Uns dies a Berlín (IV)

Al Checkpoint Charlie

Tot Berlìn està impregnat pels records de l'extermini dels jueus i del mur que partia la ciutat. Ja he dit que vam visitar L'Holocaust Mahmal amb els seus blocs de pedra negra. Vam poder veure un tros del mur al costat dels terrenys on hi ha les restes de la que fou, fins el 1945, caserna general del III Reich (Gestapo, serveis secrets, Waffen SS), on es pot visitar un centre de documentació que condemna el nazisme i la deportació. Allà ens va atendre una noia basca que fins i tot parlava català. No gaire lluny d'allà ens vam fer la corresponent fotografia davant una reconstrucció idèntica del cèlebre punt de frontera que servia de connexió entre els sectors americà i soviètic: el cèlebre Checkpoint Charlie. A quantes pel•lícules no havíem vist els intercanvies d'espies d'un i altra bàndol?

Una part del Mauer tal com era quan el van construïr

També vam arribar fins el Gedenkstätte Berliner Mauer on hi ha una part del mur molt ben conservada, entre dues immenses plaques de metall, que es pot veure des de la plataforma d'observació del centre de documentació. Allà et fas una idea de la brutalitat amb la que la "muralla de protecció antifeixista" va destrossar la vida dels veïns.

El mur passava per aquí

Mentre vas caminant per aquests llocs pots anar resseguint la ratlla que assenyala per on discorria el mur, mitjançant un seguit de pedres que travessen carres, voreres i places. La que impressiona més és la que aïlla la porta de Branderburg que fa una essa gegant i que deixava el monument en terra de ningú. La moderna torre de la televisió que sembla acabada de construir, que s'aixeca a l'Alexandreplaz i que es veu des de tota la ciutat, resulta que és de 1969 i que des de la RDA desafiava a la RFA amb els seus 365 m. d'alçada. Segons a l'hora que hi vols pujar hi ha unes cues impressionats ja que des de la plataforma panoràmica que hi ha a dalt es veu una vista excepcional. Nosaltres vam esperar una estona, però vam descobrir que uns metres més enllà es podien agafar els tiquets en una màquina automàtica sense necessitat d'esperar ni un moment. Llàstima que hi havia una mica de calitja i els termes més llunyans no es veien amb prou claredat.

Uns dies a Berlín (III)

Al primer terme l'Holocaust Manhmal, al fons la porta de Branderburg i el Reichstag

Quedaven moltes hores fins a dos quarts de quatre de la tarda. Vam decidir aprofitar-les dirigint-nos en primer lloc a l'Holocaust-Mahnmal (Monument als jueus assassinats a Europa) , a pocs cents metres d'on ens trobàvem. Consta de 2.711 blocs de pedra negra situats a diferents alçades, formant un laberint, que obliguen a la reflexió.

Seguim baixant per on discorria l'antic mur, deixem els jardins de Tiergarten a la dreta i arribem a Postdamer Platz, l'encreuament de camins més gran d'Europa, cor de la ciutat burgesa dels anys 20, arrasat per les bombes aliades i després partit pel mur s'ha convertit, en pocs anys en un centre de negocis i comerç internacional de la ciutat reunificada. Allà hi passem una bona estona observant els futuristes edificis de nova trinca, ens fotografiem al peu del semàfor més antic d'Europa i davant d'unes restes pintades del mur, on podies adquirir com a record un full de passaport amb els segells de les diferents zones del Berlín ocupat que t'anava posant un simpàtic guarda de l'antic Est a canvi d'un petit estipendi, és clar.

Joc de miralls al Sony Center

Vam fer una parada al Sony Center, on una gran carpa de vidre i acer cobreix tot el conjunt. Els diferents edificis es reflecteixen uns en els altres sobre les seves parets brillants, creant-se uns efectes de llum i imatge espaterrants. Darrera els vidres d'un bar, en el que hi tocava el sol de ple, vam agafar forces per continuar el recorregut per la Postdamer i el seu entorn. Ja va ser hora de refer el camí de tornada cap al Reichstag i acudir a la cita amb la seva cúpula

Pujant per les rampes de la Cúpula dissenyada per Foster

A l'arribada ens van fer entrar en un barracó on ens van demanar la documentació, ens van revisar abrics i bosses, van passar-nos el detector per sobre i ens van acompanyar a una porta dels baixos de l'edifici per tal de tornar-nos a passar per un altre màquina, com la dels aeroports, per assegurar-se bé de la nostra innocuïtat. Un altre vigilant ens va acompanyar fins a les portes d'un gran ascensor que ens va portar al peu de la gran cúpula sota la mirada atenta de la vigilant de torn.

