Flamenc

No ho hagués dit mai, que arribaria a anar a un espectacle de flamenc i que a sobre m'agradaria. Es ben veritat allò de: "No es pot dir mai que d'aquesta aigua no en beuré".

Doncs si, fa uns dies que Joventuts Musicals ens va oferir al Teatre Municipal de Palafrugell un espectacle de flamenc. Un recital d'una dotzena de cançons amb tangos, alegrias, cançons populars, de diversos autors i també de collita pròpia. Les intèrprets un grup de quatre noies: dues guitarres, violí, xilofon, cajon i veu. El seu nom "Las Migas". El més curiós és el seu origen: una andalusa de Sevilla, una francesa de la Bretanya, una alemanya de Berlín i una catalana de Palafrugell. El punt d'encontre i de partida: Barcelona.

La Palafrugellenca és la Sílvia Pérez Cruz, filla de pares ben coneguts: en Càstor Pérez, intèrpret i estudiós de l'havanera i la Glòria Cruz, artista polifacètica i actual regidora de Cultura de l'Ajuntament. Tots dos antics alumnes de la meva dona.

Ens van oferir, segons els entesos, un flamenc clàssic amb arranjaments propis, amb rigor, força i emoció. Diuen, també, que experimenten i aprofundeixen en el llenguatge del flamenc des de la tradició, la seva primera font d'inspiració i amb orígens tan dispars, tal com ja he dit, construeixen un univers fresc i vital. La seva música respira aquesta mescla sense perdre la seva base.

Torno a repetir que ens va agradar molt. El contrast de la força de la veu de la Sílvia quan cantava, amb la seva dolçor de quan presentava les cançons, també en va ser un dels motius. Les guitarres ja són un instrument normal en aquest tipus de música, però barrejar violí i palmas va ser tota una novetat.

Una de les cançons ens va fer recordar vells temps tan a la Mª Dolors com a mi. Quan van sonar les primeres notes de "La Tarara" em vaig acostar a la meva dona i en veu baixa, com és natural, li vaig comentar que figurava en un llibre de text dels meus primers anys de mestre i que la vaig ensenyar a cantar als meus alumnes. Ja us podeu imaginar la diferència que hi havia entre la meva interpretació i la de Las Migas. No recordo d'on vaig treure la música, però suposo que alguna folklòrica d'aquell temps ens la feia sentir per la ràdio.

Tot seguit ella em diu: "Doncs a mi me la varen fer ballar al Casal" Quan passava temporades a Palafrugell durant la seva primera infantesa.

Si en teniu oportunitat, aneu a escoltar a Las Migas i espero que em doneu la raò per poder canviar d'opinió, en cas que fins ara no la tinguessiu favorable a favor del flamenc.

Avui fa un any

Si, amics i amigues, sembla que era ahir i ja fa un any. Que de pressa corre el temps. A cada moment ens aixequem i anem a dormir. Sempre estem asseguts a taula: per dinar, sopar, esmorzar i potser fins i tot per berenar o fer algun o altre ressopó.

Sí, ha estat un any de la meva vida ben aprofitat. He preocupat esprémer cada dia per treure-li fins a la última gota de suc, tenint en compte el que diu el refrany: "Val més un jorn de vida que cent anys de mort". No he tingut en compte, en canvi, el que diu "El dormir és mitja vida", perquè llavors ja només et queda l'altra mitja. Tampoc he estat dels que diuen que "El poc menjar és vida"; sempre que he pogut m'ha agradat menjar bé. De totes maneres procuro no passar-me gaire en tot el que faig.

Aquest ha estat l'any, entre moltes altres coses, d'haver arribat als 10.000 quilòmetres caminats amb els Matiners, des de la meva jubilació pel setembre farà 5 anys. Fets i comptats pas a pas, amb el podòmetre enganxat sempre al cinturó.

També ha estat l'any de la nostra volada amb helicòpter, des del refugi de Coma de Vaca fins a Tregurà, amb una escala intermèdia a fi d'esquivar la boira.

A punt d'acabar aquest anys, ara fa un mes , vàrem tenir un gros ensurt amb la companyia Spanair. Ja ens vèiem aterrant a l'aeroport de Palma sobre un coixí d'escuma o dins les aigües de la badia.

Pel mes de juny, també d'aquest anys, vaig poder fer un dels viatges de la meva vida: un creuer pels fiord noruecs.

