Concert al Palau

Amb uns dies d’antelació vam tenir l’oportunitat d’assistir a un dels Concerts de Fi d'Any que es poden escoltar al llarg i ample de la geografia d’arreu. Ja sabem que al màxim al que es pot aspirar és el que es fa el mateix dia 1 de gener a la ciutat de Viena. Però, a casa nostra, un concert al Palau de la Música Catalana, també és un gran al·licient.

Era el primer de deu concerts que hi havia programats, des d’ara fins al 17 de gener, i no va decebre a ningú, almenys de les persones que jo coneixia.
Basat tot ell en obres de Johann Strauss, menys la Simfonia dels adéus de Franz Joseph Haydn, va anar pujant en interès a mida que anava transcorrent la nit.

Primer de tot va ser l’interès per entrar al Palau, sobretot després de tot el que ha passat, ja que molta gent dels que venien amb nosaltres no hi havia estat mai. Jo, personalment, només hi havia entrat per reunions en la meva època de director d’escola. Molts varen quedar sorpresos perquè no s’esperaven la profusió d’elements decoratius que omplen cada racó de l’edifici, encara que ho haguessin vist per la televisió alguna vegada.

La “Strauss Festival Orchestra” va ser l’encarregada de delectar-nos amb la interpretació dels diferents temes, amb alguns moments d’humor que es van anar repetint al llarg del concert.

Com sempre la part més participativa del públic va ser la que sona fora de les peces programades: “El Danubi blau” i “La marxa Radetzky”, en què el director es posa de cara al públic a fi de dirigir els seus aplaudiments al compàs de la música que interpreta l’orquestra. També va ser especialment emocionant l’interpretació de “El vint-i-cinc de desembre” per part de la soprano amb l’acompanyament del públic, sobre tot quan tocava dir “fum, fum, fum,” i l’acabament d’alguna de les estrofes, com la de “menjant ous i botifarra”.

Tot plegat una vetllada molt agradable tot combinant la música amb l’apreciació visual de la decoració del Palau que fa pensar amb la multitud de petites coses que ens ofereix tot el nostre entorn i que no hem de desaprofitar.

NADAL 2009

Ja tornem a ser Nadal i tot un seguit de tradicions es van renovant any rere any. Com sempre hem anat a la Fira de Santa Llúcia a Barcelona i a veure l’exposició de Pessebres de l’Església de Betlem, a les Rambles. També hem vist les exposicions més properes de Palafrugell i Mont-ras. I si a Déu plau anirem assistint als diferents actes que cada dia vagin sorgint: Missa del Gall, Pessebre vivent, primer sol de l’any a Sant Sebastià...

Aquests dies trobo alguns pares que hem pregunten si un poema que els seus fills han aprés a algunes de les escoles de Palafrugell l’he escrit jo. Quan em parlen de “Si Nadal fos a l’estiu...” els he de dir molt orgullós que si, que després de quinze anys, encara es continua recitant. Fins i tot va sonar una vegada per Catalunya Ràdio i es va presentar, musicat, a un concurs. Després de les festes preguntaré a uns nebots que han anat a l’Argentina a passar-les amb la família si el que es diu en el poema té alguna relació amb la realitat, ja que allà ara és Nadal a l'estiu.

I ara, per desitjar-vos Molt Bones Festes !!! no hem puc resistir a escriure’l una altra vegada.

Si Nadal fos a l’estiu,
jo no sé com ho faríem.
No hi hauria neu enlloc
i els torrons es desfarien.

Els pastors amb banyador
a la cova anirien
i al nen Jesús, amb amor,
un gelat li compararien.

Què farien els Tres Reis,
abrigats amb tantes capes?
Es tallarien els cabell
i potser també la barba.

Es posarien “bermudes”
i camises de colors.
Al cap un barret de palla
i unes ulleres de sol.

Fins i tot “Els Pastorets”
al parc aquàtic faríem
i als dimonis, amb tanta aigua,
el foc se’ls apagaria.

Res d’avirams farcides,
ni canalons, ni escudelles.
Unes bones amanides
i tres o quatre costelles.