Encara faltava una estona per l'hora assenyalada i ens vam enfilar per la rampa helicoïdal que sota els grans vidres ens permetia acostar-nos al punt més alt tot observant Berlín de tots costats. Al mig de la cúpula es destaca una espècie d'embut cobert de 360 miralls que projecten la llum natural sobre la sala de plens i que a la vegada porta un sistema incorporat per la recuperació del calor entre altres coses. L'efecte visual del conjunt és impressionant.

Havia arribat l'hora d'anar al restaurant i allà ens vam dirigir.

Uns dies a Berlín (II)

De bon matí a la porta de Brandemburg

Situats a l'ambient berlinès, ens vam aixecar aviat disposats a conèixer una de les parts de la ciutat que més hem vist en reportatges, pel•lícules i llibres d'història. Ens havien avisat que per visitar el Reichstag i sobretot per pujar a la cúpula de vidre de Norman Foster es formaven llargues cues i que era bo anar-hi a primera hora per tal de no haver d'esperar gaire.

Vam pujar al metro que ens portaria al costat mateix de l'edifici. Al anar a agafar els bitllets a una de les màquines expenedores uns espavilats, que ens van veure a venir, ens volien engalipar fent veure que ens ajudaven; la màquina es va explicar molt bé, en espanyol i vam aconseguir-los, amb descompte, per tots sis durant tot el dia. A la sortida ens vam trobar davant per davant de la Porta de Brandemburg. No vam desaprofitar l'ocasió de fer-nos unes fotos amb tota tranquil•litat, ja que només hi havia un grup de xinesos, japonesos o ... orientals, com els que hi ha pertot arreu, que acaparaven el monument; quan hi vam passar més tard les coses ja eren diferents.

Al arribar al Reichstag el vam trobar voltat de tanques i amb grups de soldats amb l'armament a punt. Uns cartells anunciaven que la cúpula estava tancada, en varis idiomes. Els soldats ens ho van corroborar i ens varen fer anar davant d'uns barracons on un petit grup de gent hi accedia amb comptagotes. Resulta que l'entrada s'havia de demanar per Internet amb una setmana d'anticipació i estava restringida a poca gent. No hi havia altra manera de visitar-ho. contrariats vam continuar passejant pels espais del voltant fins que a la Roser se li va encendre un llum. Una amiga alemanya li havia comentat una altra manera d'entrar a l'edifici: anar a dinar al restaurant que hi ha a l'interior i a partir d'allà, via lliure.

I com entrar al restaurant? La Roser i la Mª Dolors Fuster es van dirigir a un, segons elles, guapo i ben plantat vigilant, demanant informació. El noi, molt amable, ho va confirmar i ens va donar un número de telèfon tot senyalant-nos una cabina de l'altra costat del carrer. Al veure que ens seria difícil aconseguir-ho sense parlar l'alemany es va oferir a fer-ho amb el seu mòbil. Dit i fet: va trucar, ens va demanar el DNI, va comunicar les nostres dades i al cap de poc ja teníem hora per entrar al restaurant. dos quarts de quatre de la tarda. Aquell vigilant, de jaqueta de color blau, encara va ser més interessant a partir d'aquell moment. Llàstima que amb les emocions no es van fer fotografies.

Uns dies a Berlín (I)

Anar a Berlín en ple hivern vol dir anar preparat per passar uns dies de fred. Escarmentats pel que vam passar a Brussel•les i Bruges l'any passat per aquestes mateixes dades ens vam ben assegurar d'anar ben equipats. El que més va ajudar, però, va ser l'anticicló situat sobre Alemanya que va fer que el sol ens acompanyés de dilluns fins a divendres. Si tot i així calia anar ben protegit ja m'imagino el que hauria estat passejar per aquesta capital en uns dies rúfols i de vents gebrats.

