Un nou dia

Escoltar unes paraules que tu has escrit cantades per un cor de dues-centes veus i acompanyades d'una música excelent és una experiència que mai m'hagués imaginat tan especial i emocionant. Això és el que hem va passar l'ultim cap de setmana.

Tot va començar quan, ara fa un any, la Rita Ferrer em va proposar que escrigués la lletra d'una cantata per celebrar els quaranta anys de l'Escola de Música de Palafrugell, de la que ella n'és la directora. Primer em va haver d'explicar què era una cantata i després li vaig demanar uns dies per reflexionar-hi.

Vaig decidir tirar endavant i dir-li que si. Em vaig ben documentar mirant-ne algunes ja publicades i em vaig llençar a escriure una cosa que no sabia com em sortiria, ni si em sortiria d'alguna manera.

Una cantata és una obra musical amb part narrada i part cantada, que explica una història determinada. Tenia carta lliure per escollir el tema que jo volgués i si un cop acabada agradaba, a qui havia d'agradar, la farien musicar pel conegut compositor mallorquí Baltasar Bibiloni.

Ja fa anys que escric poesia i altres coses. Sobretot petits poemes per fer recitar als nens i nenes de la meva classe. El més difícil, com quasi sempre passa, va ser posar-m'hi. Sempre m'ha agradat molt la natura, amb els canvis produits per les estacions de l'any i vaig decidir enllaçar-ho amb la meva afició a caminar, que practiquem cada dia amb un grup d'amics. Per aquí vaig començar i tot va anar sortint per si sol explicant com es desenvolupa un dia, des de que sona el desperador fins que diem Bona nit. D'aquí ve el nom de "Un nou dia".

Em sembla que abans de Nadal ja estava acabada. La vaig presentar, va agradar i la van enviar de viatge cap a Mallorca. De mica en mica van anar sorgint les cançons, que el compositor retornava a la Rita i ella em feia arribar gravades en midi. Les diferents seccions de l'Escola de Música les anaven assajant fins que va arribar la setmana definitiva.

Va arribar en Baltasar Bibiloni, el compositor, i junts vam assistir als darrers assajos. De primer moment vaig veure la dificultat de conjuminar aquell batibull de corals de grans, corals de petits, orquestra, conjunt de guitarres, pianista, solista... Però de mica en mica, la Rita, amb mà ferma, va anar lligant-ho tot fins arribar al resultat final.

Aquest resultat el vam poder degustar, com un plat exquisit, el diassabte 26, al vespre . Després de la presentació de l'acte , feta per l'Antoni Gadea, la narradora, la Cristina Ferrer, va obrir el foc. Els més petits se la miraven amb la boca oberta, mentre ella llegia la part narrada com si expliqués un conte. Van sonar les primeres notes i a partir d'aquí es van anar d'esgranant músiques i narracions fins a completar l'obra.

En principi s'havia d'escoltar tota sencera sense ser interrompuda pels aplaudiments, però quan els papes , les mames, els avis i les avies acababen de sentir els seus nens i nenes, les mans no podien estar-se quietes i començaven a picar totes soles.

Va ser una hora, la que va durar tot plegat, màgica. En alguns moments em vaig emocionar i tot.

La música d'en Baltasar Bibiloni s'adecuava a la lletra de cada cançò, suaument o em gran força, segons el moment. Els músics de l'orquestra, tots professors i alumnes de l'Escola, van fer-ne una interpretació excelent, així com el conjunt de guitarres i la solista que van interpretar, tots sols, la segona cançó

I no parlem de les diferents corals. Aquestes cantaven el que jo havia escrit i això em feia sentir d'una manera especial. A més a més, la Mireia, la meva filla formava part d'una d'elles la "Nit de juny". Amb això ja està tot dit.

Cridaven l'atenció de la gent les cares i gestos dels més petits, asseguts a la primera fila de l'escenari. Però quan tocava cantar, tan ells com els una mica més grans, hi posaven tots els seus cinc sentits.

El dia següent es va repetir l'actuació, només amb un canvi: el presentador i narrador va ser en Joan Vives, director de Catalunya Música. El resultat va ser, tal com és de suposar, tan excel.lent com el del primer dia.

Tot va acabar amb l'entrega de rams de flors, aplaudiments i repeticions d'algunes peces, fins i tot acompanyades per les mans dels espectadors. És d'agraïr l'absència de parlaments, tot el que s'havia de demostrar ja estava demostrat.

Moltes felicitats a l'Escola de Música de Palafrugell i a tots els que la fan possible.