Però Nadal sempre és Nadal,
sigui a l’hivern o a l’estiu
i per això celebrem,
que Jesús és nat i es viu.

Lisboa

Monument als Navegants

La torre de Betlem

Durant la nostra estada a L’Algarve vam dedicar un dia per anar a Lisboa. Una ciutat que feia molts anys havia desitjat visitar, potser induït per una de les meves cançons preferides de sempre :”Lisboa antigua”, interpretada primer per Amalia Rodrígues, i després per altres cantants del nostre país. Com en moltes altres ocasions aprofito l’Spotify per sentir-la mentre vaig escrivint aquestes quatre ratlles.

El matí d’aquell dia no podia presentar-se pitjor, amb una pluja insistent que va acompanyar-nos durant tot el viatge. Sort que havíem decidit fer-lo de manera organitzada en autocar. Tres-cents quilòmetres conduint sota les inclemències del temps més la circulació per una ciutat desconeguda, més la tornada ja de nits... No era necessari, ni recomanable.

Després de l’Algarve vàrem entrar a l’Alentejo, que vol dir més enllà del Tajo, i ja vam ser a Lisboa. Hi vam entrar pel pont “25 d’abril” d’uns 7 km. de llargada, distància espectacular, però que és ridícula si el comparem amb la del pont de la sortida, el “Vasco da Gama” de 17 km. Com a cada ciutat primer vam visitar els monuments més característics i famosos: Monestir dels Jerònimos, Monument dels descobriments i la Torre de Belém, la que dos dies després vam poder veure per la televisió enmig de focs artificials durant la trobada del països europeus, que es va fer en una carpa muntada al seu costat.

Mentre feiem aquest recorregut va deixar de ploure i amb un bon sol vam poder gaudir de totes les perspectives que se’ns oferien davant nostre. Després de la visita a un parell de museus: el de la marina i el nacional de carruatges ens vam dirigir al barri de Campolide per poder dinar i tastar un plat de bacallà, el menjar nacional portuguès. Concretament era el “Bacalao dourado”, un plat conegut internacionalment, que consisteix en bacallà dessalat i esmicolat, barrejat amb patates palla, ceba fregida sense que agafi color, tot barrejat i fent un remenat amb uns quants ous batuts. Excel·lent.

Després de l’àpat i a partir de la plaça anomenada popularment del “Rossio” ens vam dedicar a passejar pel centre de la ciutat. Per anar d’un barri a l’altre moltes vegades hi ha desnivells importants, que se solucionen amb funiculars o ascensors. El més conegut dels quals es l’ “Elevador de Santa Justa” en ple barri de Chiado, el més cosmopolita de Lisboa, al que vam dedicar una bona estona abans de tornar a enfilar el camí cap a Albufeira.

Per visitar mínimament bé una ciutat és necessita com a mínim un cap de setmana llarg, per tant ens queda pendent una altra estada a Lisboa per poder conèixer i gaudir de tot el que conté i ens pot oferir.

L'Algarve (III)

Praia da Rocha - Portimao

Ponta da Piedade - Lagos

La majoria de les ciutats de l’Algarve són centres turístics de primer ordre, amb urbanitzacions immenses atapeïdes de grans mansions i en moltes ocasions envoltades de camps de golf. Però això ja ho trobes amb molts altres llocs. Les esglésies que solen ser un punt d’atracció en totes les poblacions, no són res d’especial. La majoria són més boniques de fora, totes blanques, ribetejades de colors blaus i grocs, que de dins. El que cal és buscar allò que és diferent com són sobretot les platges i els penya-segats amb formes i colors que et mantenen embadalit una bona estona. Un altre aspecte molt curiós són les xemeneies, N’hi ha una gran varietat, de totes les mides i de totes les formes, algunes també acolorides com els campanars de les esglésies. Jo no sabia aquesta característica del sud de Portugal, però em va cridar l’atenció des del primer moment.