El primer pas, com sempre, és arribar a l'hotel. Ja vam començar a descobrir que Berlín és una ciutat ben comunicada interiorment, amb metros trens i tramvies que et porten a qualsevol lloc. Això fa que els carrers no es vegin atapeïts de vehicles ni a les hores punta. Vam agafar, doncs, el tren a l'aeroport i vam preferir fer un tros a peu fins a arribar a l'hotel per tal de rebre una primera impressió al trepitjar uns carrers amb tanta història recent. Val a dir que aquell passeig va ser una mica trist i decebedor perquè vam agafar el pitjor recorregut per una de les zones de l'antic Berlín Est que encara no ha rebut els efectes reparadors en les que encara està immersa bona part de la capital.

L'arribada a l'hotel i al seu entorn ja va canviar la nostra percepció. Situat a la Rosenthaler Platz, davant per davant d'un de les entrades del Metro, el Circus Berlin Hotel, antics magatzems de roba, ens oferia totes les comoditats. Després d'agafar forces al restaurant ens vam encaminar cap al que fou el centre de Berlín comunista, l'Alexander Platz, conegut per tothom per l'Alex, on hi trobem l'ajuntament, la catedral protestant, el rellotge Universal i la torre de televisió, construïda el 1969, de 368 m. d'altura, entre altres llocs per admirar. Ens vam informar de com pujar-hi i com que feia fred i encara no havíem tingut temps de protegir-nos interiorment, vam optar per tornar al nostre barri i buscar un lloc per sopar no gaire lluny de h'hotel.

D'entre tots els locals disposats a oferir-nos els seus serveis vam triar una pizzeria italo-turca. Estava plena, en aquell moment una taula va quedar mig buida, l'amo ho va aprofitar per dir als que quedaven, crec que coneguts seus, que canviessin de lloc i així poder-nos servir a nosaltres. El bon tracte de l'home va ser un preludi del que ens trobaríem durant tota l'estada i que ja havíem observat a l'hotel. L'amabilitat dels berlinesos va ser una constant, al carrer, al metro, als museus, als restaurants... a pertot arreu.

Llibres llegits fa poc

D'entre la quasi vintena de llibres que he llegit aquests dos primers mesos de l'any en voldria destacar tres. Dos d'autores desconegudes per mi fins ara i un d'un escriptor del que en llegeixo tot el que trobo.

El primer, "A les meves ordres", és d'Amèlie Nothomb, escriptora nascuda al Japó, filla d'uns diplomàtics belgues. El llibre comença així "Si un convidat mor de sobte a casa seva, sobretot no avisi la policia". Són les paraules que li diu, algú convidat en un sopar, a Baptiste Bordave, el protagonista de la història. Consell que segueix al peu de la lletra quan un personatge misteriós –Olaf Sildur, un multimilionari suec– apareix a casa seva, li demana de fer una trucada i mor sobtadament a la sala d’estar. A partir d'aquí i seguin les instruccions del convidat al sopar comença una història d'amor, amb el rerefons sempre terrorífic i fascinat d''usurpació d'identitat. És una novel•la curta, de no gaire més de cent planes que es pot llegir tot delectant-se amb una bona copa de xampany al costat, tot emulant als protagonistes.

El segon "Tenemos que hablar de Kevin", escrit per l'autora americana Lionel Shriver. Els resums de les editorials diuen d'ell: “Eva es autora y editora de guías de viaje para gente tan urbana y feliz como ella. Casada desde hace años con Franklin, un fotógrafo de publicidad, decide, con muchas dudas, cerca de los cuarenta años, tener un hijo. Y el producto de tan indecisa decisión será Kevin. Pero casi desde el comienzo, nada se parece a los mitos familiares de la clase media urbana y feliz. Eva siente que Franklin se ha apoderado de su maternidad, convirtiéndola en el mero contenedor del hijo por nacer. Y Kevin es el típico bebé difícil, que tortura con sus llantos, que no quiere comer. Se convertirá en el terror de las niñeras, en un adolescente terrible, en el antihéroe a quien sólo le interesa la belleza de la maldad. Al llegar la sangrienta, mortífera epifanía de Kevin, dos días antes de cumplir los dieciséis años, el niño es un enigma para su madre.”
Si des del començament sabem que en Kevin és l'autor d'una matança en el seu institut podem suposar que és un llibre dur, per mi molt dur, que es llegeix, però, amb facilitat i que planteja molts interrogants. Molt recomanable.

