb la boca oberta quan veus les dimensions que poden agafar algunes plantes que tenim al menjador o en un racó del passadís de casa nostra. Concretament els ficus, que també es troben als parcs i places de totes les poblacions són d'una mida espectacular.

Ens havien recomanat visitar els jardins Taoro. Després de la llarga caminada, amb una forta pujada inclosa, des del Jardí Botànic el vam trobar tot en obres, menys una petita part privada en la que havies de passar per la taquilla per entrar-hi. Això, i sobretot per la proximitat amb l'hora de dinar, el cansament que portaven les nostres cames i la distància que ens quedava per recórrer fins a l'hotel, ens van fer desistir de la visita, que vam deixar per una altra ocasió.