I tornem a la vora del mar. Al costa de Lagos hi ha la “Ponta da Piedade” Un seguit de roques de tonalitats variades, voltades d’aigua d’un blau intens i plenes de coves de totes les mides que es poden visitar amb petites barques, però que també són espectaculars contemplades des de les escales i camins que recorren pels seus voltants. És un dels atractius que surten fotografiats a moltes postals i a tots els reportatges sobre l’Algarve.

A Portimao hi ha l’anomenada “Praia da Rocha”, una extensió immensa de sorra, que a cada pas que dones sembla que l’estrenes; la marea se’n cuida cada dia de deixar-la llisa i neta de totes les petjades i rastres de les hores anteriors, igual com vam poder observar que feia amb les nostres. De tant en tant unes grans roques plenes de forats i cavitats, fetes per l’aigua, que permetien el nostre pas per entre elles, trencaven la perspectiva però en donaven pas a una de nova. La llum, els colors, les formes, l’aigua, l’aire, tot combinava per fer-nos sentir de la millor manera possible, però l’aigua implacable anava agafant terreny i en llocs on feia poc havíem passat ja no era possible fer-ho sense mullar-nos els peus.

Ja més a prop d’on teníem l’hotel, a “Olhos d’agua”, un petit poble que dona nom a tot l’entorn també té una platja espectacular. De dimensions més petites que l’anterior però que segueix les mateixes característiques. També vam baixar a la “praia do Barranco” per un llarg camí de sorra, que constituïa un verdader barranc, on ens vam dedicar a collir petxines que vam poder afegir a les que ja tenim d’altres platges de casa nostra i de les Balears, que moltes vegades també hi són difícil de trobar. L’últim dia vam anar a Albufeira i a la seva platja vam tornar a observar la pujada d’aigua amb la marea mentre el sol s’anava amagant darrera els penya-segats més llunyans.

L'Algarve (II)

Els pescadors sempre són presents a qualsevol lloc del "cabo Sant Vicente"

Ja amb el cotxe a la nostra disposició vam començar a donar voltes per la costa de l’Algarve. Ens van dir que la part més oriental de la província no mereixia massa la pena de ser visitada, per tant la primera visita va ser a la ciutat de Faro, la capital. Una ciutat com moltes altres de la que valia la pena visitar la part antiga. La principal atracció era l’església “do Carmo” amb una capella anomenada dels ossos, construïda a base d’aquest material humà. Els 3 euros que vam pagar per l’entrada els vam considerar excessius pel que ens oferien. Per sort vam pujar al campanar i la vista que se’ns oferia del “Parque Natural da ria Formosa” era espectacular. Amb això vam considerar ben gastats els diners de l’entrada i ens van venir ganes de fer-hi una visita. Les barquetes que hi feien un recorregut de tres quarts d’hora, a mi particularment, no em van fer gaire gràcia i vam decidir tornar-hi a les tres de la tarda on la passejada durava dues hores, amb una nau més consistent i amb la possibilitat de baixar i caminar, però el temps no va ser massa favorable i vam desistir.

El dia següent va valer la pena en tots els aspectes. La visita al “Cabo San Vicente” va anar acompanyada d’una meteorologia immillorable: un sol brillant en un cel completament net de núvols i sense ni un bri d’aire. No sé si influïts per la visita a altres caps esperes trobar un conjunt de roques que s’enfonsen al mar i a les que costa aproximar-hi, vam quedar sorpresos al entrar en una planúria fins que uns grans penya-segats et tallen el camí. Observar-los des de diferents llocs amb les aigües de l’Atlàntic rebotant a la seva base és tot un espectacle. La part humana també hi contribueix: els surfistes, petites figuretes negres que procuren aguantar-se en les seves planxes i la gran quantitat de pescadors de canya enfilats a qualsevol relleix de la paret rocosa intentant que algun peix s’enganxi al final dels metres i metres de fil que fan falta per arribar fins a l’aigua. Per la majoria d’ells sembla que constitueix el seu únic mitja de vida.