El tercer és de Haruki Murakami, escriptor japonés del que he parlat alguna vegada en aquest blog. Es tracta de l'obra: "De què parlo quan parlo de córrer" del que l'autor diu: "Em vaig adonar que escriure honestament sobre córrer era com escriure honestament sobre mi. Per tant, no hi ha cap inconvenient a llegir aquest llibre com una mena de memòries" És un llibre molt diferent dels que ens té acostumants i en ell ens descriu la relació entre el fet de córrer, maratons i triatlons, i el d'escriure. No té argument si no que consisteix en una sèrie de reflexions sobre aquests dos fets.

I com sempre no he deixat passar l'ocasió de llegir les obres de l'autor italià de novel.la negra Andrea Camilleri, aquesta vegada: "La pista de sorra" i "Les ales de l'esfing", amb el seu protagonista el comisari Montalbano. Així com les de l'escriptort suec Henning Mankell: "Tea-bag" i "Jugar con fuego", no protagonitzades, aquesta vegada, per l'inspector Wallander, però també molt interesants.

La mimosa

La petita mimosa de casa vinclada per la tramuntana

Ahir encara vaig veure mimoses florides arran de la carretera, tot anant en cotxe. Les flors grogues ja començaven a perdre el seu color i agafaven un to més apagat i fosc lluny de la brillantor dels dies de plena florida. La del nostre jardí ja fa dies que les ha perdudes totes. La tramuntana hi va ajudar una mica. És una mimosa petita que fas pocs anys vàrem plantar. Esperem que no arribi als deu o dotze metres d'alçada que són els que diuen que pot arribar a fer un d'aquests arbres.

Quan arriba a la seva màxima esplendor, un ram de mimosa sobre la taula del menjador o a qualsevol lloc de casa dona lluminositat i perfuma tot el que té al voltant. Quants persones no veiem que tornen de les seves passejades portant un braçat de flors grogues entre els seus braços.

Cap mimosàcia és originaria del continent europeu. Las que trobem al nostra entorn sembla que proven d'Austràlia. Llàstima que sigui una planta colonitzadora difícil d'eradicar. Per això no es troben dites ni refranys relacionats amb aquesta planta. Si que hi ha, però, molts referents literaris entre els que podem citar:

- Mercè Rodoreda hi fa referència al conte "Aquella paret, aquella mimosa" dins el llibre "La meva Cristina i altres contes".

- Joan Maragall el 8 de novembre de 1909, en deia això:

La Mimosa

Avui la mimosa altiva
se m'ha posat al davant,
tota plena d'aracades
i penjolls i fils daurats.

S'ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d'un sol anys!...

Ara fins m'ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa ençà i enllà...

Déu te guard galant minyona!...
Mil perdons... que Dèu te guard!

- Antoni Puigverd escrivia a la Revista Presència

” La mimosa és, d’altra banda, la primera planta sinestèsia de l’any: quan la contemples, encara que sigui de lluny o a través d’un vidre, n’imagines l’olor; i quan en captes l’olor que t’arriba d’un ram de mimoses que no veus, automàticament n’imagines el groc agudíssim i rialler. És una adolescent que crida i s’emborratxa mentre els adults intenten dormir. Trenca la nit de l’hivern i enlluerna amb els seus collarets de quincalla ".

- I els palafrugellencs Narcisa Oliver i Josep Bastons ens fan cantar:

"Quan neix el sol a Tamariu
de l’iris va prenent els colors,
la gavina deixa son niu
i la mimosa obre ses flors.

La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar,
que n’ets de bella Tamariu ..."