La felicitat

L'altre dia escoltava a un grup de nens que contestaven a la pregunta: -"De què creieu que heu de donar gràcies?". Eren d'edats variades i procedències diverses. La majoria van contestar el més normal: de la familia, de la salut, de l'escola, dels professors... Les respostes que més em van agradar van ser les de dos nens sudamericans. El més petit d'ells, un nen que jo havia tingut a classe, que era molt poca cosa, parlava molt malament i tot li costava molt d'aprendre, va dir: - "Del país". Jo vaig entendre que es referia al país que havia acollit a ell i a la seva família. L'altre, ja més gran, va contestar : -"De la felicitat". Seguidament li vàren tornar a preguntar -"Així tu ets feliç?". Ell fa afirmar rotundament que sí.

Aquí va ser quan em vaig preguntar si jo era feliç, fins on podia arribar la meva felicitat o si era possible ser feliç?.

Primer vaig buscar unes condicions bàsiques, poques, que poguèssin conduir a aquesta felicitat tant cobejada per tothom. En vaig trobar cinc. Per ordre d'importància, segons el meu parer són:

- Viure envoltant de gent que estimis i sentir-te correspost.

- Gaudir de bona salut.

- Guanyar prou per subsitir, tan si treballes com si estas jubilat.

- Comformar-te amb el que tens, el que vulgarment diriem "no estirar més el braç que la màniga".

- Sentir-te útil.

Crec que podent complinr aquestes cinc condicions, que moltes vegades no depén només de nosaltres, es pot arribar a ser feliç, entenent que en aquest món tal com s'ha dit des de sempre "la felicitat no és mai complerta". Sempre hi ha entrebancs que hem de saber saltar i angoixes que hem d'esquivar i ganes de superar qualsevol cosa negativa que es creui en el nostre camí.

Si ens sentim feliços podrem gaudir amb més força dels petits plaers que es presentin cada dia. Cadascú té la seva llista particular, recalcant lo de petits plaers, que en un moment determinat, però, poden produïr grans satisfaccions.

La meva llista particular conté deu petits plaers, que sense ordre d'importància podrien ser aquests:

- Llegir un bon llibre. Penso en un dia d'hivern, si plou o fa vent molt millor, assegut al costat de la finestra, sense res que t'aprressi. Fins i tot pots llegir-lo d'una tirada. I si és per estrenar, el toc de nou i l'olor dels fulls oberts per primera vegada, molt millor.

- Fer un bon àpat, ben acompanyat, de la familia, dels amics... tenint en compte que amb un bon àpat no hem refereixo en un àpat molt car o excessivament abundant, sino en la qualitat i el preu equilibrats.

- Una passejada de bon matí. Sigui a l'estiu o a l'hivern. en qualsevol època de l'any es troben al·licients suficients per gaudir-ne en plenitud.

- Un bon espectacle, sigui teatral, musical, de cinema...

- Una revista acabada de sortir i que ja esperava, un CD dels meus intèrprets predilectes.

- Esmorzar i llegir el diari, sense presses.

- Aconseguir entendre un programa d'ordinador i poder-lo usar.

- Aprendre coses noves, les que siguin.

- Acabar una feina, a casa, al jardí, a la cuina... i veure que te n'has sortit i t'ha sortit bé.

- Escriure, el que sigui.

Sempre m'ha agradat buscar refranys catalans referits a temes determinats. D'entre els 25.000 que hi ha al llibre d'Anna Parés"Tots els refranys catalans", no n'hi he trobat cap referit a ser feliç o a la felicitat. Perquè serà?

Tot caminant

Aquest matí feia un fred que pelava, ho anunciava la tramuntanada que movia les plantes del jardí. He pensat en la pobre mimosa que vàrem plantar la primavera passada i que està mig ajaguda per haver-li fallat els suports que vaig posar-li al costat; haurè de comprar un pal més gruixut. He saltat del llit al primer toc del despertador, perquè a quarts de set del matí és perillós deixar passar els cinc o deu minuts de marge per fer-te la idea que t'has d'aixecar. Ja no em recordava de què el dia abans quan tornava del despatx de Caritas, per tal de fer una estona de voluntariat, vaig agafar molta fred i vaig pensar que telefonaria als companys dels Matiners per dir-los que no aniria a caminar i així podria sentir les bufades del vent, comfortablement, des de dins del llit.

Però ben abrigat, només se'm veien els ulls, i a un ritme força accelerat no s'ha filtrat ni una mica d'aire sobre el meu cos. Fa pocs dies es va afegir un nou company al nostre grup, en Fede. Nosaltres pensàvem que no ens seguiria, perquè altres vegades ha passat, però camina més depressa que nosaltres i els treballs són nostres per tal de seguir-lo a ell. Diu que ve per aprimar-se, però al pas que anem els que ens aprimarem serem els altres.