Dins aquest mateix any, pel novembre, es va estrenar la Cantata: "Un nou dia" al Teatre Municipal de Palafrugell amb lletra meva i música de Baltasar Bibiloni per celebrar els quaranta anys de l'Escola de Música. M'hi poso primer jo, no per allò de què "El burro sempre va al davant", sinó perquè vaig poder triar tema i text i després l'excel·lent compositor mallorquí hi va posar les notes.

No vull cansar-vos explicant de nou coses que ja he anat explicant al llarg d'aquest l'any al meu bloc personal, perquè avui fa un any que vaig escriure-hi el primer text.

Si, avui és el PRIMER ANIVERSARI DEL BLOC D'EN JOAN VILARDELL

Un Museu Darder renovat

Feia molts anys que no havia visitat el Museu Darder de Banyoles. Des dels temps que acompanyàvem als nostres petits alumnes a fer una visita a la capital del Pla de l'Estany, fins i tot quan encara formava part del Gironès. L'excursió era un ritual bianual que incloïa: anar a veure la fàbrica de la Xocolata Torras, que ens pagava una volta en barca per l'estany, comprar records a la pesquera de la carpa, dinar i jugar pels voltants del llac i abans de marxar la visita obligada al museu Darder.

Aquelles sales més aviat fosques amb tot el seu contingut d'animals dissecats, ous, papallones , restes humanes, com : mòmies, cranis, pells clavades a les parets, fetus en formol i sobretot el boiximà "El negre de Banyoles", al que els més atrevits volien aixecar el faldellí per veure que hi havia a sota i que anys després ja estava a dins d'una urna, impressionaven de veritat.

Moltes veus anaven en contra d'aquest tipus de museu, sense tenir en compte que era un Museu de Ciències Naturals a l'estil dels de final del segle XIX i com a tal s'havia de visitar. Això és el que ara s'explica a la planta baixa del museu remodelat. Allà es pot veure una selecció del material reunit pel veterinari i taxidermista Francesc Darder, primer director del Zoo de Barcelona. A la vegada s'hi pot observar una part del magatzem, amb poca llum i amb l'humitat adequades i un taller de taxidermista amb tots els utensilis i una descripció del procés d'embalsamar animals.

A la planta baixa hi ha una sala d'exposicions temporals i a la primera l'Espai d'interpretació de l'Estany. Una exposició permanent, que planteja de quina manera es concep i s'interpreta, en ple segle XXI, el patrimoni, el territori i els espais naturals de la zona lacustre de l'estany de Banyoles. Tota l'estona es va acompanyat dels sorolls de l'aigua: un corrent, un raig, unes gotes, depèn de l'ambient en què un es trobi.

Com en tots els museus moderns, la informació et ve a trobar encara que no vulguis i si vols ampliar pots passar-t'hi hores llegint tot el que hi ha escrit, escoltant o manipulant els diferents audiovisuals que ofereixen les pantalles que et vas trobant a mida que avances.

M'agradaria recomanar a tothom que passi per Banyoles una visita a aquest museu renovat i tot just inaugurat l'any 2007.

Que lluny queden aquells temps en què t'obrien la porta unes senyores, que semblava que tenien tots els anys del món i que havies d'anar a cercar a una casa d'allà al costat, quan volies fer-hi una visita !

Mallorca, 36 anys després (III)

(L'entrada a Porto Colom)

L'estada a l'illa va ser més tranquil·la, més ben dit molt tranquil·la. No aixecar-se més aviat de les nou del matí. Passar hores, en remull, a la piscina. Bons àpats amb degustacions dels plats típics de l'illa: tombet, frit, picants, sobrassada, ensaïmada... , tan a casa com a diferents restaurants. Llargues xerrades amb familiars i amics i visites a alguns llocs de l'illa, la majoria fora dels circuits turístics més freqüentats i sense haver de fer gaires quilòmetres.

El lloc més apartat fou el poblet de Porto Colom, a l'est de l'illa. Un petit port quasi tancat, resguardat de tots els embats del mar, amb unes platges menudes no massa freqüentades, podent deixar el cotxe allà mateix i sota l'ombra dels pins. Després del bany un bon dinar en un "xeringuito" ben endreçat, amb gent amable i a un preu, bé, que no podem dir que fos barat, però que vam pagar amb molt de gust i fins i tot vam deixar propina. Quan es passa una bona estona i es queda satisfet ja no ve d'aquí.