A punt de deixar el cap Sant Vicente ens vam aturar per fer una visita a la fortalesa de Sagres que sembla té els seus inicis entre els segles XIV i XV. Situada en la punta del mateix nom i un cop superada la porta d’entrada, una immensa explanada permet anar passejant per camins empedrats tot contemplant diferents perspectives dels penya-segats. Diferents edificacions, com una petita església dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, els restes d’una gran rosa dels vents i les explicacions que es donen en uns petits pavellons circulars sobre la força de les ones per crear energia ens van emplenar el matí i van fer donar-nos compte que quasi era hora de dinar.

Per aquest afer ens vam dirigir a Silves, antiga capital de l’Algarve, on vam poder degustar un plat de peix a la brasa, cuit davant nostre, en un restaurant situat sota els porxos del mercat de peix. Després vam tenir ocasió de visitar la fortalesa del mateix nom amb orígens cartaginesos, romans i àrabs que amb el seu color marró-vermellós destaca sobre el paisatge i ofereix una bona perspectiva del seu entorn.

El dia va començar a declinar i amb la caiguda d’unes quantes gotes vam decidir tornar al nostre refugi, l’hotel Alpinus, on un magnífic apartament ens esperava per acabar de passar el temps que faltava fins a l’hora de sopar.

L'Algarve (I)

Racó d'Albufeira

Platja de Falèsia, amb els peus en remull i mirant a l'infinit

Després de volar fins a Sevilla, un autocar ens va dur al nostre destí, la població d’Albufeira, situada a la part central de la costa de l’Algarve, al sud de Portugal. Feia temps que desitjàvem fer una estada a aquesta província portuguesa, de la que n’havíem sentit parlar molt. Després de caminar per les seves platges i visitar les ciutats més importants vam arribar a la conclusió que com Girona en general i la costa Brava en particular hi ha pocs destins que s’hi puguin comparar. Estic segur que si ens dediquéssim a recórrer la nostra terra observant cada racó amb els mateixos ulls en que ho fem en els nostres viatges la veuríem de manera diferent.

Instal·lats ja a l’hotel situat al bell mig d’una urbanització a quatre quilòmetres de la ciutat d’Albufeira, que segons els papers era el nostre destí, vam començar a planejar com ho feríem per desplaçar-nos en comoditat durant la setmana de la nostra estada per terres lusitanes. Podíem acollir-nos a les excursions que ja venen muntades per l’organització o bé llogar un cotxe i fer tranquil·lament la nostra vida. Vam optar per una formula mixta. Un dia vam anar a Lisboa, situada a 300 Km., amb el grup i els altres ho vam fer amb el cotxe llogat.

El primer dia després de l’arribada, igual com ho fèiem amb els nens quan anàvem a colònies, va tocar fer la descoberta de l’entorn. Sota un sol espatarrant ens vam dirigir a la platja de Falèsia’ a un km .i mig de l’hotel. Allà ja vam descobrir l’estil de quasi totes platges de la regió: grans extensions de sorra finíssima als peus d’uns penya-segats de roques calcàries modulades per l’acció del vent i de l’aigua i d’una gama de colors que van d’un groc lluminós fins a un quasi vermell, passant per tota la gama d’ataronjats que et puguis imaginar.

Com que encara no teníem vehicle propi, un taxi, per quatre persones era més barat que l’autobús, ens va portar a Albuferia. Allà vam passar la tarda descobrint carrers i edificis i encantant-nos en els aparadors de les botigues, com qualsevol turista que ha d’emplenar el temps d’alguna manera. És una ciutat d’uns 35.000 habitants que no sembla que els tingui. Suposo que a l’estiu, com a casa nostra, ha de ser diferent. De totes maneres hi havia la major part dels comerços oberts i encara que poca gent passegés, donava molta sensació de vida.

No passava desapercebut que s’acostava Nadal. A tots els racons s’acabaven de plantar gran nombre de ponseties que alegraven la vista amb la seva vermellor. Semblava, també, que els carrers de tots els centres urbans rivalitzessin per oferir una il·luminació més ostentosa, ja des de les mateixes rotondes que hi donaven entrada a les diferents carreteres. Quan vam arribar, ja de tornada del viatge, vam copsar la diferència amb els nostres pobles, des de l’entrada de Girona fins a la porta de casa.