Vam arribar a la platja del Castell en una hora i quart. A la vora de l'aigua embassada, on de vegades s'hi veuen ànecs nadant, hi començava a destacar una blancor sobre la sorra, senyals del fred que feia. Amb la tramuntana en contra hem mirat de buscar camins arrecerats per tal de caminar més comodament, però al arribar al pla d'Ermedàs, un dels llocs més freds d'aquests voltants, hem hagut de fer un esforç suplementari.

Les nostres converses mentre caminem ajuden a fer el camí més lleuger i que el temps passi més ràpid, però avui els silencis eren més llargs. Les boques i les orelles tapades feien més difícil la comunicació.

Com a per tot, es parla de tot: de l'actualitat, de política, dels programes de la televisió... Sembla que estem una mica més sensibilitzats pels temes econòmics i sobretot pels que ens toquen de més a prop. Són molt importants, però com que ens anem fent grans encara ens preocupa més el nostre futur, que per altre part s'escursa a passos de gegant cada dia.

Però l'altre dia i no sé perquè vàrem sortir a parlar del llatí. Si, del llatí. Algú podria pensar, després d'haver-nos sentit, què a una colla de jubilats que caminen a les set del matí i parlen del llatí els hi deu faltar un bull. Però no, tots estem en plena possessió de les nostres facultats mentals i com que les exercitem constantment amb activitats diverses, m'atreviria a dir que estan en millor estat que les de la majoria.

Tornem al llatí. De la nostra conversa en varen sorgir els records de la nostra època d'estudiant. Eren aquells temps on es començava a estudiar des de segon de batxiller, a deu o onze anys. Us imagineu als nostres nens i nenes d'avui dia als que un nou pla d'estudis els fes estudiar llatí a cinquè de primària. Pobrets, quin daltabaix no hi hauria. Bé ja sé que són altres temps, no fa falta que ningú m'ho recordi.

Aquí van sorgir noms de professors, com el senyor Florit de l'Institut de Girona, o el poc llatí que estudiaven els alumnes lliures per la dificultat de trobar professorat adient. Jo vaig fer el meu primer curs de llatí amb el rector del poble i en vaig aprendre molt. A l'any següent, a tercer, vaig anar al Collell i allà es va constatar el meu alt nivell. D'allà en recordo, especialment, dues anècdotes. Una és la d'un estudiant que havia de traduir la frase: "Dispares sunt populorum mores" , que vol dir: "Els costums dels pobles són diferents" i ell sense pensar-s'ho gaire va escriure: "Los disparos són del pueblo moro". Si ens ho mirem bé, per un que no en té ni idea té més lógica la seva traducció que la correcte.

L'altre anècdota va passar a la classe de llatí i concretament amb el professor de l'assignatura. El dia de Sant Antoni, patró dels burros, al entrar el mossén a classe, perquè allà tots els professors eren capellans, no frares ni hermanos, capellans, ens vàrem posar tots drets i de cop vàrem deixar anar :"Per molts anys mossèn". Ell no es deia Antoni, és deia Emili. Ja us podeu imaginar el que va passar en un internat dels anys cinquanta.

Com es veu, qualsevol tema té entrada a les nostres conserves de caminadors. Però també valorem els silencis. Aquelles estones que immersos en la natura, només sentim el soroll dels nostres passos i l'aletejar d'algun ocell que despertem de matinada.

Haikús

Fa temps que aquesta paraula, haikú, m'havia cridat l'atenció, però no ha estat fins fa poc que no m'he interessat per ella al trobar-la en un llibre d'un autor japonès.

Doncs bé, un haikú és un poema breu d'origen japonès, format per tres versos de disset síl·labes en total, distribuides d'aquesta manera: cinc al primer vers, set al segon i cinc al tercer, sense necessitat de cap rima.

El haikú és poesia del moment, fresca i espontània com una expressió directa de l'instant, com una fotografia lírica.

Si aquesta petita poesia l'allarguem amb dos versos més de set síl·labes cadascun s'anomenarà tanka.

Totes dues formes són una verdadera delícia . És relacionen amb la naturalesa i sobretot amb les estacions de l'any. Moltes vegades van acompanyats d'un il·lustració. L'estil d'art japonés relacionat amb el haikú s'anomena haiga. Abans només s'utilitzaven dibuixos i pintures, però actualment solen ser fotografies.

Infinitat d'escriptors s'han servit del haikú per expresar-se. A casa nostra un dels mesu poetes preferits, en Miquel Martí i Pol, va publicar un llibre de haikús l'any 2002, anomenat "Haikús en temps de guerra". Aquest només és el títol de la primera part, a mi m'agraden més la segona: "Haikús i tankas del mirall" i la tercera "Haikús a Maiangels", dedicada a la seva filla.