Després d'haver visitat les muralles d'Alcúdia, en dia de mercat, d'haver degustat un bunyols de patata fets al mig del carrer i d'haver dinat de tapes a Sa Pobla vam anar a veure les Coves de Campanet. Una meravella, ni tant grans com les del Drac, ni tan minimalistes com les dels Hams. Sense aglomeracions, amb un guia argentí, que entenia el català, el parlava una mica i fins i tot havia estat a Calella de Palafrugell. Primer estava per nosaltres i mentre atenia a l'altre part del grup, en anglès, jo aprofitava per fer fotos una mica d'amagat, ara això si, sense flash; la majoria van quedar magnífiques.

Una platgeta apartada i tranquil·la és la de S'Illot, a la badia de Pollença. Fa uns anys un gran temporal va arrencar els pins que hi feien ombra i ara queda una mica desprotegida, però també és molt tranquil·la i apta per a prendre-hi un bany. Abans havíem pujat a l'ermita de la Victòria, amb un gran panorama sobre la badia, que vàrem observar amb tota calma, mentre preníem un refresc, des del mirador del restaurant.

L'altra vegada que havíem vingut a Mallorca em pensava que havia estat al cap de Formentor, però com molta gent només havíem arribat al mirador, que és on arriben la majoria d'autocars; com a màxim poden anar fins a la platja. Després la carretera s'estreny i només és apte per a turismes, com a molt. L'espectacle, però, des d'un lloc, el mirador, com des de l'altre, el cap, amb el far corresponent, són impressionats. Les roques pelades que cauen quasi verticals sobre l'aigua blavíssima, sembla que sorgeixi'n de l'escuma blanca que es veu batre a les seves bases, allà a les profunditats. El far, completament restaurant per dins, amb unes voltes molt altes, ofereix els serveis, per cert molt acurats, d'un bar modern i perfectament instal·lat. Mirar el mar des de les seves finestres, amb el sol que llueix amb força, hi dóna una profunditat que bé podria inspirar algun dels quadres d'en Dalí.

La resta de l'estada a l'illa fou igual de productiva en sensacions i fins i tot el viatge de tornada va ser del més normal, fins i tot amb els vint minuts de retard habituals.

Mallorca, 36 anys després (II)

(Part del personal de la companyia que mirava de solucionar el problema)

Ja sobrevolem el mar Mediterrani. Dintre de vint-i-cinc o trenta minuts aterrarem a l'aeroport de Palma. Tot segueix normal. Ens anuncien l'arribada pels altaveus. Ens acostem a terra però notem que mai hi acabem d'arribar. De sobte l'avió es torna enlairar. Pensem que l'aeroport està sobrecarregat de trànsit i ens fan esperar una mica. Tornem a sentir la veu del capità que comença dient: "Srs. pasajeros, se ve que hoy no es nuestro dia" i continua comunicant-nos que tenim un problema: una de les llums que indiquen que s'ha obert el tren d'aterratge no s'encén i no saben si és degut que la llum s'ha fos o que el tren d'aterratge està espatllat, per això hauran de fer una inspecció ocular.

I comencem a donar voltes sobre Mallorca. Hi ha un camp de futbol que al menys el veig quatre o cinc vegades. Anem fent conjetures: "I si el tren d'aterratge no s'obre?" , "I si s'acaba el combustible?". A l'avió hi ha un silenci total. Les hostesses ens porten aigua i caramels. Darrera nostre uns italians demanen quelcom per menjar, però a bord només hi ha aigua i caramels. Ja començo a posar-me nerviós, de tant pujar i baixar sembla que em ve mareig. Al cap de prop de tres quarts d'hora enfilem la pista i les rodes toquen a terra, la majoria aplaudeix i l'avió es para.

Però després d'un altre nig-nong tornem a sentir la veu del capità. Es veu que alguna de les coses que abans no s'obrien ara no es poden tancar i d'aquesta manera no podem recórrer la pista fins el lloc d'aparcament. Hem d'esperar que vinguin el tècnics corresponents per tal de solucionar-ho. Esperem una bona estona, ja hi estem acostumats. Vénen varis vehicles i fins hi tot un camió de bombers. Pensem que el problema és més seriós del que semblava, però tot es soluciona i per fi podem posar els peus a terra altra vegada. Fan ganes de fer-hi un petó, com fa el Sant Pare.

