Cim del Tallon, el primer 3.000La meva dèria per caminar es pot dir que va començar l’any 1994 de la mà d’en Josep Mª Soler quan el 13 d’agost ens va animar, juntament amb la Mª Dolors, a pujar el Canigó. Un començament una mica tardà per relacionar-nos amb l’alta muntanya. Enfilar-me a 2.784 m., a punt de complir 52 anys va ser tot un repte.
Sempre havia caminat fent trajectes curts pels pobles del voltant. De petit, per anar a Festa Major o a matar el porc a casa dels meus avís, a Llampaies, o simplement per a fer-los una visita. Per trobar-me amb la meva mare a Ollers, quan anava a cuinar a un dels masos del poble; ella marxava un dia abans i em deixava senyals per indicar els camins que havia de seguir, a fi de no perdrem, pel mig dels boscos que travessàvem. Ja de jove, cada dilluns al matí, fos hivern o primavera, fos de dia o encara fos fosc, fes bon temps o plogués, fins i tot ho havia fet amb neu, caminava cinc o sis km. per agafar l’autobús de Girona i arribar a l’hora a la Normal per seguir els estudis de mestre. I els dissabtes el mateix de tornada. De gran, sempre he fet els trajectes a peu de casa a la feina. I moltes altres caminades esporàdiques que ajudaven a mantenir-me en forma.
Per això i moltes ganes i esforços vaig poder seguir pujant muntanyes durant els cinc anys següents. El mateix 1994 vam pujar al Certascan (2853 m.) al Pallars Sobirà. El 1995 va tocar al Montardo, a la Vall d’Aran (2830 m.). El mateix any també vam anar a pujar dues muntanyes més a l’abast, a la Garrotxa,: el Bassegoda (1376 m.) i el Puigsacalm (1513 m.). El 1996 vam fer un primer intent per pujar el Tallón, a França, a l’altra costat del Mont Perdut; el mal temps ens va fer desistir. Hi vam tornar el 1997 i vam aconseguir fer el primer 3.000, en concret 3.144 m. Aquet mateix any també vam pujar al Matagalls (1694 m.) al massís del Montseny. El 1998 vam pujar al Pedraforca ( 2497 m.), al Berguedà, així com a la Punta Alta (3.014m.), el segon 3.000, a la Vall d’Aran. L’any 1999 havíem de fer dos cims, també en terres araneses. En Josep Mª Soler, que havia dissenyat el recorregut, no va poder venir i fent cas dels consells d’un altre dels integrants del grup, després de pujar al Montardo (jo per segona vegada) vam seguir un camí diferent per tornar al refugi, vam arribar-hi dotze hores després de la sortia, quasi fosc, morts i rebentats. Es va suspendre la pujada a l’altre cim prevista per l’endemà. Vaig prometre no tornar més a l’alta muntanya, promesa que vaig complir durant una colla d’anys, fins el dia en que la vaig trencar i vaig rebre el càstig corresponent.
Sempre havia caminat fent trajectes curts pels pobles del voltant. De petit, per anar a Festa Major o a matar el porc a casa dels meus avís, a Llampaies, o simplement per a fer-los una visita. Per trobar-me amb la meva mare a Ollers, quan anava a cuinar a un dels masos del poble; ella marxava un dia abans i em deixava senyals per indicar els camins que havia de seguir, a fi de no perdrem, pel mig dels boscos que travessàvem. Ja de jove, cada dilluns al matí, fos hivern o primavera, fos de dia o encara fos fosc, fes bon temps o plogués, fins i tot ho havia fet amb neu, caminava cinc o sis km. per agafar l’autobús de Girona i arribar a l’hora a la Normal per seguir els estudis de mestre. I els dissabtes el mateix de tornada. De gran, sempre he fet els trajectes a peu de casa a la feina. I moltes altres caminades esporàdiques que ajudaven a mantenir-me en forma.
Per això i moltes ganes i esforços vaig poder seguir pujant muntanyes durant els cinc anys següents. El mateix 1994 vam pujar al Certascan (2853 m.) al Pallars Sobirà. El 1995 va tocar al Montardo, a la Vall d’Aran (2830 m.). El mateix any també vam anar a pujar dues muntanyes més a l’abast, a la Garrotxa,: el Bassegoda (1376 m.) i el Puigsacalm (1513 m.). El 1996 vam fer un primer intent per pujar el Tallón, a França, a l’altra costat del Mont Perdut; el mal temps ens va fer desistir. Hi vam tornar el 1997 i vam aconseguir fer el primer 3.000, en concret 3.144 m. Aquet mateix any també vam pujar al Matagalls (1694 m.) al massís del Montseny. El 1998 vam pujar al Pedraforca ( 2497 m.), al Berguedà, així com a la Punta Alta (3.014m.), el segon 3.000, a la Vall d’Aran. L’any 1999 havíem de fer dos cims, també en terres araneses. En Josep Mª Soler, que havia dissenyat el recorregut, no va poder venir i fent cas dels consells d’un altre dels integrants del grup, després de pujar al Montardo (jo per segona vegada) vam seguir un camí diferent per tornar al refugi, vam arribar-hi dotze hores després de la sortia, quasi fosc, morts i rebentats. Es va suspendre la pujada a l’altre cim prevista per l’endemà. Vaig prometre no tornar més a l’alta muntanya, promesa que vaig complir durant una colla d’anys, fins el dia en que la vaig trencar i vaig rebre el càstig corresponent.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada