Reserva Mig de Dos Rius

Fa pocs dies vaig fer el descobriment d’un altre espai natural de les nostres contrades de la mà d’en Josep Mª Farreró: La reserva Mig de Dos Rius, prop de la desembocadura del Fluvià a Sant Pere Pescador.

El dia era assolellat i encara es deixaven sentir els últims espetecs de la tramuntanada que bufava per tot l’Empordà. Vam començar a caminar pel costat del riu des de la zona de “picnic” i aparcament fins quasi a la seva desembocadura. Anem avançant per un bosc de ribera amb pollancres, plàtans, freixes, verns... Trobem un cartell on s’indica la quantitat d’arbres de cada espècie que s’han replantat últimament. De tant en tant uns miradors, amb bancs i entorn ben cuidats, permetien contemplar el discórrer del riu i el que ens envoltava.

Més cap a l’interior hi ha un prat de dall amb gramínies, lleguminoses i orquídies, de les que encara en vam poder veure algun exemplar. A l’ultima part del recorregut tot l’espai està ocupat pel canyís i la balca que es travessa per una passarel·la de fusta per tal de no mullar-se els peus amb els aiguamolls.

No varem veure gaires animals. Només algun peix que es movia quasi per la superfície de l’aigua i algunes aus: uns ànecs collverds, un aligot i poca cosa més, si no comptem les omnipresents gavines. Vam poder observar, però, gran quantitat de nius penjant de les branques o clavats a la soca dels arbres que esperaven els inquilins que volguessin aixoplugar-s’hi.

Ens vam aturar abans d’arribar a la gola del Fluvià, on un grup de jovent feia pràctiques de navegació amb dues o tres barques i amb unes planxes de surf. Els colors llampants de les veles combinats amb els reflexos del sol a l’aigua ens van tenir una estona embadocats.

No vam poder anar a l’illa de Caramany situada en mig dels dos braços del Fluvià perquè no s’hi pot accedir i és passant pel seu costat com es pot entendre el nom de la reserva, propietat de Caixa de Catalunya: Mig de Dos Rius

Va ser una caminada molt tranquil·la, d’observació pausada de l’entorn i de curt recorregut. Quatre km. sota un cel clar, enmig d’aigua i vegetació i sense ningú més que alterés els silencis i brogits de la naturalesa.

L'Escola Vedruna de Palafrugell

Pels voltants de Sant Jordi es va presentar el llibre commemoratiu dels 150 anys de presència Vedruna a Palafrugell amb el títol de “Una escola al servei del poble”. Una història del col·legi de les monges amb moltes col·laboracions de mestres d’ara i d’abans, d’ex-alumnes i d’altres persones relacionades amb el centre, tot plegat lligat amb gran quantitat de fotografies i de dibuixos.

El llibre està molt ben editat i per a mi seria com molts altres llibres d’aquest tipus si no fos per la relació de la nostra família amb l’escola. Al llarg dels anys tots els de casa, d’una manera o altre, hem passat per les seves aules. Va començar la meva dona, que en va ser alumna des de molt petita; venia a passa-hi llargues temporades, des de l’Escala per fer companyia a una tia i a un oncle, juntament amb un seu germà. Al cap dels anys hi va tornar per fer-hi de professora de Ciències Naturals, a la vegada que ja ho era del Prats de la carrera o Garbí.

Més tard els nostres fills van ingressar al parvulari. El nen va continuar al Garbí i la nena hi va seguir fins a vuitè de bàsica. Van passar més anys i em va tocar a mi; durant dos cursos vaig formar part del seu claustre de professors. Van ser dos anys magnífics, durant els que es preparava la fusió de les Escoles Vedruna i Prats de la Carrera. Feia poc havia estat director d’aquesta última i em proposaven per ser-ne de la primera. Per qüestions podríem dir-ne burocràtiques vaig deixar fins i tot de ser-ne mestre i vaig passar a altres escoles de la vila per exercir-hi durant els últims sis anys de la meva vida laboral.

Amb tot això la meva filla ja havia arribat a mestra i quan jo vaig plegar hi va poder entrar com a professora. Al cap de pocs anys va formar una família amb el nou professor d’educació física i informàtica. Ara el seu marit n’és el Director General i Titular, així com el principal organitzador i animador d’aquests 150 anys d’història.

No crec que hi hagi gaires famílies en la que tots els seus membres estiguin tant vinculats a un col·legi com nosaltres amb l'Escola Vedruna de Palafrugell, del que ens en sentim molt orgullosos. Durant els meus dos anys de fer-hi de mestre vaig escriure alguns poemes, un d’ells, anomenat “Emblema”, dedicat al claustre, la part més representativa de l’edifici, fa així:

Un crit que s’escapa,
uns passos que corren.
La mestra vigila...
Tot torna al seu punt.

Es silenci es passeja,
voltant les columnes.
El sol ja mandreja,
pel claustre tranquil.

El dia il·lumina,
l’espai emblemàtic.
El verd s’emmiralla
en el cel resplendent.

Ressonen les passes,
dins de l’aire solemne,
brunzeixen les classes,
com rusc que fa mel.

Ullets que s’ho miren
enmig les arcades.
Somriures que esperen
qui els vingui a buscar.

Un jorn que s’acaba,
per entre les pedres.
Un sol que s’amaga
i ens diu:-Fins demà!