Constatem que per fer un viatge que es fa normalment en mitja hora, ens hem passat tres hores a dalt l'avió. Comentem que abans de tornar a volar amb Spanair ens ho pensarem, però de moment hi hem de fer el viatge de tornada.

Mallorca, 36 anys després (I)

(Des de dalt l'avió tot esperant torn per enlairar-nos)

Sí, feia 36 anys que no visitàvem la més gran de les Balears. Dos viatges completament diferents: un, amb uns amics, al cap de poc d'haver-nos casat i l'altre amb la família. El primer en un hotel al mig de Palma i recorreguent tota l'illa amb els viatges programats i aquest a Alcanada (Aucanada com diuen ells), una tranquil·la urbanització d'Alcúdia i petites sortides per llocs no tan concorreguts.

Ja havíem previst que anar a Mallorca el primer cap de setmana d'agost que coincidia amb els primers dies del mes podia ser una mica complicat i de veritat que ho va ser. Quan vam treure el cap per sobre de les escales que donaven a la terminal B, després d'haver caminat el llarg passadís que hi porta des de l'estació del tren, ens van venir ganes de girar cap i cua i tornar cap a casa. Hi havia tal quantitat de gent, amb maletes, carretons, cotxets de nens petits... que el primer que em vaig preguntar no podia ser res més que: "Com pot ser que cada persona i cada maleta arribi al lloc on pretén arribar".

Sort que més o menys ja sabíem els passos que havíem de fer i com que havíem arribat amb molt més temps de les dues hores reglamentàries que recomanen, un cop vam haver pres possessió del petit espai que ens tocava ja ens vam tranquil·litzar. Només es tractava d'anar mirant el monitor que teníem al davant per saber el número del taulell on hauríem de fer el "chek in" (si ho dius així demostres que estàs al dia), o sigui agafar els bitllets i facturar les maletes. Quan va sortir el número del nostre vol ens diuen que podem anar del taulell 72 al 85. No és que hàgim volat molt i molt, però Déu-n'hi-do les vegades que hem pujat a un avió i sempre podíem fer el "chek-in" en un o dos taulells com a màxim, a més amb el nom del destí escrit amb lletres majúscules.

Davant la incògnita ens vam posar a la cua més curta, que tot hi així va resultar molt llarga, al darrera d'uns que anaven a Oslo. Llavors encara vaig tenir més dubtes del destí final de les persones i sobretot de les maletes. Quan ens va tocar, després del bon dia i somriure preceptius, ens diuen que no sortim a la llista. Com que el bitllet era electrònic, el noi que ens atenia que va ser molt amable en tot moment, tot s'ha de dir, va haver de fer algunes consultes per telèfon, al final de les quals, que vaig trobar molt llargues, ens va donar la documentació pertinent. Al final de tot ens donem compte que ens queda el temps just per comprar una pasta i una ampolla d'aigua i anar cap a la porta d'embarcament. Il·lusos de nosaltres que teníem previst dinar tranquil·lament abans de marxar.

Un cop asseguts a dalt l'avió, una mica més tard de l'hora, com sol ser normal, al costat d'una finestra i quasi al davant de tot, contents i relaxats ja estem a punt d'emprendre el curt vol de trenta minuts que ens portarà a l'aeroport de Palma. Després dels senyals d'avís pertinents sentim la veu del capità que molt amablement ens comunica que no podem enlairar-nos perquè encara no han pujat les maletes a bord. Ja ho deia jo! Pobres maletes! Es veu que la companyia encarregada no dona l'abast i hem d'esperar que ens les portin. Al cap de molta estona arriben els equipatges, tots amb cara somrient ja ens veiem volant cap a Mallorca.

Però tornem a sentir la veu del capità dient-nos que degut a l'espera de les maletes hem perdut el torn per agafar pista i haurem d'agafar un altre número, com a les carnisseries, esperant que ens torni a tocar. Un altre retard que s'acumula als que ja portem. Per fi l'avió es posa en moviment, a la cua dels que es van enlairant contínuament. Avancema poc a poc i com a totes les cues arriba el moment que ocupem el primer lloc. Ens vam enlairar quan portàvem una hora i mitja dalt l'avió.