Alguns exemples d'haikús, escrits per Martí i Pol:

L'aire colpeja

suament la finestra.

La nit s'apropa.

Com un miratge,

a l'horitzó blavíssim

hi creixen barques.

Captard de somni,

com en un conte amable

la pluja canta.

Trenca el silenci

la claror inesperada

d'un raig de lluna.

Si miro enrera

les cames em tremolen,

quin pou, la vida!

Els anys puntuen

amb il·lusions perdudes

totes les rutes.

I per finalitzar un tanka:

Se'm desdibuixa

per l'horitzó de pluja

la teva imatge,

però et mantinc ben viva

als dits i a la memòria.

Cuixart

Sempre m'ha agradat dibuixar i pintar, és per això que sempre he admirat a les persones que en saben de veritat. Una de elles és en Modest Cuixart. El seu estil sempre m'ha agradat. Durant alguns anys, a casa, hi va haver penjat algun dibuix seu, però la qualitat de la reproducció i la quantitat de llum que hi entra, van fer aconsellable retirar-lo i substituir-lo per algun altre. Comprar un original ha estat sempre fora del meu abast.

Es va establir a Palafrugell pocs anys després de la meva arribada, ara n'ha fet quaranta. No hi vaig tenir un tracte assidu, però durant aquest temps havíem coincidit en alguns actes i havíem parlat alguna vegada. Era una persona educada, molt amable i sense un no pel qui li anava a demanar algún dibuix en motiu d'alguna de les moltes celebracions dels grups esportius i culturals de la nostra vila.

S'ha de dir que la primera persona de la família amb la que vaig parlar va ser la seva dona, la Victòria. Acabats d'arribar a Palafrugell assistia a les classes de l'institut Frederic Martí, del que la Mª Dolors, la meva dona, n'era professora . Aquell any va haver de deixar l'institut un temps perquè esperàvem en Gerard i va haver de fer uns mesos de repós. Algunes tardes la Victória venia a casa a fer-li companyia i asseguda sobre la moqueta de l'habitació feien petar la xerrada.

També vaig tractar força al seu fill Joan que va estudiar la bàsica a l'escola Prats de la Carrera, de la que en vaig ser mestre durant més de trenta anys. S'ha de dir, però, que el pare no s'hi va acostar gaire. Durant els anys que va durar l'escolaritat d'en Joan, per Nadal ì formant part del jurat del concurs de pessebres que organitzava l'APA vaig anar a casa els Cuixart a veure el que tenien instal·lat a l'entrada. Pot ser que el pintor ajudés al seu fill petit a construïr el seu pessebre particular?

Durant algunes Festes de Primavera varem assistir a la recepcció que ell oferia als jardins de casa seva. Aquestes festes no ens agraden gaire, però hi ha alguna situació de la que no te'n pots escapar i de fet anar-hi dues o tres vegades ja em va agradar, a la fi de copsar-ne l'ambient. Els anys que vaig ser del grup de festes hi vàrem anar una sola vegada, crec que en motiu dels vint-i-cinc anys de les Festes, en les que figurava a la llista del Comité D'honor que presidia el President Pujol. Tot sigui dit que no vaig explotar gens la meva pertinènça a aquest comité. Les altres dues vegades van ser quan vàrem formar part, la Maria Dolors del jurat que elegia la Pubilla de les Festes i jo del jurat del Carroussel.

Relacionat també amb les Festes em va quedar gravat un sopar en el que hi havia un menú ja predeterminat per l'organització. A l'arribar "El Mestre", tal com li deien els altres pintors i molta altre gent no li va agradar el que hi havia i va demanar gambes.Ell es podia permetre fer aquestes coses i els altre ens vàrem conformar mirant'ho, ja que els seus desitjos van ser duts a terme immediatament.

Quan vàrem començar a formar part de la Societat Gastronòmica i Cultural "La Xefla", va ser quan el vaig tractar una mica més, al coincidir a la mateixa taula o a les xerrades del començament i l'acabament. Per cert que va ser el convidat que vaig portar, juntament amb altres tres socis, al primer sopar que em va tocar organitzar després d'una atzarosa busca d'un restaurant que tinguéssin obert pel més de gener i d'altres possibles convidats que se'n desdien a l'últim moment. Va ser a l'Hotel Llevant i la xerrada o conversa entre en Cuixart i els comensals va ser molt distesa i enriquidora sobre la seva vida i el seu art.

L'última vegada que el vaig saludar va ser en motiu d'una petita mostra que els pintors de parets de la vila li van oferir al Teatre Municipal.

Ja sé que a Palafrugell hi ha molta gent que l'ha tractat infinitament més que jo, però m'ha fet gràcia donar fe de les vegades que m'he relacionat amb un persontage importat del nostre art i de l'art mundial.